Onze

La Nancy anava amb pas decidit del seu despatx a les dependències del director Parish. S’estava prenent un cafè i rebent el suport de la seva secretària per la desaparició d’en Phillip quan es van obrir les comportes de l’infern. L’havien obligat a allunyar el seu fill dels seus pensaments.

En Parish va començar a parlar abans i tot que tingués temps de seure.

—Per l’amor de Déu, Nancy. Per la santíssima mare de Déu.

Va sonar el telèfon. La secretària era a l’intercomunicador.

—Té una trucada de la Casa Blanca. El cap de gabinet Gladwell.

—Digues-li que ara mateix m’estan passant informes del cas. Li tornaré la trucada d’aquí a dos minuts —va dir en Parish. Es va tombar cap a la Nancy—. Digues-me què en sabem.

—Encara ens està arribant informació, però l’ambaixada xinesa a Washington ha rebut sis postals aquest matí per correu ordinari —va respondre revisant les anotacions—. Anaven adreçades a l’ambaixador, el sotscap de missions, el ministre d’Afers Culturals, el ministre d’Afers Econòmics i Comercials, l’adjunt de Defensa i un agent d’informació.

—Quina data porten les targetes?

—Totes per a demà.

—És un imitador?

—Costa de dir. Hi hem enviat una unitat perquè negociï amb la seva seguretat i aconseguir les postals per analitzar-les. M’han dit que porten matasegells de Manhattan, com les altres, i que el taüt dibuixat a mà que duen sembla idèntic als anteriors.

En Parish va aixecar les mans al sostre.

—De què diantre ens serviran les anàlisis? Cap de les postals no tenia les mateixes empremtes.

—En podem fer analitzar la tinta. Fins ara totes s’havien escrit amb un bolígraf de la mateixa marca.

—Res més?

—T’ho he de dir, Bob: no crec que això encaixi. Potser és un imitador, com tu has dit, o potser el nostre home està actuant intencionadament per induir el govern xinès a fer alguna cosa en concret. Pensa-hi. Fins ara, tot apuntava que es feia servir una base de dades antiga. Ara bé, aquests diplomàtics fa pocs anys que viuen als Estats Units i no viuen a l’ambaixada. Les bases de dades de l’Àrea 51, pel que tinc entès, estan relacionades amb els llocs on viu la gent.

—Bé, doncs així només hem d’esperar a veure si algun o tots aquests diplomàtics crien malves al cementiri demà a mitjanit, no et sembla? —va replicar en Parish amb to càustic.

L’intercomunicador va sonar. Tornava a ser la Casa Blanca. Va demanar que li passessin la trucada, va posar l’altaveu i va vomitar la informació que li acabava de proporcionar la Nancy a en Dan Gladwell.

En Gladwell estava a mitja frase quan li va dir a en Parish que l’havia de posar en espera. Quan es va tornar a posar al telèfon, va dir:

—Bob, m’acaben de comunicar des del Departament d’Estat que els xinesos estan fent les maletes per marxar. Volen evacuar l’ambaixada sencera. Ja tenen un avió de camí cap a Dulles que els recollirà per portar-los a casa. Han interposat una reclamació formal. Et vull aquí fa cinc minuts per informar-ne el president.

En Will i l’Annie havien eixamplat la cerca casa per casa en cercles concèntrics. Al final del dia, havien visitat totes les llars en un radi de tres quilòmetres del punt on en Phillip havia enviat la balisa. S’havia escampat la notícia per Pinn; alguns dels grangers sabien que els anirien a visitar abans no hi arribessin. Alguns es van mostrar cordials; molts es van mostrar directament desagradables per la intrusió. Cap d’ells no els va donar ni el més petit indici d’on podia ser en Phillip.

Van iniciar el viatge de tornada a Kirkby Stephen acompanyats per la posta de sol, l’estat d’ànim d’en Will era equiparable a la monotonia del capvespre.

—Deixa’m que et convidi a sopar —va proposar l’Annie amb els ulls clavats a la carretera—. Davant de l’hotel he descobert un restaurant que té força bona pinta.

—Sí, és clar —va acceptar ell com un robot.

La noia el va mirar de reüll.

—El trobarem, Will.

—Podem demanar a la policia que demà facin una altra cerca aèria?

—Sincerament, ho dubto. Tinc la impressió que l’agent Wilson creu que ara com ara ja han fet prou. Però si descobrim res, li trucarem.

Sentia que la vall el tornava a oprimir i volia fugir del seu influx per anar a un espai obert on no li costés tant respirar. Aviat el terreny es va tornar més planer i es va sentir alleujat. Tanmateix, en Phillip hauria de passar una altra nit en algun racó d’aquella vall llòbrega. Amagat? Retingut contra la seva voluntat? Espantat?

Va enviar un SMS breu a la Nancy per posar-la al corrent de la situació.

La resposta, també per missatge, va ser:

«Ostres, no…».

I li va semblar que podia sentir el sospir que el seguia.

Esperava rebre alguna cosa més. Li va preguntar si estava bé.

Sí. Tu?

Aquí penjat.

Problemes grossos amb Xina. Necessito saber que en Philly està bé.

Ho aconseguiré. T’ho prometo.

—La teva dona? —va preguntar l’Annie.

Ell va grunyir una afirmació.

—Deu estar molt preocupada.

—Ho està. I jo també.

De nou a l’habitació, en Will es va mullar la cara i es va canviar la camisa. Va posar el telenotícies i, de seguida, es va fer una idea del «problema xinès» de la Nancy. Era a l’ull de l’huracà, sens dubte.

El mòbil va començar a vibrar i piular damunt del llit. Suposava que era la Nancy, però quan el va tenir a un parell de passes de distància, s’hi va llançar al damunt.

L’ID del remitent era PHILLIP!

—Phillip! —va cridar al telèfon—. On ets?

El va seguir un silenci vertiginós durant el qual no va sentir res.

—Phillip?

—Sóc la seva amiga. —Era una veu menuda. La veu d’una nena. S’havia passat el dia sentint l’accent de Cúmbria.

En Will va percebre la seva fragilitat. Si la forçava massa, la perdria. A l’FBI havia estat una veritable llegenda dels interrogatoris.

—Sóc el seu pare.

—Ho sé.

—Està bé?

—Sí —en veu baixa.

—Puc parlar amb ell?

—Ara mateix no estic amb ell.

—On és?

—Està bé.

—On ets?

—A la biblioteca.

—A Kirkby Stephen?

—Sí.

—Si vinc, podré parlar amb tu?

—Només si em promets que vindràs tot sol.

—T’ho prometo.

—Tens cotxe.

—No. Sí. Sí, tinc cotxe.

—Bé. Necessitarem un cotxe si el vols veure.

—Com sabré qui ets?

—Jo ja sé qui ets tu. Ets en Will Piper.

En Will va penjar i es va posar a pensar a tota velocitat. Si hi implicava l’Annie, la nena es podria espantar i tancar la porta que acabava d’obrir. Difícilment trobaria un taxi. De més jove hauria fet un pont per engegar el cotxe sense necessitat de ningú, però no tenia la més petita idea de si es podia fer amb els vehicles elèctrics que hi havia a l’aparcament.

Tot d’una, va saber el que havia de fer. Va agafar el mòbil i la cartera d’una revolada, i va marxar.

No va anar gaire lluny.

En sentir el truc a la porta, l’Annie va obrir. Anava en bata.

—Em pensava que havíem dit mitja hora.

—Ja ho sé.

Va entrar a l’habitació amb un gest amable. L’Annie va tancar la porta i va deixar caure els braços als costats del cos deixant que la bata s’obrís.

Havia estat víctima d’aquesta estratègia tantes vegades en la seva vida que no les sabria comptar. De vegades estava sobri, però, sovint, no. De vegades sabia com es deia la dona; de vegades, no. Mai no havia estat un gran conversador en aquestes circumstàncies, i aquest cop tampoc no ho seria. Es va limitar a acostar-la cap a ell, la va besar amb suavitat als llavis separats i li va passar les mans per l’esquena.

Al cap d’uns segons, ella se’n va separar amb un somriure.

—Caram, això sí que no m’ho esperava. Segur que el restaurant encara serà obert d’aquí a una estona.

—Segur que sí.

—No em pensava pas que estiguessis d’humor per a una aventura.

—He suposat que una dona atractiva m’ajudaria a relaxar una mica tantes tensions.

—És el mínim que pot fer per tu el govern de Sa Majestat. Dóna’m un segon, pots?

En Will va fer que sí i l’Annie va desaparèixer al lavabo.

No va perdre ni un segon. Les claus del Ford estaven damunt de l’escriptori. Se les va ficar a la butxaca i va sortir discretament tancant la porta darrere seu.

Al cap d’uns minuts aparcava el cotxe en un carrer discret que passava per darrere de la biblioteca municipal.

Era un dels dos dies de la setmana que la biblioteca obria fins més tard. Hi havia molts més usuaris que l’altra vegada que hi havia estat. La planta baixa estava il·luminada per una fluorescència seductora en comparació amb la foscor insondable de Market Street. Malgrat que ja feia temps que s’havia retirat, encara no havia perdut qualitats. Va recórrer la sala amb la mirada processant tot el que veia d’una sola passada, a la recerca de proves, fent-se una imatge general i registrant els detalls més minuciosos al mateix temps.

Va identificar l’adolescent abans que ella hi establís contacte visual. Era per la manera com no parava de cargolar-se amb dits nerviosos un ble dels cabells pèl-rojos. A més del look retrohippie com el que havia adoptat la seva filla durant un temps: ni un gram de maquillatge, vestit de gasa i jaqueta verda al damunt, botes de treball baixes. Era exactament el tipus de nena que faria servir el nom d’una flor silvestre com a pseudònim.

Va confirmar les seves sospites quan el va veure i li va somriure amb timidesa. Li va fer un gest perquè la seguís cap a les escales.

Un cop al soterrani, entre les prestatgeries, per fi, va parlar:

—Has vingut sol?

—Sí.

—En Phillip s’assembla molt a tu.

—On és?

—No és lluny.

—D’acord, doncs anem a buscar-lo.

—No és tan fàcil.

Es va passejar nerviós un moment. La nena semblava espantada.

—T’he de dir Hawkbit?

—Em dic Haven.

Un nom eteri.

—D’acord, Haven. Per què no m’expliques quina és la situació?

—En podem parlar al cotxe? M’he escapat. He vingut al poble fent dit. Em trobaran a faltar, si no torno aviat.

—Anem a Pinn? —va preguntar ell.

No semblava sorpresa quan li va fer que sí amb el cap.

—M’han dit que avui has estat per allà.

Va fer memòria per veure si relacionava les faccions de la Haven amb les de les famílies que havia visitat.

—Casa Lightburn?

Va tornar a fer que sí.

—He parlat amb els teus pares.

Va fer que sí.

—Tinc el cotxe aparcat al darrere.

La Haven li va ensenyar un camí secundari per arribar a la B6259 sense haver de passar per Market Street. L’Annie devia estar voltant pel poble, buscant-lo, enrabiada amb ell per mil raons. Si més no, havia aconseguit pispar-li les claus abans d’haver-s’hi de ficar al llit. Se n’havia sortit.

Com si hagués estat esperant el moment just, el mòbil va sonar mostrant a la pantalla un número del Regne Unit. No recordava haver donat a l’Annie el seu número, però, és clar, treballava a l’MI5. Segurament tenia un dossier ple d’informació d’ell. Va apagar el telèfon. L’última cosa del món que volia era que l’Annie o la policia local es dediquessin a fer el borinot al seu voltant i ho engeguessin tot a rodar. Pensava treure en Phillip de l’embolic en què es trobava. Ja no necessitava que l’ajudessin.

Era fosc i negre com la gola d’un llop. Un cop fora del poble, va posar les llums llargues.

La nena seia al seu costat; era una presència silenciosa i desemparada.

—Què em pots explicar, Haven? Per què volies que vingués en Phillip?

—Em pensava que podria ajudar.

No parlaria si no l’estirava una mica de la llengua.

—Ajudar a qui?

—A mi. I a d’altres.

—Com et podia ajudar?

—Fent-ho públic.

—El què?

—El que fem a la granja.

Li va fer la pregunta amb tota l’amabilitat de què va ser capaç, fent un esforç per no posar-se a cridar exigint-li que deixés anar d’una punyetera vegada tot el que li havia de dir.

—Què hi feu, a la granja?

—T’ho ensenyaré, no t’ho explicaré.

Era això el mateix que li havia dit a en Phillip? Que potser era una trampa parada pels seus pares per fer-lo anar fins allà?

—Tenint en compte les circumstàncies, Haven, com sé que no m’estàs ensarronant?

—És perillós, però no és cap ensarronada. Van enxampar en Phillip, i em sento fatal. Molt malament. Vaig ser jo qui li va prendre el NetPen d’en Phillip a l’oncle Kheelan, que li havia agafat. El vaig ajudar a escapar.

—Però el van tornar a atrapar, oi?

La noia semblava afligida.

—A la muntanya.

—Em va dir que l’estaven perseguint els Bibliotecaris.

—De debò?

—Què volia dir?

—Ja ho veuràs.

—Estàs segura que es troba bé?

—El pare va caure i es va fer mal a la mà, però en Phillip està bé. Estan enfadats amb mi. No me’l volen deixar veure, però sé que el cuiden.

Havia de preparar un pla.

—És a la granja?

—No.

—Al graner?

—No.

—A l’altra casa?

—No.

—On, doncs?

—A sota.

—Un túnel?

—És més que això. Ja ho veuràs.

—Com puc arribar on és ell?

—Hi ha un camí secret per arribar-hi. T’hi portaré.

—Tenen armes de foc, els teus pares o el teu oncle?

—Escopetes.

—Alguna pistola?

—No ho crec. No ho sé.

—Quants homes hi ha a la granja?

La resposta que li va donar el va desconcertar.

—Què vols dir, homes?

—Adults. Germans, cosins, ja saps.

—Hi ha el pare, l’oncle, els meus dos germans, i les cosines, dues nenes. I la tieta, però ella també és una noia, suposo.

Els fars van il·luminar el rètol que anunciava Pinn.

—D’aquí a aproximadament un quilòmetre i mig sortirem de la carretera i amagarem el cotxe darrere d’uns arbustos —li va indicar la Haven—. La resta del camí, el farem a peu, per la muntanya. Porto una llanterna.

La intuïció no li havia fallat mai —mai de la vida— a l’hora de preveure les intencions de les persones, però no acabava de tenir clar que aquesta qualitat fos igualment efectiva aplicada a les adolescents de Mallerstang. Si l’estava arrossegant a un parany, ningú no tindria la més petita idea d’on havia anat. Algú de la granja podria tornar per recollir el cotxe i deixar-lo en un altre poble o amagar-lo en un graner. Es quedaria sol. Cap d’aquelles opcions no l’entusiasmava. Quan arribessin, hauria de pensar un pla. Feia temps que no era agent de l’FBI. Ara era un jubilat amb el cor apedaçat. Tanmateix, sempre havia sabut sortir-se’n, de situacions adverses, i no pensava llançar la tovallola ara que la vida del seu fill depenia d’ell.

—D’acord, Haven —va dir—. Tu manes.

En Kenney es va despertar de la becaina en sentir el timbre d’alerta del NetPen. Va buscar a les palpentes l’interruptor de l’habitació reservada a oficials de pas i va agafar el dispositiu. Li va ordenar que llegís el missatge.

Comunicació de veu entrant d’en Phillip Piper amb en Will Piper.

Rebuda a les 18.22 GMT.

Phillip! On ets? Phillip?

Sóc la seva amiga.

Després d’escoltar la resta de la conversa, en Kenney es va cordar les botes. Al cap d’uns segons encenia els llums de l’habitació de visitants de l’altra banda del passadís.

Els seus homes es van espavilar de seguida, estalviant-li l’espectacle quotidià de confusió i desorientació.

—López, Harper, poseu-vos en moviment. Abandonem la caseta de camp. Marxem a Kirkby Stephen.

—És una persona o un lloc, cap? —va preguntar en López, posant-se els pantalons de civil.

—És un poble, idiota. En Piper ha entrat en acció i nosaltres farem el mateix.