Cinc

Feia fred i en Will estava empipat perquè s’havia de posar un abric per sortir a caminar. Més al sud, a Florida, feia sol i caloreta, mentre que a Reston, Virgínia, encara imperava un hivern sever.

Mai no li havia agradat res d’aquell barri (les casetes idèntiques, els jardinets quadriculats del darrere, cadascun d’ells amb una tarima i una barbacoa, els ubics cul-de-sacs que, vistos des del cel, semblaven una estesa de xupa-xups). Cada matí a les set, tenia lloc un èxode en massa quan un o tots dos membres de cada casa agafaven els respectius maletins, pujaven als cotxes i arrencaven en direcció a Washington, a tocar d’allà. La «marxa dels lèmmings», en deia ell.

La seva era una modesta caseta de tres habitacions, acollidora i sense extravagàncies. Mai no havien guanyat gaires calés, tampoc no és que a ell li importés gaire. El sou de la Nancy estava bé per a ella, ell rebia una pensió de l’FBI i també comptava amb la seva seguretat social, tot i que percebre aquells ingressos mensuals el feia sentir com si fos un vell de geriàtric. Feia uns anys, havia guanyat quatre calerons amb la publicació del llibre, però els diners s’havien esfumat principalment reparant el iot, comprant el cotxe dels seus somnis i obrint un compte d’estalvis per a quan en Phillip anés a la universitat (això si és que hi havia un Enllà després de l’Horitzó).

Es prenia seriosament el règim d’exercicis que li havien prescrit. Com a mínim un parell de cops al dia sortia a fer una volta pel barri i, tal com li havia anunciat la metgessa, les passejades havien anat millorant a mesura que el cor agafava força. Al llarg del camí, intercanviava tímides salutacions amb propietaris de gossos i mestresses de casa que es desfeien en atencions envers aquell fornit nouvingut i intentaven arrossegar-lo als seus clubs de lectura i sobretaules.

Havia arribat al punt de ser capaç de córrer uns quants centenars de metres, caminar una estona i després tornar a córrer. La Nancy li havia comprat un tensiòmetre de polsera que consultava constantment per no sortir-se ni un batec dels límits estrictes que li havien imposat. Acceptar ordres i obeir-les sense protestar el regirava com sempre, però no tenia cap ganes de tornar a veure’s mai més ajagut al llit d’un hospital.

De dia estava sol. La Nancy era un dels lèmmings de Washington i en Phillip anava a l’institut de South Lakes. Quan en Will no feia exercici a fora de casa o entrenava amb el pesos per recuperar la massa muscular perduda, llegia i, molt de tant en tant, encenia la tele. Els telenotícies i les tertúlies el desanimaven amb el compte enrere que havien iniciat fins al 8 de febrer a mitjanit i tota aquella colla de pretesos experts que informaven del més petit moviment de tots els meteorits que circulaven pel sistema solar.

Culpava els mitjans d’arrossegar el poble a una histèria col·lectiva i no el sorprenia gens que les coses anessin de mal en pitjor. Els índexs de productivitat havien caigut en picat a mesura que els treballadors anaven abandonant els seus llocs de treball. Els lemes «a fer punyetes» i «menja, beu i riu» se sentien pertot arreu, i cap dels eslògans que inventava el govern no servia per aturar aquella inèrcia. Els mercats havien caigut i les vendes d’alcohol havien pujat. Els matrimonis arribaven a punts insostenibles i es trencaven. Els suïcidis eren cada dia més nombrosos. El cas del Judici Final xinès no hi ajudava gens, ja que era com si s’encarregués de recordar a un món desanimat i a punt de fracturar-se que el final era a tocar.

Així, doncs, evitava els actes del moment, no agafava trucades de números que no coneixia i tancava la porta als nassos dels periodistes que el perseguien per plasmar «la seva perspectiva única».

Era molt més reconfortant recloure’s en el món dels llibres, encara que fins i tot això l’empipava perquè les llibreries s’havien convertit en una raresa patètica (no en quedava cap a Reston). No havia estat capaç de sumar-se al canvi del paper i el cartró pel plàstic i els bits, però l’únic que li quedava era o bé pagar un extra monumental per aconseguir un llibre de veritat que li lliuraria una furgoneta de FedEx o enfilar el camí de la resistència menor i fer servir alguna de les moltes tauletes tàctils que tenien la Nancy i en Phillip. Així se’l podia sentir rondinar cada vegada que passava un dit per la pantalla per avançar una pàgina, encara que gaudia d’allò més amb Shakespeare i Dant, Steinbeck i Faulkner, tots ells fonts de plaer que li hauria agradat explotar més a fons quan era jove.

Queia aiguaneu i les voreres començaven a relliscar. Va canviar l’estil de córrer posant els peus plans a terra per evitar caure de cul i provocar que una de les seves atentes mestresses de casa sortís corrents per auxiliar-lo com un santbernat amb un barrilet de conyac al coll. L’asfalt semblava menys relliscós, però quan va baixar de la vorera un cotxe que s’acostava va tocar el clàxon.

El cotxe es va aturar en sec i van abaixar la finestra. Era en Phillip.

—Per l’amor de Déu, Phillip! —va exclamar en Will—. Odio els cotxes elèctrics. No els sento venir.

En Phillip va moure el cap.

—Vols pujar?

—Estic fent exercici. Com és que no ets a l’institut?

—Avui ja he acabat.

—Però si no són ni les dues. No t’has de quedar fins a última hora?

—Els millors estudiants tenen certs privilegis al campus.

—I les classes de lluita?

—Vaig plegar.

En Will va serrar les dents.

—Per què?

—Quin sentit tenien? —va replicar en Phillip, i se’n va anar amb el cotxe.

En arribar a casa, en Will va anar de dret al bany principal per obrir l’aigua de la dutxa i, mentre s’escalfava, va anar a l’habitació d’en Phillip. A dins, la música ressonava infernal, i va haver de trucar amb força a la porta.

Es va aturar la música i en Will va sentir un esmorteït:

—Què?

—Puc passar?

La porta es va obrir. En Phillip ja tornava a estar estirat al llit abans en Will no va tenir temps d’entrar.

—No em puc creure que hagis plegat de lluita.

—Ja t’ho pots creure, és veritat.

—Amb mi no cal que et posis fatxenda. Per què has plegat?

—Ja no m’agradava. M’estimo més barallar-me amb noies.

—Ho feies bé.

En Phillip li va clavar una mirada fulminant.

—I tu què saps?

Tenia raó. En Will ho sabia perquè la Nancy no parava d’enviar-li correus amb articles del diari electrònic local. Mai no l’havia vist lluitar en persona.

—Si haguessis anat a estudiar a Florida, no m’hauria perdut cap combat.

—O sigui que és culpa meva que pràcticament estigueu separats tu i la mama.

—Jo no he dit que fos culpa teva.

—Tant se val.

—I no estem separats. És un pacte. Ja saps què vam decidir. Sempre se’t va donar l’opció de triar Florida.

—I viure a la teva barca? No, gràcies.

—M’hauria buscat un apartament. Encara estic disposat a fer-ho quan la teva mare decideixi jubilar-se.

—Per què? Falta menys d’un any per al 9 de febrer. Deixa’m que em desfogui tranquil·lament amb el coi de mòbil, d’acord?

—I tot allò que vas escriure a la redacció, sobre tenir una actitud positiva, fer que cada dia fos important, viure la vida amb plenitud?

El noi li va oferir un somriure de superioritat.

—Només era una redacció.

—No ho pensaves, tot el que vas escriure?

En Phillip no va respondre.

—No ho pensaves, tot el que vas escriure sobre mi?

El noi va assenyalar el sostre.

—Em sembla que t’has deixat l’aixeta oberta.

El NetPen d’en Phillip va piular. Va fer un badall, va abaixar el volum de la música amb un moviment de mà i va posar el dispositiu en mode de parla.

—Sí? —va dir-li.

—Sol·licitud d’amistat —va anunciar amb una agradable veu de robot.

—Qui?

—Hawkbit.

—Accepto. Imatge.

—Cap foto disponible.

Estava a punt de tornar a apujar el volum de la música quan el NetPen va tornar a piular.

—Missatge de Hawkbit.

—Sí.

—He de parlar amb tu —va dir el dispositiu.

Va canviar aquella veu del dispositiu tan femenina per una de més andrògina. No li agradava fer servir la seva veu real amb persones que no coneixia. Seguretat de xarxa 101. Va respondre:

—Mode conversa: i tu ets?

—Hawkbit —va respondre el NetPen amb una veu emmascarada.

—Ah, sí? Et conec?

—Encara no.

—Però aviat ho faré, no?

—Espero que sí.

—I ets XX o XY?

—Perdó?

—Home o dona?

—Dona.

—Entesos, doncs comptes amb tota la meva atenció.

—Saps tunelar?

—Sí. Tu no?

—No.

—No ho has fet mai?

—Perdona?

—Per què vols tunelar?

—He de parlar amb tu. En privat.

—Això ja és privat.

—No, superprivat.

—Per què?

—Necessito que m’ajudis.

El noi va arrufar les celles i va estar a punt de preguntar si la Hawkbit era una estafadora experta. La xarxa n’era plena.

—Saps qui sóc?

—Ets en Phillip Piper, el fill d’en Will Piper. Vaig llegir la teva redacció. Ets l’única persona del món en qui puc confiar.

El director de l’FBI, en Parish, no feia bona cara quan tenia un dia bo i avui se’l veia especialment demacrat i esgrogueït. La Nancy es va atansar a la seva taula de la mateixa manera que un s’acostaria a un animal acabat d’atropellar a la carretera, com protegint-se de l’espasme sobtat d’una pota.

—Digues-me —va dir ell—. Per l’amor de Déu, dóna’m una bona notícia.

Va seure, va creuar les cames i va obrir el dossier d’informes. Es va adonar del moviment furtiu de les pupil·les d’ell per damunt de les seves cuixes i va mirar de no pensar-hi. Hi estava acostumada, però sabia que si mai se li acudia esmentar-ho a casa, en Will li clavaria un bon cop de puny. En Will era de la vella escola. El que a un li podia estar bé, a l’altre el treia de polleguera.

—Ahir van trobar vuit postals més, cosa que fa un total de trenta-sis.

El director es va fregar els ulls i va posar la mirada sobre Pennsylvania Avenue.

—T’he dit bones notícies.

—Bé, suposo que la bona notícia és que prop d’una quarta part han estat interceptades a plantes de classificació de correus, de manera que alguns dels objectius ja no les reben. Darrerament, el volum de correu físic ha baixat.

—Visca —va replicar amb sarcasme en Parish.

—La nova tongada de postals segueix el mateix patró general. Aquestes porten matasegells de fa tres dies i han passat per l’oficina de correus de Village, a Varick Street, Nova York. Cosa que significa que les podrien haver deixat a qualsevol de les vint-i-una bústies que hi ha a la zona. És la setena sucursal de correus que fa servir el remitent. Això vol dir que es mou. Estem revisant les cintes del circuit tancat de televisió, és clar, però com ja pot imaginar-se, el volum d’hores enregistrat és immens, de manera que penso que tenim molt poques probabilitats d’identificar un sospitós fent un lliurament en una o més bústies.

—I les adreces?

—També, el mateix patró. Prop d’un terç de les adreces són velles. El destinatari s’ha traslladat en els últims deu anys o més.

—I això indica que?

—Com ja sap, comptem amb la col·laboració de l’Àrea 51 en aquest assumpte. Segons ells, l’autor de tot això treballa amb una base de dades antiga. Deu tenir uns vint anys.

—Quant de temps fa que en Frank Lim treballa amb ells?

—Vint-i-sis anys.

—O sigui que podria haver robat la base de dades ara fa anys esperant que arribés aquest moment.

—Suposo que sí.

En Parish va creuar les mans darrere del coll.

—No sembles gaire convençuda.

—Crec que és forçar-ho una mica. A veure, aquest home té accés il·limitat a les dades actuals. Si volgués, podria haver-se après de memòria uns quants noms amb les seves adreces cada dia i, en arribar a casa, haver-los apuntat. Per què refiar-se d’una base de dades antiga? A més, les postals, les han enviat des de Nova York. Però sabem que en Lim no ha sortit de Nevada.

—La teoria diu que podria tenir un col·laborador a Nova York.

—Ja ho sé. I també sé que no he vist cap prova que ho demostri.

—Hem analitzat a fons aquesta possibilitat?

—Seguretat de l’Àrea 51 el té controlat. Els vigilants no ens hi han donat accés.

—Qui vigila els vigilants, això és el que vull saber —va queixar-se en Parish.

La Nancy, més que ningú, els tenia un desamor especial.

—Exacte.

—Parlaré amb la Casa Blanca per tal que ens deixin interrogar en Lim. Mentrestant, m’agradaria que anessis a Pequín. Vull que recorris als teus encants per apaivagar els peixos grossos del Ministeri de Seguretat Nacional. Aquest assumpte està a punt de convertir-se en una crisi internacional en majúscules i hem de fer tots els possibles per evitar-ho. La Casa Blanca pensa que amb les videoconferències no fem prou. L’única manera de demostrar-los que els respectem com cal és anar allà a llepar-los el cul en persona.

La Nancy no va respondre.

Era evident que aquell silenci no li agradava gens ni mica.

—Què? —va demanar amb to inquisidor—. El teu marit ja està bé, oi que sí? Ara ja pots viatjar, oi que sí?

Era l’última cosa del món que li venia de gust fer, però va continuar impassible.

—Sí, senyor. Cap problema.

Era dissabte al matí i en Will estava decidit a organitzar alguna mena d’activitat familiar; ara bé, més enllà d’aquest embrió d’iniciativa, no havia preparat res. Si fossin a Florida, els hauria proposat (què si no) anar a pescar, però què feia la gent a Virgínia? Buscar Virgínies? La Nancy li va servir un cafè a la barra de la cuina mentre li feia un comentari escèptic. En Phillip no era un d’aquells nanos a qui els agrada sortir amb la família, el va avisar. A més, estaria molt sorpresa si el veia llevar-se abans de mitja tarda.

—Podríem anar a fer un tomb amb cotxe —va proposar en Will, esperançat.

—A on? —va demanar ella.

—Panama City?

Se li va atansar per darrere amb els peus enfundats a les sabatilles i li va fer un petó darrere l’orella:

—Ben aviat et deixarem tornar.

—Estic preparat, ja ho saps.

—T’estàs recuperant molt bé, no tinguis pressa.

—Si passo la prova d’esforç a Georgetown, me n’aniré al sud, et sembla?

Ella va sospirar. Encara no l’hi havia dit.

—El que tu diguis, però m’agradaria que t’esperessis que hagi tornat.

—Què vols dir, tornat? On vas?

—Pequín. —Va contenir la respiració.

—Caram, Nancy.

—En Parish vol que vagi a informar el govern xinès en persona. No me’n puc escapar, Will. Aquest assumpte s’està convertint en un afer d’abast internacional.

—No té ni cap ni peus. Si algú amb accés a la base de dades volgués provocar la Xina, enviaria postals a ciutats de la Xina, no a ciutats americanes!

—Hi estic d’acord. L’únic que et puc dir és que els xinesos no ho veuen així. Sigui com sigui, en Parish no em deixa en pau.

Va deixar la tassa de cop a la barra.

—Surto.

—Will! —el va cridar ella—. No en podem parlar? No marxis corrents com sempre!

No tenia ganes de parlar. No sabia per què havia de parlar. Viure sol era molt més fàcil. Odiava l’art de l’estira-i-arronsa i el compromís. Li agradaven les coses a la seva manera, sempre li havien agradat i sempre seria així.

Es va asseure als graons de l’entrada per cordar-se les vambes. Per ser sincer, el que més li molestava del viatge de la Nancy a la Xina era que li tocaria quedar-se tot sol amb en Phillip. Potser, en un sentit intel·lectual, sabia que el nano segurament l’estimava, però el ressentiment que li tenia, d’entrada, era palpable. No era gaire diferent del ressentiment que ell mateix havia sentit envers el seu pare. Ara bé, el seu pare havia estat un salvatge violent, un borratxo fastigós i un malparit declarat.

Ell no era així.

En Phillip ho tenia fàcil; no sabia què era tenir un pare repugnant.

Es va posar dempeus per començar el circuit. Físicament, se sentia fort. Potser començaria per fer fúting directament en comptes de caminar.

Ve veure alguna cosa que li va cridar l’atenció, o, millor dit, no va veure alguna cosa i això li va cridar l’atenció. Quan era agent de l’FBI, la seva capacitat per analitzar l’escena d’un crim i fixar-se en els detalls més minúsculs havia estat llegendària. D’això feia molt de temps, però encara en conservava una part.

Quan es va acostar al garatge va treure el nas per les finestretes que tenia la porta de l’aparcament.

On era el retrovisor lateral d’en Phillip?

Es va posar les mans als costats dels ulls per fer pantalla i va mirar a través del vidre. El cotxe de la Nancy era allà, però el d’en Phillip, no.

Va entrar corrents a la casa.

—Nancy, el cotxe d’en Phillip no hi és!

La Nancy va sortir del dormitori.

—No pot ser!

—Per què no?

—M’he llevat d’hora. No l’he vist marxar.

En Will ja es dirigia cap a l’habitació d’en Phillip. No es va molestar a trucar a la porta.

—Déu… —va murmurar.

El llit encara estava fet. Va notar que li fallaven els genolls. La Nancy era darrere seu i, fent cas d’un instint, va estirar les mans per sostenir-lo. Quan va parlar, la veu d’en Will va sonar glaçada per la por.

—No hi és.