Divuit

En Will tenia una lleugera idea del que trobaria a l’altra banda de la porta. Tanmateix, una cosa era imaginar-s’ho i una altra de ben diferent topar amb la corprenedora realitat de veure-ho.

Havia fantasiejat amb com seria trobar-se a la mateixa sala que ells, com una mosca a la paret. Ara bé, aquestes cavil·lacions s’havien fonamentat en la presumpció de tenir una màquina del temps que li permetés recular en els segles per ser testimoni dels fets a la cort d’Enric VIII o passejar-se per les grutes de Las Caus mentre els homes prehistòrics pintaven frescos.

N’hi havia set.

El més vell devia tenir vora la setantena, el més jove no devia ser gaire més gran que el fill d’en Will. Treballaven en dues taules senzilles situades al davant de l’habitació; fileres de taules buides es perdien en els confins foscos de la cambra.

Quan van entrar, tots set van aixecar els ulls. En Will va veure set parells d’ulls verd maragda que el miraven uns segons abans de tornar ràpidament a centrar-se en la seva tasca.

—No passa res, són amics —els va dir la Cacia per calmar-los, encara que a en Will li va semblar que les paraules de la dona els eren tan necessàries com les paraules de tranquil·litat que s’adrecen a un animal domèstic. El que comptava era el to de veu.

La seva conducta no transmetia ni una ombra de por, ni de curiositat, ni tampoc que tinguessin la sensació que s’hagués violat la seva intimitat. Eren silenciosos i de rostre inexpressiu, les boques relaxades mentre treballaven, els ulls no parpellejaven. Tots tenien els cabells llargs, pèl-rojos, llisos i delicats; als més vells se’ls esclaria damunt del cap i deixaven entreveure la closca pelada i escatosa.

En Will es va fixar en les mans. Dits llargs i delicats que subjectaven bolígrafs de tinta negra que imprimien una escriptura fluïda, cursiva, sobre fulls de paper DIN A4. Seien en cadires de fusta encoixinades; els fulls estaven il·luminats per llums d’alta intensitat. Tots tenien la mateixa complexió pàl·lida dels habitants d’unes masmorres i la constitució escardalenca dels qui només tenen cos per sostenir la ment.

Mentre passejava per la Biblioteca, se’ls havia imaginat portant els hàbits dels monjos de l’antiguitat; tanmateix, duien roba normal i corrent i això els feia semblar incongruents. Vestien una mena d’uniformes; ara bé, la roba s’ajustava més a les necessitats domèstiques que a un règim especial: pantalons esportius marrons, mitjons blancs, sandàlies i camises de cotó blau cel.

—Papa —va dir en Phillip.

—Ja ho sé —va respondre en Will—. Ja ho sé.

Es van tornar a quedar en silenci, observant bocabadats com aquells homes pèl-rojos feien el que havien estat fent els de la seva mena des del segle VIII: escriure noms i dates. Al costat de cada nom hi havia una senzilla anotació: «Natus» o «Mors», nascut o mort.

—Ens hi podem acostar? —va preguntar en Will.

La Haven els va fer avançar fins a l’espai que separava les dues taules ocupades.

—Ara treballen en el 13 d’abril del 2611 —els va explicar la Cacia en veu baixeta—. Deu fer gairebé una setmana que hi treballen.

—En aquella època, naixeran prop de cent mil persones i en moriran prop de cent mil més cada dia —els va explicar la Haven amb el to de veu discret que se sol fer servir en una biblioteca—. Ho vaig comptar un dia que no tenia res millor a fer.

—Una cosa compensarà l’altra —va reflexionar la seva mare—. Espero que sigui de forma natural.

—La meva feina consisteix a comptar les pàgines —els va explicar la noia—. Quan arriben a les sis-centes, l’Andrew, un dels meus germans, les cus per fer-ne un llibre.

L’olor corporal dels homes, una aroma dolçaina, fermentada, va omplir els narius d’en Will.

—Com els dieu? —va preguntar.

—Cadascú té el seu nom —va respondre la Haven—. Però nosaltres en diem els escribes. Així és com els han anomenat durant dotze segles.

En Will i en Phillip es van espantar quan, tot d’una, un deis escribes que tenien davant es va aixecar empenyent enrere una de les cadires.

—No us amoïneu —va calmar-los la Cacia—. Haven, encarrega’t d’en Matthew.

En Matthew era jove, potser s’acostava als vint anys, i tenia una ombra de barba de dos dies per damunt de la barbeta i a sobre del llavi. Se’n va anar cap a la porta i allà es va quedar clavat, amb les mans a banda i banda, canviant el pes de peu.

La Haven l’hi va obrir i tots dos van abandonar la sala.

—Havia d’anar al lavabo —va explicar la Cacia—. Són com criatures. Necessiten algú que estigui per ells constantment. Els hem de donar de menjar, rentar-los, afaitar-los (no els agrada portar barba), posar-los al llit quan es fa de nit i despertar-los al matí. No em queixo (aquesta és la nostra feina), però és una feinada, us ho ben asseguro. Tots els Lightburn hi estan implicats. L’activitat de tota la granja gira al seu voltant. Ja vas conèixer el meu marit i el seu germà. La Haven té dos germans més grans, l’Andrew i en Douglas, i una tia, la Gail, que té dues nenes, les dues petites. Com ja us he dit, és el nostre deure. Cadascú té una missió que l’ocupa totes les hores del dia.

En Will es va adonar que en Phillip havia desplaçat la seva atenció de mirar per damunt les espatlles d’un dels escribes a escoltar les paraules de la Cacia.

—Però la Haven estudia —va observar en Phillip.

—Sí que ho fa, però no pas perquè ho hagi triat ella, ni nosaltres. De cap manera. Sempre ha estat un esperit lliure, la meva petita. Li agrada passejar, collir floretes silvestres i perseguir les papallones pel camp. Ara fa uns anys el director de l’escola de Kirkby Stephen passejava per les muntanyes que hi ha més amunt de la granja quan va ensopegar-hi per casualitat. En no reconèixer-la, va sentir curiositat per ella. En aquella època, encara era petita i li va explicar que vivia a la granja. Doncs, bé, vam rebre la visita de les autoritats locals que ens venien a demanar per què la nena no anava a escola. Ens van dur molts problemes. Vivim tan allunyats de la civilització que podem, ja ho veieu. No anem al metge, no rebem ajudes, però aquí els tenim, tafanejant a veure què esbrinen. Ja ens hem acostumat a la gent del DEFRA, que vénen per etiquetar les ovelles i les vaques, però mai no havíem tingut problemes amb forasters que vinguessin a ficar-se amb els nostres fills. Cada vegada que un xafarder treia el nas per aquí, havíem d’amagar els més petits aquí a sota amb els escribes. Tanmateix, van aconseguir atreure la Haven i ens vam veure en el dilema de deixar-la anar a escola o fer front a tota mena d’obstacles i problemes per educar-la a casa, cosa que és encara pitjor, perquè llavors es passen el dia venint a fer inspeccions. O sigui que sí, Phillip, la Haven és l’única Lightburn que ha anat a escola. Segurament és per culpa d’això que va cometre l’estupidesa de posar-se en contacte amb tu.

En aquest punt, en Will va intervenir amb una pregunta:

—Hi ha set escribes. Es fan vells, moren, però no s’arriben a extingir mai, oi que no?

La Cacia va fer un sospir.

—Aha, o sigui que ja has descobert el repte més gran a què ens enfrontem.

En Will havia detectat un punt feble. N’havia de treure el màxim partit, encara que fent-ho el seu fill es disgustés.

—Digues, Cacia, la Haven serà la següent?

La Cacia va fer que sí amb solemnitat.

—Ens volem esperar que sigui un pèl més gran, però sí.

En Will havia encertat pel que feia als sentiments d’en Phillip, perquè el noi va estar a punt de llençar-se-li al coll.

—Parles de debò? Amb un d’ells?

Els escribes van aturar la feina en sentir els crits, però s’hi van tornar a posar simultàniament al cap d’uns segons.

—Això és el que fem, Phillip. Sempre ha estat així —li va contestar la Cacia amb paciència.

—Deixeu-la en pau! —va exigir en Phillip amb to cavallerós—. Si això és el que feu, per què no ho fas tu?

La Cacia va tocar suaument un jove a les espatlles.

—Aquest noi és meu. I en Matthew també.

En Will va continuar impassible.

—Què en pensa la Haven, d’aquesta obligació que té?

—No està gaire emocionada, oi que no? Ha vist el món de fora. Li agraden els nois. M’he adonat que li agrades tu, Phillip. Potser tot plegat té a veure amb el fet que t’hagi buscat. Tot i així, farà el que han de fer les dones de la família Lightburn. És un servei per la glòria de Déu. És superior a tots nosaltres. En aquests moments, la darrera generació ha perdut en nombre. Ara només n’hi ha set. Fixeu-vos en totes aquestes taules buides que tenen darrere. En el passat, n’hi havia arribat a haver vint o trenta al mateix temps.

—O sigui que incrementar-ne el nombre està en mans de la Haven i les seves cosines petites —va replicar en Will amb to aspre.

—Papa, no podem permetre que ho facin! —va intervenir en Phillip.

—Amb tots els respectes, us agrairia que no ens jutgéssiu —va dir la Cacia amb tristor—. A l’univers, hi actuen forces més poderoses que els simples sentiments d’una noia jove.

La Haven va tornar amb en Matthew.

—El papa ve cap aquí —va anunciar—. Serà millor que els tornem al dormitori.

Una allau d’idees esbojarrades va creuar el cap d’en Will. Aferrar un dels homes pèl-rojos pel coll i fer-lo servir d’hostatge per fugir d’allà. Fer el mateix amb la Cacia o amb la noia. Fer alguna cosa! Malgrat tot, un cop més, pel bé de la seguretat d’en Phillip, va decidir limitar-se a lluitar amb paraules.

—Cacia, ens has de deixar marxar —li va demanar—. La Haven tenia raó. El món necessita saber que no hi ha Horitzó. Hi ha milers de milions de persones que pateixen innecessàriament, mortes de por, per una cosa que no passarà.

—Ho sento, Will. No pot ser. El món no en pot saber res, de nosaltres. No ens deixarien viure en pau. Seria el final dels escribes i de la seva tasca. No ho permetrem. Ara, afanyeu-vos. Hem de sortir d’aquí.

Després de sospesar l’informe de l’Annie, en Melrose va decidir que començarien fent una visita als Scar, després als Lightburn i, en acabat, als Brook. Si no treien res de cap de les entrevistes, continuarien fins que haguessin acabat tota la llista de finques.

L’Annie els havia previngut que els habitants de la casa Scar parlaven una mena de dialecte incomprensible, però en Melrose, igualment, va protestar enrabiat:

—No entenc ni una punyetera paraula del que diuen. Com pot ser que ens calgui buscar un intèrpret al nostre propi país?

—Que et follin —va replicar el granger.

—T’ho tradueixo? —va preguntar l’Annie amb un somriure.

—Digues-los que tenim dret a accedir a la seva propietat emparats per la llei de seguretat del 2019 —va replicar en Melrose.

—Vaic a cercar l’fusell —va anunciar el granger al mateix temps que desapareixia darrere de la porta.

En Melrose va ordenar a un dels homes que arrestés el granger i l’emmanillés. Després d’una petita picabaralla, el vell granger portava unes manilles de plàstic i la seva dona patia una hiperventilació al terra de la cuina.

Mentre l’altre agent muntava guàrdia al jardí amb una mà preparada a la culata de l’arma que portava a la pistolera, l’Annie vigilava la vella. Li va oferir un got d’aigua i unes paraules de tranquil·litat. En Melrose i el seu company van escorcollar la casa i els edificis adjacents.

En Kenney i els seus homes s’havien amagat una mica més amunt de la casa, darrere d’uns matolls que hi havia a l’altra banda de la carretera. Ara, observava l’equip de l’MI5 amb els llargavistes seguint-ne els passos.

—Quina mena d’armes creu que porten, cap? —va preguntar en Harper.

—Sarbatanes, gairebé que n’estic segur —va riure en Kenney—. Però no et sabria dir si serien capaços d’encertar el blanc.

En Will va cedir i va menjar el dinar que la Haven els havia portat. Pare i fill seien encadenats als llits que ocupaven a la cambra independent del dormitori més gran. La noia els va explicar que solien fer-la servir com a sala d’aïllament quan un dels escribes tenia febre o un refredat, i així evitaven que els altres se’n poguessin encomanar.

—Què diuen que volen fer amb nosaltres, els teus pares? —li va preguntar en Will amb el to més despreocupat de què va ser capaç.

—No en parlen davant meu —va explicar la Haven—. Ja no es refien de mi. Però sí que els sento discutir.

—Ens podries aconseguir les claus d’això? —li va demanar en Will aixecant el canell emmanillat.

—M’ho han amagat tot —va explicar—. Les claus i el NetPen d’en Phillip.

—Pots trucar a la policia? —va preguntar en Phillip.

—No! Em veurien trucar des de la saleta.

—Et podries escapar per anar a casa d’algun veí? —va preguntar en Will.

—No és gaire probable! —va replicar—. El tiet i els meus germans fan guàrdia. L’única raó per la qual em deixen portar-vos el menjar és perquè la mare els ha dit que necessita que l’ajudi.

Mentre en Phillip menjava, la Haven se li va asseure al costat, al llit, tan a prop que les espatlles dels dos es tocaven. Li va preguntar si ja havia acabat i el noi li va contestar fent-li un petonet a la galta, i la noia va passar del blanc al vermell.

Tota atrafegada, va recollir les safates i va marxar dient-los que tornaria a baixar quan pogués. Després va tombar el cap i va fer un somriure tímid al noi.

—Bona maniobra —va lloar en Will—. Ja la tenim de la nostra banda, però tot hi ajuda.

—No era cap maniobra —va replicar en Phillip amb to molest.

El nano s’ha enamorat, va pensar en Will.

—És bona noia —va comentar—. Tens bon gust.

—Quan sortim d’aquí, m’has de prometre que t’asseguraràs que no li passa res, d’acord? —va exigir en Phillip.

—M’ocuparé d’ella. T’ho prometo —va respondre en Will.

—Sortirem d’aquí, oi que sí? —va preguntar en Phillip tot d’una, menys segur.

—Sí. Segur.

—Ho hem de fer —va repetir el noi estirant els membres i fent un badall—. El món ha de saber que existeix aquest lloc.

Mentre en Phillip es passava la tarda roncant, en Will s’estava ajagut al catre, amb els braços encreuats amb posat desafiant damunt del pit, intentant analitzar la situació des de tots els angles. El nano ja tenia la Haven enamorada, i a ell li tocaria exercir l’efecte Piper sobre la mare de la noia. D’aquesta, no se’n sortirien fent ús de la violència. Era massa arriscat. Tal com havia dit el seu fill, els tocaria fer l’amor i no la guerra.

Es començava a endormiscar quan va entrar la Cacia amb dues tasses de te calent. La dona es va fixar que en Phillip dormia i li va murmurar:

—Per què no xerrem una mica?

En Will va fer que sí i va aixecar el canell.

—Mantens la teva promesa? —li va preguntar.

—T’ho faré saber, quan m’hi repensi —li va dir ell.

El va deslligar, va deixar el te d’en Phillip al costat del llit i va acompanyar en Will a l’avantsala de les tres portes.

En Will va prendre un xarrup de te amb llet i va fer un gest en direcció a la porta de la Biblioteca.

—Vols passejar una mica?

A dins, la Cacia va encendre els llums i en Will va inspirar les velles olors.

—És un lloc meravellós —va comentar ell.

—Sí que ho és. És màgic. Per això l’hem de protegir.

En Will va iniciar el discurs que havia començat a preparar.

—Oi que em permets que et doni el meu parer sobre aquest assumpte, Cacia? Els vostres escribes o savis, o com els vulgueu anomenar, no tinc la més petita idea d’on treuen les seves habilitats. Mai no he sigut una persona devota; tanmateix, suposo que no es pot negar el fet que el seu talent és fruit d’alguna mena d’autoritat superior. Potser és Déu. Potser és una altra cosa. Però el que sí que sé és que els noms que hi ha escrits en aquests llibres corresponen a persones reals. Els noms de la majoria dels milers de milions de persones que viuen avui, són aquí. Els noms de milers de milions més que encara no han nascut, són aquí. Parlem de persones, oi que sí? No parlem de llibres.

Van començar a avançar pel passadís principal.

—Què vols dir, Will? Que hauríem de deixar de banda el nostre deure de perpetuar la Biblioteca per tal que la gent pogués conèixer el seu destí? Jo no sé quina és la raó de ser d’aquesta Biblioteca, però sí que sé que la nostra obligació és protegir-la dels ulls tafaners del món exterior.

—Escolta, hi he rumiat cada dia de la meva vida des que vaig descobrir la primera Biblioteca. No crec que sigui sa ni natural que les persones sàpiguen quin dia han de morir. La gent hauria de viure pensant en la vida, no en la mort. I trobo lamentable l’ús de les dades que durant dècades ha fet el meu govern, amb finalitats geopolítiques. Malgrat tot, em treu de polleguera saber que el món sencer està sumit en la falsa creença (de la qual sóc responsable en part) que estan condemnats a mort. La gent està angoixada per l’Horitzó. Crec que ha arribat el moment que sàpiguen que el pròxim 9 de febrer serà un dia més i prou.

—Si es pogués fer sense posar en perill la nostra tasca, no hi tindria cap inconvenient —va observar ella.

Es va tombar per mirar-la. Estaven al costat d’una lleixa de llibres dedicats al segle XXIV, a només uns centímetres l’un de l’altre.

—Tanmateix, teniu un problema. Un de gros. En Phillip i jo. No ens podeu fer desaparèixer. No som un pare i un fill qualssevol, Cacia. La feina de la meva dona ens converteix en persones prominents.

—Parla’m de la senyora Piper, doncs —va respondre ella movent la cabellera pèl-roja i l’ombra d’un somriure als llavis.

—És una gran dona, una bona mare i, pel que fa al que ens ocupa ara, és la número tres de l’FBI. Ja seria aquí, si no fos perquè un cas molt important la reté als Estats Units.

—Així, doncs, és una dona poderosa. T’agraden les dones fortes, Will?

En Will sabia de sobres el que passaria a continuació, de manera que no va caure de cul quan la Cacia es va posar de puntetes i el va besar. Ell li va tornar el petó, gaudint per uns segons d’aquells llavis tendres i submisos abans de fer-se enrere.

—Suposo que m’agraden les dones, punt —va observar—. Tot i que m’hi entenc força bé, amb les fortes. Com li va a en Daniel amb les dones fortes?

—Aix, ara no parlem del meu marit —va rondinar amb les mans als malucs—. En aquests moments qui tinc al cap ets tu.

—Heu discutit? —va preguntar en Will amb un somriure—. No deu pas ser perquè no sabeu què fer amb nosaltres, oi que no?

La Cacia va fer que sí.

—Ell i el teu cunyat ens volen liquidar, oi que sí? Vet aquí el problema, se’n cuiden ells. Ja ho entenc. La qüestió és que som MEH. De manera que, per la raó X que sigui, no passarà abans del pròxim 9 de febrer. Això vol dir que l’única manera de tenir-nos controlats és retenir-nos aquí durant més d’un any, cosa que tampoc no passarà. Gràcies al lloc que ocupa la meva dona, els Serveis de Seguretat britànics ja ens deuen estar buscant i de seguida es faran una idea d’on ens poden trobar. Això no acabarà bé per a vosaltres, Cacia. Us heu de salvar. Segueix el teu propi consell, no et refiïs d’en Daniel ni d’en Kheelan.

La dona va fer un comentari per sota el nas, una observació personal, un pensament que se li va escapar barrejat amb un sospir. Alguna cosa com ara: «Ja sé com acabarà».

—Perdona, què has dit? —va preguntar en Will.

—Res. Res de res. Per cert, el cas important de la teva dona. Tinc el lleu pressentiment que el resoldrà.

En Will va arrufar el front en sentir-ho, però no va dir res. En comptes de respondre, es va posar a caminar un altre cop.

—Vols continuar fent exercici o vols fer un cop d’ull al futur? Pots fullejar el 2027, si vols —va suggerir-li.

Ell va esclafir a riure.

—Sincerament, no tinc cap ganes de saber què passarà ni amb mi ni amb cap dels meus. Fa anys, ho vaig haver de fer. Suposo que em va alleujar saber que érem MEH, encara que tampoc no em vaig quedar del tot tranquil. Tenia la sensació que acabava de creuar un límit que no hauria d’haver traspassat. I tu?

—No he buscat la meva data, si és el que em preguntes. Ni les de la meva família. Els llibres, els deixem en pau. A més, pel que jo sé, les nostres dates no es troben en aquesta Biblioteca. Potser són a l’altra.

—De tot cor, espero que no sigui així.

El va tornar a besar, aquest cop el petó va ser més llarg. Mentre l’abraçava, es va penjar la tassa del te per la nansa d’un dels dits per evitar que el líquid caigués a l’esquena de la Cacia. Quan va haver acabat de besar-lo, li va repenjar el cap damunt del pit amb la mà que tenia lliure. Tornava a murmurar, però no va fer cap esforç per entendre el que deia.

Estic aconseguint alguna cosa, va pensar. Això de fer l’amor i no la guerra té els seus avantatges.

Mirant per damunt l’espatlla de la Cacia en direcció a la filera de llibres que tenia més a prop, es va fixar en una cosa estranya. Tots els llibres de la biblioteca tenien un gruix semblant, d’uns dotze centímetres. Ara bé, en una de les lleixes centrals, el segon llibre començant pel final era prim, tot just feia un centímetre i mig d’amplada i no duia cap data gravada al llom blau.

Empès per una curiositat incontenible, en Will va deixar caure la tassa del dit. El got es va esmicolar contra el terra de pedra.

Es va disculpar profusament, però mentre la Cacia s’ajupia a terra per recollir els trossos de ceràmica, ell ho va aprofitar per agafar el llibre més prim i amagar-se’l a dins dels pantalons. Després es va assegurar que la falda de la camisa cobria perfectament la prova del delicte.

—Serà millor que tornem —va proposar la Cacia—. Aniré a buscar una pala. No vull que en Daniel ni en Kheelan trobin trossets de tassa. No cal que sàpiguen que hem estat voltant, ja saps què vull dir. Encara que odio la idea d’haver-te de tornar a lligar.

Ell li va oferir un somriure.

—Si més no, m’has donat alguna cosa bonica en què pensar —va observar.

Va tornar al catre de bon grat i va deixar que el tornés a emmanillar. En Phillip encara dormia. Tan bon punt la Cacia va ser fora, es va posar les mans als pantalons.

L’enquadernació era molt acurada, cuir blau fosc i els cantons vermells.

El va obrir i es va quedar mirant la coberta incapaç de creure el que hi deia. La va llegir una vegada i després una altra, per assegurar-se que entenia la cal·ligrafia florida i confiada.

En acabat, amb una mà tremolosa, va passar la pàgina a poc a poc i va començar a llegir.