Trenta
-En marxa.
En Kenney va carregar el rifle d’assalt i en López i en Harper el van imitar. Van amagar els aparells prescindibles a sota d’uns matolls gebrats i es van esmunyir muntanya avall.
En Kenney els menava cap a la carretera, allunyant-se generosament de l’aglomeració de policies i militars que s’agombolaven davant de la casa. El seu objectiu era un grup de tres policies aparentment desarmats o molt poc armats que estaven apostats als límits més exteriors de la finca i que havien quedat marginats per l’aclaparadora presència dels agents del SWAT i els soldats. Els havia estat observant amb els binocles i els havia trobat perfectes. Serien fàcils de capturar.
Van rodejar els seus objectius amb discreció i sigil igual que un gran gat s’atansa a la seva presa fins que n’està prou a la vora per abraonar-s’hi.
Els policies passejaven pel marge de la carretera intentant conservar l’escalfor dels peus a cops de sabata. Els vigilants van fer l’avanç final per sobre l’asfalt a una velocitat felina. Cada un tenia assignat un objectiu i es van abatre a sobre de l’home que havien de reduir amb ganivets de comando. Matar no costava gaire; ara bé, acabar amb un home sense que se li escapés un esbufec era un veritable art. En Kenney subjectava la seva víctima moribunda de tal manera que la sang regalimava a terra, sense tacar-li l’uniforme. Va fer una repassada ràpida per veure com els anava a en López i en Harper. Tots tres anaven perfectament sincronitzats en la matança.
Un cop van haver arrossegat els cossos darrere d’una tanca, els van treure els uniformes i van sortir de darrere dels arbustos amb un aspecte força semblant al dels agents de la patrulla local i els rifles amagats a sota dels anoracs.
—Au, doncs, que comenci la festa —va anunciar en Kenney.
Van iniciar la marxa per la carretera en direcció a la granja. Hi havia un esquadró d’1 Lancs apostats al marge de la carretera en posició defensiva, la meitat apuntant a la casa i l’altra meitat protegint-los el flanc. En Kenney i els seus homes els van passar pel costat, sense ni immutar-se quan un dels soldats va comentar que saltarien fets bocins pels aires. Un cop lluny de l’esquadró, en Kenney va girar en direcció al camp, de dret al petit cobert de pedra.
Eren la una i cinquanta-cinc de la matinada.
Una unitat de treball del Seal Team 6, formada per una quarantena d’homes, ja havien ocupat les seves posicions a High Seat. Havien arribat de la mateixa manera que els xinesos, però volant tan baix que els helicòpters no havien generat cap eco als radars. Feien servir d’amagatall la carcassa socarrimada de l’helicòpter de l’EPA.
A través dels binocles, el tinent comandant de la unitat tenia els ulls posats sobre en Kenney mentre dirigia els seus homes a la construcció de pedra.
L’oficial d’estratègia va comentar:
—Ens haurien d’haver encarregat a nosaltres l’entrada.
El tinent va replicar:
—No en saps res, oi, dels homes de Groom Lake? Són tan bons com nosaltres. Hi ha qui diu que millors i tot.
Al Gabinet de Crisi, el ministre de Defensa va aixecar els ulls de la pantalla i va saltar:
—M’acaben d’informar que dotzenes d’helicòpters i avions han violat la nostra prohibició d’aixecar el vol a Mildenhall i s’han desplegat. Es dirigeixen cap al nord-oest.
—Cap a Cúmbria? —va preguntar el primer ministre.
—Se suposa —va respondre el ministre—. Esperi, ara m’arriba una altra alerta. —Es va tornar a posar els auriculars per escoltar el missatge que li enviaven des de l’estació de seguiment de la RAF Fylingdales i, en acabat, se’ls va treure per informar—: Els problemes mai vénen sols. Pel que sembla, els xinesos han enlairat una formació aèria des del buc Wen Jiabao. Ens ataquen des de dos fronts, primer ministre.
En Hastings es va deixar caure a la cadira i va mirar les cares dels seus homes.
—Em voleu donar les vostres recomanacions? —va demanar amb la veu escanyada.
El ministre de Defensa va dir amb el to més serè possible:
—Crec que en aquesta taula estem tots d’acord, primer ministre, que no podem lluitar i guanyar en una guerra amb dos fronts amb adversaris d’aquest calibre. Si despleguem míssils de creuer nuclears, ens respondran amb les mateixes armes i el nombre de baixes civils seria inacceptable. Les dues opcions que tenim són retirar-nos i deixar que els americans i els xinesos s’enfrontin en territori britànic, o desplegar els 1 Lancs perquè s’enduguin la Biblioteca abans que els altres no puguin reclamar-la. Amb aquesta darrera opció, almenys, tindríem la paella pel mànec.
En Hastings va clavar un cop de puny a la taula i va fer una ganyota de dolor.
—D’acord, fem-ho! Envieu-hi els nostres homes.
—La Nancy i jo hauríem d’estar armats —va dir en Will a en Daniel.
—No ho sé —va rondinar en Daniel.
—Si entren disparant, voldria poder protegir el meu fill de la millor manera possible.
La Cacia va tocar la mà del seu marit.
—Deixa’l, Daniel. Ara ens en podem refiar, no et sembla?
En Daniel va fer un sospir i hi va accedir. Ell, els seus fills i en Kheelan tenien escopetes de canons sobreposats i la Cacia tenia un revòlver antic que els va cedir gustosament sostenint-lo pel canó.
—Qui sap disparar millor? —va preguntar en Daniel.
En Will i la Nancy va respondre al mateix temps:
—Jo.
—D’acord —va riure en Will—. Dóna-li. Jo pego més fort que ella.
En Daniel se’n va anar ajupit fins a la finestra del darrere, va separar les cortines una miqueta i va encendre i apagar la llanterna dos cops. De seguida, va rebre el mateix senyal des de la finestra del graner.
—En Kheelan i en Douglas estan bé —va anunciar en Daniel. Va cridar l’Andrew, que era al pis de dalt. El jove va baixar amb l’escopeta agafada amb una mà i la tassa de te a l’altra—. Acaba’t el te i després baixa amb ells a sota. No crec que en sàpiguen res, de l’altre camí d’entrada, però mai se sap. Jo em quedaré a casa amb les nenes. Estarem molt dispersos, però ho farem tan bé com podrem. Estàs bé, noi?
L’Andrew tenia la complexió fosca i atractiva dels Lightburn i la confiança d’un fill gran.
—Si vénen, estaré preparat —va dir.
—Bé. Compto amb tu —va respondre el pare.
L’Andrew encapçalava la processó escales avall i a través de la Biblioteca, aparentment orgullós de l’aprovació del seu pare. En Will, la Nancy i la Cacia desfilaven darrere d’ell.
Van trobar en Phillip i la Haven a l’habitació d’aïllament asseguts al catre d’en Phillip. El noi li havia passat el braç per damunt les espatlles d’ella i, per a sorpresa d’en Will, no el va retirar quan van entrar.
És un gallet, va pensar en Will, igual que jo a la seva edat.
La Cacia va mirar la Haven amb la preocupació pròpia d’una mare.
—Estàs bé?
Ella i en Phillip havien acordat no esmentar l’incident de la Sala dels Escribes.
—Estic bé —va respondre—. Només parlàvem.
La Nancy mai no havia vist en Phillip agafant una noia. Semblava que ella era l’única que se sentia violenta per la intrusió. En Will ho va intuir i li va dir:
—Anem a veure el magatzem.
El grup va deixar els nois a soles i van dirigir-se al dormitori. La metxa d’elaboració casolana serpentejava uns quants metres des del centre del dormitori, passava per sota de la porta del magatzem i entrava pel coll del bidó. No era gaire més gruixuda que un fil normal i corrent, de manera que, per inspeccionar-la, en Will i l’Andrew van haver de recórrer-ne tota la llargada.
—Creus que funcionarà? —va preguntar l’Andrew.
—Espero que no ho haguem d’esbrinar —va respondre en Will.
En Kenney va escodrinyar l’interior del cobert a les fosques amb les ulleres de visió nocturna. No hi havia gaire cosa: eines del camp i un parell de bales de fenc.
Es va treure l’uniforme de policia i els seus homes el van imitar.
—Busqueu una trapa per terra —va ordenar.
En López va localitzar-la de seguida i, en rebre l’assentiment d’en Kenney, la va estirar per l’anella de ferro deixant al descobert un tram fosc d’escales de fusta.
En Kenney va mirar avall i es va mirar el rellotge: 2:00.
—S’aixeca el teló —va anunciar.
Van treure els fiadors de les armes de foc i, amb en López i en Harper al davant, van iniciar el descens per l’escala.
Al peu de l’escala, es van trobar en una habitació minúscula tallada a la roca de la mida justa per acollir-los a ells tres. Davant d’ells, una vella porta de roure. Tancada amb pany i clau. En Harper la va analitzar i va concloure que era massa robusta per abatre-la amb un cop.
—La intento forçar o la rebento?
En Kenney es va mirar el rellotge amb impaciència i va dir:
—Rebenta-la.
En sentir l’estrèpit, en Will va identificar de què es tractava:
—Vénen! —va cridar a l’Andrew—. Enceneu la metxa!
En Kenney va seguir els seus homes a l’interior d’un gran magatzem. Va veure prestatgeries de ferro carregades de roba i garrafes d’aigua. Al fons de la sala hi havia una altra porta, entreoberta, i en Harper i en López s’hi van acostar amb cautela.
Un segon després que en Kenney els ordenés que continuessin, es va fixar en un bidó de vint litres que hi havia a terra a prop de la porta oberta.
Quan en López empenyia la porta, en Kenney va cridar:
—Espera!
En arribar al llindar del dormitori, en Harper i en López van quedar enlluernats uns segons pels llums del sostre i van haver d’apagar les ulleres nocturnes. El primer que van veure quan van haver recuperat la visió va ser l’Andrew ajupit a terra amb un encenedor de gas a la mà.
En López va disparar amb el rifle i va rebentar el jove pel mig del cos, i li va destrossar els òrgans vitals.
Tanmateix, la metxa ja estava encesa. Xiulava i desprenia fum al mateix temps que la barreja de pólvora cremava com una bengala. Però quan tot just estava a dos metres de la porta, es va apagar.
En Will, amagat darrere d’un dels llits, va sentir els crits d’una dona, i va veure com la Nancy saltava per damunt dels llits fins a arribar al seu costat amb l’antiga pistola de la Cacia a la mà.
Una altre ràfega de munició va esberlar-se contra la paret de pedra que tenien damunt.
—El bidó! —va cridar en Will—. Dispara al bidó!
En Harper es va posar al costat d’en López. Va identificar l’amenaça, tenia la Nancy en el punt de mira i va desplaçar el dit cap al gallet.
La Nancy no tenia una perspectiva òptima del bidó, de manera que va prémer el gallet cinc cops intentant cobrir-ne la posició aproximada.
Una de les bales va encertar el blanc.
La bomba de fertilitzant va emetre una gran claror, va explotar i va desfermar un infern d’energia candent en els confins del magatzem.
En Harper i en López van tenir una sensació gairebé medieval. La porta del magatzem es va tancar de cop i es va desintegrar en un tancar i obrir d’ulls. Fragments de fusta de mides tan variades com una pestanya o un avantbraç els van travessar de cap a peus i els van projectar a tots dos com a part de l’ona expansiva.
En Will va cobrir el cos de la Nancy tan bé com va poder, però tots dos van quedar coberts de runes i socarrimats per una alenada de vapors calenta i sobtada.
En Kenney era al cantó oposat de la bomba d’on eren els seus homes. Havia sentit els trets de la Nancy repicant contra les lleixes de ferro del magatzem i, un moment abans que una de les bales encertés el bidó, havia aconseguit murmurar:
—La mare que em va parir —i va sortir volant enrere creuant el magatzem i escales amunt empès per una columna de gasos infernals.
El coronel Woolford acabava de rebre l’ordre del Ministeri de Defensa de llançar un atac a la granja quan va veure la bola de foc que emergia d’una petita construcció de pedra situada al nord de la casa.
No tenia la més petita idea de què havia desencadenat l’explosió, però va trobar que esclatava en el millor moment. El pla d’atac que havia hagut de preparar a corre-cuita incloïa l’ús de franctiradors per eliminar les amenaces identificades a l’interior i al voltant de la casa. No tenien cap línia de visió òptima de la casa, ja que les cortines ocultaven perfectament els seus objectius. El graner era un altre problema. Un equip de franctiradors i observadors hi havia detectat dues persones hostils armades a través de les finestres.
Per ràdio, en Woolford va donar l’ordre d’entrar en acció als franctiradors.
La Comissió Permanent del Politburó es reunia en sessió d’emergència a les profunditats del segon pis soterrat de l’edifici 1 d’Agost de la Comissió Militar Central. Per norma, hi assistien nou membres, però el secretari general Wen hi era absent.
—En Wen Yun està malalt —va anunciar el vicepresident Yi amb un somriure dissimulat—. Us puc assegurar que dóna ple suport a les meves recomanacions. Tanmateix, la combinació d’estrès i edat avançada ha resultat ser massa pesada per a ell. Els metges l’han hagut de sedar.
Un murmuri es va propagar per la taula fins que, un rere l’altre, els altres set líders suprems de la Xina van anunciar a en Yi que també podia comptar amb el seu suport.
En Yi va assentir amb posat greu i va dir:
—Aquest és un moment històric, camarades. Un cop ens haguem apoderat d’aquesta Biblioteca, haurem forjat la nostra posició com a únic poder veritable a escala mundial. No haurem d’inventar excuses que justifiquin la nostra inactivitat. No haurem d’amagar les nostres intencions darrere d’eslògans i tòpics. Ens ha arribat el moment. Només l’hem d’aprofitar. Amb el vostre consentiment, donaré l’ordre a l’EPA.
Van aixecar la mà dreta a l’uníson i, sense complexos, en Yi va permetre que el veiessin plorar.
Al cim de High Seat, el comandant de la unitat de treball de Seal també va veure l’explosió que feia saltar pels aires el sostre de la petita construcció de pedra on havien entrat els vigilants.
—Alguna cosa ha sortit malament —va anunciar al seu oficial d’estratègia—. Quan s’espera que arribin els comandos?
—D’aquí a sis minuts, més o menys. Vol que truqui a la base i els pregunti si han rebut cap senyal de l’equip de Groom Lake?
—Negatiu —va respondre el comandant—. Hem de suposar que tot l’equip ha estat liquidat. Ara ens toca improvisar. Hi entrarem nosaltres.
Al mateix temps que la unitat Seal iniciava un descens ràpid des de High Seat, el comandant es va tombar per mirar al cel de la nit en direcció a Orient. L’espetec que sentia era d’helicòpters, d’acord, però no eren amics. Amb un esgarip, va reconèixer la insígnia que portava la nau capdavantera mentre començava a escombrar la seva posició amb foc de metralladores: l’estrella vermella de l’Exèrcit Popular d’Alliberament.
En Daniel va engegar a fer punyetes la precaució i va separar les cortines un bon tros per intentar veure el que passava. En una seqüència vertiginosa va sentir la bomba de fertilitzant, després l’espetec del foc dels rifles, després la música de les metralletes al cim del High Seat. Les explosions i el foc de la munició rastrejadora sobre la muntanya aportaven la claror necessària per deixar veure que el cel estava atapeït d’helicòpters.
No va veure com en Kheelan queia sota el pes de la bala d’un franctirador al front, encara que sí que va veure amb horror com el seu fill Douglas sortia corrents com un animal espantat del graner en direcció a la granja. I va proferir un crit de desesperació quan va veure com el noi queia fet un manyoc a escasses passes de la porta del darrere quan un franctirador dels 1 Lancs va posar fi a la seva vida.
Un cop en Will va haver comprovat que la Nancy no tenia ferides greus, li va cridar que tornés amb en Phillip. Va sortir d’un salt del seu amagatall, va arrencar a córrer cap a en Harper i en López, i els va prendre un dels rifles. En acabat, va empènyer amb el peu els cossos que encara bategaven coberts de sang, preparat per buidar-los un carregador de munició. Però no va ser necessari.
Qui eren?
Va trobar una cartera que contenia informació mínima. Tanmateix, els diners que hi va trobar parlaven per si sols: dòlars.
Aleshores va veure el carnet de conduir: Nevada.
Havien vingut els vigilants.
Va arrencar a córrer en direcció al magatzem preparat per enfrontar-se als supervivents, però tan sols hi va trobar una cambra buida, ennegrida i empestada de combustible. Aleshores, va girar cua, va recollir el segon rifle i va trobar la Nancy arraulida amb la Cacia i els nanos a l’habitació d’aïllament, tots ells sanglotant espantats i horroritzats.
Van sentir els crits d’en Daniel procedents de la banda de la Biblioteca. Quan va entrar com un esperitat amb la Gail i les dues nenes, estaven tots plorant.
—A dalt és un infern —va plorar—. Han mort en Douglas, per l’amor de Déu. No he vist en Kheelan. —Va mirar al seu voltant desesperat i va preguntar—: On és, l’Andrew?
La Cacia només va ser capaç d’assenyalar en direcció al dormitori i plorar.
En Daniel es va deixar caure de genolls a terra.
—Déu meu…
En Will es va deixar caure al seu costat i el va mirar de fit a fit:
—Qui ve? Qui ve per allà?
En Daniel li va contestar amb veu monòtona, amb els sentiments esmorteïts pel xoc:
—Els anglesos, per descomptat, per terra. Per totes bandes. A dalt de la muntanya hi ha helicòpters, disparen a algú, però no a nosaltres. Porten estrelles vermelles.
En Will es va posar dempeus.
—Els anglesos, els xinesos i els americans. Tots lluiten contra tots per quedar-se amb el botí.
La porta del dormitori es va obrir. En Will va mirar amb ànsia la seva família i va sortir de l’habitació d’aïllament amb el rifle carregat a l’espatlla i el dit al gallet.
Automàticament va abaixar el canó.
Els escribes entraven en fila índia.
Amb les cares inexpressives, van desfilar deixant-lo enrere, sense parar-hi el més petit esment. En Will va cridar en direcció a l’habitació on eren els altres:
—Són els escribes!
La Cacia va sortir i els va tocar a tots a l’espatlla mentre passaven arrossegant els peus en direcció als seus catres.
—És la seva hora d’anar a dormir —va dir amb els ulls negats de llàgrimes—. Sempre fan el mateix.
El dormitori estava infestat d’una fumarada amarga. Bassals de sang rodejaven els cossos dels dos vigilants que gemegaven, però els escribes amb prou feines s’hi van fixar. Dos d’ells, els més grans, van estossegar un parell de cops per escurar-se la gola, però cap d’ells no va desistir de treure’s les sandàlies i posar-se a sota els llençols. Aviat, set caps pèl-rojos sortien de sota la gira dels llençols.
Tots els supervivents es van quedar al costat d’en Will, observant com els escribes seguien les seves rutines nocturnes.
A fora, esmorteïts pel gruix de la roca, continuaven els sorolls mortals d’una batalla aferrissada.
—Només podem fer una cosa —va anunciar en Will.
La Nancy, aparentment, sabia el que els anava a dir i va fer que sí.
Els va exposar la seva opinió i els va revelar les seves intencions. La Biblioteca era un bé preuat, però els homes els la prendrien i la farien servir per al seu únic benefici.
—No sé què se suposa que és —va continuar—. Potser la seva existència és una mena de testament d’alguna cosa que no podem entendre, però no crec que l’hagin d’explotar els governs. Heu estat uns bons bibliotecaris. L’heu protegida al llarg de les vostres vides. Sé que serà dur, però deixeu-me que ho faci.
La Cacia i en Daniel es van agafar de la mà, i la Cacia va estirar la Haven al seu costat. La nena s’havia estat arraulida, encongida pel dolor, amb prou feines capaç d’aixecar-se.
Al final, en Daniel va dir:
—D’acord. No pot ser d’una altra manera.
—Quedeu-vos aquí —va dir en Will—. Només trigaré un parell de minuts.
Es va penjar el rifle a l’espatlla, es va acostar al cos de l’Andrew, li va agafar la navalla i va marxar en direcció a la Biblioteca.
Mentre recorria els metres de prestatgeries, era plenament conscient que estava recorrent segles. Un sol pensament es repetia en el seu cap.
El món continuarà, què diantre. Sobreviurem. No sé com serà, però sobreviurà.
Al fons de la cambra hi havia un bidó, al peu de l’escala que pujava a la casa. En Will el va agafar amb cura de no desenganxar-ne la metxa. El va portar a l’interior de la Biblioteca, el va deixar a terra, entremig de les dècades més properes, els llibres que sabia que interessarien més als soldats que s’acostaven.
Va fer una inspecció ràpida de la metxa. No volia que fallés com l’última, per això va fer servir la navalla de l’Andrew, per fer-la més curta. La va encendre amb l’encenedor del noi i va arrencar a córrer com un desesperat pel passadís central.
Feia el compte enrere. Creia que li quedaven vint, potser vint-i-cinc segons, però s’equivocava.
En arribar a divuit, quan tot just tenia la porta davant, la bomba va explotar.
L’ona expansiva el va aixecar de terra i el va empènyer cap a la porta, que, per sort, havia deixat oberta.
Quan va recuperar la consciència, la Nancy estava ajupida al seu costat al terra de l’avantsala i la Biblioteca era un infern rugent.
—Et pots moure? —li va cridar.
—Crec que sí. —Li feia mal tot el cos i les orelles li xiulaven com si hi tingués sirenes.
—Au, va! —va cridar-li ajudant-lo a posar-se dret—. Hem de sortir d’aquí.
La va seguir amb pas incert, però encara va tenir prou seny per esmunyir-se un moment a l’habitació d’aïllament per recuperar el diari de Benjamin Franklin de sota el matalàs. No li cabia a les butxaques dels pantalons, de manera que es va descordar el botó de dalt de la camisa i se’l va posar a dins de la camisa.
—Què fas? —li va cridar la Nancy—. Espavila!
Al dormitori, tots s’estaven drets, sense forces, repartits entre els llits dels escribes i els morts de terra. La Haven s’esforçava per consolar i protegir les seves cosinetes. La Cacia i la Gail cobrien el cos de l’Andrew amb una manta i s’agafaven de la mà d’en Daniel per dir una oració de comiat.
—Feu una bandera blanca amb un llençol —va cridar en Will.
—Ja no hi és? —va plorar la Cacia assenyalant la Biblioteca.
—No hi és —va confirmar en Will—. Afanya’t. I fes que els escribes es preparin per sortir d’aquí.
Els escribes s’havien despertat amb l’explosió. Tots s’havien assegut d’un bot, havien enretirat els llençols i havien començat a buscar les sandàlies per terra amb els dits dels peus. Ara estaven drets, amb els primers vestigis d’emoció reflectits als rostres que veia en Will. Semblaven presa d’una confusió agitada, d’un dolor psicològic.
La Gail va estripar un llençol blanc i la Cacia va aferrar l’escriba Angus per una espatlla i li va assenyalar la sortida cap al magatzem.
Tanmateix, els altres escribes van començar a caminar en la direcció contrària, cap a la Biblioteca.
—No, per aquí! —els va cridar la Cacia, però no es van aturar. Fins i tot l’Angus, vell i fràgil com era, va aconseguir desfer-se de les seves mans i seguir els seus germans.
La Cacia va córrer fins al llindar del dormitori, on ja se sentia l’escalfor del foc, per intentar aturar-los. Però en Matthew, jove i fort, la va empènyer a un costat amb una ganyota d’incomoditat al rostre.
—Matthew, no! Daniel, Haven, ajudeu-me! —va cridar la Cacia, però ja era massa tard. Tres dels escribes passaven per l’avantsala en direcció a l’infern.
En Will va notar que la temperatura pujava i va cridar a en Daniel:
—Digues-li que hem de marxar!
En Daniel va estirar enrere la Haven i va bramar a la Cacia:
—És el que ells volen! Els hem de deixar-los fer la seva!
Tres més van empènyer la Cacia per passar i, al final, només va quedar l’Angus enrere. Quan es va acostar a la Cacia va fer la impressió que se li suavitzava l’expressió en veure el terrible dolor que patia. Es va aturar uns segons i la va mirar als ulls, després, lentament, va seguir els altres al cor de la conflagració.
—Adéu-siau, pare —va sanglotar deixant-se caure de genolls.
En Will va cridar a en Daniel que es quedés al darrere per comprovar que tothom sortia. Va agafar la bandera blanca de la Gail i l’hi va donar a la Nancy. Després va encapçalar el camí, amb el rifle carregat en posició d’atac. En Phillip va agafar la Haven de la mà i ella, al seu torn, va agafar de la mà una de les seves cosines. En Daniel va recollir la Cacia i la va mig carregar. La cua desmanegada de persones avançava en direcció al magatzem.
Abans de fer un senyal a la Nancy perquè fes passar la resta del grup, en Will va comprovar que no hi hagués ningú a la sala. L’escala estava socarrimada, però els graons encara semblaven prou sòlids. Al canó del rifle d’assalt que duia hi havia una llanterna, i la va engegar per il·luminar l’escala. Tampoc no hi havia ningú.
Al capdamunt de l’escala, la trapa era oberta. En Will va sortir pel forat com si fos el ninot d’una capsa sorpresa per si de cas hi havia cap tirador. La petita cambra estava tota ennegrida, però buida. Va esperar que tot el grup estigués a terra i reunit en aquell espai reduït abans de cridar:
—Sortirem! Anem desarmats. No dispareu!
Uns segons més tard va respondre una veu britànica:
—Qui ets?
—Will Piper. Sortiré amb la meva família i els Lightburn. No anem armats!
—Sortiu amb les mans enlaire. D’un en un!
En Will va abaixar el rifle i va agafar la bandera de la Nancy.
—Espero que aquests paios juguin net —va dir tocant-li la cara.
—Aniré darrere teu —va respondre ella.
Primer va treure la bandera, després va sortir ell, amb la mà lliure aixecada cap al cel. Un esquadró d’1 Lancs s’acostava al cobert. La granja il·luminava el cel amb llengües de foc que sortien per totes les finestres. A la muntanya, es lliurava una autèntica batalla. De cua d’ull va veure com un reactor de caça dels Estats Units queia en picat per fer saltar pels aires un helicòpter amb un míssil.
Un capità se li va acostar corrents apuntant-lo al pit amb el rifle.
—Darrere meu vénen set persones més —va cridar en Will—. La majoria són dones i nens. Tots van desarmats.
—Mantingui les mans enlaire! —li van ordenar.
—Capità, contacti amb el coronel Woolford per ràdio. Informi’l que la Biblioteca ha estat destruïda. Digui-li que ho faci saber als xinesos i als americans. Digui-li que ja no té cap sentit tota aquesta batalla.
L’esquadró va rodejar els civils mentre el capità transmetia un missatge urgent al coronel.
Amb la respiració pesada, en Will va veure com el grup es donaven suport els uns als altres. En Phillip abraçava una Haven tremolosa. La Gail aferrava les seves filles al seu costat. En Daniel sostenia una Cacia que no s’aguantava dreta. Els va cridar a tots que anessin amb compte. Encara s’estava lliurant una batalla. Es va tombar cap a la Nancy, va deixar caure la bandera i la va rodejar amb els braços amb força, com a ella li agradava, en una d’aquelles abraçades que la feien sentir segura.
Aleshores, un xiscle espantós va encongir la nit.
—Això per en Malcolm Frazier, fill de puta!
En Will va deixar anar la Nancy, va fer mitja volta en direcció a la veu i va fer una passa per protegir-la del que fos que se li acostava.
Entremig de les ombres, en Kenney avançava amb pas insegur, amb el rostre destrossat per l’explosió i ennegrit. Duia un ganivet de combat a la mà i s’havia abraonat damunt d’en Will abans no hi pogués fer res.
En Will va tenir temps de veure la lluïssor de l’acer, va notar una pressió a l’estómac i va sentir l’espetec d’un rifle.
En Kenney es va desplomar a terra, grunyint i renegant.
El soldat que havia disparat va fer un moviment endavant, preparat per disparar un altre cop, però en Will el va aturar, sorprès que encara fos capaç d’estar-se dret i parlar.
La Nancy li estava descordant els botons desesperada per veure la ferida, però no en tenia cap. El diari de Franklin va caure a terra, travessat d’una coberta a l’altra.
Van cridar un metge, i en Will es va agenollar al costat d’en Kenney.
—No em sento les maleïdes cames —va gemegar en Kenney.
—Aguanta —li va dir en Will—, et posaràs bé.
En Kenney li va replicar enfurismat:
—Ja ho sé, tros de malparit. Sóc MEH.
En Will es va aixecar i va contestar:
—Doncs, senyor meu, em sembla que seràs un MEH en cadira de rodes. Que t’ho passis bé el que et queda de vida. Que espero que sigui molt llarga.