Deu

L’adrenalina va anul·lar el cansament d’en Will. Seia tens i encarcarat al costat de l’Annie mentre ella conduïa el cotxe de lloguer en direcció a Pinn. Era una nit sense lluna. El seu era l’únic cotxe que passava per aquella carretera estreta. Als feixos de llum només veia tanques de bruc, murs secs i, de tant en tant, una caseta fosca de pedra.

L’Annie va contenir un badall. Molt revelador. La missió li importava un rave. L’Annie no tenia el zel que l’havia esperonat a ell quan era un jove ansiós. Ni el foc que cremava als ulls de la Nancy quan treballava en un cas. Potser, només és que era així. Potser és que la darrera fornada era així. Potser aquest era el perniciós efecte que tenia l’Horitzó. Li era del tot igual. El seu fill estava perdut en algun indret enmig de la foscor salvatge, en perill. En Will necessitava la implicació al cent per cent de tots els que participessin en la seva cerca.

—Quant queda? —va preguntar.

—No gaire. Estic buscant el cotxe de l’agent Wilson. Ell ja hi hauria de ser.

En Will havia trucat a la Nancy i li havia reenviat el missatge. S’havia quedat a treballar fins tard al despatx i, de seguida, va localitzar les coordenades del senyal d’en Phillip en un mapa satèl·lit.

—Són pastures —li havia dit la Nancy—. No hi ha gaires construccions a la vora. Què diantre fa perdut allà al mig, Will?

—M’agradaria saber-ho, Nance. Hi ha constància de cap grup terrorista que es facin dir els Bibliotecaris als vostres arxius?

En Will la va escoltar donar ordres a l’ordinador.

—Res —li havia contestat ella.

—Podria tractar-se d’un grup nou. Aquest nom em fa témer el pitjor.

—A mi també —va dir la Nancy. En Will s’havia adonat de la por que es notava en la seva veu. Abans que res era mare—. Podria estar relacionat amb l’Horitzó. Potser la relació que té en Phillip amb tu l’ha convertit en un objectiu simbòlic.

—La seva redacció està penjada a la xarxa —havia observat en Will.

—Sí.

—Hi ha cap possibilitat que tot això tingui res a veure amb el cas dels xinesos?

—No voldria descartar res. En Parish no està tan pesat. He aconseguit evitar el viatge a la Xina. Intento a veure si em donen permís per volar al Regne Unit?

—No, queda’t on ets. Podríem necessitar que fessis alguna gestió des de Washington que no es pugui fer des d’aquí. No me’n refio, de l’MI5. M’han assignat una noia que no és gaire més gran que en Phil.

Silenci. Endevinava el que li passava pel cap a la Nancy, tot i que estava segur que, ateses les circumstàncies, no li preguntaria: «És bonica?».

En comptes d’això, li havia dit:

—Will, troba’l i porta’l a casa. I, escolta una cosa, vés amb compte amb aquest coi de cor teu.

Més endavant, en la foscor, hi havia aparcat el cotxe de l’agent Wilson a un costat de la carretera, amb els llums de dins encesos. L’Annie va frenar i es va aturar darrere d’ell. Es van reunir enmig de l’aire fred de la nit.

En Wilson va assenyalar en direcció a la negror.

—És una nit massa freda perquè un nano s’estigui passejant pels Dales, eh?

—Doncs així serà millor que el trobem de seguida —va replicar amb aspror en Will—. Hi ha gaires cases per aquí a la vora?

—Potser set o vuit, en un radi d’un parell de quilòmetres. No hi ha gaire gent que corri per’quí —va explicar l’agent—. Som terra d’ovelles.

En Wilson duia un NetPen d’ús i configuració policial. A la pantalla desplegada, s’hi visualitzava un mapa del terreny amb una marca rosa que assenyalava la posició del satèl·lit de la balisa d’en Phillip.

—A quina distància es troba? —va preguntar l’Annie.

—Prop d’un quilòmetre i escaig. És molt fosc. Només tinc una lot… em sap greu. O sigui que, si no és que en porten, haurem d’avançar en grup.

Van localitzar un forat en el bruc per on podien passar i es van endinsar en un prat, negre com el carbó. En Will no tenia la més petita idea de com era el terreny, a banda del que podia veure a l’interior del con grogós de la llanterna del policia. L’herba que trepitjava amb les sabates formava clapes compactades pel fred i cruixents pel gebre. Només de pensar en en Phillip rondant per aquell entorn desconegut, li va venir una esgarrifança.

Al cap d’una estona, la tibantor que va notar als quàdriceps li va revelar que estaven pujant per un pendent. La inclinació no era pronunciada, però constant. Es va posar els dits al coll, per comprovar-se el pols, i va resar perquè al cor no se li acudís de donar-li cap ensurt ara. Més endavant hi havia un mur de pedra.

—Passarem per damunt —els va indicar l’agent Wilson—. Mirin de no fer caure cap pedra o si no demà al matí m’arribaran queixes. Els pagesos de per’quí no són gaire amables. Ah, i vigilin amb la porqueria de les ovelles.

En Wilson s’hi va enfilar amb agilitat i li va oferir una mà a l’Annie, que, a causa de la faldilla, va saltar amb menys gràcia. Normalment, en Will l’hauria ajudat, però com que la noia ensenyava un bon tros de carn, va decidir no fer res. Quan va passar per sobre el mur, va notar una palpitació al pit que el va fer aturar-se amb les celles arrufades ressentit amb ell mateix.

—Estàs bé? —li va preguntar l’Annie.

—Vaig fent —va insistir recuperant el ritme. Es va posar les mans al voltant de la boca i va cridar el nom del seu fill.

El policia va fer girar el feix de llum en direcció a en Will i el va renyar:

—Senyor Piper, comprenc que estigui preocupat, però li prego que esperi una mica que estiguem més lluny de les cases dels grangers. No seria gaire agradable que algun propietari irat se li acudís de venir fins aquí armat amb l’escopeta carregada per abatre qualsevol intrús.

En Will es va contenir les ganes d’engegar el paio a fer punyetes. Necessitava que l’ajudés.

Després de vint-i-cinc minuts d’anar amunt, havien saltat per sobre de cinc murs més. En Wilson es va mirar el NetPen i va anunciar:

—Aquest és aproximadament el punt des d’on el seu fill ha enviat el senyal.

—Ara el cridaré —va dir en Will—. Li sembla bé?

—Estem prou amunt per no molestar cap dels habitants de la vall.

—Phillip! —va cridar en Will. Va esperar i el va tornar a cridar—: Phillip! Sóc el pare! On ets?

En Will va avançar uns quants metres en cada direcció i va tornar a cridar-lo.

El xiulet del vent no els va portar cap resposta.

L’agent va recórrer el vessant de la muntanya amb la llanterna.

—Què hi ha allà? —va preguntar l’Annie, assenyalant unes siluetes fosques.

—Ovelles, suposo —va observar en Wilson—. De totes maneres, aniré a fer-hi un cop d’ull. Vinguin amb mi. No volem que es perdi ningú més.

Es van acostar a les siluetes, que van resultar ser un ramat d’ovelles arraulides a prop d’un petit cobert de camp. En Wilson va entrar-hi per veure què hi havia. Era buit, només hi havia una mica de palla. Va furgar una mica amb la punta de la sabata i va decidir que no hi havia res, però en Will va insistir a fer la comprovació ell mateix.

Es van estar mitja hora recorrent el prat costerut que envoltava el punt que marcaven les coordenades de la balisa, mentre en Will cridava desesperadament el seu fill una vegada i una altra. Al final, en Wilson va insistir que ja havien fet prou aquella nit. L’endemà al matí tornaria amb més homes, sol·licitaria un helicòpter a la policia de Cúmbria, però continuar ara rondant per allà a les palpentes no tenia cap sentit. En Will va reaccionar enfurismat, es va abraonar al coll d’en Wilson i l’Annie el va haver d’aturar suplicant-li que intentés no enemistar-se amb les autoritats locals.

—Aquí no tenim recursos propis, Will. Necessitem que ens ajudin constantment. Pensa en el teu fill, d’acord?

En Will va notar que el cansament li doblegava els genolls i va cedir davant d’aquella lògica tan amable. Van baixar per la muntanya a bon pas.

A les nou del matí, hora local, en Roger Kenney i el seu equip baixaven d’un helicòpter de transport Sikorsky de les forces aèries dels Estats Units al 421è grup de la base naval a la RAF de Menwith Hill a Harrogate, a North Yorkshire. Feia un fred intens i el sol brillava implacable. Els tres americans es van posar ulleres de mirall i van pujar a un Humvee.

Havien aterrat a Anglaterra directament des de Nevada aquell mateix matí, fent escala a la base de la RAF Mildenhall de Suffolk, seu de la 100a Unitat de Proveïment de Combustible en Trànsit de les Forces Aèries dels Estats Units. Allà, van pujar de cap en un helicòpter que els va traslladar a la seva destinació. De camí, havien fet totes les disposicions necessàries per tal que l’equip de Groom Lake rebés tot el suport necessari de Menwith Hill, l’estació terrestre de comunicacions per satèl·lit que compartien l’Agència de Seguretat Nacional i la CIA, i punt d’intercepció de dades de comunicació.

Mentre s’atansaven a les instal·lacions amb l’helicòpter, en Kenney havia fet comentaris sobre la matriu d’antenes blanques gegants acotxades en immensos globus blancs que s’estenien al llarg del paisatge.

—Sembla una mena d’amanita vella i enorme, no trobeu?

S’havia fet acompanyar per dos dels seus millors rastrejadors: en López, excomando, i en Harper, exdelta. Tots dos d’una lleialtat exemplar i tots dos MEH. En López va badallar i en Harper, contagiat, el va imitar.

—Què és, cap? —va preguntar en López.

—Bolets del cap de la mort. Bons fins que et maten. Pregunteu-ho a l’emperador Claudi.

—Vostè mana, cap —va respondre en López.

Al cap de poc estaven tots tres còmodament instal·lats sota terra, el seu entorn natural, en un búnquer reforçat capaç de resistir un impacte nuclear directe. Un agent d’enllaç de l’NSA americana els va acompanyar fins al lloc on s’allotjarien: comptaven amb una sala d’estratègia, un VidLink particular amb Groom Lake, dormitoris i una cuina equipada.

—Us agraïm la vostra hospitalitat —va dir en Kenney a l’home de l’NSA—. Ens hi trobarem com a casa.

—Només heu de tancar els ulls i fer veure que teniu cactus per damunt del cap —els va contestar l’amfitrió—. Feu-nos un crit si necessiteu transport.

—Quant es triga a anar d’aquí a Kirkby Stephen en cotxe?

—Us agrada córrer?

—Més que a un ximple un llapis.

—Prop de dues hores.

Mentre els homes es rentaven, en Kenney va accedir al servidor de Groom Lake i va sincronitzar els programes de vigilància. Al cap de poca estona ja s’havia posat a treballar a tota pastilla. Hi havia un reguitzell de fitxers d’àudio derivats de trucades entre en Piper i la seva dona, i fitxers de text entre l’Annie Locke i els seus superiors de l’MI5.

De seguida va estar al corrent dels escassos progressos de la nit anterior i de la decisió de reprendre la cerca d’en Phillip Piper al matí. En Kenney va arrossegar les fotos d’en Will i l’Annie a la pantalla de paret i, mentre feia localitzar els seus dispositius mòbils sobre un mapa de coordenades de Cúmbria, es va posar a xerrar animadament amb les fotos. Annie Locke, ets un bombonet. Espero que ens arribem a conèixer, preferentment sota uns llençols nets. I, Will Piper, espero que nosaltres també ens coneguem aviat, ben aviat. Te la dec, la d’en Malcolm Frazier. Et penso donar pel sac ben donat, tros de fill de puta redomat.

En Will passejava inquiet pel vestíbul de l’hotel després d’haver deglutit una torrada i una tassa de cafè dolent. Ni rastre de l’Annie; el retard el treia de polleguera. Havia tingut la temptació de deixar-la plantada, però ella tenia les claus del cotxe, o sigui que va pujar a la seva habitació i va colpejar la porta amb fúria.

A través de la fusta va sentir:

—Un segon!

L’Annie va entreobrir la porta i, quan es va adonar que era ell, la va obrir del tot. Tenia un raspall a la mà i, malgrat que anava vestida, duia la camisa mig descordada.

—Entra, si vols —el va convidar—. Cafè? Me n’he fet pujar una gerra. N’ha quedat força. Necessito un minut. No faig tard, oi que no?

—Sí, fas tard —va replicar ell al mateix temps que entrava tranquil·lament i s’asseia al llit desfet. Suposava que la millor manera de fer-la apressar-se seria plantificant-se allà com un estaquirot.

Ja tornava a ser al lavabo.

—Em sap molt greu. Et prometo que ho compensaré conduint més ràpid.

—N’has sabut res, del poli? —li va preguntar.

—L’agent Wilson? Sí, de fet, sí. M’ha trucat per dir-me que ell i quatre agents més estarien rastrejant Mallerstang aquest matí. Crec que hi van de camí.

—Mallerstang?

—La vall per on vam estar voltant ahir a la nit?

—Que no tenen un helicòpter?

—Sí, bé, sembla que està complicat, el tema. El tenen en servei.

—Ah, doncs que en busquin un altre! —va cridar en Will posant-se dempeus—. Truca a Londres! Que n’enviïn un de la RAF.

—Ja hi he trucat. Però em temo que m’ha sortit el tret per la culata. Per això vaig malament d’horaris.

—Casum —va rondinar ell—. Trucaré a Washington perquè els facin espavilar per la força.

Va sortir del lavabo amb els cabells pentinats.

—Quan la teva trucada hagi donat resultat, l’helicòpter de la policia de Cúmbria ja podria tornar a estar operatiu. Espero que serà a la tarda. A punt?

Encara portava la brusa descordada. Ell l’hi va assenyalar, però en veure que la noia no captava el senyal, li va dir:

—Els botons.

Se’ls va cordar sense enrojolar-se i el va mirar directament als ulls.

—Quan haguem trobat el teu fill, m’agradaria que ho celebréssim.

Va fer un sospir. Territori conegut.

—Segurament sóc prou vell per ser el teu avi.

—Doncs a mi em sembla que estàs prou bé. —Va agafar l’abric i la bossa—. Saps, tenia la sensació com si ja ens coneguéssim abans de veure’t. Em sembla que em vaig enamorar de tu quan vaig veure la teva estàtua de cera al Madame Tussaud un dia que hi vam anar d’excursió.

En Will va grunyir una mica incòmode.

—No pot ser que encara em tinguin exposat.

—Doncs em sembla que la deuen haver recuperat del magatzem i desempolsat en honor al compte enrere fins a l’Horitzó. Potser hi podràs portar en Phillip abans de tornar a Amèrica.

Anaven en direcció sud per la mateixa carretera de la nit abans. La B6259 serpentejava per la planura de Mallerstang, una vall allargada que solcava els Penins seguint el riu Edén. Allò que havia estat obscur i insondable al pic de la nit, ara era clar i resplendent sota el sol. Estaven en una depressió silvestre en forma d’U. A l’est i a l’oest es veien extensions d’herbes altes i ondulades amb afloraments de calcària i boscos escampats. Les muntanyes s’enlairaven gairebé sis-cents metres a banda i banda de la carretera. Al fons d’aquella vall estreta, en Will va experimentar una reacció visceral de claustrofòbia a les valls. Tenia la sensació que s’hi endinsaven, que li oprimien el pit, que s’havia d’esforçar per agafar aire; era com una versió escarpada de les sensacions de l’atac de cor.

Pujant i baixant per les muntanyes, es va fixar en les complicades filigranes que dibuixaven els murs de pedra com els que havien saltat enmig de la foscor. Escampats a banda i banda de la carretera hi havia granges i graners de pedra grisa, alguns al final de sinuosos camins de terra. Com que els murs d’obra seca i els edificis tenien el mateix color de la pedra que els penyals, semblaven formar part del paisatge, com si el llit de pedra els hagués expulsat del seu lloc en comptes de ser obra de l’home.

Van deixar enrere un petit senyal de ferro. Pinn.

—No deu arribar a ciutat —va comentar en Will.

L’Annie hi va accedir.

—Ni tan sols no tenen pub.

Davant d’ells hi havia dos cotxes de brigada. L’Annie els va passar per davant i va sortir de la carretera. Eren buits. En Will va baixar del vehicle i va aclucar els ulls, buscant els policies per la muntanya sense èxit.

—Molt bé —va dir en Will—. Esperem que la policia estigui fent el que se n’espera. Nosaltres, anem a fer la nostra feina. On és la primera casa?

Havien posat una xinxeta virtual al mapa del NetPen de l’Annie i després hi havien dibuixat un cercle d’un quilòmetre i mig de radi. A dins de la circumferència hi havia vuit cases marcades en el mapa del Servei de Topografia a escala 1:10.000. Començarien per aquí, després ampliarien el radi a intervals de vuit-cents metres.

En Will va recórrer el paisatge amb la mirada. Algú de Mallerstang, algú en aquella refotuda vall sabia on era el seu fill.

—Anirem caminant fins a les dues primeres, després tornarem per agafar el cotxe —va anunciar l’Annie—. Aquella casa d’allà dalt té un nom encantador: Casa Tallada. Diria que no té res a veure amb cap casa tallada, però, tanmateix, és el lloc ideal per començar.

Casa Tallada era una caseta de pedra grisa que quedava a mig camí del cim de la muntanya, com la majoria de les granges de Mallerstang. Els prats que baixaven fins a la carretera estaven reservats al fenc i al farratge, i els que quedaven de les cases en amunt es reservaven a les pastures d’estiu. L’Annie va trucar a la porta. En no obtenir cap resposta hi va insistir. En Will li va prendre el relleu clavant uns quants cops de puny a la fusta.

Darrere de la casa, un gos es va posar a bordar. En Will va anar cap al darrere per investigar i va descobrir un home muntat en un tractor al camp que hi havia més enllà del graner; es va enfilar sobre un mur de pedra baix, s’hi va incorporar, va agitar els braços i va cridar uns quants «hola». L’home es va adonar de la seva presència, va assenyalar el vell tractor de benzina i va iniciar el descens per la muntanya en direcció a ells. En aquell moment una dona va sortir del graner i se li va acostar amb aire cautelós.

El granger va aturar el tractor al costat del mur i va baixar. El gos era al seu costat del mur i, amb una ordre severa, el va fer callar. Era un home gran de cabells grisos que portava una jaqueta encoixinada i esparracada, i unes botes d’aigua. En Will encara estava enfilat al mur. L’home li va cridar:

—Vos fer el favor d’ixir del mur, farfant!

—Què ha dit? —va preguntar en Will a l’Annie.

—No en tinc ni idea.

La dona se’ls va acostar. Devia tenir si fa no fa la mateixa edat que el granger i estava igual de maltractada pel temps.

—Us ha dit «Baixa de la paret, brètol!». Això és una propietat privada —els va dir.

En Will va baixar d’un salt.

—Ho sento, senyora. Necessitaria la seva ajuda. Em podrien dedicar un minut del seu temps? Estic buscant el meu fill.

El granger estava que treia foc pels queixals i no parava de cridar alguna cosa inintel·ligible.

—Tanca el pardal, John —li va cridar ella—. El fill d’aquest home ha desaparegut. Torna-te’n, ja me n’ocupo jo.

El vell va renegar, va tornar a pujar al tractor i va tornar a engegar la vella carraca.

En Will es va treure una foto d’en Phillip de la butxaca.

—Gràcies. Aquest és el meu fill. Sabem que ahir a la nit corria per aquí a prop.

—Per aquella muntanya d’allà —va intervenir l’Annie assenyalant la falda d’una muntanya.

—Què hi fa, el vostre sagal, a Mallerstang? —va preguntar la dona a en Will.

—No n’estic segur. Em sembla que va conèixer una noia en línia.

—Per aquí no hi ha noies. No hem vist el seu sagal. Vostès dos són els primers estranys que passen per aquí de fa temps. Durant els mesos de calor encara veiem senderistes corrent per aquí, però no pas ara a l’hivern.

—Ha sentit que els seus veïns parlessin de la presència d’un noi a la zona? —va preguntar en Will.

—No tenim temps per seure a fer-la petar per aquí. Les granges no produeixen soles.

L’Annie es va treure una targeta del moneder.

—Bé, si veuen o senten alguna cosa, truquin-me. Oi que ho faran?

La dona va agafar la targeta sense mirar-la.

—Així, doncs, vostès no són guripes? Què són?

—Guripes? —va repetir l’Annie amb cara de curiositat.

—Policia.

—No, senyora. Treballo per als Serveis de Seguretat. De Londres.

La dona va fer mitja volta per tornar al graner.

—No en sé pas res jo, d’això.

La resta del matí els va reportar si fa no fa els mateixos resultats. A l’hora de dinar havien visitat cinc cases on els havien donat rebudes que anaven de receloses a hostils. Ningú no havia vist en Phillip. Dues de les llars tenien filles adolescents que estudiaven a Kirkby Stephen. Els van deixar fotografies d’en Phillip demanant-los que els truquessin en el cas que les noies el reconeguessin.

De tornada al cotxe, va sonar el NetPen de l’Annie. Era l’agent Wilson, que se n’anava a la ciutat. Havien estat buscant als prats i pastures durant hores sense trobar cap rastre ni prova física.

—Anem a veure si trobem un pub per menjar alguna cosa? —va proposar l’Annie a en Will.

—M’estimaria més continuar indagant.

La noia va fer un sospir, va furgar la bossa i li va ensenyar una barreta de xocolata.

—Porto una barreta de fruites i fruits secs per a emergències. La compartim?

Es van acabar la xocolatina davant de la casa Lightburn, després van enfilar el camí de terra amb el cotxe rodejant un turonet que ocultava la casa a la vista de la carretera. L’antiga granja s’assemblava força a les que havien estat veient tot el dia (pedra grisa, rectangular, entrada central amb finestres asimètriques i una teulada de pissarra molt inclinada). A la banda de muntanya hi havia un graner adossat fent angle amb l’edifici principal.

Una dona de mitjana edat i cabells d’un pèl-roig ferotge estenia la bugada en un fil que hi havia al costat de la casa. Se’ls va quedar mirant amb aire sever mentre baixaven del cotxe.

—Hola —va saludar en Will—. Voldria saber si ens pot ajudar, senyora.

—A què? —va replicar amb to esquerp. Era una dona bonica que devia tenir uns quaranta anys i que hauria estat una bellesa amb una miqueta de maquillatge i roba més adient.

—El meu fill ha desaparegut. Ha vingut des d’Amèrica. Sabem que ahir a la nit era per aquí a prop. Li’n puc ensenyar una fotografia?

—Vostè és la mare? —va preguntar a l’Annie.

—No! Sóc una mica massa jove. Treballo per als Serveis de Seguretat.

—De Londres.

L’Annie va fer que sí.

—O sigui que tenim un ianqui amb una mainadera de Londres. Què hi fa, el sagal, per aquí?

—Creiem que va conèixer una noia d’aquí a la xarxa —va explicar en Will.

La dona va deixar la bugada que havia recollit en un cistell.

—Entenc.

—Té filles? —va preguntar en Will.

—Sí.

—Hi podem parlar?

—Només una. És a escola. Saben què, vinguin a casa. Els convido a prendre alguna cosa i, de passada, farem un cop d’ull a la fotografia, tot i que ja li puc dir ara que no hem vist cap noi americà.

Mentre la seguien en direcció a la porta principal, l’Annie li va mussitar a cau d’orella a en Will:

—Primera espurna d’hospitalitat que veiem fins ara. I això que amb prou feines entenc el que diu!

Van passar a una gran sala única presidida per una immensa llar de foc on cremava un foc moribund. A l’esquerra hi havia la cuina; a la dreta, una acollidora sala d’estar guarnida amb mobles antics, una catifa de llana i una antiga televisió de les d’abans de pantalla plana, grossa i pesada. La dona se’n va anar ràpidament a atiar el foc, i hi va afegir una mica de carbó.

En Will es va entretenir a estudiar l’interior de la casa i va preguntar:

—Quants anys té aquesta casa?

De les escales, li va arribar la veu d’un home.

—Del segle XIV, i hi ha parts que encara són més antigues. Qui ho demana?

La dona es va afanyar a respondre.

—Daniel, baixa. Tenim visita. El sagal d’aquest home ha desaparegut. Ha vingut aquí des d’Amèrica.

L’home tenia els cabells negres, unes patilles llargues i negres i feia uns quants dies que no s’afaitava. Portava el braç dret en cabestrell.

—Em dic Daniel Lightburn —es va presentar—. M’agradaria saludar-lo com cal, però tinc la mà segrestada.

En Will i l’Annie es van presentar.

La dona se’ls va afegir.

—Jo sóc la dona d’en Daniel, la Cacia.

—És un nom preciós —va lloar l’Annie.

—Seguin —els va oferir en Daniel—. No solem rebre gaires visites per aquí. Cacia, ofereix-los alguna cosa per beure.

—Te o whisky? —va preguntar la Cacia.

—Per a mi un te —va demanar l’Annie amb ganes de prendre alguna cosa.

—Doncs jo no diria que no a un whisky —va observar en Will deixant-se caure amb cansament sobre les molles del vell sofà.

No tastava el whisky des de l’atac de cor. Els metges no volien que tornés a caure als braços del seu nèctar preferit; la Nancy no volia que hi tornés. Tanmateix, tota la seva capacitat per resistir la temptació s’havia esfondrat víctima del canvi horari i la preocupació. La beguda li va arribar com una ganivetada al paladar, però va davallar cap a l’estómac amb aquella sensació tan familiar.

Va oferir un somriure als amfitrions.

—No em fa res dir-los que, tot i que hem anat a veure molts dels seus veïns aquest matí, vostès són els únics que ens han convidat a entrar a casa seva.

En Daniel tenia davant un got amb dos dits de whisky.

—La gent d’aquestes contrades no és gaire amiga dels forasters.

—N’hi ha que parlen un dialecte absolutament incomprensible —va bromejar en Will—. Vostès no.

—Suposo que va canviant —va comentar la Cacia—. No ens tractem gaire amb els altres. O sigui que tampoc no se’ns encomanen els seus costums.

—Som el que es podria dir autosuficients —va explicar en Daniel—. Produïm les nostres verdures, munyim les nostres vaques, matem les nostres ovelles i gallines. No ens interessa gaire res del que ens pugui oferir el món de fora.

—Hi viuen només vostès i les seves filles, aquí? —va preguntar l’Annie.

—Tenim dos fills grans que es cuiden de les ovelles. I el meu germà i la seva dona, i la seva mainada, viuen a l’altra casa que hi ha al darrere. Tenim un autèntic clan.

—Ensenyi’ns la fotografia —va demanar la Cacia.

En Will els en va donar una còpia.

—Fa patxoca, el noi, oi que sí, Daniel?, però com ja li he dit, no l’hem vist.

—Què els fa pensar que corre per aquí? —va preguntar en Daniel.

—Em va enviar un missatge des del seu NetPen. —Se’l van quedar mirant com si no entenguessin res—. És un comunicador mòbil. Funciona a través del GWS, el sistema sense fils global.

L’Annie va treure el seu per ensenyar-los-el.

En Daniel va arronsar les espatlles.

—No estem gaire posats en tecnologia. La tele era del vell, que en pau descansi.

—El senyal que ens va enviar ahir a la nit ens indica que es trobava a menys d’un quilòmetre i mig d’aquesta casa.

—El senyor Piper m’ha dit que el sagal va conèixer una mossa en línia —li va explicar la Cacia a en Daniel.

—Deu ser valent el nano per venir fins aquí —va riure en Daniel—. De quina part dels Estats Units ve?

—Virgínia.

—Com s’ho ha fet per venir fins aquí?

—Se’n va anar, va comprar un bitllet d’avió i va agafar un tren a Londres.

—Un sagal amb iniciativa —va observar en Daniel.

—Quina edat té la seva filla? —va preguntar l’Annie.

—Quinze —va respondre la Cacia.

—Sol connectar-se gaire a la xarxa? —li va preguntar en Will.

—No pas des d’aquí, això segur —va respondre en Daniel—. No tenim ordinadors. Potser a l’escola. No l’hi sabria dir.

L’Annie va continuar:

—Ha fet mai cap comentari la seva filla sobre si va usar un servei de xarxa social que s’anomena Socco?

—Mai n’he sentit a parlar.

—Li podria ensenyar aquesta foto d’en Phillip quan torni de l’escola i preguntar-li si li ha enviat mai cap missatge? —va preguntar en Will.

L’Annie va entregar una de les seves targetes a la dona quan va fer que sí.

—I una pregunta més —va fer en Will mentre s’aixecava—. Han sentit mai a parlar dels Bibliotecaris?

—Bé, jo ja sé el que és un bibliotecari —va observar en Daniel—. Però no sé si he entès bé la pregunta.

—Sí, és un pèl estranya. A banda del seu significat tradicional, hi ha algun grup a la zona que es faci anomenar així?

—No, em sap greu —va dir en Daniel—. No el puc ajudar.

L’Annie es va afanyar a acabar-se el te i també es va aixecar.

—Moltes gràcies per la seva amabilitat —va dir en Will—. Si la seva filla sap alguna cosa, els prego que truquin de seguida a la senyoreta Locke.

En Will es va quedar molt sorprès quan la Cacia Lightburn va agafar les seves manasses entre les manetes d’ella i les hi va estrènyer. El va mirar amb aquells ulls verds d’ella, sense parpellejar, i li va dir amb una sinceritat que va estar a punt de fer-lo plorar:

—Sé que trobarà el seu fill, senyor Piper. Sé que ho farà.

Van tornar al cotxe.

—Quina gent més acollidora —va comentar l’Annie.

—Sí, suposo que sí —va respondre ell amb un fil de veu. Sentia una formigor a les mans. Era com si encara pogués sentir el contacte dels palmells aspres de la dona—. Au, continuem, que encara ens queden dues cases.

A través de la finestra de la cuina, que donava a la façana principal, la Cacia observava com s’allunyava el cotxe.

—Han marxat.

En Daniel es va fregar la mà ferida i va pujar les escales.

—Envia’m la Haven a dalt de seguida que arribi amb el bus.

—Daniel —va demanar la dona—. Si tornen, què farem?

—Què farem? Doncs els matarem, és clar.