MENÚ

Una cassolada de macarrons. Mar i muntanya amb cargols. Arròs a banda. Espinacs saltats amb cansalada. Bacallà amb samfaina. Pèsols amb sèpia… Quant deu fer que faig el mateix camí?: trenta, quaranta o cinquanta anys? He viscut en moltes cases, però el circuit no ha canviat: habitació, cuina; mercat, cuina; safareig, cuina; menjador, cuina; planxador, cuina; saleta, cuina; cosidor, cuina, i tornar a començar: habitació, cuina… Mare de Déu!, sempre lligada als fogons. Ningú no m’ho va dir, quan em vaig casar, que passaria la vida al voltant d’una cuina. La cuina és l’ànima de la nostra civilització. Ho vaig llegir una vegada en un llibre que l’Stanley va portar de la bibliofleca. Potser sí, però ja te la regalo, la cuina; i mira: l’ànima, també!

Per què me’n recordo, de quan em vaig casar? Per què em tusta al cap aquest truger que em destorba de la feina? La feina, la feina i la feina! Ja l’adobaria jo, el que va inventar la feina.

I et vas fent gran, i com més gran, més t’arronses, i un bon dia, sense que ningú t’hagi avisat, et trobes amb el cap clavat arran del pit, geperuda. I mai més no tornes a veure res com abans. De sobte, t’ho han canviat tot de lloc i, és clar, t’hi has d’acostumar; quin remei! Perquè a tu, això sí, a tu t’ha tocat fer-te vella. Mentrestant, els altres es moren. I vinga, adéu-siau!, cap al ninxo a viure tranquils i despreocupats. I tu sobretot no paris, continua com sempre, perquè la cuina de l’àvia és la millor, diuen. I mentre ho van dient, no paren de fotre’t! I avui fes-los pollastre amb escamarlans i demà, oca amb naps, i demà passat… Demà passat, què toca demà passat? Ho hauré de mirar a la llibreta. Quina merda: em recordo de l’època de la prehistòria, de quan em vaig casar, i no sé què toca demà passat. Mira, saps què et dic?, que demà passat farem verdura i tothom anirà llatí. He, he, he, l’àvia us farà verdura i, d’acompanyament, una sardina nante. Mare de Déu, que poc moderns que som! Si l’Stanley m’ho deixés fer, només serviríem menjar de llauna, que és la mar de ràpid de preparar. L’escalfes i al plat!

He, he, he…

Primer em van ensarronar: em van fer creure que els nostres clients no tenien àvia i que per això venien. Jo, és clar, em pensava que els feia un favor i que el restaurant complia una funció social. Mentida punyetera! Tot és negoci. Un negoci que ja em diràs, perquè, des que l’Elena se’n va anar… L’Elena no era d’aquí, però era bona cuinera. Ella, veus, ella sí que en sabia, de cuinar. No em queia gens bé: quina donota, per no dir una cosa pitjor. A mi no em va pas enganyar. La primera vegada que la vaig veure, amb un cop d’ull la vaig tenir ben retratada. No vaig dir a l’Stanley que no feia per ell perquè, he, he, he, era a mi que em convenia. Oh, noi, en aquesta vida, una s’ha d’espavilar! Poc que me’n penedeixo. Al capdavall, mentre va ser amb nosaltres, tothom en va treure profit, cadascú a la seva manera, i després, bon vent!

Hauria sigut molt pitjor que l’Stanley s’hagués casat amb una fresca, una llepafils que mai no s’hagués embrutat les mans, com la Glòria. La Glòria va estar a punt d’ensibornar-lo: tot el sant dia remenant-li el cul a la cara. Stanley cap aquí, Stanley cap allà… I no el culpo de res, a ell: l’Stanley és fluix, sempre ho ha sigut, ja quan tenia divuit anys les noies el feien anar com volien, i ell, pobret, amb la seva sang de nap, es deixava entabanar per qualsevol marrana… De l’Elena no te’n podies fiar, però era treballadora. A més, tenia un bloc de receptes que feia goig; havia estudiat. Déu me’n guard de tenir res contra les dones que estudien, però aquella, aquella tenia més d’un diploma, he, he, he…

Les amanides! Sabia que em deixava alguna cosa. Carai, avui vaig més lleugera, no sento el carregament de les cames; deu ser el temps: quan fa tramuntana em revifo. És curiós, eh… Aquest cony de vent podrit em fa sentir com nova. Bé, nova, nova, tampoc, perquè estic més encarcarada que una ventresca de bacallà, he, he, he… Què fa, l’Stanley? Hauria d’haver parat les taules. Té el cap a passeig. A ell, la tramuntana el destarota. Hauria de fer un pensament i tornar-se a casar. Ara, ja em seria igual amb qui s’ajuntés. Amb la Glòria ja no hi és a temps: té dos fills que tothom diu que són molt macos. És mentida: mare de Déu, que lletjos que són! De vegades la veig passar per aquí davant i em regiro veient que són com els seus pares. Són cagats! Fan una parella que sembla sortida de la nit de Walpurguis. Hi ha gent que hauria de tenir una mica de senderi i no tenir-ne, de fills, perquè per portar al món dos moniatos com aquells… Ja se n’ha de tenir ganes!

Abans la Glòria es passava tot el dia aquí presumint i fent la mistinguet. Ara va repintada fins al capdamunt, amb la cara embofegada i un mamellam que la fa caminar torta. Això sí, encara gosa tenir aires de senyora, amb un cul que és com una semal; refotuda truja! Si s’hagués casat amb l’Stanley, ja l’hauria fet passar per l’adreçador, jo. Una baieta, i a esterrejar! Em sap greu no haver-la tingut a mà, la Glòria. Però què hi farem!, la vida és així: em vaig haver de conformar amb l’Elena.

Ho vaig endevinar de seguida, que l’Stanley portava banyes. Això, les dones ho veiem amb els ulls clucs. Feia dies que se la veia massa satisfeta, i quan li manava alguna cosa, no rondinava. Un vespre, encabat de recollir, la vaig acular al costat de la nevera i li vaig dir així mateix: puta! Ella va riure. He, he, he. Era tan puta que em va costar aguantar-me el riure. I què més li havia de dir, jo? No continuïs posant banyes al nét? Hauria d’haver dit a l’Stanley que perdia el temps escoltant la tramuntana mentre ella s’escamarlava en qualsevol forat? La vaig espiar i ho vaig descobrir tot: s’entenia amb un de la taula d’en Richter. Amb en Vlad, que era més jove que ella. Oh!, això sí, l’Elena era de les del morro fi.

Aprofitaré que l’Stanley no hi és per posar-me un didal de conyac. Així m’esbravaré una mica abans del dinar. M’asseuré…

Quants anys fa que sec en aquesta cadira de balca? Per què tinc tan poques coses que valgui la pena guardar? Potser ho hauríem d’haver venut tot quan hi érem a temps i hauríem d’haver anat a viure a l’altra banda de la ciutat, perquè aquí, en aquest barri, al final he avorrit a tothom. Res no em fa gràcia. Abans, quan tancàvem el diumenge, encara feia alguna sortida i anava al cine a llegir, però des que van deixar de fer pel·lícules subtitulades, el cine no em diu res. Igual que els avis del casal. Quin tuf! Fer-se vella és un orgue; ningú no es mor quan és hora. La mort és la cosa més inoportuna que he conegut mai en aquest món. Ja t’asseguro que, sigui qui sigui que ha inventat tot això, s’hi ha ben cagat!

M’he deixat els fogons encesos i no hi he posat les olles… Hòstia!, que curiós. Que cremin, home! Mentrestant, em posaré un altre rajolí. Cony! Aquest conyac neteja! No m’havia aturat mai a mirar-los, els fogons; hi ha tants artefactes que funcionen i no sé com van. El túrmix, el rentaplats, les microones… Tot això era perquè jo tingués la feina més fàcil, deia un llibre. Mentides, deien. Per això vaig plegar de llegir. Quan ets jove… Ep! Quan ets jove i no estàs casada, llegeixes molt, t’agraden les novel·les i compres les revistes de dues en dues; col·lecciones un munt de paperassa, quan ets jove. Quan ets jove ets tan burra que no pares de llegir! Però, què pots fer? És una altra època.

Quina hora és? L’Stanley es deu haver adormit mirant una mosca. Coi de fogons!, no paren, i què t’hi jugues que si em quedés aquí quieta tota la vida tampoc no pararien… Sempre, sss! Sempre, sss…

Veus: una mania que sí que m’hauria agradat tenir, en comptes de llegir tant, és fumar. Ja de petita em queien simpàtiques les dones que fumaven. Començar a fumar, amb el permís dels pares, va ser un desengany, perquè no hi vaig acabar de trobar el què. Quines misèries! Al barri n’hi havia una que fumava, la Miquela. Quina dona!: fumava uns puros d’aquí allà baix. M’agradava acostar-m’hi i flairar-la, molt més que a la mare, que, pobra dona, feia molta pudor perquè només es rentava amb colònia: quan venia a dir-me bona nit em feia venir basques. Pobreta i desgraciadeta, mai no va entendre per què m’agafaven rampells i no volia que m’expliqués contes quan anava a dormir.

Ja n’arribava a ser, d’animada, la Miquela, sempre de bon humor i explicant acudits als homes de la taverna. La carallota sabia unes cançons que tothom s’hi pixava de riure. Ui!, eren molt verdes. O això em semblava, perquè jo era petita, i quan ets petita no entens segons quines coses, però quan la gent riu, tu també t’hi afegeixes. A la Miquela la van trobar morta a dins de la riera. A nosaltres, per no espantar-nos, ens van dir que havia fet la fi d’en cagaelàstics. Amb això ja en fèiem prou, perquè a la canalla ningú no ens explicava res. De gran vaig sentir a dir que un xarcuter que tenia quatre regues en un dels horts de sota la balconada li havia clavat una aixada al coll. Vés a saber: aquí es diuen tantes coses… Aquella nit, al carrer, ningú no va dormir, i la mainada vam disfrutar!

Abans, la mainada ens distrèiem de qualsevol manera. Jugàvem a pilota a la plaça, els nens ens tiraven rocs al cap, i també ens ho passàvem bé saltant a corda i empaitant-nos al mistri fals. Érem al carrer fins que es feia fosc. I què volies fer, si a casa no t’hi deixaven estar! Quan arribaves de col·legi, deixaves la cartera i la mare et donava una llesca de pa i una presa de xocolata, et fotia un clatellot i t’enviava ben eixerida escales avall.

Santa innocència!

I els diumenges a missa, i que no te n’escapessis si no volies rebre de valent. N’hi ha que van començar de petits i ja no ho han deixat: tota la santa vida a missa a posar la merda de les espelmes als sants, a posar flors als morts i tota la gresca. No tenen res més a fer. Poca feina, no com altres… La feina, la feina i la feina! Sempre la refotuda feina! Guaita! Les espelmes s’acaben a una hora o una altra i els metxeros, també. Ara bé, els fogons, el cony dels fogons, ja arriben a ser mesells! Sss, sss, sss…