FRONTERA

Li havia fet llàstima, quan havia vist el resultat. Havia mirat l’altra gent que passava pel carrer, i tothom havia reaccionat amb indiferència. Havia anat cap al centre del carrer i l’havia recollit.

Quan va entrar a la botiga, tot i que tenia les mans ocupades, va descarregar un cop de colze a la gàbia dels macacos. Veient que, sobresaltats, s’abraçaven amb espant, es va acostar al taulell.

—Que no hi és, en Damià? —va preguntar en Howard.

—No, fa dies que ja no treballa aquí —va dir en Glen, l’amo de la botiga.

—Vaja!, quina contrarietat: li portava això —i va ensenyar el gat mort.

—Què és? —va dir en Glen.

—Cony, em sembla que és evident que és un gat, un gat mesquer —i el va deixar sobre el taulell.

—Això és una porqueria d’animal.

—Ho sembla. Com que en Damià es dedica a adobar-los.

—En Damià adobava gats?

—Sí, bé, ell estudia per taxidermista, no?

—Que estudia ho he sabut fa poc, perquè li han donat una beca i li ha faltat temps per fotre el camp i deixar-me plantat amb la feina empantanegada.

—No ho sabia, jo… Jo he portat l’animal de bona fe. Encara és calent, un camió l’acaba d’atropellar aquí al davant. I m’ha semblat que…

—Què diu que estudia, aquell imbècil?

—Fa la carrera de taxidermista a la universitat oberta.

—El cap, li obriria!

—Per què? N’hauria d’estar orgullós. Em sembla que és molt lloable que un dependent ampliï horitzons culturals. Que tingui ambició i que…

—Va ser ell.

—Ell? Ell, què?

—Qui va deixar escapar el peix tropical que van pescar mort a la riera. Eh? Què li sembla? M’havia jurat sobre la tomba de la seva mare que era innocent. Una persona amb tan poc respecte, és un estudiant? Miri, miri… —En Glen va allargar el braç.

—Què?

—Mà, allà, al fons.

En Howard va quedar de pedra en veure una filera de gàbies amb tota mena d’animals immòbils. No sabia què dir i es va sentir ridícul d’haver portat un gat estripat i sangonós.

—Si ho ha fet, deu ser per alguna raó… Les motivacions d’un estudiant de vegades són difícils d’entendre per la gent normal i corrent —va dir.

—I tant! Em va trucar i em va dir que per completar les darreres lliçons li havia fet falta matèria primera. A vostè, què li sembla com ha deixat la matèria?

En Howard s’havia acostat a les gàbies.

—No es pot dir que mereixi cap notable: n’hi ha molts que suquegen, i comencen a fer un tuf…

—I vostè m’arriba amb aquesta merda de pellofa! —va dir en Glen assenyalant el gat.

—Home, jo… Un moment! S’ha fixat en un detall?

—Què vol dir?

—Que no està tan malament com sembla, això. Aquí hi ha abocat un món ple d’inventiva, carai de Damià… Vingui, vingui, i fixi’s que el que ha fet no és senzill: ha buscat un llenguatge alternatiu per transgredir amb una veu innovadora els estereotips de la disciplina que estudia.

—Si no parla més clar els foto, a vostè i al gat, al carrer!

—Ha barrejat les cardines amb les mosteles, les tortugues amb les iguanes, els gossos amb els lloros, i… Excepcional! Miri, miri, aquest hàmster, veu que li ha posat un bec de cotorra. Això és un llenguatge nou.

—Això són pedaços.

—Calli! Calli i miri aquí: aquest encara és viu!

Van observar astorats una serp amb cap de rata que es movia lleugerament.

—No sé si em fa fàstic o pena —va dir en Glen.

—Mare de Déu, aquest home es mereix un cum laude!

—Jo també ho dic, però no li he pogut trencar la cara.

—No, no, vull dir que en Damià té l’esperit d’un geni, ha transcendit els postulats de la taxidèrmia, ha partit de les seves arrels bàsiques, de tot allò que és convencional, per anar més enllà.

—I tan enllà: no se li ha vist més el pèl!

—S’imagina què en pot sortir, d’això? L’avenç que pot representar per a la humanitat sencera, i quan dic sencera, a vostè també li hi incloc. En Damià ha sigut capaç d’aplicar amb èxit la taxidèrmia als éssers vius, i la prova la tenim aquí. Som els primers que ho veiem, vivim una epifania. En una època en què la descreença és la ideologia dominant, encara hi ha mons per explorar si algú s’ho proposa. Si no fos que fa tanta pudor, ploraria.

—Vol dir que és veritat, tot això?

—I tant! A més, quin orgull que hem de sentir. Mare de Déu!, de poc em marejo. Ens hem de sentir orgullosos que en aquest barri, que no havia donat mai cap personalitat important, a banda del doctor Sinclair, quan tot s’enruna una ment brillant ens redimirà amb un descobriment definitiu per a la humanitat.

—A mi també m’hi inclou?

—Sí, això és de tots.

—Així, al final…

—Al final serem famosos. En Damià va pel camí de ser tan ben considerat com el doctor Sinclair i com a mínim li dedicaran una cruïlla. Les noves generacions es recordaran de nosaltres.

—Això em comença a impressionar, però sembla que… —va dir assenyalant la serp amb cap de rata.

En Howard i en Glen van assistir a un d’aquells comptats moments en què s’esdevé un fet capital en la naturalesa: la cua de la serp es va enroscar al cap de la rata, la rata intentava mossegar la serp, però no s’atrevia a clavar-li les dents, i la cua, sense l’instint propi de les serps, no va trobar cap manera plausible de menjar-se el cap de la rata; de cop, el pseudoanimal va caure en un seguit de contraccions que en van matar una part de gana i l’altra, d’espant.

—Incommensurable! —va cridar en Howard.

—Sembla que ha dit prou.

—La lluita eterna entre el bé i el mal, els misteris insondables de l’Antic Testament! La inhumanització de les bèsties i l’obra d’un creador. Ho hem contemplat tot plegat en un segon.

—Sí.

—No sé què serà de nosaltres, a partir d’ara.

—Calli, calli, què vol dir? No m’espanti, que sóc gran i pateixo del cor.

En Howard va abraçar-lo.

—Em refereixo que, a algú que ha tingut accés a un fet tan extraordinari, això li pot canviar la vida, perquè el pot arribar a fer feliç. I aquestes coses passen tan ocasionalment, són tan pocs els elegits… Jo no experimentava res així des que era jove. —Es va quedar quiet com si acabés de trobar un tresor a la sentina de la memòria—. Parlo de quan la vida era un ball iniciàtic i mai no s’acabaven les ganes d’aprendre i tot era rodolar i rodolar…

—Però, què s’embolica?

—Res, recordava un temps de fortuna, quan obtenia els impagables beneficis que m’oferia la dona d’un catedràtic. Però deixem-ho, que és una aigua molt passada, és una llarga història. A més, fa tant que es va escriure, que només em causa dolor.

—Vol una aspirina? En Damià tenia un munt de pastilles: es veu que drogava els animals.

—No, gràcies, el que hem de fer és reflexionar, tots dos ho hem de fer. Reflexionem?

—Ara? Aquí mateix?

—No, cadascú a casa seva; és millor.

En Howard va caminar cap a la porta i, abans de sortir, va dir:

—Pensem-hi; pensem-hi, en tot això… I faci neteja, perquè el que hem vist ha sigut temporal. A partir d’ara, la putrefacció de la botiga pot arribar a ser perillosa i podria afectar el rendiment del negoci. Adéu, me’n vaig perquè no puc resistir les ganes d’escampar la boira. Adéu-siau i gràcies!

—De res. I del gat, què en faig?

En Howard no va respondre perquè ja havia sortit.