U

Panama City, Florida, 2026

Uns roncs, esmorteïts i vibrants, van ser el primer que va sentir en Will Piper en despertar-se. Per uns moments, es va pensar que algú havia engegat el motor, ja que la remor gutural que procedia de la cabina de convidats tenia una semblança sorprenent al brunzit sec dels motors paral·lels 454 Crusader del iot al ralentí. Aquelles antigalles eren unes irritants relíquies que exigien atencions i moixaines constants per aconseguir que fessin el que se suposava que havien de fer.

Igual que jo, sempre deia en Will.

Abans d’obrir les cortines i la finestra, va fixar els ulls al sostre de teca de la cabina principal. La boira lluent i llisa era típica del gener. Ben aviat s’esvairia. Si la previsió era encertada, arribarien als vint-i-un graus. No estava gens malament, tenint en compte que a Washington s’esperava que caurien deu centímetres de neu tova. Va pensar en la seva missió matinal, un repte prou senzill, convèncer en Phillip perquè anés amb ell a pescar tonyina al golf.

El seu coixí era calent. El de la Nancy era fresc i estava intacte. Se’l va posar a sota el coll i va tancar els ulls. En Phillip no parava de roncar, però encara que ho fes, sabia que no podria tornar a aclucar l’ull. Als seixanta-quatre anys, havia perdut el son impertorbable i negre de la joventut, i, malgrat que el trobava a faltar moltíssim, estava molt agraït d’haver retingut amb fermesa els cabells i el vigor.

El jove Phillip, en canvi, era una màquina de dormir d’una precisió matemàtica, un Ferrari dels matalassos. No calia gairebé res per fer-lo caure als braços de Morfeu, però sí esforços herculis per arrencar-lo d’ells: obrir les cortines, sacsejar-lo per les espatlles, amenaces, olor de cansalada. I si en la darrera setmana una cosa havia après en Will era que es passarien l’estona discutint abans que els peuassos del seu fill no toquessin el terra.

L’embarcació, bressada per la marea, estrebava i sacsejava amb suavitat les amarres. La frescor de la brisa el va relaxar com sempre. Tanmateix, tot d’una, els motors paral·lels del iot que hi havia al moll del costat es van engegar. Se li va enterbolir el bon humor i, de mala gana, va enretirar el cobrellit. La pau i la serenitat no volien prendre part del seu dia.

Aleshores es va recordar que el veí era fora de la ciutat. Qui diantre estava remenant la barca d’en Ben? Va pujar a coberta per investigar-ho.

No solia variar gaire la roba d’un dia a l’altre: banyador normal i corrent amb o sense samarreta de màniga curta, avui tocava sense. A coberta, es va gratar el pit pelut com a bon exemplar de primat gran i va aclucar els ulls per acostumar-se a la llum del dia. Tenia la pell morena i colrada pel sol, coberta d’una curiosa capa de blancor que li anava de la cintura a les cuixes. Encara se’l veia en forma, tenia l’estómac prou pla i les espatlles amples i musculoses. Tot i que feia anys que no sortia a córrer ni entrenava, es passava el dia anant amunt i avall per mantenir la vella barca surant, segurament aquest era el secret; ara bé, si els gens hi tenien res a veure, mai no ho sabria. El seu pare havia arribat a la seixantena amb molta dignitat.

El nou creuer Regal d’en Ben Patterson roncava amb un to neutre, tot i que no hi havia ningú al timó i les amarres encara estaven lligades.

En Will va anar a babord, es va inclinar per damunt de la barana i va cridar:

—Hola!

Dos caps rossos seguits de grans extensions de pell nua van sortir de dins de la cabina del Regal. Amb un gest destre es va passar els dits pels cabells d’un gris sorrenc.

—Hola! —va respondre una de les rosses. Va calcular que devien tenir uns trenta anys, una bona edat. Ràpidament es van presentar. Una era germana d’en Ben, la Margie, de Cape Cod, i l’altra, la Meagan, era la seva millor amiga. La Meagan era un monument.

—Com et dius? —va preguntar la Meagan.

—Will. Sortiu a fer una volta, noies?

—Tu diràs —va respondre la Margie—. Ja no podíem suportar més l’hivern. En Ben és un sol per haver-nos deixat gaudir del seu iot aquesta setmana. S’ha de viure la vida mentre es pot, això és el que diu tothom. Vols venir amb nosaltres?

—M’encantaria, però no puc. El meu nano està dormint.

—Quants anys té?

—Quinze passats.

—Bonica edat.

—De debò? —va preguntar en Will—. Jo diria que vosaltres dues esteu en una edat estupenda.

La Meagan va moure un dit en direcció a ell, el senyal inequívoc universal de «nen dolent».

—Ei, la teva cara em sona. Estic segura que he vist la teva foto en alguna banda.

En Will va arronsar les espatlles. No volia que la conversa continués en aquella direcció, però encara no havia tingut temps de canviar de tema que la noia ja tenia el mòbil a la mà. El va apuntar en direcció a ell i la pantalla es va il·luminar amb imatges que hi coincidien.

—Valga’m Déu, Margie! És en Will Piper. En «Will Piper». El paio de la Biblioteca.

—Culpable —va confessar ell.

—Què passarà el febrer vinent? —va preguntar-li la Meagan com si mai abans no li haguessin fet aquesta pregunta.

—No en tinc ni idea. Voleu que us ajudi a salpar?

En Phillip s’estava assegut a l’embarcació com si fos un zombi, amb els ulls clavats a la pantalla del mòbil. En Will no va poder evitar veure les cares dels creguts dels seus amics emergint de la pantalla en 3D, xerrotejant entre ells en un dialecte cibernètic inintel·ligible. Oficialment, la llengua anglesa havia passat a millor vida. Aleshores va reconèixer el rostre esmolat i mordaç del millor amic d’en Phillip, l’Andy, i va pescar la paraula «deures».

Aprofitant aquell incís, en Will va intervenir:

—Tens deures?

En Phillip va prémer la tecla de discreció i va mossegar la torrada.

—Una redacció.

—Quina mena de redacció?

—Una redacció.

—Quan penses fer-la?

—Gairebé la tinc feta. No pateixis.

En Will va assentir amb un gruny.

—Avui farà bo tot el dia. M’agradaria que sortissis amb mi.

—A pescar?

—Mmm.

—No, gràcies.

—Per què no?

—No penso matar criatures indefenses.

—Pescarem i els deixarem anar.

—No penso fer mal a cap criatura inofensiva. —Es va enganxar el llavi amb l’índex i va fer cara de patiment.

—Caram, Phil.

—He quedat amb unes amigues.

—Quines amigues?

—Unes amigues.

—No sabia que tinguessis amistats per aquí.

—Ara ja ho saps.

Havent dit això, en Phillip va desactivar la tecla de discreció del mòbil i va desconnectar del seu pare.

Noies, va pensar en Will. Els testos s’assemblen a les olles.

Una mica més tard aquell mateix matí, quan en Phillip va marxar, en Will se’n va anar passejant com qui no vol la cosa fins al despatx de marina per espiar-lo. Des de les finestres, va veure com un Cabrio groc s’aturava i tres preciositats recollien el seu únic descendent. El nano era un pèl desmanegat, però tenia bona planta, havia heretat l’ossada ampla del pare, era alt per a la seva edat i tenia una cabellera rossenca indomable. Per sort, era alt com el pare. La Nancy no era ni massa alta ni massa baixa, això fins que va perdre el cap. Aleshores, va ser com si empetitís en Will. Darrerament, havia rebut prou impactes de llarg abast d’ella per per sentir-se raonablement petit.

En Will va aferrar un bolígraf de la taula del davant i, empès per l’instint d’un pare actual i exagent de l’FBI, es va apuntar ràpidament el número de matrícula del Cabrio. Mai no se sap, és ben bé que mai no se sap.

Va tornar a embarcar-se al Will Power, va fer una ullada a l’atracador buit del veí i va sospirar. Hauria d’haver marxat amb les dames. El dia se li feia llarg. Què faria ara que la pesca havia desaparegut del programa? Feia uns dies que donava allargues a la revisió del sistema de refrigeració. A contracor, va decidir que avui li tocava empastifar-se de greix.

Al cap d’unes hores, va sentir el motor del Regal que tornava. Animat va deixar de banda les eines, es va eixugar les mans amb un drap i va emergir a l’escalfor d’una tarda agradable. Suposava que les senyoretes tindrien problemes a l’hora d’atracar el iot marxa enrere, i no s’equivocava. Després de dos intents fallits en què la Margie es va passar del punt de gir per accedir al moll, es va oferir per pujar a bord i amarrar-los-el. El va encarar a la primera i va llançar les amarres a un parell de braços estesos envermellits de tot un dia de sol.

—El nostre cavaller de resplendent armadura —va dir la Meagan—. Vols prendre alguna cosa?

—Deixeu-me que vaig a buscar una samarreta.

A bord del Will Power, va agafar un polo de l’armari i es va posar a parlar sol, inconscient de la ironia de la seva reflexió, tenint en compte el nom de l’embarcació.

—Tingues una mica d’autocontrol, per l’amor de Déu, Will. Mira de no comportar-te com un perfecte idiota, d’acord? Creus que ho podràs fer? Seràs capaç de pensar?

Quan va passar el cap pel coll de la samarreta, es va trobar cara a cara amb una fotografia de la Nancy a la cerimònia de jurament de l’FBI a Washington, acte en què va ascendir al càrrec de sotsdirectora executiva de la divisió de Delictes Cibernètics. Feia patxoca aquell dia, se la veia molt contenta. Ell havia estat a punt d’esguerrar-li l’ascens amb un comportament impropi i plors per haver d’anar a viure a Washington. Se n’havien sortit, havien arribat a un acord. Ara, si no anava amb compte, ho engegaria tot en orris.

En Will es va escarxofar en una cadira a la coberta del Regal i va engolir una cervesa. Mesurava amb comptagotes el que bevia i avui encara era d’hora; tanmateix, creia que es mereixia una mica de temps lliure. Tret de la visita llampec a Panama City que havia durat els tres dies de Nadal, feia pràcticament dos mesos que no veia la Nancy. A més, les vacances obligades d’en Phillip amb el pare no havien estat precisament un escàndol de diversió.

Les dames socarrimades pel sol tenien la nevera plena, muntanyes d’aperitius i una reserva il·limitada de conversa animada. No paraven de papallonejar al seu voltant i, especialment, la Meagan no parava de posar-li cerveses i alimentar el seu ego: tenia un iot genial. Un color de pell fantàstic. Estava en plena forma (per a un home de la seva edat). Era el primer famós a qui coneixia de tu a tu.

—I quan vas comprar el iot? —li va preguntar la Margie.

—Deu fer uns quinze anys. El vaig canviar per un autobús.

—Un autobús?

—És una història molt llarga —va respondre en Will.

La noia va acceptar la resposta i va continuar.

—I quant de temps et quedaràs per aquí?

—El temps que calgui.

—Esperem que més de tretze mesos —va observar la Meagan.

—Esperem.

Al cap d’una hora, la Margie va començar a fer cops de cap fruit de la combinació de cervesa i sol. La Meagan li va preguntar si volia sopar amb elles. En Will va enviar un missatge de text al seu fill i de seguida va tenir una resposta. En Phillip estava ocupat.

—D’acord.

—Doncs la deixaré que dormi —va proposar la Meagan—. Prepararé una mica de pasta. Saps com funciona la cuina d’en Ben?

A sota coberta, l’embarcació es bressava dòcilment empesa per la brisa de la tarda. En Will va fer girar la vàlvula del propà i va encendre el fogó, en acabat es va estirar al divan mentre la Meagan tallava i cuinava. Tenia els ulls hipnotitzats pel teixit del biquini ajustat que li cobria un cul ferm. Mentre buscava espècies, va ensopegar amb una ampolla de whisky desada en un armari.

—M’encanta —va murmurar amb veu melosa—. M’ho apunto mentalment. Portar una ampolla nova abans de marxar. En vols?

En Will ja sabia quina marca gastava en Bren. Johnnie Walker Black, el seu millor amic i el seu pitjor enemic. Va fer un sospir.

—He deixat l’alcohol.

—Però si t’has pres tres cerveses!

—L’alcohol del whisky.

—L’alcohol és l’alcohol.

—De cap manera.

—Què és el pitjor que pot passar? No deixarem que caiguis a l’aigua. A més, sóc infermera. Puc fer-me càrrec de qualsevol situació.

—Em podria trucar la dona.

—Per això s’ha inventat la bústia de veu, reiet.

El primer glop abundós li va evocar la sensació familiar d’una tornada a casa. Va ser fosca i greu, li va despertar el paladar i li va fer pessigolles a la gola. Al cap d’uns segons, el va percebre al cervell, una onada de plaer que li anul·lava els sentits. Hola, Johnnie, va pensar, on eres, company?

Mentre ella preparava la salsa, ell va acabar un got i se’n va servir un altre.

Quan la salsa va estar bullint a foc lent, la Meagan va anar a seure al seu costat al divan i es va servir el segon got. Aleshores es va posar seriosa.

—Ja sé que em passo l’estona fent broma, però tinc por. És com si ningú no tingués cap resposta. Què passarà realment el 9 de febrer del 2027?

—No és que jo en tingui cap coneixement especial —va respondre ell—. No és que jo disposi de cap informació confidencial.

—Sí, ja, però tu ets la raó per la qual estem al corrent de tot això! Em sap greu insistir, però és que no em puc acabar de creure que m’estigui asseguda aquí amb l’autèntic Will Piper! Em maleiria els ossos més endavant si no me n’aprofités.

—Fa més de quinze anys que no en sé res, de tot aquest assumpte. De fet, és molt pitjor que no estar-ne al cas, el govern em considera persona non grata. —Va prendre un altre glop—. Si no m’hagués guardat un as a la màniga, estic segur que ja fa anys que m’haurien fet desaparèixer.

—La base de dades.

Ell va fer que sí.

—Ets MEH, oi que sí?

Més enllà de l’horitzó.

—Sí, sóc MEH.

—Suposo que, arribats en aquest punt, jo també ho sóc —va dir ella—. Tanmateix, em podries buscar?

—Creu-me, no tinc accés a la base de dades.

—Suposo que mai no hauria volgut saber-ho, en realitat.

—T’escolto.

—Però és que és espantós pensar que tot plegat s’haurà acabat d’aquí a uns quatre-cents dies, tant se val quants; coneixes persones per a les quals ha començat el compte enrere! El món està completament obsessionat i trasbalsat.

—No hi penso gaire —va observar en Will—. Em limito a viure.

—Sí, però tu tens un fill.

Li va estendre el got perquè l’hi tornés a omplir.

—Aquesta, tendra dama, és la part més dura. A més d’una filla, segurament més gran que tu, fruit d’un matrimoni anterior.

—I néts?

—Un. La Laura té un fill, en Nick. Un tros de pa.

—O sigui que de debò creus que el món s’acabarà.

—Sí, no, potser, potser no, segurament, segurament no. Tot depèn de quin dia m’ho preguntis.

—Avui?

Es va xuclar el dit i el va aixecar a l’aire.

—Avui? Sí, anem torrats.

—Aleshores, per què has deixat de beure?

En Will va moure el got.

—Em sembla que acabem de determinar que tinc una recaiguda.

—Vull dir, en general. La major part de la gent que conec viuen una disbauxa de menjar, beguda i festa.

—Si només es tractés de mi, segurament seria un hedonista fora de sèrie. La Nancy, la meva dona, no ho suportaria. Hi ha coses pitjors que la mort. T’asseguro que no t’agradaria gens veure-la quan s’enfada.

La Meagan va fer una rialleta.

—On és?

—A DC. Té una feina collonuda amb els federals. El meu fill viu allà amb ella.

—Separats?

—No. Odia veure’m baix de moral per casa a Virgínia. Així és com hem decidit arreglar-nos. Jo sóc d’aquí, sempre m’ha agradat. D’aquí a un o dos anys, quan s’acosti l’horitzó, ja decidirem on ponem l’ou.

La noia va deixar el got damunt la taula i li va passar un dit des del coll fins al melic per damunt de la samarreta, fent un soroll aspre, com de cremallera, amb l’ungla quan va esgarrapar el cotó.

Tot i que ja sabia què passava, li va preguntar amb aire innocent:

—Què vol dir, això?

—La salsa em queda molt millor quan ha fet xup-xup una bona estona.

—M’encanta una bona salsa de tomàquet.

—Així, vine al meu catre o llitera, o com sigui que en dieu, dels llits de les embarcacions.

—Però si hi ha la Margie.

—Dorm com un soc. —Va agafar una de les manasses d’en Will i se la va posar sobre el pit esquerre—. Crec que ens ho hauríem de passar una mica bé, no trobes? De seguida m’has agradat.

Va estar barallant una resposta. Havia perdut agilitat mental i el pit de la Meagan tenia un tacte suau i incitant.

—Ets alguna mena de dimoni amb biquini, potser?

Ella s’hi va atansar una mica i li va fer un petó als llavis.

Al cap de mig minut es va fer enrere i li va dir:

—Saps, em sembla que hauré de rebutjar la teva invitació terriblement temptadora.

—La teva dona?

Va fer que sí.

—He fet promeses. A ella. I a mi.

—Sí, però és que no em trobes atractiva? —Va lliscar una mà per damunt del paquet d’en Will.

El cap li feia voltes.

—Per descomptat que sí.

—El món s’acabarà. No creus que hauríem de passar una bona estona?

Va admirar les seves cames.

—Es tracta d’una opinió molt estesa. Però… —Va respirar fondo i, quan va voler treure l’aire, va passar alguna cosa.

Va ser com si l’aire no sortís de dins seu, com si es multipliqués al seu interior inflant-li el pit. Va intentar posar-se dempeus, però no podia.

—Estàs bé? —li va preguntar ella.

—Em…

La pressió l’oprimia i va lluitar per prendre aire. Les orelles li ressonaven com si un tren li estigués passant pel costat. Havia passat uns quants mals tràngols a la vida, havia estat enmig de tirotejos amb homes que el volien matar, però mai no havia sentit la mena de pànic que l’amarava en aquests moments.

Va tenir la lleu consciència dels dits de la Meagan a la caròtide i una veu llunyana que deia:

—Per l’amor de Déu, em sembla que tens un atac de cor.

A l’altra banda de la finestra de la cabina, el cel encara era blau, però s’enfosquia. No volia deixar de mirar-lo, però el va perdre de vista quan es va desplomar sobre la moqueta.

Sóc un MEH, va pensar. Se suposa que no m’he de morir avui.