MUDANCES

En Howard va demanar silenci amb la mà alçada. Els altres, remugant, es van calmar i el van obeir. Els veïns estaven enfadats perquè en Richter no s’hi havia presentat. Havia deixat la clau del soterrani a en Howard i li havia delegat les funcions de president de l’escala. En Howard intentava començar la reunió. Va obrir la llibreta d’actes i va dir:

—En l’ordre del dia, hi ha quatre punts: canviar el pany de la porta d’entrada, arreglar el cobert del terrat, tornar a intentar que es desbrossi el pati del darrere i, és clar, el més important, plantejar-nos seriosament què hem de fer en cas que ens hàgim de mudar. Per quin voleu començar?

Tothom es va posar a parlar alhora, i en Ramon, alçant la veu, va dir:

—El primer que hem d’aclarir és per quina raó no s’ha presentat en Richter. Per què ens ha convocat i no dóna la cara?

—Ja us ho he dit: no ha pogut. A més, ell no és culpable de…

—De què? —el va interrompre en Fèlix—. Vinga How, ell és l’amo de la casa, i hem de saber si ja se l’ha venut i què collons en pensen fer.

—Això, això! —van dir la Carla i la Vonda.

—Ho sento, però no puc respondre per ell: no em té tanta confiança ni tampoc disposo d’informació —va fer en Howard.

—És clar, tu només ets el seu delegat; mentrestant nosaltres… —va dir la Marta insinuant amb el to de veu que entre ells dos hi havia alguna complicitat secreta.

—Sóc un de vosaltres! —va cridar en Howard, tot remenant la insígnia que duia a la solapa.

—Ah, sí? Doncs, explica’t. A veure, què et sembla que hem de fer? —va preguntar en Vlad.

—Sincerament, no ho sé. Per això ens hem reunit: per prendre una decisió.

En Fèlix es va aixecar i va desaparèixer darrere d’una porta. Quan va tornar, duia una safata amb cerveses, una glaçonera plena i una ampolla de whisky.

—Però, però, es pot saber què fas? —va dir en Howard, esverat.

—Res, tinc set —va deixar la safata damunt la taula—. Agafeu, agafeu… —va dir als altres.

—No hi ha Coca-cola? —va dir la Vonda.

—Sí, tu mateixa —va dir en Fèlix, assenyalant la cuina—. De passada, obre l’armari de la dreta i agafa alguna cosa per picar.

—Inspecciona si hi ha vermut —va dir en Vlad.

—Sisplau, hem de fer un esforç… A veure si ens entenem —va fer en Howard—: si no fem pinya i no ens posem d’acord, estem perduts, i que cadascú s’arregli pel seu compte.

—Això és el que us interessaria —va dir en Ramon, adreçant-se a en Howard.

—A mi no m’involucreu en res, a mi no m’interessa que tirin la casa a terra! —La insígnia li va quedar als dits, després de fer-li un estrip a la solapa.

—Té raó —va dir la Carla—, ens estem ficant amb ell, i en Howard només és un pobre delegat.

—Sóc «el delegat»! I de pobre no en tinc res! —va cridar en Howard, que, nerviós, va agafar el whisky i es va emplenar un got, abans de dir—: I si no hi esteu d’acord, fem una votació i trieu-ne un altre.

Tots es van mirar: ningú no volia substituir-lo.

—No t’has pas de posar així —va dir la Marta.

—Aquí tens el vermut, Vlad. No en queda gaire; mireu, serviu-vos, que també he obert unes llaunes d’olives i de cloïsses.

Durant una estona, el grup va romandre callat. Uns bevien i els altres menjaven. Tots, però, tenien el semblant enfosquit per una ombra de preocupació. La Carla va trencar el silenci:

—Faig una proposta.

En Howard la va mirar amb el posat de «ja era hora!».

—Fem un fons comú, així tindrem diners per resoldre qualsevol situació que hàgim d’afrontar.

—Això és una bestiesa —va dir en Fèlix.

—Per què?

—Perquè, si al final ens hem de mudar, cadascú tindrà un problema diferent.

—És veritat —va dir la Marta.

—El que hem de fer és buscar solucions perquè es retardi l’enderroc de l’edifici. Ep!, sempre que estigui previst, perquè no sabem què ha de passar. Jo he anat a l’ajuntament i allà no m’han aclarit res —va dir en Vlad.

—I, doncs, què et pensaves? L’ajuntament està especulant amb el barri —va dir la Vonda.

—Hi estic d’acord. Des que van posar la placa a la balconada, sembla que ja hagin complert, que no se’ns hagi de donar cap explicació —va dir en Howard.

—I tant que han complert. Sabeu qui he vist a l’entrada de l’ajuntament? El que va inaugurar la balconada. I, agafeu-vos, sabeu què era? Era un bidell. O sigui que…

—Què dius, ara? No era el regidor de Cultura? —va dir la Carla.

—Se’ns passegen —va afirmar en Vlad.

—Doncs, per ser un bidell, se’n va sortir prou bé. Va fer un discurs que semblava el d’un ambaixador… Mireu, per la meva part, ahir vaig parlar amb l’associació de veïns —va dir la Vonda.

—I quines raons et van donar? —va preguntar en Howard, agafant un bolígraf amb la intenció de prendre notes a la llibreta d’actes.

—Incongruències; només es preocupen de salvar la font de la Plaça.

—Aquella merda de font? —va dir en Howard, tirant el bolígraf a terra.

—Ningú no vol assumir responsabilitats.

—Heu vist quants de llibres que té en Richter? —va fer en Fèlix.

—Deu ser per la seva feina —va dir en Howard.

—Voleu dir? Perquè, algú de vosaltres sap de què treballa? —va preguntar la Carla.

Tots es van mirar. En Fèlix es va aixecar, va trepitjar el bolígraf i va anar a mirar el llom dels llibres.

—Què hi veus? —va preguntar en Ramon, com si esperés trobar alguna solució en la resposta.

—No ho sé, de llibres no hi entenc. A mi parleu-me de música —va dir en Fèlix remenant els discos compactes—. Pel que veig, aquest paio té un gust que fa pena.

—I si aclaríssim primer allò del pany de la porta? No tanca bé, i amb la gent que corre pel barri… —va suggerir la Carla.

—Jo penso que no serveix de res invertir en portes i teulades quan l’edifici pot desaparèixer —va dir en Ramon, que cada vegada tenia l’expressió més cansada.

La Carla es va arronsar d’espatlles.

—Howard, què hem de fer? —va dir la Vonda.

—M’agradaria saber-ho, m’agradaria que m’ho diguéssiu.

—M’agradaria, m’agradaria…

—Heu vist?, en Richter té discos de Supertramp! —va fer en Fèlix.

—Què? —va preguntar la Marta.

—Que té discos de Supertramp —va dir-li la Vonda.

—Tan esnob que sembla.

—I ho és, perquè quan anem al restaurant sempre parla de música d’avantguarda, i tant s’omple la boca de Rampal com de Karl-Heinz Stockhausen… —va informar en Vlad.

—Tranquil, d’en «Hausen» també n’hi ha. Té cara d’imbècil i pinta de vell marica, de degenerat… Quan veig discos d’aquests, només jo sé les ganes que m’entren de trencar-ho tot —va dir en Fèlix, rascant amb la punta d’unes tisores un disc compacte.

—Però, què fas? —va dir en Howard, escandalitzat.

—Res —va contestar en Fèlix, tornant-lo a l’estoig.

La Carla tornava rient del lavabo: sobre la tassa del vàter, en Richter hi tenia un pòster del Che Guevara i a sota hi havia escrit en retolador: «Hasta siempre, comandante!». Tots van riure quan ho van sentir. En Ramon va portar una altra ampolla de vermut, que en aquest cas era plena.

En Howard va esclatar:

—Votem? Hem de votar!, cal que arribem a algun lloc.

—Votem! —van dir tots.

De nou el silenci va aïllar els uns dels altres, i va fer que evitessin trobar-se amb la mirada. De sobte, la Carla va preguntar:

—No ho heu sentit? Sembla un nen que plora —i es va plegar de braços com si sentís fred.

Els altres van continuar sumits en l’entotsolament. La Vonda va passar el braç per l’espatlla de la Carla.

—Qui farà justícia? —va preguntar en Vlad.

—Això, qui ens restituirà el temps que hem viscut en aquesta casa? —va dir la Vonda.

—I si no té res d’especial? És possible que no hi hagi res de magnífic de la vida gastada dins d’aquestes parets… —va dir la Marta, aturant-se com si es penedís de la reflexió que acabava de fer.

—Potser no, però em sembla que un desenllaç just seria que tinguéssim alguna compensació; una mudança que no impliqués l’oblit —va dir la Vonda.

—Que poètic! —va exclamar en Vlad.

—Em semblen paraules massa gruixudes —va fer en Fèlix.

—Gruixudes? —va dir la Vonda.

—O com se’n digui. El cas és que ho tenim cru si pretenem continuar vivint com ara. Després de la mudança, no ens tornarem a veure més, perquè no tenim res en comú, a part de viure a l’escala d’en Richter. Per això, és estúpid canviar el pany de la porta o arreglar el teulat. Ningú no ens portarà a tots a viure en una altra casa! Ens endurem les pertinences en camions diferents i cap a un lloc també diferent. Som al final, i no em pregunteu de què, que jo no sé fer poesies. M’hi pixo, en les poesies… Mireu, el cabró també té discos dels Beatles: no els suporto! Colla d’efeminats! —I altra vegada en Fèlix va rascar un disc compacte amb les tisores abans d’estotjar-lo i continuar remenant en la discoteca d’en Richter.

—Em sap greu que penseu així —va dir la Carla amb un fil de veu—, que no tingueu el mateix que jo i la Vonda, que en aquesta casa hem passat bones estones…

—Bones estones… —va fer en Fèlix escarnint-la, despectiu.

—Sí, senyor!, i no ens fa gràcia haver-ne de marxar —va dir la Vonda.

—Teniu por —va dir la Marta.

—És clar… —va admetre, fluixet, la Carla.

—És comprensible tenir por d’allò que és nou —va afegir en Howard—. Jo, al cap i a la fi, visc sol. Abans tenia un gat, però vaig deixar aquella companyia perquè era una relació que no podia anar gaire lluny. Primer el vaig capar, després el vaig matar i al final… Era d’Angora i…

—D’on dius que era? —va preguntar en Fèlix.

—Els gats no serveixen per res. El pati del darrere n’està ple i hi ha nits que no paren de cridar i molestar. Jo els tiro aigua bullent —va dir en Ramon.

—Hòstia! Que fort! —va exclamar en Fèlix. I va afegir—: A mi no m’emprenyen perquè sempre em foto al llit ben torrat.

—Tu rai… —va dir-li en Ramon.

—Un s’acostuma a viure sol. L’ambient d’un barri t’ajuda a trobar-te en pau perquè l’entorn t’aporta confiança; i per això disfrutes de la solitud quan… Perdoneu, perdoneu, m’estic perdent… —va dir en Howard.

—Sisplau, continua —va dir-li la Marta.

—Potser sí, o potser no, però segur que en Fèlix l’encerta quan conclou que mai no hem estat res com a comunitat, i amb això també dono la raó a la Vonda, perquè és una realitat inqüestionable que aquí ens hem acostumat a sentir-nos protegits. Bé, potser exagero, perquè durant aquests anys ni tan sols hem aconseguit que en Richter esbrossés el pati del darrere…

—Bla, bla, bla, paraules, paraules i xerrameca —va rondinar en Fèlix—. Escolta: Ramon, quan tornis a tirar-los aigua, fes-me un xiulet, que m’agradarà veure-ho.

—Deixeu-lo estar, el pati! A més, que ens hagi anat bé o malament no és important —va dir la Marta.

—Gràcies, m’has entès a la perfecció —va afirmar en Howard.

—De res.

—Senyors, em sembla que estem a punt de relliscar per un perillós pendent. M’explico: no ens hem de deixar guanyar per la malenconia o la nostàlgia. Hem de trobar forces per lluitar-hi en contra —va dir en Vlad. I va continuar—: Si no, ens convertirem en el que ells volen, en un grup indefens pels seus propis records.

—Tomem-hi amb la poesia complicada. Mare de Déu, quina penya! —es va lamentar en Fèlix.

—Sí, això sí; però, ens hem mirat bé? Som un grup format per diferents parelles i, també, per diferents solitaris. Cap de nosaltres no té fills. —Va fer un silenci—. Falta en Richter, però ell, que nosaltres sapiguem, tampoc no en té, i si en té, els deu guardar en cases que no ens afecten —va dir en Howard.

—I què vols dir, amb això? —va preguntar la Marta.

—Res, que no se’ns hi ha perdut res.

La Marta es va aixecar i va anar cap a la cuina.

—No, no se’ns hi ha perdut res —va repetir en Howard.

—Res de res —va dir la Vonda mirant als ulls la Carla.

—Això és el que ha dit en How —va insistir en Fèlix.

—Howard, la teva afirmació té sentit. Ara bé, jo no tinc res a veure amb tu. Que visqui sol és un problema meu. Per això, és millor que no em comparis amb ningú —va fer en Vlad.

—Tu ho has dit, és un problema —va dir en Fèlix.

—Estic d’acord amb en Fèlix —va dir en Howard—. Jo també visc sol, i és evident que no tinc res a veure ni amb en Fèlix ni amb en Vlad.

—Jo no sóc com tu, tu no ets com jo, i vinga xerrameca… —va fer en Fèlix.

—Deixeu-ho estar d’una vegada! Que m’esteu marejant amb tantes bestieses —va apuntar la Vonda—. És absurd fer comparacions. Sisplau, plegueu de rivalitzar amb la solitud de cadascú.

—T’equivoques si et penses que ets més bonica perquè vius en parella —va dir en Vlad.

—Jo també hi visc, i la meva és parella de fet. Què passa? —va dir la Carla.

—I jo també! —va dir la Marta, sotjant des de la cuina. Va mirar en Ramon, esperant inútilment que la defensés.

—No em malinterpretis, Vlad, potser no m’he explicat prou bé… —va dir la Vonda.

—Prou, prou que ho has fet.

—Jo, el que volia dir és que…

—Res, a l’escala no hi ha res, ningú no té fills. Fills que hi visquin, vull dir —va dir en Fèlix.

—No sé quina importància té, això —va dir en Ramon, que feia estona que lluitava per escurar l’ampolla de vermut—. Jo he estat malalt i encara estic convalescent. Per a alguns no és fàcil portar una vida normal.

—Un de Led Zeppelin! —va cridar en Fèlix, i el va tirar a terra per trepitjar-lo.

—No hauries de fer aquestes coses —va dir en Howard.

—Quines? Estar malalt? Poc ho he triat jo! —va exclamar en Ramon.

—No parlava amb tu, sinó que…

—Que algú m’ajudi! —va cridar la Marta des de la porta.

En Vlad es va aixecar i la va ajudar a portar l’amanida i el sopar que havia preparat. De nou a la cuina, mentre ella estava d’esquena remenant en un calaix, en Vlad es va atrevir a dir-li:

—No et giris, sisplau, no et giris mentre et dic això: m’agrades. Et diré el que vaig callar a l’escala. —La mirada d’en Vlad va lliscar pel clatell de la Marta, es va aturar un segon a l’esquena i va clavar-se a les anques—. Recordes aquella tarda que estaves asseguda al replà? El dia de la inauguració de la balconada no vaig ser prou valent per sincerar-me. Ara que tot és inútil em veig amb cor de parlar. —Com respondria la carn bellugadissa d’aquella dona a uns assots aplicats amb una mesurada passió?—. Jo t’hauria estimat; com ningú hagi estat mai capaç de fer-ho. No, no et giris. Escolta’m i prou. És veritat, sóc un solitari, però no estic malalt com el fluix del teu marit; jo t’admiro… Si t’haguessis vist com jo et veia quan et mirava les cuixes, si m’haguessis mirat alguna vegada com jo ho vaig fer; però no, no té cap sentit plànyer-se per allò que no ha estat, pel que hauríem pogut fer junts i també… És igual, deixa-ho córrer… Quan et giris mira’m com sempre, no m’acusis amb una mirada de tendresa o de compassió que em faria sentir culpable d’haver-me il·lusionat, d’haver tingut imaginació.

—Què deies? —va fer la Marta, que va flairar un codony i el va deixar al costat de la pica.

L’havia obeït? En la mirada d’ella, en Vlad no va descobrir cap ombra d’incomoditat, i va dubtar d’haver dit res. Sovint la ingesta de vermut li feia barrejar la realitat i la ficció.

En Fèlix va descobrir el celler d’en Richter i, sense cap vergonya, van destapar ampolles d’un solatge que remetia a unes excel·lents collites de mitjan segle XX. A poc a poc, allò que els havia reunit —la por pel futur— es va anar dissolent en el sopar que la Marta, que no era una gran cuinera, havia preparat. En Fèlix es va encarregar de posar música, i van menjar, beure i ballar.

L’alba despuntava quan la Carla, estremint-se, va exclamar:

—Anem! Sisplau, anem, l’he tornat a sentir —i es va aixecar d’una revolada.

Van recollir els abrics. La Carla havia tornat a sentir la veu d’un nen, el plor que ningú més havia advertit els va cobrir d’angoixa. I es van repartir per l’escala. El soroll de les portes tancant-se va ser el comiat d’una reunió en què tant els aparellats com els altres es van descobrir indefensos enmig d’una vida solitària. Sense fills, només amb la intuïció dels gemecs d’un nen que provenien d’una fonda obscuritat, del no-res.