Tres

Sumit en la impenetrable boira de la seva afecció, havia sentit veus, algunes de reconfortants i familiars, i d’altres que no. Les veus estranyes pronunciaven paraules dures, desconegudes: troponina, creatina cinasa, anterior esquerre descendent, ECM, ressonància magnètica cinètica, pressions límit, dopamina, saturació d’oxigen, configuració del ventilador, cardiomioplàstia.

El temps era incommensurable. Més tard, compararia les seves percepcions amb els rellotges tous de Dalí. Un segon. Un dia. Un mes: tot era igual. La seva consciència girava al voltant de la incomoditat que li produïa el tub de respiració assistida que li entrava pel nas i que es va convertir en la seva nèmesi.

Quan era un jove agent de l’FBI, una estrella fulgurant en el món tèrbol dels assassins en sèrie, perseguia els seus objectius amb una passió i una agressivitat que l’absorbien al cent per cent, perjudicant sense remei qui fos que compartís la vida o el llit amb ell. Ara, el tub era el seu enemic. No acabava de tenir clar per què l’hi havien entaforat coll avall. Qualsevol pensament racional que hi dediqués acabava diluint-se gràcies als sedants que li administraven per impedir que se’l pogués arrencar. I, per si de cas es revifava entre una dosi i la següent, li havien lligat els canells a les baranes del llit com en un malson.

Un bon dia, la boira es va esvair i lentament va començar a ser conscient del que l’envoltava. Estava semiincorporat. Tenia cremor a la gola, però ja no notava el plàstic rígid entaforat al nariu. Va aixecar una mà, esperant sentir la retenció d’algun lligam, però va poder acostar-se la mà a la cara sense que l’hi aturessin, i es va buscar el tub que no hi tenia.

Va mirar a una banda i després a l’altra. Era en una habitació de parets de vidre amb llum tènue. Hi havia tot de màquines que piulaven amb discreció. Tenia una cànula intravenosa punxada a la mà. Va estirar la mà avall per satisfer una lleu picor que li afectava l’entrecuix. Hi tenia un catèter. El va estirar i, immediatament, es va penedir d’haver-ho fet. Quan va cridar, va tirar el cos endavant i li va caure el coixí.

Una infermera atractiva va entrar a la cambra.

—Hola, senyor Piper. Sóc la Jean. Benvingut al regne dels vius.

Es va inclinar per damunt d’ell i li va posar bé el coixí. Els pits de la noia es van acostar al seu rostre. El regne dels vius no està gens malament, va pensar. Tanmateix, va demanar una mica més de concreció:

—On sóc?

—A Miami. Som al Miami Heart Institute.

—Odio Miami.

La noia va riure.

—Si.

—La gola m’està matant —va roncar ell.

—Ara li portaré algun comprimit. Tot just li hem retirat el tub de respiració a les dues de la matinada. Ara són les sis.

En Will va assenyalar cap avall:

—Em poden treure aquesta cosa?

—Ben aviat l’hi traurem.

Una pregunta molt més important es va il·luminar al seu cap.

—Què m’ha passat?

—Va tenir un atac de cor. Un de gros.

—Quant de temps fa que sóc aquí?

—Cinc setmanes. Es va estar una setmana a Panama City abans no el van traslladar aquí.

—Déu meu.

Va entrar una tècnica de laboratori per fer-li una extracció de sang. Amb un somriure li va fer un cop d’ull al braç atrotinat negre i blau.

La infermera va penjar una bossa de medicament i va dir:

—Hem informat la seva dona que ja li hem retirat el ventilador. Arribarà aviat. La doctora Rosenberg serà aquí en una hora per fer la visita. El posarà al dia de tot el que ha passat.

—Doctora?

—Sí, doctora.

—Estic envoltat de dones. —No era cap queixa.

La doctora Rosenberg duia la cabellera negra decididament pentinada enrere. Anava per feina, no era de la mena de dones per qui en Will se sentia atret, però en aquest cas tenia tot el temps del món per a ella.

Havia tingut un atac dels grossos, li va explicar. Una placa trencada a la part superior de l’arteria anterior esquerra que, a causa de l’escàs reg col·lateral als altres vasos, havia deixat una bona part del seu ventricle esquerre, el principal múscul de bombeig, dèbil i inútil. Tenia una insuficiència cardíaca greu.

En altres temps, les seves opcions s’haurien limitat a una bomba mecànica, màquina que li hauria permès moure’s, si bé amb la incomoditat d’estar constantment connectat a una bateria, o un trasplantament de cor, amb tots els riscos que això comportava.

—A la merda els altres temps —va roncar en Will amb el coll adolorit mentre xuclava suc de poma amb una canyeta—. Què m’han fet?

—Per sort, hi ha hagut una gran revolució en el tractament de les insuficiències cardíaques que segueixen a un infart de miocardi —va anunciar la doctora—. Li hem administrat MyoStem, un nou preparat aprovat per les autoritats federals basat en cèl·lules mare del múscul cardíac. Les hi vaig injectar directament a les zones danyades a través d’un catèter. La veritat és que han evolucionat perfectament. M’agrada comparar-ho amb el replantament d’un jardí erm. Encara li queden alguns punts per recobrir, però s’haurien de refer del tot.

—Recuperaré la normalitat?

—És corredor de maratons?

—No pas en aquesta vida.

—Aleshores hauria de poder recuperar la normalitat.

—Sexe?

—Els pacients solen preguntar-ho —va comentar amb to divertit—, encara que no el primer dia. L’activitat sexual no hauria de ser un problema.

Si puc pescar i cardar, aleshores no passa res, va pensar.

Si més no, fins al 9 de febrer.

Quan va arribar la Nancy, el va trobar assegut, ben clenxinat i les dents raspallades. Instintivament li va fer el somriure de xai que li solia fer cada vegada que havia ficat la pota amb ella.

La Nancy es va quedar dreta, als peus del llit, plorant.

—Ei, reina —va dir ell.

Se la veia tan menuda i prima. S’ha aprimat, va pensar. Pobra criatura. Les coses que li faig passar.

Quan era jove, l’estrès li feia agafar pes. Ara, li passava ben bé al contrari. Durant els primers anys de matrimoni, en Will s’havia passat el temps deixant caure petits comentaris que l’havien acabat afectant mentalment fins que va arribar la dieta. Tanmateix, quan va complir els trenta-cinc i va començar a ascendir posicions seriosament a l’escala organitzativa de l’FBI, alguna cosa va canviar. Potser tenia a veure amb la tasca de gestionar sota pressió o la càrrega d’estar casada amb els seus gustos o les esgotadores sessions d’exercicis que practicava ben d’hora al matí, però el seu cos s’havia tornat ferm i esvelt. No se’n queixava pas.

Els separaven gairebé dues dècades. Ella encara era una dona força jove; ell començava a endinsar-se en el que reconeixia com l’edat dels rondinaires. D’ell mateix pensava que era massa predictible; però, a parer seu, ella era imprevisible com el vent. De vegades es mostrava dura com la pedra, exigent i amb una seguretat en ella mateixa implacable; d’altres, semblava remenuda, necessitada i rosegada pels dubtes. Alguns dies no parava de rondinar-li per haver de viure a Washington, duent la vida d’una mare soltera i fent-lo sentir com si fos una rata egoista per no viure amb ella. Uns altres deia que ja n’estava fins als nassos de la burocràcia de DC i que volia plegar veles i anar a Florida.

Ara això.

—Jo no… —no va poder acabar la frase.

—Vine —li va dir ell.

La barana del llit estava abaixada. Ella es va inclinar per fer-li un petó, humitejant-li les galtes amb les llàgrimes. La va agafar amb el braç que tenia lliure, aquell en què no tenia cap agulla clavada, i la va rodejar. Va intentar estrènyer-la, però estava feble com un cadell.

—Ho sento —va dir ell.

Ella es va incorporar.

—Què sents?

—Per ser una càrrega pesada.

—Des de quan et disculpes per això?

—Suposo que és una novetat.

—No durarà. Per l’amor de Déu, Will, ens pensàvem que et perdíem.

—Sóc MEH, recordes?

—Ja saps el que vull dir. Com en Mark Shackleton.

En Mark Shackleton, el famós de les postals, que havia actuat creient-se impune perquè sabia que era un MEH. I li havien clavat un tret al cap els agents de l’Àrea 51 ara feia quinze anys. Encara era viu. Era un vegetal en coma.

—T’he fet passar les mil i una. Estic content de no haver-ne sortit malparat com en Shackleton. Aquest matí he vist la doctora mestretites. M’ha explicat que m’havia fet no sé quin tractament nou.

—La doctora Rosenberg. Per a tu, les dones que no són bollycaos, són cregudes.

Li va somriure:

—Veus, ja tornem a discutir. Com abans.

—T’he trobat a faltar.

Ell va fer que sí amb el cap i va disparar amb decisió:

—Com us ho heu estat fent? On t’has allotjat? On és en Phillip?

—He intentat portar-ho tot tan bé com he pogut, especialment per a en Phillip. Ha tornat a escola i s’està a casa de l’Andy. Els pares de l’Andy s’han portat molt bé. Jo m’he quedat a dormir en un hotel a prop de l’hospital.

—De permís.

—El pla era aquest, però se’n va anar en orris. Va sortir feina. He estat coordinant des d’aquí, des de l’oficina de Miami. Aquest matí he trucat a en Phillip per comunicar-li la notícia. Arribarà aquesta tarda, amb la Laura i en Greg.

—Està bé, la Laura?

—Ha vingut un parell de vegades. Estava molt preocupada.

—I en Nick?

—Eli també està bé. Ara és a escola. —La Nancy va serrar les dents. En Will coneixia aquella expressió perfectament.

—Què hi ha? —va preguntar ell.

—No voldria treure a la conversa coses desagradables en un moment com aquest, però abans no arribi en Phillip et volia dir que tot aquest temps ha estat una mica confós.

En Will esperava més explicacions.

—Les circumstàncies que van envoltar el teu atac de cor. Els serveis mèdics et van trobar amb un parell de joves a dins de l’embarcació d’en Ben Patterson.

Com un desesperat va començar a buscar records en el seu cap, però no hi va trobar res i va pressuposar el pitjor.

—Déu meu. Jo…

—Si us plau, no et disculpis amb mi, Will. No ho espero. Només m’agradaria que fossis mínimament sensible als sentiments d’en Phillip. Ha hagut de fer front a moltes emocions.

A en Will se li van negar els ulls de llàgrimes i se la va tornar a acostar per abraçar-la.

—Et juro, Nancy, que en el temps que ens queda per viure en aquesta terra seré millor persona.

Li van comprar un pastís petitó amb una única espelma de piles (les de veritat estaven prohibides a l’atmosfera de la unitat de cures intensives carregada d’oxigen).

Les infermeres van arreglar en Will amb la seva roba, que ara li ballava pertot arreu, i el van instal·lar en una butaca per tal que pogués rebre les visites amb més comoditat. Continuava connectat als gota a gota intravenosos, els monitors i portava les puntes d’oxigen inserides als narius. Tanmateix, per a gran sorpresa de tots els que l’havien pogut veure en coma, ara semblava molt més ell mateix.

Tot i que tenia la veu ronca, els llavis ressecs i empastifats de vaselina, i tot ell se’l veia escarransit, en els seus ulls brillava l’espurna de sempre i a les comissures dels llavis s’hi enjogassava aquella arrugueta de menyspreu per ell mateix marca de la casa.

Els poders fàctics tenien limitat el temps de visita a vint minuts. La Nancy, en Greg i la Laura papallonejaven al seu voltant en una estranya benvinguda a casa, mentre que en Phillip esperava fent voltes al costat de la porta.

La Laura mai no havia pogut deixar enrere la seva joventut d’esperit lliure. Encara era una filla de les flors del post mil·lenni que es vestia amb faldilles superllargues de cotó i que duia la llarga cabellera onejant al vent esquitxada de gris. Era una novel·lista que comptava amb un ramat de dones de posicionament semblant al seu que engolien les seves narracions d’amors estrafolaris, abandonament i atzar. No li havia significat cap contratemps en la seva carrera el fet que en Will Piper fos el seu pare; algunes de les seves fans repassaven els seus llibres com si fossin textos sagrats, esperant trobar-hi veritats ocultes del 2027, un tema que havia fet seu feia temps.

El seu únic fill, en Nick, era uns mesos més gran que en Phillip. Sempre havia estat motiu de tensions familiars el fet que el fill i el nét d’en Will tinguessin la mateixa edat. La Laura mai no havia amagat que creia que en Nick hi havia sortit perdent i que s’havia quedat sense les atencions incondicionals del seu avi. Tanmateix, en Will n’estava molt, del nen, sincerament, sempre n’havia estat, i en les escasses visites que en Nick feia a Florida, sempre havia trobat que era molt millor company de pesca que el seu fill. Ara bé, des que havia començat a anar a l’internat de Nou Hampshire, amb prou feines es veien.

El seu gendre, en Greg Davis, era l’home taciturn de sempre i en tota la visita els dos homes tan sols van intercanviar una abraçada obligada i quatre paraules. L’antipatia era unilateral, principalment; si bé en Will no sentia un afecte especial per ell, tampoc no li havia caigut mai malament. Si en Greg era prou bo per a la seva filla, també era prou bo per a ell.

Les tensions tenien més a veure amb la decepció crònica d’en Greg i el convenciment que tenia que la seva carrera hauria estat molt més exitosa si en Will li hagués donat una empenteta més.

En Will sempre havia rebutjat de ple aquesta idea. Quan en Greg era un periodista novell del The Washington Post l’any 2011, és que no li havia posat a les mans la primícia del segle? És que en Greg no s’havia fet instantàniament famós per ser el periodista que va revelar l’existència de la Biblioteca de Vectis i de l’Àrea 51? És que no li havia caigut a les mans un Pulitzer? Era culpa d’en Will que els plans d’en Greg per escriure el llibre dels llibres de la biblioteca morissin víctima de la resolució del Tribunal Suprem que va obligar el Post a aturar i desistir de la seva empresa i a retornar al govern la còpia de la base de dades dels Estats Units que havia piratejat en Will? Era culpa seva que obliguessin en Greg a adherir-se a l’acord de confidencialitat del govern? Era culpa d’en Will que els editors ensopeguessin entre ells per posar les grapes damunt del seu llibre sobre el cas del Judici Final?

En Greg havia deixat el Post després del veredicte del Tribunal Suprem i havia gaudit de la seva fama periodística durant un temps amb feines que l’havien portat al New York Times i després a tot un reguitzell de revistes i empreses d’edició empresarial, cap de les quals no havia arribat gaire lluny. El seu darrer projecte era una cartera de revistes en línia adreçades a comunitats d’immigrants que vivien a Amèrica. Ell i la Laura vivien a Brooklyn, i es mantenien principalment gràcies a les novel·les d’ella.

Empassar un mos de pastís es va convertir en tot un repte per a en Will, de manera que només en va tastar el sucre glacé.

—El millor que he menjat mai —va anunciar.

—Quan tornis a casa, et donaré pastís cada dia —va dir la Nancy.

—T’han dit quant de temps t’hauràs de quedar aquí, papa? —va preguntar la Laura.

—No, però la doctora ha dit que quan el MyoStem s’agafa tant bé com en el meu cas, la recuperació és ràpida. Si fos per mi, me n’aniria avui mateix.

—No depèn de tu —va replicar amb posat seriós la Nancy.

En Will va canviar de tema.

—Has pogut escriure alguna cosa? —va preguntar a la seva filla.

—No m’he pogut concentrar gaire.

—I tu, Greg. Com va el teu projecte?

En Greg havia pogut traslladar a l’edat madura el cos angulós i el rostre de trets acusats; en canvi, l’espessa cabellera arrissada havia caigut pel camí. El cim del seu crani ara era una superfície ossuda i plena d’accidents geogràfics. La pregunta va semblar animar-lo.

—Hem anat de cul, de cul com mai, arran de tot l’assumpte de la Nancy. Edicions extra, en diries tu.

La Nancy va clavar una mirada severa a en Greg.

—Quin assumpte? —va preguntar en Will.

—No res —va replicar ella fulminant en Greg amb la mirada—. Ja t’ho explicaré més tard. No res que valgui la pena explicar ara.

Normalment, en Will no permetria que un comentari d’aquesta mena passés com qui res, hi insistiria fins a obtenir una resposta, però ara estava massa feble i emboirat per capficar-s’hi. Ho va deixar passar.

Va fer venir el seu fill. El noi va fer unes passes a l’habitació.

—M’ha dit que t’estàs a casa de l’Andy.

En Phillip va fer que sí.

—I com funciona? Feu alguna cosa de profit o entre tots dos només us dediqueu a perdre el temps?

—Va bé —va respondre el noi amb posat esquerp.

En Will es va empassar unes llàgrimes.

—Em sap greu haver-te fet passar per tot això.

—No passa res. Puc anar a baix per fer servir el NetPen?

—No li vols explicar al pare allò del premi que et van donar? —va preguntar la Nancy.

—No —va respondre el nen mentre se n’anava—. Digues-li tu.

—Phillip? —El va cridar en Will, però ja no hi era—. Quin premi?

—A l’escola van demanar que tots els nens fessin una redacció sobre el que representava per a ells el 9 de febrer del 2027. Totes les redaccions van anar a un concurs nacional. En Phillip va guanyar el primer premi.

—Em prens el pèl!

—És a Internet, papa. La pots buscar quan vulguis —va dir la Laura.

—Jo fins i tot la vaig incloure a la meva revista en línia —va afegir en Greg.

La Nancy en duia una còpia a la bossa.

—Te la deixo a la tauleta de nit —li va dir—. Llegeix-la quan ens n’anem. Hi surts tu.

—Jo? —va preguntar en Will incapaç d’evitar un seguit de sanglots discrets i tremolosos.