Epíleg

-T’estaràs aquí —li va anunciar la cap d’infermeres.

La presonera 965.876 es va aturar davant la porta de la cel·la esperant que la cap d’infermeres obrís la porta amb clau. La presó de New Hall a West Yorkshire havia estat construïda a la dècada dels trenta amb totxo vermell per semblar una fortalesa. Estava superpoblada i era sorollosa. A les cel·les concebudes per a una dona, se n’hi allotjaven dues, i a les que eren dobles, tres.

La nova reclusa portava en braços la roba de llit, manta i tovalloles abraçades contra el pit i va entrar. La porta es va tancar darrere d’ella.

—Diantre —va etzibar l’altra reclusa. Era una dona fornida, amb les cames i els turmells inflats que li sortien per sota del vestit groc desgastat de reclusa—. Amb prou feines fa un dia que la cel·la és per a mi sola, i ja me l’omplen amb carn fresca. —Va assenyalar la llitera de dalt—. Aquest és el teu. Em dic Sheila i sóc de Manchester. Per què t’han tancat?

—Còmplice d’assassinat i obstrucció a la justícia.

—Ah, sí? M’imagino que no devies fer res de tot això, oi que no?

—Em vaig declarar culpable.

La Sheila ho va trobar divertit i va riure histèricament.

—T’hauries d’haver buscat un advocat millor! Quants anys t’han caigut?

—Dos.

—Això no és res. A mi me’n van fotre quinze. Diuen que li vaig calar foc al meu xicot. Jo no sóc tan burra com tu. Em vaig declarar innocent, però no s’ho van creure, què et sembla? Fos qui fos qui ho va fer, s’ho mereixia, tros de malparit. Com et dius, doncs?

—Cacia.

La Sheila la va repassar de dalt a baix.

—Escolta, pot ser que t’hagi vist a la tele?

—No ho sé —va respondre la Cacia.

—Oh, i tant que sí! Tu ets de Mallerstang. Teníeu la Biblioteca aquella.

La Cacia va respondre amb un moviment de cap afirmatiu pràcticament imperceptible i li va demanar si es podia enfilar al llit de sota per fer-se el de dalt. A la Sheila li va agradar aquella deferència i la va ajudar a posar els llençols.

—Què va passar amb la teva família?

La Cacia va respondre amb els ulls secs.

—Vaig perdre els meus dos fills. El meu marit és a la presó esperant que el jutgin. L’acusen d’assassinat i suposo que l’enviaran ben lluny durant molt i molt de temps. Em vaig declarar culpable per guanyar temps i poder tornar amb la meva filla. Ara s’està amb la meva cunyada i les nenes. Les han enviat a una casa a Kendal. N’he perdut d’altres, però.

—Com pot ser que m’expliquis tot això sense plorar?

—Ja he plorat tot el que podia plorar.

La dona va assentir.

—Vols una mica de te, doncs?

Mentre la Sheila esperava que la tetera arrenqués el bull, es va embolicar a explicar-li sense cap mena de mirament que totes les provisions que hi havia al prestatge eren seves i només seves. Fins que la Cacia no rebés el seu primer paquet de provisions de fora, li deixaria que consumís determinats productes a compte (amb interessos, és clar). Una galeta es tornaria amb dues, una bosseta de te amb tres…

La Cacia s’estava asseguda al llit, mirant entre els barrots de les finestres. Un tall de cel blau es deixava veure per damunt de les muralles de la presó. Va desconnectar a consciència de la lletania de normes de retribució de la seva companya de cel·la.

—Hola? M’has escoltat? Vols o no vols una galeta de figues? —li va dir la Sheila agitant una galeta a l’aire.

Tot d’una, la Cacia es va aixecar d’un bot del llit i se’n va anar corrents al vàter d’acer inoxidable, es va deixar caure de genolls al costat i va començar a vomitar violentament.

—Collons! Què et passa? —va cridar la Sheila—. Serà millor que no sigui contagiós.

La Cacia va aixecar els ulls, es va eixugar la boca amb el revers de la mà i va somriure.

—No t’amoïnis, no s’encomana —la va calmar mentre s’acariciava la panxa—. Només és un petit mareig.