Tretze

Avançant pels camps sumits en la penombra, en Will amb prou feines era conscient de la presència premonitòria de les muntanyes ondulades que s’alçaven amenaçadores per damunt d’ells. La Haven anava de pressa i amb pas segur, obligant en Will a aprofitar la llargada de les seves cames per seguir el ritme del feix de llum de la llanterna.

Odiava anar desarmat. La Glock s’havia jubilat amb ell, desada, neta i greixada en una petita caixa forta que tenia a la sala de màquines del iot. No portava ni tan sols una navalla. L’únic que duia a les butxaques eren les claus del cotxe.

De jove, se’n sortia molt bé en la lluita cos a cos, no pas perquè fos el paio més ràpid del ring, sinó perquè era un armari. Quan posava els punys i els peus en moviment, es transformava en una serra circular. Tanmateix, ara estava limitat per les ordres dels metges i no podia posar el seu cor a més de cent trenta pulsacions. Li agradés o no, la millor arma que tenia era el cervell.

—Falta gaire? —va preguntar.

—No gaire.

Havent dit això, la Haven va apagar la llanterna i va alentir la marxa, per tal que en Will la pogués seguir en la foscor.

Perduda en la distància, es veia una finestra il·luminada.

—Aquella és la casa Lightburn? —va preguntar.

—Sí. Ara calla.

Fins ara havien seguit la carretera, però ara la noia els va fer girar muntanya amunt traçant un angle d’uns quaranta-cinc graus. L’herba alta es doblegava sota el pes del gebre i en Will havia d’aixecar bé els peus per evitar relliscar sobre els matolls.

Una silueta es retallava, negra, contra la foscor de la nit. En acostar-s’hi, en Will es va adonar que era una mena de graner o de magatzem. La granja estava ben bé dos-cents metres muntanya avall.

Era un graner petit, sense parets, un cobert, amb la teulada inclinada de tons blavosos, construïda amb la mateixa pedra que tot el que hi havia a la vall. La Haven va entrar en un dels compartiments i en Will la va seguir amb cautela.

Hi havia ben poca cosa a veure, tot just quatre bales de fenc i un grapat d’eines del camp de mànec llarg. Va buscar alguna arma (un martell, una dalla, una destral), però no va veure res adient. Li serviria de res un rasclet? No ho creia pas.

—Què hem de fer?

—Què fem?

—On som? On és en Phillip.

—Ajuda’m a aixecar el fenc —li va respondre ella.

Van empènyer les pesades bales de fenc a un costat i la Haven va apuntar la llanterna cap a terra. Hi havia una anella de ferro en un forat circular. La noia es va ajupir i va estirar, grunyint:

—Pesa molt.

En Will va substituir-la i va agafar l’anella. Les frontisses de la trapa van grinyolar i va cedir. La va deixar a terra. Sense llum, només es distingia una buidor sense dimensió; amb la llanterna, es veia una escala. Una escala de fusta, rústega, un llarg tram de graons ordenats en un angle molt vertical.

—Som-hi —va dir ella—. Vigila on poses els peus.

—No hi ha llum elèctrica? —va preguntar ell.

—Quan arribem a baix, en trobarem. Torna a posar la trapa quan siguis a dins.

Va comptar els graons intentant no perdre el sentit de la profunditat a què estaven baixant. En trepitjar l’últim graó va calcular que devien estar uns deu metres sota terra.

Es trobaven en una mena de vestíbul, un espai de pedra tallat a la roca en què els cops d’escarpa s’apreciaven clarament. Hi havia una porta vella. Era tancada amb clau. Va observar com la Haven premia un tros de fusta que hi havia damunt del forat del pany fins que va trobar el punt exacte. Una petita tapa es va obrir; al forat hi havia una clau.

Molt encertat, va pensar. Amagada a plena vista.

El pany va cedir amb un cop metàl·lic i, a poc a poc, la noia va obrir la porta i va encendre un llum. Ara es trobaven en una sala molt més àmplia, també amb el sostre baix. Tanmateix, aquesta estava destinada a magatzem i s’hi arrengleraven tot de prestatgeries metàl·liques atapeïdes de tota mena d’objectes. Sota la claror esgrogueïda de les antigues bombetes incandescents, en Will va distingir una reserva de menjar enllaunat i assecat, garrafes amb l’etiqueta «aigua» i rotlles de paper de vàter. Tenia tot l’aspecte de ser un refugi antiaeri preparat per algun maníac catastrofista.

Estava a punt de preguntar-li si estaven en un refugi d’aquest tipus quan es va fixar en un altre grup de prestatgeries. Aquestes eren plenes de raimes de paper imprès i capses de bolígrafs Papermate negres.

—Què diantre és això? —va dir.

La Haven el va fer callar.

—Ara no podem fer gens de soroll. Gens ni mica. Passarem per la següent porta. Allà veuràs una altra sala, però no encendrem els llums. Tornaré a fer servir la llanterna. És una sala molt gran, però hauria d’estar buida.

—Hauria?

—Hauria —va repetir ella—. Excepte per en Phillip.

En Will es va posar nerviós davant d’aquella expectativa.

—Doncs anem-hi.

La Haven va apagar els llums del magatzem i va obrir la porta que hi havia a l’altre extrem. Va posar la mà davant del feix de llum de la llanterna, limitant la claror a la poca que se li escolava entre els dits.

Aquesta sala era més càlida que l’anterior, però no gaire més, i igual de fosca. Mentre avançaven pel centre de la cambra, en Will va distingir el que hi havia arrenglerat al llarg de les parets: llits. Llits plegables, baixos, amb coixins i mantes amuntegats. Tots buits.

A l’extrem més llunyà de la sala, en Will va veure un rectangle carbassa reflectit al sostre. En acostar-s’hi, es va adonar que hi havia una separació, un espai construït amb parets que no arribaven al sostre.

S’hi sentia un brunzit. La lluïssor carbassa procedia d’una estufa, va pensar. Algú que necessitava escalfor.

En Phillip.

Va intentar preparar-se.

Hauria de deixar per a més endavant l’impuls natural de saludar-lo amb eufòria i loquacitat, fer-li una gran abraçada i clavar-li una bona bronca.

Ara es tractava d’agafar-lo i fugir. Deixaria tota la parafernàlia pare-fill per a més tard.

Marxarien per on havien vingut. Amb una mica de sort, en Phillip estaria en bones condicions i podria fugir tot sol. Si no, en Will estava disposat a posar a prova el seu cor en recuperació i carregar-lo a collibè. Un cop a fora, agafaria la llanterna de la Haven i l’enviaria cap a casa mentre ells arrencaven a córrer en direcció al cotxe cames ajudeu-me.

Deixaria en mans de la policia esbrinar què diantre passava a sota les terres de la casa Lightburn.

En acostar-s’hi va sentir una remor greu i gutural. Roncs. En Phillip dormia.

En Will va agafar embranzida per passar davant de la Haven i, amb quatre gambades, ja s’havia plantat davant de la porta de nyigui-nyogui que segellava l’espai. La va obrir. A dins hi havia uns quants llits plegables, però només un d’ocupat.

Es va deixar caure de genolls, va buscar una espatlla a sota la manta aspra, va fer girar el cos adormit per posar-lo de panxa enlaire i li va apartar la manta de la cara.

Aleshores va sentir que la Haven deia:

—Ostres, no!

Sota la llum ataronjada va veure un rostre, però no era el d’en Phillip.

Era la cara d’un altre noi, que es va despertar parpellejant. Tenia els ulls verds i lluents.

En aquell mateix moment, en Will va sentir un dolor insuportable al cap, i es va desplomar a terra.

En despertar-se, es va pensar que tornava a ser a l’hospital. Se sentia igual de desorientat que després de l’atac de cor. Sabia qui era, però no tenia la més petita idea d’on era ni de què li havia passat. Havia tingut un altre atac? O es despertava ara del primer? Tot el que creia que havia succeït havia estat un somni i res més?

Tanmateix, el que li feia mal era el cap, no el pit. Va intentar tocar-se’l amb la mà dreta, però no va poder. Alguna cosa li impedia poder aixecar la mà més amunt de l’espatlla. Amb l’escassa llum que hi havia va intentar descobrir què era i es va quedar observant amb estranyesa unes manilles de ferro que li lligaven el canell. Aleshores va ser conscient que estava estirat d’esquena i, tot d’una, el record dels darrers esdeveniments li va tornar a la ment.

—Papa?

Va tombar el cap i allà, assegut en un altre llit, en aquell mateix espai, va veure en Phillip.

—Phillip —va dir en Will sense forces.

—Estàs bé? —va preguntar el noi amb cara preocupada.

—No ho tinc clar. I tu, com carai et trobes?

—Doncs raonablement fet merda —va respondre el noi—. Això no havia d’anar així.

En Will va estirar les manilles.

—Segur?

—En Kheelan us ha vist a tu i a la Haven al camp.

—El seu oncle, oi?

—És un armari i no és gaire simpàtic.

—És ell qui m’ha tombat?

—Aha.

—N’estàs segur, que la noia no hi ha tingut res a veure?

—Segur —va insistir en Phillip—. No és així. Ara sí que s’ha ficat en un bon merder. Espero que no siguin gaire durs amb ella.

En baixar els peus a un costat del llit plegable, es va adonar que tenia la mà esquerra lliure. Es va fregar la zona del cap que tenia adolorida. En fer-ho va descobrir que hi tenia un tros empastifat de sang.

—Estàs lligat?

En Phillip li va ensenyar les manilles.

—És una merda. Et deixen anar al lavabo, si és que se’n pot dir lavabo, però no gaire cosa més. És molt avorrit.

El noi no semblava avorrit. Semblava espantat.

—T’han fet mal? —li va preguntar en Will.

—No.

—De debò?

—T’he dit que no.

—Vaig rebre la balisa d’emergència —li va dir en Will.

En Phillip va serrar els llavis i en Will es va donar que estava fent un gran esforç per no perdre el control.

—Gràcies per buscar-me.

En Will es va recordar del magatzem atapeït de provisions i l’home de rostre impassible que dormia al llit on ara hi havia en Phillip. Va fer un gest assenyalant les fileres de llits buits que omplien la sala mal il·luminada.

—Què és tot això?

—No ho saps? —va preguntar en Phillip.

—Phillip —va respondre amb impaciència—. No sé res de res. No sé per què et vas escapar. No sé per què et tenen aquí retingut. No tinc ni idea de què diantre passa en aquest coi de granja perduda enmig del no-res. O sigui que si tinguessis l’amabilitat d’explicar-te una mica, t’estaria molt agraït.

En Phillip va arronsar les espatlles.

—És que em pensava que ja n’estaries al cas.

—Doncs resulta que no!

—D’acord, d’acord, t’explicaré el que sé, però abans m’has de dir una cosa: la mare sap on som? Ve cap aquí la unitat de SWAT?

En Will va frenar una mica. La por era palpable en la veu del noi. A més, havia arribat l’hora de deixar de ser un imbècil rondinaire i convertir-se en un pare.

—No ho sap. Ningú no ho sap. No hi ha cap unitat SWAT, només tu i jo, nano. Ens n’haurem de sortir sols, de tot això. No sé com funciones tu, però estic segur que formarem un equip collonut. Abans, però, cal saber a què ens enfrontem.

En Phillip va assentir i estava a punt de parlar quan es va obrir la porta i van entrar dos homes.

En Daniel Lightburn, amb el braç encara en cabestrell, tenia una expressió enverinada al rostre. L’altre home, en Kheelan Lightburn, li treia un cap i tenia els cabells negres i llisos iguals que els del seu germà. Duia la roba bruta i les botes empastifades de fang. En Will es va fixar en la temible mida dels punys d’en Kheelan i l’absència total de vida al seu rostre. En el millor dels casos, és curt de gambals, va pensar en Will. En el pitjor, un psicòpata.

A en Will sempre li havia agradat portar la iniciativa, fins i tot encara que hi tingués a perdre. De manera que abans que cap d’ells pogués badar boca, va començar:

—Hola, Daniel. Encantat de tornar-te a veure. I aquest tros d’home deu ser en Kheelan.

—Tanca la boca —va dir en Daniel.

—Així, doncs, Kheelan, has fet servir una porra per estabornir-me o n’has tingut prou amb un d’aquests braços pernilers que tens?

—Permet-me que et faci una pregunta, senyor Piper —va dir en Daniel—. Vols morir davant del nano?

Ara ja tenia la informació que volia: els seus segrestadors no s’estaven per a punyetes. Anaven per feina. Es va reajustar a la situació.

—No, permet-me que et digui jo una cosa, Daniel. La policia i l’MI5 vénen cap aquí. Les coses us aniran molt millor si ens deixeu marxar. Però si creus que demano massa, almenys deixa marxar el noi.

—Ho dubto —va objectar en Daniel—. La Haven m’ha explicat que has acceptat venir sol. No te l’hauries jugat pas amb una operació policial tenint aquí en Phillip.

—Els de l’MI5 són professionals.

—Se n’han tornat darrerament? —va observar en Daniel amb una rialla estrepitosa—. Potser allà a Londres, però no pas aquí. Per estalviar-nos un ensurt, t’hem escorcollat per veure si portaves mi-cros o el que fos. I també hem destrossat el teu mòbil, per si de cas.

En Will va dir:

—Escolta’m, noi, pots pensar el que et doni la gana de les autoritats, però digues-me una cosa: què et penses que faràs?

En Kheelan va replicar amb un accent encara molt més marcat que el del seu germà:

—El que farem, foraster, és tenir-vos lligats fins que hàgim decidit què fer amb vatros.

—Ja us havia dit que li va molt la broma —va intervenir en Phillip, tremolós.

L’amenaça no li treia gaire la son a en Will, tot i que odiava pensar que el seu fill hagués d’estar sotmès a aquella pressió. En Will sabia de sobres que ell, en Phillip i la Nancy eren MEH. Mai no l’hi havia dit, no era de la mena de coses de què li venia de gust parlar amb el seu fill; tanmateix, si li semblava que les amenaces d’aquell idiota espantaven massa el nano, li explicaria el que sabia quan es quedessin sols.

—No és que sigui fàcil sortir-se’n ben parat, d’una cosa així —va observar en Will sense perdre els estreps—. Us descobriran. Us enxamparan. Anireu a la presó i les persones de la vostra família que siguin còmplices vostres també tindran la mateixa sort. Perdreu la granja. Sigui quina sigui l’operació que estigueu duent a terme aquí, quedarà avortada. Creieu-me. Són faves comptades.

—Potser sí —va accedir en Daniel—. Tanmateix, l’Horitzó se’ns acosta, oi que sí? Per això ets famós, senyor Will Piper. Si anéssim a la presó, totes les nostres sentències s’acabarien el pròxim febrer, oi que sí?

Havent dit això, en Daniel i en Kheelan van esclafir a riure amb tanta força que semblava que se’ls desencaixaria el cos.

—Què és el que trobeu tan divertit? —va preguntar una veu de dona i la Cacia va aparèixer a la porta carregada amb una safata de menjar. Darrere d’ella, la Haven portava una altra safata amb beguda.

En Daniel li va etzibar:

—Per què has deixat sortir la Haven de l’habitació?

—Se li estaven a punt d’assecar els ulls de tant plorar —va protestar la Cacia—. Se sent molt culpable pel que li ha passat al senyor Piper. I volia venir a veure el noi.

—Doncs s’hauria de sentir culpable pel que ens ha fet a natros! —va vociferar en Kheelan—. Ens ha portat forasters! Ens ha enfonsat! És una criatura malvada i ha de complir el seu càstig!

—Atura’t, nano! —el va escridassar en Daniel en resposta—. És la meva filla i sóc jo qui decidirà el que s’ha de fer.

En Kheelan va abaixar la veu:

—Només parlava per parlar.

—Ara marxeu, vosaltres dos —va dir la Cacia, calmant els ànims del seu marit i del seu cunyat—. Aneu a fer guàrdia amb l’Andrew i en Douglas. I tingueu cura d’amagar ben amagat el cotxe. Nosaltres ens farem càrrec d’aquest parell.

Els homes van assentir en silenci i van marxar.

En Will va decidir no fer res i observar mare i filla uns moments. No sabia si la Cacia era qui portava els pantalons en aquella casa, tot i que sí que era evident que exercia un poder que no es podia pas menystenir. Es va fixar que els músculs de la mandíbula se li tibaven cada vegada que l’obria o la tancava. Era fúria o desencís? Estava enutjada amb ells o amb ella mateixa?

No obstant això, en Will no tenia cap dubte dels sentiments de la dona envers la nena. Donava instruccions a la Haven amb tendresa. La nena podia haver-la espifiat, però semblava que no hi havia transgressió prou greu perquè la Cacia li retirés el seu amor incondicional de mare.

En Will també es va adonar de les mirades que d’esquitllentes es feien la noia i en Phillip. Mentre la Haven preparava el menjar per al noi, se li va il·luminar el rostre com un cel sense núvols. En Phillip va tenir la mateixa reacció. En Will l’entenia. La noia era molt bonica i tímida, no tenia res a veure amb les noies descarades amb qui en Phillip solia quedar a Virgínia i Florida.

—Es troba bé, senyor Piper? —va preguntar la Cacia—. Li han fet gaire mal?

—Estic una mica estabornit, senyora. Encara que no és la primera vegada que em tomben. La closca es torna resistent.

—De debò? Bé, prengui una mica de sopa i pa mentre encara són calents. Què et sembla això de tenir el pare aquí, Phillip?

El noi va respondre amb la boca plena de pa calent:

—Suposo que està bé.

—Ens ha de deixar marxar, senyora Lightburn —va demanar en Will.

—Odio que em diguin així. Li faria res dir-me Cacia?

—Jo odio que em diguin senyor Piper.

—D’acord, Will. —Va riure ella—. Juro per Déu que m’agradaria poder deixar-vos lliures. Juro per Déu que m’agradaria que la Haven hagués parlat amb mi abans de fer venir aquí el teu fill. Tant de bo no hagués passat res de tot això, però ha passat, i ara em toca fer-hi front.

—M’explicaràs què hi feu, aquí? —va preguntar en Will amb amabilitat.

—I tant, ho faré —va respondre ella—. Al matí t’ho explicaré i t’ho ensenyaré.

—L’he perdut —va explicar l’Annie al seu superior.

—Què vols dir que l’has perdut? —va etzibar-li una veu enfurismada a l’auricular del NetPen.

—M’ha agafat les claus del cotxe i ha marxat. No sé per què, i tampoc no sé a on ha anat. Avui no hem esbrinat res de nou. No hem descobert cap indici fiable.

—Potser ell sí que ha vist alguna cosa que tu no has vist —va observar la veu amb to sarcàstic—. Ara està jubilat, però, en el seu moment, era un dels millors. Encara que tu no ho devies saber, oi que no?, perquè encara no havies nascut.

L’Annie va respirar fondo per no perdre el to professional.

—Què vol que faci, senyor?

—Vull que mobilitzis la policia i el trobis. Ara mateix envio una unitat cap aquí a les ordres d’en Rob Melrose. Quan arribin, l’informes de la situació i després et poses a les seves ordres. L’hauria d’haver enviat a ell.

—Sí, senyor —va respondre ella amb les dents serrades.

—I jo n’informaré la senyora Piper a Washington, que, amb tota probabilitat, em tallarà certes parts vitals de la meva anatomia.

En Kenney va intentar estirar les cames, però no hi havia prou lloc.

—Aquest seient no es pot tirar més enrere? —va preguntar a ningú en concret.

En Harper conduïa seguint les indicacions del GPS, que li parlava amb un accent britànic curiosament sexi.

—Gairebé hi som, cap.

En López estava entaforat al seient del darrere, amb els genolls a l’alçada de les orelles. Tots tres duien els cabells curts i amb els texans, els jerseis i les jaquetes de cuir se’ls veia més americans que l’Estàtua de la Llibertat.

—No cal que intentem fer veure que som britànics —els havia dit en Kenney—. Tampoc no en sabríem. Si algú pregunta, som turistes.

—I tant que s’ho creuran —havia contestat en Harper girant els ulls—. Turistes amb el maleter a rebentar d’armes i municions.

En López va començar a roncar.

En Kenney va estirar una mà endarrere i li va clavar un calbot.

—Estigues alerta, per l’amor de Déu.

En López es va despertar empassant una bocada d’aire.

—Ho sento, cap.

—Ei —el va renyar en Kenney—. Jo també estic fet pols, tots estem més acabats que un coix en un concurs de puntades de peu, però ara mateix estem en una missió.

El comunicador d’en López va xiular.

—Alerta de vigilància. Subjecte Anne Locke, protocol de comunicacions de l’MI5. Descodificant.

—Veus, el que us volia dir? —va dir en Kenney.

En López va grunyir apujant el volum.

Mentre recorrien la campanya sumida en la foscor, els tres homes escoltaven la conversa de l’Annie amb el seu cap de departament a Londres en relació amb la desaparició d’en Will Piper.

—En Piper va tres passes per davant de tots aquests pallassos —va comentar en Kenney—. Segurament ha trobat el seu fill. La pregunta és què dimonis ha descobert el seu fill.