Vint

Era última hora de la tarda, i el sol que presidia els Dales ni escalfava ni feia gaire claror. Els ramats d’ovelles es començaven a agrupar i els aligots es deixaven dur pels corrents d’aire calent a la recerca de l’últim àpat del dia. Acompanyats del capvespre que s’acostava, l’equip de l’MI5 enfilava el camí cap a la casa Lightburn.

En Rob Melrose va baixar del cotxe i li va dir a l’Annie:

—Verge santa, et pots imaginar viure en un lloc com aquest? Deu ser com viure a l’edat mitjana.

La noia va aixecar els ulls per mirar el pendent agrest de les muntanyes i va respondre:

—Jo ho trobo força bonic.

—Perfecte —va observar en Melrose—. No crec que tinguem problemes, però sempre és millor prevenir que lamentar. Mitchell, vine amb nosaltres per ajudar-nos a fer un escorcoll si hi accedeixen. David, queda’t al cotxe.

El conductor va fer el moviment d’anar a treure l’arma que duia penjada a l’espatlla, però en Melrose el va aturar:

—No mostris cap arma, si us plau. No venim a fer la guerra.

L’Annie va trucar a la porta amb els dos companys al darrere. Va esperar mig minut i hi va tornar a trucar. Aquest cop, la porta es va obrir uns centímetres i la Cacia va treure el nas.

—Oh, hola —va saludar-la l’Annie—. Es recorda de mi? La senyoreta Locke dels Serveis de Seguretat? Perdoni que la tornem a molestar, però ens agradaria passar per fer-li un parell de preguntes més.

—Sobre què? —li va etzibar amb aspror.

—Bé, de fet, es tracta del senyor que m’acompanyava l’altra vegada, el senyor Piper. No el deu pas haver vist, oi que no?

—N’han perdut un altre? —va replicar amb sarcasme.

—Sí, vaja, això sembla. Li estaríem molt agraïts si ens deixés passar per parlar-ne.

La Cacia va fer que sí.

—Deixin-me uns segons, només.

Va tancar la porta i l’Annie es va tombar cap a en Melrose arronsant les espatlles.

—Em sembla que cooperarà.

—Em pensava que havies dit que era amable —va observar en Melrose.

—Almenys, no ens ha fet fora —va replicar l’Annie.

En Kenney i els seus homes es van refugiar a corre-cuita en un punt privilegiat de l’altra banda del camí que els permetia vigilar la porta principal de la casa Lightburn sense ser vistos. Quan el vehicle de l’MI5 va encarar el camí d’accés a la casa, en Kenney va demanar a en Harper que deixés el cotxe fora de la carretera i els va indicar que anessin carregats amb els equips. Van travessar el riu Edén per una passarel·la i van dirigir-se cap a la falda del pic del Senglar Gran, que s’enlairava imponent per damunt d’ells. A uns quatre-cents metres de la casa Lightburn, van localitzar un grup d’arbustos.

Amb els binocles en Kenney va veure que la porta principal s’obria de nou i els tres agents entraven a la casa.

—Què fem? —va preguntar en Harper.

En Kenney va dir:

—Amb una mica de sort, sortiran amb en Piper. Si és així, els seguirem fins a l’hotel o on vagin, agafarem el malparit sense que se n’adonin i, en acabat, el pressionarem tant com calgui per saber si sap res de les postals.

—I si surten sense ell?

En Kenney es va escalfar les mans amb l’alè.

—Aleshores continuarem com ara.

La Cacia els va fer passar. A la llar cremava un bon foc crepitant. L’Annie va estudiar la cuina a l’esquerra i la sala d’estar a la dreta, tots dos espais eren buits.

—No hem tornat a veure el seu senyor Piper —va dir la Cacia mirant els visitants amb nerviosisme.

—És estrany —va observar l’Annie. I va mentir—: M’ha dit que tornaria per fer-li més preguntes.

—Bé, doncs no ho ha fet.

En Melrose va intervenir amb la barbeta ben alta:

—Escolti, senyora Lightburn, es tracta d’un assumpte seriós per a les autoritats, i he vingut des de Londres per resoldre’l. Ens agradaria escorcollar la casa per tenir la certesa que el senyor Piper no és aquí.

—Ja els he dit que no hi és —va replicar la Cacia amb aspror—. Com és que no en tenen prou amb la meva paraula?

—No vull dir que no sigui sincera, senyora, però li he de dir que si m’haguessin de donar una lliura per cada mentida que m’han dit estant de servei, seria ric. En l’informe que he de presentar al meu superior no hi puc posar que em vaig limitar a acceptar la protesta d’un civil. He d’insistir que ens permeti fer un cop d’ull a la casa.

Les galtes de la Cacia es van encendre.

—I jo li dic que no! Hauran de marxar.

Aleshores, va intercedir l’Annie:

—Rob, deixa’m que parli amb ella a soles, d’acord?

En Melrose es va posar encarcarat com un pal i la va ignorar.

—Escolti’m, ho podem fer amb el seu consentiment o per la força. O bé accedeix voluntàriament i ens deixa escorcollar la propietat o haurem de tornar en breu amb una ordre judicial i la policia local. Si hi oposa resistència, anirà a la presó.

En Daniel Lightburn va irrompre al mig de l’escena amb l’escopeta carregada i rugint amb fúria:

—Us presenteu a casa meva i veniu amb exigències? Ens amenaceu amb dur-nos a la presó? Em sembla que no, senyor.

En Mitchell es va posar la mà a dins de la jaqueta per treure la pistola i es va situar per davant de l’Annie i en Melrose per protegir-los. Havia treballat de guardaespatlles als serveis de protecció de la Corona i, segurament, es movia empès per l’instint.

Durant una fracció de segon, la sala va restar en silenci, fins que l’Annie es va adonar de l’odi i la determinació que es reflectien al rostre d’en Daniel i va cridar:

—No!

L’escopeta estava carregada amb perdigons del 8. Els projectils es van dispersar, van perforar el pit d’en Mitchell i li van destrossar el cor i els pulmons. El cos de l’agent va absorbir la major part de la descàrrega mortal, però no tota. En Melrose va rebre l’impacte de mitja dotzena de perdigons a la galta esquerra i a l’ull, i va caure desplomat a terra, cargolant-se de dolor. Durant uns segons, en Mitchell encara va vacil·lar dret, com un arbre que estiguessin tallant, fins que la gravetat el va fer caure, mort.

L’Annie va rebre un parell de perdigons a la cama dreta, però va ignorar aquell dolor insuportable i es va deixar caure de genolls per assistir els ferits.

—Aviseu una ambulància! —va cridar—. Ara!

Dos joves fornits, els germans de la Haven, van baixar corrents les escales per ajudar el seu pare.

En Daniel va tornar a carregar l’escopeta i la va tornar a apuntar en direcció a en Melrose i en Mitchell.

—Res d’ambulàncies! Nois, agafeu-los les pistoles. Cacia, fes alguna cosa perquè aquest home deixi de cridar. Atura-li l’hemorràgia. Porta’ls a baix.

La Haven estava plorant a l’escala, horroritzada per la carnisseria. Darrere d’ella, les dues cosinetes van treure el cap fent uns ulls com unes taronges. La mare, la Gail, els va ordenar que tornessin a la seva habitació. Després es va sumar a l’Annie i la Cacia al terra de pedra per curar el rostre ensangonat d’en Melrose.

En sentir el tret, l’agent que s’havia quedat al cotxe va començar a obrir la porta del copilot.

Abans no hagués pogut posar un peu a terra, una altra detonació va estripar l’aire i va esquitxar la porta del cotxe. Tot de regalims de sang van començar a rajar-li de la cama i el costat del cos. En veure que en Kheelan tornava a carregar l’escopeta, va posar la marxa enrere del cotxe i va fugir pel camí a tota velocitat.

Va disparar més perdigonades, que van rebentar el parabrisa del vehicle, però el desesperat conductor va aconseguir arribar a la carretera i redreçar el cotxe. Amb una ganyota de dolor al rostre, va accelerar en direcció a Kirkby Stephen mentre donava ordres de veu per trucar als serveis d’emergència.

Des d’on estaven apostats, en Kenney i el seu equip observaven en silenci i fascinació com es desenvolupava tota l’acció. Havien sentit la detonació a l’interior de la casa i en Kenney de seguida havia fet una declaració pràctica: «Trets».

Quan el conductor del cotxe va ser atacat, en López va preguntar:

—Què fem, cap?

—Aquest duel no ens incumbeix, senyors. Nosaltres en som espectadors a sou. Tanmateix, us diré una cosa: estic més content que una paparra sobre un gos gras. Això vol dir que en Piper és allà a dins. Aquests malparits ens estan fent la feina bruta.

A dins la casa regnava el caos. Els germans de la Haven van enretirar una catifa del vestíbul i van aixecar amb força una trapa. Una escala molt empinada s’enfonsava a terra. En Daniel ordenava a crits que portessin el mort al graner, que embenessin els ulls a l’Annie amb cinta adhesiva, i que emboliquessin i posessin cinta també al cap d’en Melrose.

En Kheelan va entrar com un esperitat, esbufegant i cridant que el conductor havia escapat.

—Déu meu, què farem? —va cridar la Cacia.

—No ho sé —va dir en Daniel—. No en tinc ni puta idea. Nois, porteu-los a baix ara! Cacia, cura’ls les ferides quan siguin a sota. I fes callar aquest home, encara que sigui matant-lo. Un mort, dos morts, quina diferència hi ha? Kheelan, vés a buscar dues escopetes més i reparteix-les als nois. Tenim una guerra entre mans.

Amb els ulls embenats i en estat de xoc, en Melrose i l’Annie van ser obligats a baixar per l’escala secreta. La Cacia anava al davant. En arribar al replà de sota, va empènyer una gran porta massissa que donava directament a la Biblioteca, a l’extrem oposat d’on hi havia el dormitori i la Sala dels Escribes.

L’Annie no podia veure res, ni els llibres del 2027, ni les fileres de prestatgeries interminables. No parava de parlar amb en Melrose, de dir-li que es posaria bé, que no perdés la consciència. Tanmateix, l’única resposta que rebia d’ell eren esbufecs curts i gemecs.

Tot i que odiava haver de deixar de llegir, en Will va abandonar el diari d’en Franklin quan va sentir la detonació esmorteïda al pis de dalt.

En Benjamin Franklin a Vectis! Què hi havia trobat?

Tanmateix, havia de parar. Un tret, va pensar. Ha arribat la cavalleria.

Va amagar el llibre a sota del matalàs i va despertar en Phillip.

—Espolsa’t la son, nano —li va dir al noi—. Crec que a dalt ha arribat un grup de rescat.

El segon tret esmorteït va confirmar la seva primera impressió.

Es van quedar allà asseguts, encadenats als catres esperant amb ànsia. Per fi, van sentir que s’acostaven veus. Però no procedien de la part del magatzem, sinó de l’avantsala que connectava la Sala dels Escribes i la Biblioteca. Es va obrir la porta i va entrar la Cacia. En Will es va adonar de seguida que alguna cosa anava molt malament i que el rescat no estava entre les seves opcions.

Primer van fer passar en Melrose, mig arrossegat per en Kheelan i amb el cap embolicat amb una tovallola ensangonada. L’Annie va entrar darrere, coixejant i seguint un dels germans de la Haven.

En Will va intentar posar-se dempeus oblidant per uns segons que estava encadenat al catre.

—Déu meu! —va dir.

En Phillip es va quedar paralitzat en veure els presoners ferits i va dir:

—Papa?

—No passa res, Phillip.

L’Annie va tombar el cap amb els ulls embenats en direcció a la veu d’en Will.

—Will? Ets tu?

—Sóc jo. Estàs ferida. —La sang li regalimava per la cama—. Cacia, deslliga’m perquè us pugui ajudar.

Malgrat que en Kheelan va dir que no, la Cacia li va fer cas al mateix temps que li demanava amb veu llastimosa a cau d’orella:

—No intentis res. Ja hi ha hagut un mort.

En Will es va aixecar i va retirar la cinta de la cara i els cabells de l’Annie amb molt de compte. La noia va mirar al seu voltant, espantada, i va veure les fileres de catres buits.

—On som?

—Després —va dir en Will. Sense demanar-li permís, li va aixecar la faldilla per mirar-li les ferides—. Perdigons. Cacia, porta’m benes netes i una mica d’alcohol. També uns mistos i unes pinces.

—Estic bé —va protestar l’Annie—. Ell sí que necessita ajuda.

—Qui és ell? —va preguntar en Will.

—El meu superior.

—A qui han mort?

—Es deia Mitchell —va contestar angoixada—. Un agent.

Amb l’ajuda d’en Kheelan, empipat, van fer jeure en Melrose en un catre. Automàticament, l’home es va encongir en posició fetal i els seus gemecs es van anar tornant més forts.

—Algú sap que som aquí? —va preguntar en Will a l’Annie.

—Calla! —va ordenar en Kheelan.

La Cacia va intervenir:

—Kheelan, vés a dalt. Tens coses més importants a fer. Andrew, torna amb ell i porta alcohol, benes… tot el que ens ha demanat en Will.

—Primer lliga’ls, Cacia —va insistir en Kheelan.

—No aniran enlloc. Les portes són tancades i jo vigilo —va protestar la Cacia.

—No n’hi ha prou —va esbufegar en Kheelan—. Andrew, agafa l’escopeta i dispara a qualsevol que intenti res. Ja vaig jo a buscar el que ha demanat.

El jove va assentir amb posat seriós i va agafar l’escopeta que li oferia el seu oncle. Tanmateix, tan bon punt en Kheelan va ser fora, la Cacia li va manar, amb aquell to que només pot fer servir una mare, que l’apuntés a terra.

Per fi, l’Annie va respondre a la pregunta d’en Will, prou alt perquè tothom la sentís.

—Un dels nostres agents ha fugit. La casa estarà envoltada de policia en cosa d’una hora.

En Will i l’Annie estaven agenollats al costat d’en Melrose, però va ser la Cacia qui li va treure la tovallola. En Melrose va adoptar una posició defensiva i va aixecar els braços per lluitar amb ella, va quequejar algunes paraules, però llavors es va quedar en silenci com si se li haguessin esgotat les forces. Tenia l’ull tan inflat que se li tancava i no parava de supurar-li sang. La galta era com un tall de carn sangonosa i fresca.

—Ha d’anar a l’hospital, Cacia —li va dir en Will—. No l’hi podem curar, això. Un dels perdigons se li podria haver quedat al cervell.

—No! —va cridar ella—. Res d’hospitals. Ho haurem de guarir aquí.

En Will pensava a tota velocitat.

—Escolta, Cacia, encara tens una mica de temps abans no arribi la policia. Porta’l a dalt, deixa’l al costat de la carretera. El trobaran allà i li procuraran atenció. Aquí ja teniu molts hostatges. No ve d’un.

Li va semblar que acceptava la proposta de seguida.

—Andrew. Vés a buscar en Daniel o en Kheelan perquè ens vinguin a ajudar. Farem el que ens diu en Will.

El jove va fer una ganyota.

—Però si l’oncle Kheelan ha dit…

—Tant me fa el que hagi dit! Faràs cas a ta mare!

L’Andrew es va quedar on era i va mig aixecar l’escopeta.

—Will, em promets que no intentaràs res mentre l’Andrew sigui fora?

En Will va dir que sí amb èmfasi, i l’Andrew, a contracor, va marxar.

La sang va començar a fluir amb més intensitat través de la parpella destrossada d’en Melrose i la Cacia es va aixecar. Al magatzem hi havia tovalloles netes i en va anar a buscar un grapat.

En Will es va adonar que l’Annie tremolava per l’ansietat traumàtica. Va treure la manta del seu llit, la va embolicar i la va abraçar per donar-li més escalfor.

—Sento haver-te deixat tirada —li va dir—. Ho vaig haver de fer per trobar en Phillip.

—Hola, Phillip —el va saludar amb veu feble.

—Ei —va respondre el noi arrufant el front.

—Què hi fan, aquí a sota? —va preguntar a en Will.

—T’ho explicaré més tard. Ara centrem-nos a sortir de tot aquest merder.

Al final, l’Annie es va deixar anar i va començar a plorar, disculpant-se entre sanglots i dient que una agent entrenada no s’hauria de comportar així.

—No passa res —li va dir en Will fent-li un petó als cabells—. Primer ets un ésser humà, i després una agent.

—Papa, sóc aquí —li va fer notar en Phillip amb exasperació.

En Will va somriure. El nano protegia l’honor de la seva mare. Li va agradar aquell gest.

—No t’hi amoïnis, nano —el va tranquil·litzar ensenyant-li el dit en què duia l’anell de casament—. Porto l’anell i la teva mare és la número u.

La Cacia va tornar corrents carregada de tovalloles blanques i n’hi va posar una a l’ull d’en Melrose.

—Cacia —li va dir en Will amb veu calmosa—, s’ha acabat. Em sap molt de greu que hagi acabat així. Sé que has fet aquesta feina tota la vida i sé que és molt important per a tu, però ara ja no és a les teves mans. Ens has de deixar marxar. T’has d’entregar. Per la Haven, per tu, per tota la teva família. Si no ho fas, això acabarà malament.

Li va tremolar el llavi.

—Què passarà amb la Biblioteca? —Va fer un gest en direcció a la Sala dels Escribes—. Què passarà amb ells?

—De debò que no ho sé —va respondre en Will—. Faré el que podré, però com ja t’he dit, ja no és a les teves mans.

—Ja ho sé —va concedir la Cacia amb una tristor miserable que va commoure profundament en Will—. Sempre ho he sabut.

—Com? —va preguntar ell.

—Puc veure coses —li va explicar en veu baixa—. Flaixos del futur; no com ells, però veig coses.

En Will es va quedar mirant-li la cabellera pèl-roja i se’n va recordar. Li va venir a la memòria el que havia descobert feia anys a Cantwell Hall, a Anglaterra. La mare de Nostradamus havia estat pèl-roja, una Gassonet que descendia d’una branca de la família que havia nascut a Vectis. Una de les escasses nenes que havia nascut de la unió entre una jove i un savi. Una nena de cabells vermells que havia nascut amb el do de la clarividència.

Ell li va fer un somriure i ella l’hi va tornar.

—Sí —va confirmar-li—, jo en sóc descendent.

—La Haven també? També pot veure coses, ella?

—Sí. Ella també té el do en certa manera, suposo. Per això va fer venir el teu Phillip. Sabia que calia fer-ho.

—Com s’acaba tot això, Cacia?

—No t’ho puc dir amb seguretat, però encara no us puc deixar marxar. En Daniel no hi estarà d’acord i jo sóc la seva dona. La decisió és d’en Daniel.

En Kheelan i l’Andrew van baixar. En Kheelan va fer retrocedir la Cacia fins a l’extrem més allunyat del dormitori i allà van tenir una discussió acalorada. Quan van tornar, però, en Kheelan i l’Andrew van fer aixecar en Melrose i el van portar entre tots dos fins al magatzem.

La Cacia es va acostar a en Will.

—Faran el que has dit i el deixaran a la carretera. Us he de lligar a tu i a ella. Li he promès que ho faria. Ara portaré la farmaciola i li guarirem les ferides. Només cal que cooperis, ho faràs?

—La podem reduir! —va xisclar l’Annie—. No va armada!

—No em puc arriscar que en Phillip prengui mal —va respondre ell—. Deixa-la que et lligui.

Quan la Cacia va haver marxat, l’Annie li va preguntar des del catre.

—Ha parlat d’una biblioteca? Què ha volgut dir?

—Aquesta gent són bibliotecaris —li va explicar en Will. Aleshores, emparats per la quietud de la cambra aïllada, li va explicar el que hi havia a l’altra banda de la porta.

Una hora més tard, l’únic que quedava despert era en Will. En Phillip s’havia tornat a quedar endormiscat i l’Annie, amb l’ajuda dels glops de whisky que l’havien ajudat a resistir l’extracció dels perdigons, havia perdut el coneixement. En Will s’esforçava per escoltar si, per damunt dels seus caps, havia arribat la policia, però no sentia res.

Ara que tenia una estona per a ell i la curiositat desperta, va ficar la mà a sota el matalàs per treure el diari d’en Franklin i posar-se a llegir una estona.