Dotze
Illa de Wight, 1297
La Clarissa va baixar als peus del llit i es va aturar un moment abans d’aixecar-se, no fos cas que li vingués un mareig. Es va posar les mans amb força sobre la panxa prominent i va cantar una cançoneta de bressol al nadó que hi portava, uns versos que havia inventat la seva mare:
Si una estrella veus brillar, ningú sabrà per què deu ser.
Dalt del cel sempre s’està, i ningú la pot tocar.
Amb un sospir es va aixecar, va ficar els peus a les sandàlies i es va atansar a la palangana amb pas pesat.
Un cop enllestida la senzilla ablució matinal, va trucar amb els artells a la porta tancada per fer venir la germana Hazel.
La porta es va obrir, però no va ser la germana Hazel qui la va anar a trobar. Al seu lloc, hi va anar una altra monja a qui no havia vist mai.
—On és la germana Hazel?
La dona tenia un accent germànic molt marcat.
—Ahir a la nit es va posar malalta de disenteria i està ingressada a la infermeria. Sóc la germana Ingrid. En què et puc servir?
—Voldria anar a les latrines abans del desdejuni.
La velleta semblava neguitosa i insegura.
—Hi acabo d’enviar una altra noia. Se suposa que no us podeu veure ni parlar. Això és el que m’han indicat. Espera aquí que et vingui a buscar.
La germana Ingrid va marxar pel passadís acompanyada de l’eco de les seves passes lleugeres, però es va oblidar de tancar la porta i passar la clau. Des de l’altre extrem del dormitori, la Clarissa va sentir el plor d’una dona. Amb molt de compte, va sortir al passadís per veure si hi havia algú. En comprovar que era buit, va avançar amb sigil en direcció als laments.
Algunes de les portes que va trobar pel camí eren tancades, però d’altres eren obertes de bat a bat. En treure el nas per les obertes va descobrir habitacions exactament iguals que la seva, però buides i sense ús. El plor es va fer més clar i fort a mesura que s’acostava a l’última porta de la dreta. Va repenjar el cap a la fusta. Uns sanglots desesperats li van omplir el cap.
Era la Fay, la noia del nas punxegut que li havia semblat sentir mesos enrere. N’estava segura.
—Fay? Ets tu?
Els sanglots es van aturar en sec. La Clarissa va sentir un esmorteït:
—Qui hi ha?
—Sóc jo, la Clarissa.
La Fay no va dir res.
—Puc entrar?
—La porta és tancada!
Va abaixar els ulls. Hi havia una clau negra al pany. Va mirar al fons del passadís, va fer girar la clau i es va esmunyir a la cambra.
La Fay s’estava asseguda al llit, sola, amb els ulls vermells com tomàquets i un riu de llàgrimes rodolant-li per les galtes, malgrat que s’havia calmat una mica. Aleshores, la noia es va fixar en la panxa prominent de la Clarissa i es va posar a bramar ben fort una altra vegada.
—Fay —li va preguntar la Clarissa—, què passa?
—Se l’han emportat!
—Qui?
—El meu fill!
—Per què?
—Ja havia deixat de mamar —va sanglotar— i per això han dit que ja estava preparat.
—Preparat per a què?
—Per reunir-se amb els de la seva mena.
—Què vols dir, amb els de la seva mena?
—Ja ho saps. En el fons del cor, ja ho saps. El que em va passar a mi, et va passar a tu, oi que sí? Els vas veure allà a baix, en aquell lloc espantós.
La Clarissa s’havia esforçat molt per esborrar aquell dia terrible del seu cap i concentrar-se en el nadó que estava gestant. Tanmateix, en els seus somnis —o malsons—, la ferum de les catacumbes, les files d’escribes muts, pàl·lids, pèl-rojos, el vell demacrat que l’havia posseït com si fos una bèstia de granja, tots aquells fets es van il·luminar al seu cap com si fossin espurnes terrorífiques.
—S’han emportat el teu fill allà a baix? —li va preguntar.
La Fay es va mossegar el llavi i va fer que sí amb el cap.
—Què li faran?
—Quan es faci gran i pugui agafar una ploma, se sumarà als altres. Això és el que m’han explicat.
—Què fan? Què és el que escriuen? —va preguntar la Clarissa.
La Fay es va tornar a quedar en silenci i es va eixugar les llàgrimes.
—T’ho diran quan s’emportin el teu nadó. La germana Sabeline m’ho va explicar perquè em va dir que ho havia fet molt bé, i que m’ho farien fer una altra vegada. De seguida que estigui a punt, em faran tornar a les catacumbes. Però, abans, em deixaran veure el meu fill. —Va tornar a sanglotar—. El trobo molt a faltar! Era molt tranquil·let. No és gaire rialler, però jo sé que s’estima la mare.
La Clarissa va insistir:
—Fay, vull que em diguis què és el que escriuen.
—És un secret. Un secret que s’ha transmès com a tal des dels començaments dels temps. Els nostres fills són especials. Tenen un do que diuen que els ha atorgat Déu. Saben quan naixerà una persona i quan morirà. Ho escriuen sobre un pergamí, els monjos cusen els fulls per fer-ne llibres gruixuts que després conserven a sota terra en una biblioteca. Els nostres fills estan tocats per la mà de Déu. Són escribes sagrats.
La Clarissa va tenir una esgarrifança.
—N’hi havia alguns que eren molt vells. —Va pensar en el que l’havia violat a ella—. M’estàs dient que es passen tota la vida a sota terra?
—No ho sé —va dir la Fay—. Crec que sí.
—Bé, doncs no s’emportaran el meu fillet! —va assegurar la Clarissa—. De cap manera!
En sentir això, la Fay va amagar la cara entre les mans i es va posar a plorar amb desesperació.
La Clarissa va sortir de la cambra i, un cop al passadís, va tornar a passar el pany de l’habitació de la Fay pel bé de totes dues. Per la finestra d’una de les habitacions que tenia la porta oberta va veure com la germana Ingrid s’afanyava a tornar al dormitori.
En un segon, la Clarissa va prendre una decisió. Va enretirar la clau del pany de la porta oberta i se la va guardar al puny amb força. En acabat, va tornar corrents a la seva cambra, va tancar la porta i va seure al llit mirant de recuperar la calma.
La germana Ingrid va obrir la porta d’una revolada murmurant:
—Ai mare! M’he deixat la porta oberta.
—No me n’havia adonat, germana —va mentir la Clarissa. Just llavors es va recordar de la clau que tenia a la mà.
—Bé, tant se val. Ara ja no hi ha ningú a les latrines. Vine amb mi, filla.
La Clarissa es va aixecar i va fer veure que es desmaiava. Es va deixar caure de genolls i va ocultar la clau entremig de la palla del matalàs.
—Verge santa, filla! Deixa’m que t’ajudi! —va dir la monja, aferrant-la per les espatlles.
—Estic bé, germana. Ja m’ha passat el mareig. Ja em trobo millor.
A partir d’aquell moment, un únic pensament consumia tots els minuts de vigília de la Clarissa.
No deixaré que em prenguin el meu fill.
No deixaré que em prenguin el meu fill.
Ara bé, qui era ella per oposar-se al poder de la germana Sabeline i, potser, al mateix abat? Ni tan sols no era monja. Era una no ningú de baixa estofa. Una noia que els feia servei per a una fi, ni més ni menys.
Com podria fugir d’una abadia que era una fortalesa? En una illa. En un país estrany. Casa seva era lluny, molt lluny. Intentar trobar el seu poble seria com demanar audiència al Papa de Roma. I, si per casualitat, aconseguia superar tots aquests obstacles, com podria sobreviure al viatge si no tenia ni un ral?
Aquest últim pensament la turmentava. Si bé el seu pare mai no s’havia dignat a donar-li un consell, sempre li havia sentit dir amb pesar que amb una bossa plena de plata podria resoldre tots els seus problemes, però encara no n’havia trobat cap.
On devia estar amagada, la plata de l’Abadia? A l’altar de la catedral havia vist alguns objectes lluents, però era impossible agafar-los. Aleshores, se li va acudir: potser l’abat tenia objectes delicats i valuosos a les seves estances.
En el seu cap va començar a prendre forma un pla agosarat que la desesperació la va empènyer a dur a la pràctica un fred matí de gener, molt abans de l’albada. Quan tocaven les laudes a dos quarts de cinc, solia continuar dormint mentre la resta d’habitants endormiscats de Vectis acudien a la catedral. Aquest matí, però, es va llevar.
Es va preparar encenent una espelma curta i gruixuda per il·luminar el camí amb la candela que sempre cremava a la seva habitació. En acabat, va esperar que les campanes tornessin a repicar indicant l’inici de la missa a la catedral. En sentir l’últim toc, va enganxar l’orella a la porta, va dir una oració curta i va introduir la clau que havia robat al forat del pany. Va començar a remenar i a fer-la girar per fer caure la clau que ja sabia que hi hauria posada a l’altra banda. Quan va sentir que queia a terra amb un cop sec i fort, es va posar en acció.
Va empènyer la clau robada perquè entrés del tot al mecanisme i, a poc a poc, la va fer girar. El pany es va despassar amb un soroll metàl·lic. La clau funcionava! Era lliure!
La sala de sostre bombat era fosca i buida, i l’espelma projectava una dansa d’ombres espectrals. Va sortir de puntetes pel passadís i va abandonar el dormitori. A fora la va envoltar un remolí de volves de neu. Es coneixia de sobres el camí fins a les estances de l’abat, ja que era al costat de la catedral. La lluna minvant treia el nas per entremig dels núvols. Es va mantenir entre les ombres de les construccions i els arbres ocultant la flama de l’espelma amb la mà per amagar la llum de qualsevol ànima esgarriada que no fos a la catedral i per evitar que el vent l’hi apagués. Avançava amb cautela, amb molta cura de no relliscar sobre el camí gelat. El sol pensament d’aterrar sobre la panxa l’atemoria.
El vestit que portava no estava pensat per protegir-la de les inclemències del temps. Va arribar a les estances de l’abat Baldwin presa d’una tremolor incontrolable. Entremig del repic de les dents, va sentir els dolços càntics que emanaven de la catedral. La porta tallada amb delicadesa va cedir fàcilment a l’empenta de la seva mà i, malgrat la por que la descobrissin, de seguida es va sentir reconfortada en percebre l’escalfor del foc que cremava amb força a la gran llar que presidia la sala d’entrada.
El foc cremava amb tanta intensitat que amb prou feines necessitava la seva modesta espelma. A la sala no hi havia ni una ànima, però sí un munt d’objectes. No, no hi havia objectes. Estava atapeïda de meravelles: tapissos, catifes acolorides, mobles encoixinats i uns quadres terriblement corprenedors de Crist Nostre Senyor. I plata. Canelobres de plata i safates, i un gran crucifix de plata que penjava en una paret que devia ser la meitat d’alt que un home.
En un moment de bogeria, es va imaginar que es quedava allà, escalfant-se, deixant-se embolcallar una estona per la delicadesa d’aquell espai. Tanmateix, es va desempallegar d’aquesta idea absurda i va marxar. Havia acomplert la missió. Havia descobert que l’abat tenia plata. Ara només havia de desfer el camí per tornar al dormitori sense que ningú ho sabés.
La Clarissa esperava el moment oportú reunint el coratge suficient i que la lluna no brillés a les nits. Seguia les rutines, feia les ablucions, menjava tant com podia pel seu nadó, resava i meditava. Tanmateix, la naturalesa de les seves oracions havia canviat. Ja no recitava les Escriptures ni els salms que havia après de memòria; resava pel bé de la preciosa vida que creixia a dins seu.
No deixaré que em prenguin el meu fill.
Va passar el gener, i ja eren al febrer. A les nits, la Clarissa es tapava amb dues mantes per poder tenir escalfor i de dia s’embolicava amb una d’elles mentre passejava per l’habitació. La clau robada continuava amagada al matalàs. No creia que l’absència d’aquell objecte hagués causat cap trasbals. L’endemà que se l’endugués, ja n’havien posat una altra. La germana Hazel, distreta com era, segurament creia que se l’havia deixat oblidada en alguna banda.
A les nits, quan anava a les latrines, es fixava en la fase de la lluna. Sabia que faltava menys d’una setmana. Quan arribés el dotzè dia de febrer, la lluna seria fosca. Aquella seria la nit.
Una nit, quan sortia de la latrina, va veure que la germana Hazel portava una noia nova de bracet. Tanmateix, no es limitava a portar-la; la tractava amb més duresa. La noia plorava i forcejava, semblava que volgués desfer-se de les seves mans per fugir. La Clarissa va mirar la noia als ulls, fixament. Va ser com si totes dues haguessin aturat el temps i es comuniquessin sense paraules.
La nena —que no devia tenir més de setze anys— tenia uns trets menuts i delicats, la barbeta perfecta, els pòmuls alts i la pell blanca com la llet. Tenia els ulls brillants i terriblement tristos, era com si li supliquessin auxili a la Clarissa.
El temps va recuperar el ritme i la Clarissa va continuar el seu camí.
De nou al dormitori, la Clarissa va identificar l’habitació de la nouvinguda perquè tenia la porta oberta i el llit desfet. Va decidir fer-li una visita a la nit.
Quan va ser fosc, i amb l’ajuda de la clau robada, la va anar a veure. Amb tota la discreció de què va ser capaç, va obrir el pany de la porta de la noia i va entrar.
La noia estava desperta, arraulida contra una paret, al llit, prou il·luminada per la llum de l’espelma que cremava sobre la tauleta perquè la Clarissa s’adonés que semblava un cervató orfe i espantat.
La Clarissa es va posar un dit als llavis i li va indicar que no digués res.
—No tinguis por. Estic a l’altra banda del passadís.
—Com has pogut sortir de la teva habitació? —li va preguntar.
—Em promets que no ho diràs?
La noia va fer que sí.
—Vaig robar una clau. Puc anar i venir quan em plau —li va assegurar amb orgull—. Això sempre que actuï amb la màxima cautela. Com et dius?
—Elizabeth.
—Em dic Clarissa.
—Estàs en estat —va observar l’Elizabeth.
—Força avançat. Em queden dos mesos, potser tres.
—Com va ser? —li va preguntar l’Elizabeth.
La Clarissa va dubtar en sentir la pregunta. La noia semblava massa espantada per explicar-li la veritat.
—Doncs com són aquestes coses.
—T’han fet baixar a les criptes?
—Què en saps tu, d’això? —va exclamar la Clarissa apujant massa el to de veu sense adonar-se’n.
—Les altres noies parlaven. Havien sentit a parlar d’actes foscos que ocorren en aquell lloc, tot i que mai no hi havien estat.
—Jo et puc assegurar que existeix, però no et diré res més —va dir la Clarissa.
En saber que els rumors eren certs, l’Elizabeth es va posar a plorar. La Clarissa es va asseure al llit i li va oferir el consol d’una mà estesa.
De sobte, l’Elizabeth va contenir les llàgrimes i li va preguntar:
—Aquesta clau que tens, la pots fer servir per concedir-me el benefici d’uns moments en companyia d’una altra persona?
—Qui? —va preguntar la Clarissa.
—Un jove monjo. Es diu Luke.
La Clarissa es va quedar de pedra.
—Què faràs amb aquest monjo?
—Fer? Només parlar, tot i que em sembla que el podria estimar. Ens hem vist de tant en tant per l’Abadia i hem creuat algunes paraules. Tanmateix, sé que el tinc enamorat i jo mateixa carrego amb un dolor, aquí al cor, que penso que només pot ser amor. Li demanaré que se m’emporti d’aquest indret. No vull patir el teu destí, Clarissa.
—El meu destí —va repetir en veu baixa la Clarissa deixant caure la mà de l’Elizabeth i acaronant-se la panxa—. No és que estigui ben bé al servei del meu destí. Tenen la intenció de prendre’m el meu fillet quan hagi nascut i deixi de mamar. No els ho penso permetre. Jo també me’n vull anar d’aquí.
—Per anar a on?
—A casa. Al país del nord. A Cumberland.
L’Elizabeth li va tornar a agafar la mà amb força.
—M’ajudaràs, estimada Clarissa? M’ajudaràs a veure el meu Luke?
La Clarissa sospesava en silenci el que li havia demanat. Al final, va respondre:
—D’aquí a cinc dies, quan la lluna sigui nova, me n’aniré. Llavors et donaré la clau i tu seràs ben lliure de fer-ne el que vulguis.
L’Elizabeth va tornar a aferrar la mà de la Clarissa i l’hi va estrènyer amb tanta força que li va fer mal.
—Ets com un àngel que m’ha estat enviat quan més el necessitava.
—Jo no sóc cap àngel. Només sóc una noia com tu, que vol tornar a casa.
El 12 de febrer la nit era fosca, freda i ennuvolada. La Clarissa va fer els últims preparatius mentre esperava que les campanes del temple convoquessin els devots a la catedral.
Durant l’última setmana havia demanat racions més abundoses i havia amagat tot el que no es feia malbé, com ara fruits secs i pa sec, en un mocador, que havia entaforat sota el matalàs. Quan el dormitori va quedar en silenci i tancat amb pany i clau, va embolicar el menjar en la manta que tenia de sobres. Enrotllada i lligant-ne les puntes amb un nus, era una pràctica bossa creuada on podia guardar les provisions i el botí per al viatge.
Després del toc de campanes, va esperar una estona prudencial que tothom hagués marxat a fer les pregàries. En acabat, agafant la petita espelma, va treure la clau per alliberar-se per última vegada.
Després, silenciosa com un fantasma, va obrir la porta que hi havia al final de passadís i va entrar a l’habitació de l’Elizabeth. La noia l’esperava vestida.
—Has vingut!
—Et vaig dir que ho faria. Ara, pren la clau. Quan me’n vagi et tancaré, però podràs fer-la servir per sortir. Et prego que esperis una bona estona abans de fer-ho. Si t’enxampessin, no els expliquis res de mi i digues-los que la clau l’has robada tu. He de tenir temps d’abandonar l’illa. M’ho promets?
—Faré el que em demanes, estimada Clarissa.
—Aniràs a trobar el teu jove monjo, doncs?
—Als estables. Aquesta tarda, quan he sortit per anar a les latrines, he aconseguit parlar amb ell. S’esperava allà a la vora, per si em veia sortir. Per sort, la germana Hazel estava cuidant una altra noia debilitada per la febre.
La Clarissa li va fer una abraçada i un petó a la galta.
—Aleshores, et desitjo bona sort, Elizabeth. Vés amb compte. Et desitjo una vida llarga i feliç.
—I jo et desitjo el mateix a tu. Resaré perquè arribis a casa sana i estàlvia.
La Clarissa es va donar uns copets a la panxa inflada.
—Et prego que resis perquè tots dos arribem a casa sans i estalvis.
La Clarissa es va esmunyir del dormitori i va fer el camí que ja havia fet un cop per anar a les estances de l’abat. Allà tot estava tal com ho havia vist durant la primera visita. Va agafar un parell de canelobres de plata i una safata també de plata que tenia el marge ple d’incrustacions de pedres precioses. Ni podia ni gosava agafar res més. Quan va sortir d’amagat de les estances de l’abat per dirigir-se a la porta principal de l’Abadia, el farcell que s’havia fet amb la manta pesava molt més.
Va apagar l’espelma i va esperar que els ulls se li acostumessin a la foscor. Enmig de la penombra que precedeix l’albada podia distingir els mecanismes del gran rastell de ferro que guardava l’arc d’entrada. Resava perquè no hi hagués cap guàrdia. Ara bé, si n’hi havia, el pla era llançar una pedra amb l’esperança que el vigilant fos curt de gambals i anés a investigar l’origen del soroll.
Al final, va resultar que la porta no estava vigilada. Ara bé, es va trobar amb un altre problema, un que la Clarissa no havia previst. El rastell de ferro estava totalment abaixat. Com s’ho faria per sortir? Sens dubte, no estava en condicions per enfilar-s’hi i saltar!
Encastada en un dels pilars de l’arc d’entrada hi havia una roda dentada de ferro. El cor estava a punt de sortir-li per la boca quan va aferrar la maneta per fer-la girar. Penjant-se’n amb tot el pes, va estirar. La roda es va moure i va fer una volta. El rastell es va aixecar una mica.
Semblava que podria fer anar aquell mecanisme infernal. Tanmateix, el que no podia fer era marxar i deixar oberta la porta. Algú s’hi podia fixar i l’atraparien!
Aleshores, se li va acudir un estratagema que de seguida va atribuir a l’ajuda bondadosa de Déu. A prop d’allà hi havia una branca seca que havia caigut d’un arbre que estenia les seves branques per damunt del mur de l’Abadia. La va agafar i va començar a fer girar la roda fins que la porta va estar aixecada el tros just per poder-s’hi esmunyir per sota estirada de panxa enlaire. Amb l’espatlla repenjada amb força contra la maneta va introduir la branca entre la roda i la dent següent. Un cop col·locada, va enretirar l’espatlla de la maneta i va sentir un cruixit quan el pes de la roda va esclafar la fusta de l’arbre. Tot i així, la porta es va aguantar aixecada!
Ràpidament es va estirar a terra de panxa enlaire i amb els peus calçats amb les sandàlies es va ajudar a passar per sota el rastell amb l’aterridor espetec i cruixit de la branca atrapada ressonant-li a les orelles. Si queia, el seu fillet seria el primer de quedar travessat i tots dos patirien una mort lenta i dolorosa.
Gràcies a Déu, va passar pel forat sense contratemps i es va aixecar triomfal a l’altra banda del mur de l’Abadia. Tot seguit, fent servir tot el pes del seu cos va estirar el rastell cap avall amb les dues mans i se’n va penjar.
Es va sentir un espetec quan la branca va cedir, seguida del cop sec a terra que va fer el rastell en tancar-se.
Va girar l’esquena a l’Abadia de Vectis i va buscar el camí que l’havia de portar fins a l’embarcador.
Els cavalls es van moure inquiets i van renillar quan en Luke, un jove monjo ben plantat, va entrar als estables. Era fosc i feia fred, i l’espantava la gosadia que havia comès presentant-se allà.
—Hola? —va dir en un mig murmuri—. Hi ha algú?
Una veueta esporuguida va respondre:
—Sóc aquí, Luke. Al fons.
En Luke la va buscar amb l’única ajuda del feix de claror de lluna que entrava per la porta oberta de l’estable. L’Elizabeth s’havia amagat a l’estable d’una gran euga castanya i estava arraulida contra la panxa de la bèstia per tenir escalfor.
—Gràcies per haver vingut —li va dir—. Em feia por que no ho fessis. —Ara ja no plorava. Feia massa fred per a les llàgrimes.
—Estàs congelada —li va dir ell.
—Sí? —Va allargar un braç. Quan el noi va notar el canell d’alabastre d’ella, el va subjectar amb la mà i no el va deixar anar.
—Sí. Ho estàs.
—Em faries un petó, Luke?
—No puc!
—Si us plau.
El jove monjo semblava trasbalsat.
—Per què em tortures? Ja saps que no puc. He fet els vots! A més, he vingut per escoltar la teva súplica. L’última vegada que ens vam veure, em vas parlar d’unes criptes. —La va deixar anar i es va apartar.
—Et prego que no t’enutgis amb mi. Demà em portaran a les criptes.
—Amb quin propòsit?
—Em volen fer jeure amb un home, cosa que no he fet mai —va plorar ella—. Altres noies han patit aquest mateix destí. Les he conegut. Han donat a llum fills que els han pres quan han deixat de mamar. Algunes de les noies les fan servir per tenir fills i més fills fins que perden el cap. Si us plau, no permetis que això em passi a mi!
—Això no pot ser cert! —va exclamar en Luke—. Aquest és un santuari de Déu!
—És veritat. A Vectis s’oculten secrets. No has sentit les històries que corren?
—He sentit moltes coses, però els meus ulls no han vist res. Només crec el que veig.
—Però tu creus en Déu —va objectar ella—, i a Ell no l’has vist.
—Això és diferent! —va protestar—. No necessito veure’l a Ell. Sento la Seva presència.
La noia es començava a desesperar. Es va refer i va estirar la mà per trobar la d’ell i en Luke, en un moment de distracció, va deixar que l’hi agafés.
—Si us plau, Luke, jeu amb mi, aquí a la palla.
Es va posar la mà d’ell al pit i l’hi va prémer amb força. El noi va notar el tacte de la carn ferma sota la seva capa, i les orelles se li van omplir de la remor de la sang bullent. Semblava que tingués ganes de tancar la mà al voltant d’aquell volum desitjable i, per uns moments, va estar a punt de fer-ho. Aleshores, va recuperar l’autocontrol i va recular fins a ensopegar amb una paret de l’estable.
La noia el mirava embogida.
—Si us plau, Luke, no marxis! Si jeus amb mi no em portaran a les criptes. No els podré fer cap servei.
—I què passarà amb mi! —va cridar ell amenaçador—. Em faran fora! No ho faré. Sóc un home de Déu! Si us plau, t’he de deixar ara!
Quan en Luke va fugir corrents dels estables, els somies sufocats de l’Elizabeth es barrejaven inharmònicament amb els renills inquiets dels cavalls.
La Clarissa estava segura que seguia el camí correcte perquè cada vegada sentia més a prop la remor del mar. En arribar a la platja, va trobar la barca lligada a un amarrador de fusta on reposava a les nits. Al costat de l’amarrador hi havia una caseta amb les finestres fosques. Va suposar que el barquer dormia. Quan es despertés en trencar l’albada, ella li faria una proposta.
Al matí, uns núvols de tempesta pesaven feixucs sobre l’illa. En Luke no havia pogut aclucar l’ull en tota la nit, inquiet i amoïnat. A la celebració de laudes, gairebé havia estat incapaç de concentrar-se en els càntics i els salms, i, en el breu interval que discorria fins a la següent visita obligada a la catedral per al primer ofici, es va afanyar a fer les tasques que tenia assignades.
Al final, ja no ho va poder suportar més. Amb cura que no el descobrissin, es va acostar al seu superior, el germà Martin, amb les mans a l’estómac per demanar-li permís per no assistir a prima i poder ser atès a la infermeria.
Un cop obtingut el permís, es va posar la caputxa i va fer marrada per un camí molt elaborat per arribar a les construccions prohibides. Va triar un gran auró que hi havia en un monticle proper, prou a la vora per observar-ho tot i prou lluny per quedar-hi ocult. Des d’aquell punt avantatjat, va muntar guàrdia envoltat de la boira grisa.
Va sentir que les campanes tocaven a prima.
Ningú no va anar ni sortir de l’edifici que semblava una capella.
Va tornar a sentir el repic de campanes que indicava que s’havia acabat la missa.
Tot estava silenciós. Es preguntava quant de temps podria ser allà sense que ningú se n’adonés i quines conseqüències comportaria el seu engany. Acceptaria el càstig, tot i que tenia l’esperança que Déu el tractaria amb amor i comprensió per la seva lamentable feblesa.
Sentia l’escorça aspra a la galta. Consumit pel cansament, es va endormiscar un moment, però es va despertar espantat quan la superfície rugosa de l’arbre li va esgarrapar la pell de la cara.
La va veure enfilar el camí. Al davant anava la germana Sabeline com si l’estirés amb una corda. Fins i tot des d’aquella distància veia plorar la noia.
Si més no, aquesta part de la història era certa.
Les dues dones van desaparèixer per la porta principal de la capella. Se li va accelerar el pols. Va tancar les mans i va donar un cop de puny fluix al tronc de l’arbre. Va resar demanant guia.
Ajupida darrere d’un arbust, la Clarissa observava com el cel de l’albada semblava acariciar la superfície del mar i donar-li vida. El vent va començar a bufar i les onades es van fer més altes i poderoses. Li feia por que la barca no acceptés passatgers si hi havia perill de tempesta.
Els fils esprimatxats de fum que emergien per la xemeneia del barquer es van espessir. Es començava a despertar. Per una de les finestres va llençar el contingut d’un orinal i, al cap de poca estona, va sortir a l’exterior per mirar amb posat reflexiu la barca i les ones agitades.
La Clarissa es va aixecar i s’hi va acostar amb un gest fingit d’alegria per ocultar la seva condició de fugitiva.
—Bon home, m’agradaria poder viatjar aquest matí —va dir ella.
—I qui ets tu? —va preguntar el vell mariner.
—Només una mossa de Newport que s’ha de reunir amb el seu espòs.
—Has fet nit aquí?
—No, senyor, acabo d’arribar. He passat la nit a casa d’uns coneguts a Fishbourne.
—Doncs no tens pas accent de Newport —va observar el mariner.
Va reaccionar de pressa.
—Vaig néixer al nord.
El barquer es va acariciar la barba.
—Aquest matí fa mala mar i no veig que hi hagi més passatgers. No crec que em valgui gaire la pena posar en perill l’embarcació per una sola mossa.
La noia va fer una ullada al cel que es començava a il·luminar. Aviat, la germana Hazel es presentaria a la cel·la amb l’esmorzar i descobriria que havia fugit. Aleshores, va deixar de fingir bon humor:
—He de marxar ara! No puc esperar. Us puc pagar. Us puc pagar molt bé.
El mariner va aixecar una cella amb escepticisme i li va demanar una prova del que afirmava.
La noia es va agenollar i va desembolicar la manta el tros just per treure’n un dels canelobres.
—Us puc donar això —va dir.
L’home el va agafar i el va sospesar, després va esgarrapar-ne la superfície amb l’ungla del dit polze.
—És una bonica peça de plata, sí. L’has robat?
—No! És un obsequi dels meus parents.
El somriure burleta de l’home era una prova fefaent que no la creia, però no hi va insistir.
—Hi tens més tresors, en aquesta manta que portes?
—No pas per a vós, senyor. Considero que amb això n’hi ha més que prou per un trajecte en barca. M’espera un llarg viatge fins al país del nord i trobaré més homes que voldran que els pagui els seus serveis.
Mentre rumiava què fer, el mariner es canviava de mà el canelobre. Al final, va dir:
—Entesos, doncs. Prepara’t per a un viatge dur. Si has esmorzat, segur que vomitaràs, tingues-ho clar.
La noia va fer que sí i va donar les gràcies a Déu.
Au, fillet, marxarem per mar d’aquest indret.
—M’agradaria, però, poder tenir més part d’aquest teu tresor per a la meva família —va observar el mariner—. A l’altra banda, et portaré a casa del meu germà. Ell té carro i cavall. Si el conec bé, et portaria on fos a canvi d’una peça de plata com aquesta.
La germana Sabeline estirava una Elizabeth aterrida a través de la porta de la capella i la va fer baixar per una escala de cargol que desembocava en un món soterrat.
Com un anyell que va a l’escorxador, va fer passar l’Elizabeth per la Sala dels Escribes, on un jove esquifit i escanyolit va aixecar el seu cap pèl-roig i va grunyir. D’aquella sala la van fer passar al buit repugnant de les catacumbes.
Allà a dins, la llum de l’espelma va parpellejar damunt de cranis grotescos i la vella monja va haver de fer servir les dues mans per mantenir dempeus la noia de cabells rossos.
No estaven soles. Darrere de la noia hi havia algú. Quan l’Elizabeth es va tombar, va descobrir el rostre impertèrrit i estúpid d’ulls verds del jove escriba que li obstaculitzava el camí de tornada. La germana Sabeline es va fer enrere. Amb la màniga va fregar els ossos de la cama d’un cadàver i, en caure, van emetre una sinistra melodia. La monja va aixecar l’espelma i va observar de prop. L’Elizabeth panteixava aterrida. L’home pèl-roig estava a uns centímetres de distància, amb els braços caiguts a banda i banda. Els segons passaven. La germana Sabeline el va escridassar decebuda:
—T’he portat aquesta noia per a tu!
No va passar res. Va passar més estona i la monja va ordenar:
—Toca-la!
L’Elizabeth va tancar els ulls, preparant-se per sentir el tacte d’un esquelet vivent.
De sobte, va notar una mà a l’espatlla, però no era freda ni ossuda, sinó càlida i tranquil·litzadora.
L’Elizabeth va sentir el xisclet enrabiat de la germana Sabeline:
—Què hi fas tu, aquí! Què fas!
Va obrir els ulls i, com per art de màgia, el rostre que va descobrir va ser el d’en Luke. L’home pèl-roig era a terra allà on en Luke l’havia fet caure d’una empenta.
—Germà Luke, deixa’ns sols! —va udolar la Sabeline—. Has violat un lloc sagrat!
—No me n’aniré sense la noia —va desafiar-la en Luke—. Com pot ser això un lloc sagrat? Jo només hi veig el mal.
—Tu no ho entens! —va xisclar la monja.
Des de la sala, els va arribar l’estrèpit d’un gran rebombori.
Cops secs i empentes seguits del soroll d’impactes humits i llefiscosos com els que fan els peixos grossos quan se’ls llença contra el terra.
El jove pèl-roig de l’Elizabeth va fer mitja volta i va marxar cap al rebombori.
—Què està passant? —va preguntar en Luke.
La germana Sabeline no va respondre. Va agafar l’espelma i va arrencar a córrer cap a la sala, deixant-los sols envoltats de la foscor.
—Estàs bé? —va preguntar-li en Luke amb tendresa. Encara tenia una mà damunt l’espatlla de la noia. En cap moment, la va deixar anar.
—Has vingut a buscar-me —va murmurar ella.
La va ajudar a trobar el camí per sortir de la foscor a la llum, a l’interior de la sala.
Ara ja no era la Sala dels Escribes.
Era un espai de mort espantosa.
L’única ànima vivent era la germana Sabeline, que corria amb les sandàlies xopes de sang. Donava voltes absent entremig d’aquell mar de cadàvers, caiguts sobre els escriptoris i els catres, amuntegats per terra, convertits en una massa inerta i tremolosa que es caragolava involuntàriament.
Tenia una expressió vítria al rostre i només era capaç de murmurar:
—Déu meu, Déu meu, Déu meu, Déu meu —una vegada i una altra, amb la cadència d’un càntic.
La cambra sencera s’inundava lentament amb la sang que brollava dels ulls travessats per les plomes d’un exèrcit d’homes i nois de cabells pèl-rojos.
Tots eren morts o moribunds, i al bell mig de tota aquella carnisseria hi havia el vell escriba, en Titus, amb la ploma clavada tan endins que era com si li naixés de l’ull.
En Luke va conduir l’Elizabeth de la mà pel mig de la matança i, mentre passaven, va tenir prou domini per fer un cop d’ull als pergamins que hi havia escampats per les taules, alguns d’ells absorbint bassals de sang. Com podia saber que, al cap de molts anys, el petit gest de rescatar un d’aquells pergamins podria servir per salvar l’Elizabeth de la ruïna i la indigència molt temps després de la seva pròpia mort?
Van pujar corrents l’escala de caragol, van creuar la capella i van sortir a l’exterior, enmig de la pluja i la boira. Van continuar corrent fins que van ser ben lluny de les portes de l’Abadia. Aleshores es van aturar per recuperar l’alè i escoltar el repic de les campanes que donaven l’alarma.
En la distància, la barca tornava a l’illa després de fer el primer trajecte del dia. Al costat del moll esperava la gent que volien fer el passatge. En Luke es va buscar a la túnica les quatre monedes que s’havia endut per fer el viatge d’anada a Vectis quan era un jove que es volia fer monjo. Ell i l’Elizabeth es van sumar a la cua deixant enrere l’horror del que havien viscut aquell matí.
La vora de la túnica blanca de l’abat Baldwin estava xopa de sang. Cada vegada que s’ajupia per tocar un front fred o fer el senyal de la creu sobre un cos estirat a terra, la vestimenta se li tenyia una mica més de sang.
El prior Félix, un bretó corpulent de barba negra i eriçada, estava al costat d’en Baldwin. El sostenia pel braç per evitar que rellisqués sobre les lloses cobertes de sang. Van recórrer tota aquella carnisseria, aturant-se davant de cada escriba pèl-roig per comprovar si continuava viu, però no n’hi havia cap. L’únic cor que encara bategava a la Sala dels Escribes era el del vell germà Bartholomew, el guardià de la biblioteca soterrada, que feia la mateixa sinistra comprovació a l’altre extrem de la sala. En Baldwin havia fet marxar la germana Sabeline perquè amb l’atac d’histèria que tenia l’estava traient de polleguera i no el deixava pensar amb calma.
—Són morts —va dir en Baldwin—. Tots morts. Per què, en nom del Senyor, ha passat això?
El germà Bartholomew anava sistemàticament d’una filera a l’altra, passant amb molta cura per damunt dels cossos o rodejant-los, intentant no perdre l’equilibri. Per ser vell com era es movia amb força agilitat d’un punt a l’altre, recollint pàgines manuscrites de damunt la taula i apilant-les a la mà.
Es va atansar a en Baldwin amb un ventall de pergamins a la mà.
—Mireu —va dir el vell—. Mireu! —Va deixar els fulls damunt la taula.
En Baldwin en va agafar una i la va llegir.
Després la següent, i la següent. Les va escampar per damunt la taula per veure’n més, més ràpidament.
Totes les pàgines tenien la data del 9 de febrer del 2027 acompanyada de la mateixa inscripció.
—Finis Dierum —va dir en Baldwin—. La fi dels dies.
En Félix va tenir un calfred:
—O sigui que aquest dia arribarà el final.
En Bartholomew va fer un mig somriure davant del descobriment.
—Havien acabat la seva tasca.
En Baldwin va recollir les pàgines i se les va posar al pit.
—La nostra tasca encara no s’ha acabat, germans. Els hem de deixar reposant a la cripta. En acabat, faré una missa en honor seu. La Biblioteca quedarà segellada i cremarem la capella. El món no està preparat per conèixer els esdeveniments que han succeït aquí.
En Félix i en Bartholomew van assentir ràpidament al mateix temps que l’abat feia mitja volta per sortir.
—L’any 2027 queda molt lluny en el futur —va observar en Baldwin amb veu cansada—. Si més no, la humanitat tindrà molt de temps per preparar-se per a la fi dels dies.
El prior Félix es va posar a treballar en la dolorosa tasca que li havien assignat.
Es va encarregar de supervisar la col·locació dels escribes morts a les criptes i va recórrer la immensitat de la Biblioteca entremig d’interminables prestatgeries de llibres sagrats.
Amb el cor encongit, va pujar l’escala de pedra que desembocava a la capella per última vegada, aferrant les pàgines que contenien les paraules Finis Dierum. Les faria servir d’esca sagrada.
Seguint les seves instruccions, van traslladar bales de fenc fins a la capella i les van arrenglerar tot al voltant del perímetre.
Un cop enllestida la feina, va demanar una torxa i, amb aire entristit, va acotar el cap, esperant que arribés.
En sentir que la germana Sabeline cridava el seu nom va aixecar els ulls. Venia del dormitori especial, amb la germana Hazel al darrere.
Les dues monges venien amb els ulls oberts com unes taronges i esbufegant mentre discutien.
—Digues-l’hi! —li va ordenar la germana Sabeline—. Explica-li el que ha passat.
La germana Hazel va bufar i estossegar fins que va reunir les forces per pronunciar les paraules.
—Una de les noies, la Clarissa, en un estat avançat de gestació… se n’ha anat!
—Què voleu dir que se n’ha anat? —va preguntar en Félix amb el cansament de qui tot just acabava de sobreviure a un cataclisme.
—Devia robar una clau per fugir després de sopar ahir a la nit —va explicar la germana Hazel.
—Això no és l’únic que ens ha robat! —va afegir la germana Sabeline.
—Hem trobat a faltar objectes de plata a les estances de l’abat Baldwin. Aquesta noia malvada havia preparat molt bé la fugida. He enviat un monjo a la barca. La noia ha marxat a trenc d’alba, encara que el barquer no li ha volgut revelar com li ha pagat.
—Si això és cert, aleshores ella no és l’única que ha marxat —va observar en Félix parpellejant en adonar-se del que havia passat—. El seu fill nonat també ha marxat, el fill d’en Titus el Venerable. Al llarg de la dilatada història de la Biblioteca mai cap escriba no havia marxat, ni nascut ni sense néixer. I ara ha passat!
En Félix va abaixar els ulls al manyoc de pergamins que tenia a la mà i va murmurar:
—Per què s’han llevat la vida d’aquesta manera? Ha estat perquè entre les tasques que tenien assignades hi havia inscrit l’últim dia de vida a la Terra i ja no els quedava res més per escriure? O ha estat perquè han percebut el gran trencament que es produïa quan un dels seus ha estat arrencat del seu si? Era aquesta la seva «Fi dels dies»?
La germana Sabeline es va tapar la cara amb les mans i va sanglotar.
—Em sembla que no ho sabrem mai —va observar en Félix.
En Félix va fer servir la torxa per calar foc als pergamins i els va acostar a les bales de fenc per encendre-les. Va mirar com el foc consumia la fusta i com l’edifici s’esfondrava.
Tanmateix, no va fer el que l’abat Baldwin li havia ordenat. No havia llençat una torxa a l’interior de la cripta.
Es deia a ell mateix que mai no podria ser testimoni de la destrucció de la Biblioteca. Es deia a ell mateix que aquesta decisió havia de quedar únicament en mans de Déu Totpoderós.
Es va quedar allà plantat fins que es va fer de nit, amb la mirada perduda sobre el terra fumejant, sense saber si la gran Biblioteca havia estat destruïda per la conflagració. No va ser fins que les campanes van cridar a vespres que va abandonar aquell tros de terra calenta per apaivagar la seva ànima amb oracions envoltat del fred hivernal de la catedral.