Vint-i-set

En Greg es va deixar caure de cul com un fugitiu esgotat a qui haguessin perseguit i, finalment, arraconat.

En Will va començar a obrir la boca per formar la primera d’una lletania de preguntes, mentre en Kheelan arrabassava el dispositiu mòbil de les mans de la Nancy, el llençava a terra i el destrossava amb ràbia amb la culata de l’escopeta. Va fer el mateix amb el NetPen de la Nancy i després va dispersar tot aquell trinxat electrònic amb la bota.

—Ara ja no hi ha res a parlar, oi que no, Daniel? —va demanar en Kheelan—. No ens donarem a conèixer als forasters. No negociarem amb la policia. Defensarem les nostres terres i les nostres vides. Au, anem, tanquem amb pany i clau aquests malparits i tornem als nostres llocs perquè no ens puguin derrotar sense que ens haguem defensat amb totes les forces.

Van arrossegar dos catres més a l’habitació d’aïllament per fer-hi seure la Nancy i en Greg. De nou emmanillats, els presoners van quedar a soles.

En Greg es mostrava taciturn, esquerp, evitava les mirades de tots. La Nancy en parlava en tercera persona com si no hi fos.

—Les postals les estava enviant ell, Will.

En Will i en Phillip van preguntar al mateix temps:

—Per què?

—Ens ho haurà d’explicar —va sentenciar la Nancy—, però tenim imatges d’ell preses pels CTTV deixant correspondència a les bústies correctes de Manhattan en els dies correctes. Ell és una de les poques persones del món que no treballa a l’Àrea 51 que ha vist passar la base de dades per les seves mans. Tots els departaments federals, incloent-hi els teus amics de l’ànima, Will, els vigilants, han estat sotmesos a seguiment per comprovar si havien filtrat informació. Les postals no venien de dins. És ell. Fa un parell de dies que és sospitós. M’ho vaig reservar per a mi, he anat al seu pis, l’he seguit a l’aeroport. No m’ho volia creure.

—Potser encara té una oportunitat —va observar en Will—. Quin és el mòbil?

La Nancy li va clavar la mirada:

—I doncs, Greg?

Tots se’l van quedar mirant, esperant que justifiqués el seu comportament, però va continuar callat, mirant-los de reüll i apartant la mirada, fins que en Will, al final, va dir:

—Et proposo un tracte, Greg. Has de ser sincer amb nosaltres. Som la teva família. No sempre hem menjat del mateix pa, i si la culpa és meva, et demano disculpes, però em fa moltíssima por el que li pugui passar a en Phillip i cal que maximitzem les seves opcions de sortir de tot aquest enrenou. Per això, et demano: quin paper hi tens, en tot això? Què volen els xinesos?

En Greg va parlar amb veu monòtona i els ulls clavats a terra. No va donar cap justificació concreta a les seves accions. Tanmateix, a en Will no li costava gaire endevinar la resposta: decepcions cròniques, una carrera professional a l’ombra de la seva dona, enemics econòmics, aspiracions frustrades. Un bon dia se li havia acostat un home que treballava a la delegació de la Xina de les Nacions Unides. Era un paio amable, interessat en el lloc web que tenia dedicat als americans d’origen xinès. El va ensabonar dient-li que el govern xinès estava molt interessat en intercanvis culturals positius i que volia ajudar-lo a eixamplar els seus horitzons i públic objectiu, que l’ajudarien amb articles sobre la Xina. Li havia ofert diners, sobres amb efectiu. Al començament havien estat imports modestos, adduint que la discreció era important. Així havia començat. S’havien acabat fent amics: dinars, sopars, discoteques. En Will va suposar que en Greg s’havia deixat impressionar pels restaurants cars i el bon vi, potser també per alguna acompanyant que s’havia sumat al lot. Al final, li havien fet la gran pregunta: la base de dades dels Estats Units de l’Àrea 51. Havia pogut quedar-se’n una còpia? Si era així, el govern xinès seria generós en la recompensa.

Aleshores, en Greg va fer una confessió sorprenent. Aquell dia del 2009 en què en Will li havia enviat per correu electrònic la base de dades de l’Àrea 51, en Greg s’havia aturat en un establiment d’Apple de Georgetown i havia accedit al seu compte de correu electrònic del The Washington Post. Aprofitant que ningú no el veia, havia copiat el fitxer en un llapis de memòria. Ja està. Més endavant, quan el Departament de Justícia havia pres mesures dràstiques en relació amb la còpia de la base de dades del Post i havia confiscat tots els fitxers electrònics del servidor del diari, no havien trobat cap indici que apuntés que se n’havia fet cap descàrrega des de dins de l’empresa.

Per què ho havia fet? Els va jurar que mai no havia buscat dates de defunció, però en Will no se’l creia. La temptació de ser com Déu devia ser molt gran. Les explicacions d’en Greg eren vagues. Era com robar la Monna Lisa. Mai no li podries dir a ningú que la tenies a casa. Només et serviria per admirar-la a soles. Tanmateix, la sensació de poder…

En Greg insistia que no havia donat la base de dades al seu amic xinès. Assegurava que hauria estat traïció. L’home el va ensabonar, el va obsequiar amb un Rolex, el que encara portava al canell (i que li havia dit a la Laura que era una imitació), i no va parar de perseguir-lo fins que van arribar a un acord. En Greg els faria la feina. Buscaria noms (a canvi d’un preu, un molt bon preu). Ell, però, volia saber per què. Al capdavall, la base de dades estava a punt de quedar obsoleta. L’Horitzó era cada dia més a prop.

La petició xinesa era inusual. Volien que busqués americans d’origen xinès o xinesos amb nacionalitat xinesa (tant era), persones la data de defunció de les quals s’estigués acostant.

Volien que enviés postals, imitant l’estil de l’assassí del Judici Final, que captés tanta atenció mediàtica com pogués. En cap moment no li havien dit quin era l’objectiu, però li semblava que era evident. El govern xinès volia crear la falsa impressió que el govern dels Estats Units estava al darrera de la provocació. Volien aconseguir la pressió política suficient per poder estirar els seus tentacles al voltant del món com a part agreujada.

Havien acordat un preu i havia enviat les postals. No era cap delicte, oi que no? Al capdavall, totes aquelles persones havien de morir igualment. No era ell el que les matava.

L’últim que havia fet havia estat enviar postals falses al personal de l’ambaixada xinesa a Washington. De totes maneres, cap dels destinataris no estava a la base de dades dels Estats Units. Havia fet el que li havien indicat. Aquell havia de ser l’últim encàrrec. Que ell sabés, aquest cop tampoc ningú prenia mal ni era enganyat. L’ambaixador i els seus homes en cap moment no van córrer perill.

Va rebre l’últim pagament. Afortunadament, havia acabat. No estava fet per viure en la clandestinitat ni amb l’estrès que comportava. Havia guanyat un bon grapat de calés, prou per poder tirar fins a l’Horitzó còmodament. Ell i la Laura podrien viatjar, comprar coses boniques i viure a cos de rei. Punt final.

Tanmateix, el correu d’en Will li obria tot un món nou de possibilitats que no podia ignorar.

L’Horitzó només era una data! El món continuava. Més diners (molts més diners) li anirien la mar de bé. Aquesta informació valia milions.

De seguida va buscar el contacte de l’ambaixada a través del Net-Pen que li havien donat. Havia encertat de ple, pel que feia als seus interessos.

Abans d’anar a l’aeroport, havia quedat amb el seu contacte en una cafeteria de Brooklyn i allà havien intercanviat un maletí que contenia dos milions de dòlars a canvi d’una còpia del missatge de correu electrònic d’en Will. Ara els diners l’esperaven al fons de l’armari del despatx a sota d’unes quantes capses de vambes. El que havien fet els xinesos amb el correu d’en Will, no ho sabia.

—Doncs és clar el que n’han fet, Greg —va etzibar-li en Will—. Han enviat soldats per aconseguir el control de la granja. Primer, plantaran la seva bandera. Segon, començaran a parlar de com aconseguir el material.

En Greg va tornar a quedar-se en silenci, desenganyat. Va murmurar alguna cosa així com que estava molt cansat i es va girar de cara a la paret, arraulit en posició fetal.

—Tothom la voldrà —va anunciar la Nancy.

L’Annie va intervenir a la defensiva.

—El govern del Regne Unit mai no renunciarà al seu dret. És del tot impensable.

La Nancy va replicar amb aspror:

—Això ja ho veurem.

En Will es va quedar mirant les dues dones i va fer que no amb el cap.

—Això es posarà lleig —va vaticinar—. Molt lleig.

El primer ministre Hastings va rebre l’ambaixador xinès a la sala Terracotta del número 10 de Downing Street. Ateses les circumstàncies, no es van saludar amb una encaixada de mans. L’ambaixador Chou parlava un anglès impecable i no feien falta intèrprets. L’acompanyava un únic ajudant.

—El govern de Sa Majestat exigeix una explicació urgent i acurada de la intrusió militar il·legal i ultratjant del seu govern en el nostre territori sobirà —va exigir en Hastings abans que en Chou tingués temps d’instal·lar-se còmodament a la cadira.

En Chou es va escurar la gola i l’expressió contreta del seu rostre va posar de manifest la gràcia que li feia aquella reunió.

—Lamento profundament que el meu govern hagi considerat necessari emprendre una acció com aquesta. Els líders han considerat que no hi havia alternativa.

—Que no hi havia alternativa a la invasió hostil del Regne Unit? —va vociferar en Hastings.

—Sap —va continuar en Chou amb la veu pessigada per la tensió—, com el país més poblat del món, amb 1,5 mil milions d’habitants, no podem estar en desavantatge pel que fa als recursos de planificació disponibles. Hauria de saber el que hi ha a Yorkshire.

—Ho sé. Per descomptat —va respondre el primer ministre.

—Durant vuitanta anys els Estats Units han gaudit de l’avantatge totalment desproporcionat d’estar en possessió de la Biblioteca de Vectis —va continuar l’ambaixador—. Han tret profit d’aquest recurs per al seu benefici exclusiu. No han compartit cap dada amb el vostre país anterior al 2010, m’equivoco?

El primer ministre va intercanviar una mirada d’incomoditat amb el secretari d’Afers Exteriors.

—A partir d’aquella data hi hem tingut un accés selectiu —va admetre en Hastings.

—Bé, doncs, primer ministre, com és que els Estats Units, que no tenen cap dret sobirà sobre la Biblioteca, van obtenir el permís per tenir el control sobre un actiu tan decisiu?

—Va ser una decisió presa per Winston Churchill ara fa molt de temps. Sens dubte, ell va pensar que era el que calia fer en aquell moment. Això no vol dir que avui féssim el mateix. I, escolti’m, ambaixador Chou, com pot pretendre justificar l’acte de guerra de facto que ha perpetrat el seu país amb aquests arguments?

En Chou va fer una ganyota en sentir la paraula.

—«Guerra» és un terme desafortunat i prematur, primer ministre. La nostra intrusió en territori britànic ha estat la nostra manera de deixar constància de la nostra reclamació incontestable, que dubtàvem que fos presa seriosament si no empreníem una acció com aquesta. Aquests llibres contenen noms i dates de naixement i de defunció. No només de ciutadans britànics. No només de ciutadans americans. Sinó de tots els pobles del món. La Xina és el país més poblat i, per tant, ha d’estar en possessió d’aquest recurs. Estem disposats a parlar com el Regne Unit hi podria tenir, tal com vostè ha dit, accés selectiu, d’acord amb les seves necessitats socials i polítiques.

En Hastings treia fum pels ullals.

—Envaïu el meu país, i després em dieu que me’n puc quedar les rampoines? És que heu perdut el seny? Us…?

Un assistent va entrar a la sala amb una nota que, quan li va lliurar al primer ministre, el va fer callar a mitja frase.

En Hastings va llegir la nota ràpidament mirant de no perdre el capteniment.

—Senyor ambaixador, m’acaben d’informar que la seva flota del mar del Nord, encapçalada pel transportador Wen Jiabao i un esquadró de submarins nuclears del tipus 094, està passant per davant de les illes Fèroe a gran velocitat en direcció al mar del Nord i, suposadament, la costa oriental de la Gran Bretanya. Aquesta reunió es dóna per conclosa. Vostè, juntament amb tot el personal de la seva ambaixada, abandonaran el país. Els farem arribar una notificació formal, però a partir d’aquest mateix moment pot entendre que els nostres països han suspès les relacions diplomàtiques.

El primer ministre va fer una allau de trucades. Va programar una reunió de l’equip de seguretat nacional per al Gabinet de Crisi per al cap d’una hora. El ministre de Defensa va rebre l’ordre d’apujar a crític el nivell d’amenaça per al Regne Unit i informar tots els caps de serveis que mobilitzessin les seves unitats. Van convocar un debat d’urgència al Parlament per a l’endemà al matí. Van fer sortir el rei d’un acte solidari i el van informar de la situació. Van contactar amb l’associació de premsa i els van instar a no publicar cap notícia relacionada amb el que estava passant a Yorkshire fins al matí. El portaveu del primer ministre es va posar a redactar diferents alternatives de declaració i un discurs a la nació.

En acabat, en Hastings va trucar a Washington.

—Senyor president, acabo de tenir una reunió d’allò més sorprenent amb l’ambaixador Chou. Els xinesos han parlat sense embuts. Volen aquesta nova Biblioteca i pel que sembla estan preparats per apoderar-se’n per la força, si cal. La seva flota del mar del Nord es troba davant de les illes Fèroe i s’acosta a tota màquina a les nostres costes.

El president Dumont era a la Sala d’Estratègia. Rodejat del seu personal, va respondre ràpidament:

—Sí, els estem rastrejant. Sens dubte, la posició xinesa és del tot inacceptable, oi Martin?

—No ho és de cap manera. L’informo que hem declarat el nivell d’amenaça crítica i que demanaré en el debat parlamentari que es faci una declaració de guerra, tret que els xinesos cedeixin i ens transmetin les seves disculpes, a més d’alguna forma de compensació. Si considerem necessària la declaració de guerra, entenem que comptarem amb la col·laboració i el suport incondicionals de les Nacions Unides i l’OTAN.

El telèfon va quedar en silenci. En Hastings va assenyalar la tecla de discreció per indicar als seus homes que creia que el president l’havia premut a l’altra banda.

Quan la línia va tornar a prendre vida al cap d’uns segons, en Dumont els va dir:

—No ens precipitem amb les declaracions, Martin. Un cop la pasta de dents ha sortit del tub, costa un infern tornar-la a posar a dins. A Washington tenim la impressió que els xinesos es troben raonablement còmodes pressionant el Regne Unit. Probablement, no es posarien tan fatxendes si ho haguessin de fer amb els Estats Units.

En Hastings va arrufar el front i va dir:

—Precisament per això és imperatiu que el seu país i els aliats de l’OTAN manifestin públicament i amb contundència que ens donen suport, directament al govern xinès, i que ho facin aquesta mateixa nit.

El president va respondre sense pensar-s’ho dos cops:

—Escolti una cosa, Martin. Al nostre parer són terriblement vulnerables en aquella remota regió de Yorkshire. Els xinesos deuen intuir que els costarà defensar un indret com aquell contra la mena d’atac que pot perpetrar la seva flota del mar del Nord. També intueixen que l’OTAN no està preparada per aixecar el vol. El que vull dir és: de debò volem que tot això es magnifiqui fins al punt d’engegar la Tercera Guerra Mundial per un munt de llibres?

—L’OTAN té el deure moral i legal de donar-nos suport! —va esclatar en Hastings—. De debò m’està dient que no hi podem comptar?

—No, no, en cap cas ho he dit. Tan sols li transmeto les nostres inquietuds, que, per altra banda, també comparteixen els alemanys i els francesos. El que pensem, senzillament, és que la forma més prudent d’abordar aquesta crisi és treure aquests maleïts llibres d’on són al més aviat possible. Si ho fem, què atacaran els xinesos? Una sala buida?

El primer ministre es va calmar un grau.

—Hem tingut un primer debat sobre el trasllat de la Biblioteca a una ubicació més segura. Disposem d’una sèrie de búnquers soterrats vinculats a instal·lacions militars que podrien ser escaients.

La línia va tornar a quedar en silenci, mode en què va continuar durant un interval incòmode.

—Perdoni —va dir el president—. Si li he de ser sincer, al nostre parer el lloc més adequat per a la Biblioteca és a Groom Lake, Nevada. Pensi-hi una mica. Ja disposem d’unes instal·lacions equipades amb les darreres innovacions, a prova de bombes, a prova de terratrèmols, i soterrada, a més de tots els superordinadors i analistes que calen per tractar com cal aquest material. Teníem pensat tancar-les, però canviar els plans no serà gens complicat per tal que s’hi incorporin els nous materials. Els costaria desenes de milers de milions d’euros construir un centre que ja existeix a l’Àrea 51, i, si al final, decidissin triar aquesta opció, trigarien anys a estar en condicions d’explotar les dades. Estaríem totalment disposats a permetre que destinessin un equip d’analistes a Groom Lake per tal que consultessin la base de dades de tant en tant i en collissin els fruits juntament amb els Estats Units. Què hi diu, Martin? Les tropes que tenim destacades a Mildenhall ja estan en alerta. Només cal que ho digui i enviarem a Yorkshire tots els equips de transport i operaris que facin falta en un no res. Abatrem qualsevol mena de resistència local que hi pugui haver a la granja, resoldrem la situació dels hostatges, retirarem els llibres quan es faci de dia i els enviarem cap a Nevada. Els xinesos s’emprenyaran molt, però no creiem que passin d’això. Cridaran i picaran de peus, però no vindran a plantar cara als Estats Units al nostre terreny.

Els assistents d’en Hastings no paraven de fer gestos enfurismats perquè accionés la tecla de discreció per dir-li com havia de respondre. Els va ignorar i va respondre amb la veu glaçada:

—Senyor president, la seva oferta és molt amable, però la resposta és no. La Biblioteca s’ha creat en territori britànic i en territori britànic es quedarà. Winston Churchill va cometre un error terrible l’any 1947 quan es va desfer d’aquest tresor nacional. Jo no el penso imitar.

Un front fred va escombrar els Dales escampant tota la boira del cel. La lluna creixent va quedar al descobert nítidament retallada sobre el negre de la nit. L’aire era fresc i cristal·lí.

L’acció que es desenvolupava per sota de la posició d’en Kenney era controlada i ordenada. Al voltant de la casa Lightburn es desplegaven unitats de l’exèrcit, que complementaven i reforçaven amb escreix la presència policial. Les ambulàncies havien vingut i marxat. L’intens trànsit a peu que anava i venia de la furgoneta de comandament feia pensar a en Kenney que s’hi havia tingut una ferotge discussió en matèria de jurisdiccions. Tanmateix, quan la policia va passar a ocupar una segona posició darrere de les unitats militars, no hi va haver dubte que ara era l’exèrcit qui tenia les regnes de la situació.

En Kenney va agafar el comunicador quan va vibrar. L’almirall Sage l’havia estat trucant a intervals regulars demanant-li informes de la situació. Aquest cop, però, la conversa va començar d’una altra manera.

—Aquí la situació és crítica —va explicar-li en Sage—. T’he d’encarregar una missió.

—Si, senyor —va respondre en Kenney pressentint que una altra resposta no seria ben rebuda.

—El Pentàgon i la Casa Blanca volen que tu i els teus homes sigueu la punta esmolada del ganivet. Ja sé que només sou tres, però la teva unitat és la millor que tenim a l’arsenal. Això és el que els he dit.

—Gràcies, senyor —va respondre en Kenney amb cautela.

—Els Estats Units han pres la decisió ferma que aquesta nova Biblioteca ha de venir aquí a Groom Lake i, per descomptat, la comparteixo plenament. Estic segur que tu també.

En Kenney va fer assentir.

—Ara bé, als britànics no sembla que els agradi gaire la proposta, de manera que el pla és el següent: si, en el decurs de les pròximes hores, se’n van en orris els esforços diplomàtics per resoldre aquest conflicte, a les dues entraràs d’amagat a la granja amb el teu equip i reduiràs els subjectes. Un cop assolit el teu objectiu, l’exèrcit dels Estats Units i les unitats de les forces aèries destacades a la base de la RAF de Mildenhall acudiran per eliminar qualsevol mena d’oposició local per la força, si cal, i traslladar la Biblioteca a Groom Lake.

—Què passa amb els hostatges, senyor?

—Tenim carta blanca, capità. M’han assegurat personalment que no ens faran preguntes. No se’t demanarà que redactis cap informe posterior a la intervenció. Un cop s’hagi posat en marxa la missió, caldrà neutralitzar tots els hostatges i habitants que hi hagi a l’interior de la granja. Cal que aquesta operació es tanqui sense filtracions possibles. Entesos?

—Del tot entès, senyor. Elaborarem un pla amb els meus homes i esperarem l’ordre d’entrar en acció.

Quan va penjar, un sol pensament dominava tots els altres.

«En Will Piper caurà i seré jo qui el farà caure».

El telèfon fix de la casa Lightburn sonava sense parar, però en Daniel es negava a contestar. La família es movia amb cautela, lluny de les cortines passades. Les autoritats no havien tallat el subministrament elèctric, però en Daniel i en Kheelan van avisar les dones i els nens que podria passar. A dalt, la Cacia i la seva germana Gail intentaven posar a dormir les dues nenes petites fent veure que no passava res. La Haven prenia part de tot aquell teatre llegint-los el seu conte preferit.

En Douglas feia guàrdia a les estances inferiors per si de cas algú els volia atacar per la banda del magatzem i, mentre era allà a baix, vigilava els hostatges i els escribes, que estaven immersos en la seva tasca, del tot aliens al drama.

En Kheelan s’havia tornat a esmunyir al graner per vigilar la part del darrere de la casa, i en Daniel tenia el control de la casa amb l’Andrew, que no parava de mossegar-se el llavi i fregar obsessivament el ferro de l’escopeta amb un drap sucat amb oli.

Quan el telèfon va tornar a sonar un altre cop després d’un curt espai de pau, la Cacia va cridar des del pis de dalt que en Daniel l’agafés perquè les nenes es poguessin adormir.

En Daniel la va insultar, es va estirar de panxa a terra per acostar-se a l’aparell murmurant que no el sorprendria gens que hi hagués algun franctirador preparat per disparar a prop d’on hi havia el telèfon.

—Què voleu ara? —saltar en Daniel a l’auricular.

—Amb qui parlo? —La veu era tibada i freda.

—Sóc en Daniel Lightburn. Qui collons ets tu?

—Sóc el coronel Barry Woolford, de l’exèrcit britànic. Tinc el comandament de l’operació, senyor Lightburn. Em preguntava si podria parlar amb vostè en persona.

—Ni parlar-ne, nano.

—Entenc. En aquest cas, parlem ara, per telèfon. Què li sembla?

—Faci el que vulgui —va respondre en Daniel—. Però jo no tinc res a dir-te, tret que em deixis a mi i a la meva família en pau i sortiu de les meves terres. Entesos?

—Sí, clar com l’aigua, però em temo que no és tan senzill. La qüestió és que sabem exactament què té, Lightburn, i, més concretament, els xinesos saben què té i, pel que sembla, tenen moltes ganes de quedar-s’ho. Hem pogut neutralitzar el seu modest intent per arribar a casa seva, però, per desgràcia, estan preparant una força invasora molt important, i dubto que puguem repel·lir amb el mateix èxit el proper intent. Em preocupa la seva seguretat i la dels seus éssers estimats, per no parlar dels hostatges que té retinguts.

—Ells són cosa meva, no seva —va etzibar-li en Daniel.

—Sí, un cop més, no hi estic d’acord. Permeti’m que vagi al gra. La nostra oferta és que ens deixin entrar pacíficament, que ens lliurin els hostatges i que avaluem la logística. Vostè i la seva família seran traslladats a un lloc segur i se’ls concedirà immunitat total, fins i tot malgrat el tiroteig d’abans. No és una proposta excel·lent? Ara bé, necessitem que ho acceptin de seguida o, si no, em temo que aquesta generosa oferta quedarà obsoleta.

—I què fareu si us dic que us foteu on us càpiga aquesta generosa oferta? —va replicar en Daniel amb to burleta.

—Doncs aleshores, entrarem a casa seva amb tot el nostre pes i, si hi oposen resistència, entenc que el nombre de baixes entre els seus familiars serà catastròfic. Però, no volem que això passi, oi?

—Que et bombin.

—Entenc —va respondre el coronel sense perdre la calma—. Li proposo una cosa: parli’n amb la seva família i el truco d’aquí a una estona. Espero que arribarem a un acord satisfactori, senyor Lightburn. Aquest és un moment decisiu per a vostè, el seu país i el món sencer. D’una manera o d’una altra això tindrà un final. Les apostes no poden ser més altes.