Dinou

—Benjamin, ha vingut un cavaller a veure-us.

En Benjamin Franklin va obrir la porta del dormitori i va mirar la seva casera i companya, la Margaret Stevenson, per damunt del marge de les ulleres. La dona va fer una ullada a la safata de viandes inacabada i li va dedicar una miradeta de suficiència.

—Tenia massa feina, per pensar a menjar —va murmurar en Benjamin al mateix temps que li ensenyava els dits bruts de tinta—. Qui és?

—Es diu Francis Dashwood. La Polly s’ha quedat a la saleta d’estar fent-li companyia, però no la vull deixar gaire estona amb ell a soles. —Va girar els ulls—. Se’l veu molt viu.

—Au, molt bé, vés i rescata la pobra noia. De seguida baixaré.

En Franklin vivia de lloguer a Craven Street des que havia arribat a Londres cap al 1757. Era una casa de quatre plantes propietat de la vídua Stevenson, situada a prop de Whitehall entre l’Strand i el Thames. Havia descobert aquell allotjament per casualitat poc després d’arribar amb un paquebot des de Filadèlfia.

Havia desembarcat a Anglaterra amb la consideració oficial de representant de Pennsilvània per defensar els interessos de la colònia davant dels poders pertinents. Mentre que la inquietud i la insatisfacció imperaven al conjunt de les colònies americanes, Pennsilvània tenia una problemàtica pròpia i enutjosa, que en Franklin havia rebut l’encàrrec de resoldre. Pennsilvània estava en mans i era governada, no per la corona, sinó pels descendents de William Penn, a qui el rei Carles II havia concedit la titularitat del territori l’any 1681. Certs habitants de Pennsilvània, entre ells el mateix Franklin, creien que els aniria molt millor si poguessin respondre davant del Parlament que no pas davant dels capriciosos hereus Penn. La tasca d’en Franklin era forçar el Parlament a alliberar la colònia del jou dels Penn.

En Franklin havia estat elegit per una majoria aclaparadora per la classe política de Pennsilvània perquè els representés a Anglaterra, atès que era, amb diferència, el seu ciutadà més preparat. Després d’una infantesa humil a Boston havia prosperat fins a convertir-se en un impressor colonial i editor del diari més respectat d’Amèrica, The Pennsylvania Gazette. S’havia entregat de ple al servei públic i ocupava un seient de llarga durada a l’Assemblea Provincial de Pennsilvània. Era més que un simple aficionat a les ciències naturals, i s’havia acabat convertint en un inventor, científic i filòsof de renom mundial. Quan el van nomenar representant de Pennsilvània, ja havia rebut molts reconeixements polítics i acadèmics.

Per altra banda, també havia reunit els complements d’una vida poc convencional. El matrimoni amb la Deborah Read de Filadèlfia havia estat una unió de fet, a causa de les lleis que prohibien la bigàmia. El seu primer espòs havia fugit a les Barbados amb el seu dot i mai més no n’havia tornat a saber res. El fill gran d’en Benjamin, en William, era conegut per tothom com el fruit il·legítim de la unió d’en Franklin amb una dama de dubtosa reputació. Tanmateix, en comptes de desterrar el seu fill a una vida al marge de la societat, en Franklin l’havia acollit amb afecte a casa seva. La Deborah, una dona senzilla i franca, aparentava tolerar amb paciència les corredisses faldilleres d’en Franklin i s’havia acostumat a un matrimoni en què el marit es passava anys seguits sense aparèixer. El primer fill que van tenir, en Francis, va morir de verola quan era petit, però la segona, la Sarah, era una adolescent de catorze anys sana quan el seu pare va rebre la missió que el va dur a Londres.

A en Franklin li agradava la vida domèstica tant com l’obscenitat, i a Londres es va integrar ràpidament en una vida familiar de préstec amb la casera i la seva filla adolescent, la Polly, una noia bonica a qui feia de tutor, mentor i amb qui coquetejava. Fins i tot va fer viatjar el seu fill William a Anglaterra per instruir-lo en política i diplomàcia. A més, va invertir tots els seus esforços a acostar-lo a la Polly, però va ser debades. Fora de la llar de Craven Street, en Franklin freqüentava bars, cafeteries i salons de Londres, fent gala dels seus vestits cridaners i reputació resplendent, mentre amb els ulls ben oberts estava amatent a totes les diversions que li brindava una ciutat bulliciosa de set-cents cinquanta mil habitants.

Quan en Franklin va entrar a la sala d’espera, la Polly Stevenson, una jove bonica de vint-i-dos anys, va fer el mateix posat d’alleujament que si el guardià de la Torre de Londres l’hagués vingut a alliberar. Va fer un somriure encantador a en Franklin i es va esmunyir de la cambra.

—Sir Francis —va saludar en Franklin amb una formal reverència de cap—. M’honra rebre la vostra distingida visita.

—Em coneixeu? —va preguntar en Dashwood amb els llavis molsuts i humits separats en un somriure complagut.

—Per descomptat que sí —va respondre en Franklin al mateix temps que s’estirava ben llisa la jaqueta del conjunt de vellut blau—. Membre del Parlament de New Romney, tresorer de la Cambra, designat per esdevenir el pròxim ministre d’Economia i Hisenda, príncep hereu com a baró Le Despencer, primera baronia d’Anglaterra.

En Dashwood, malgrat que tenia cinquanta-dos anys, pràcticament la mateixa edat que en Franklin, estava tan emocionat pel recital de títols que no parava de fer saltironets amb la il·lusió pròpia d’una criatura, esquitxant el terra amb el brandi que li havia servit la Polly. Tenia la cara rodona i grossa, els ulls petits i foscos, i una corpulència proporcional a la seva opulència.

—M’havien dit que éreu un home savi, i acabo de comprovar que ho sou! Tanmateix, com és que esteu al corrent dels meus mèrits?

—La meva feina consisteix a estar al corrent dels engranatges interns del govern de Sa Majestat. La bona gent de Pennsilvània em paguen per conèixer aquestes dades. Com, si no, podria representar els seus interessos amb eficiència aquí a Anglaterra?

—Bé, tot plegat és molt lògic —va observar en Dashwood—. Tanmateix, deixant de banda les engrunes improductives de la meva vida política, què més heu sentit a dir de mi? Us prego que m’ho digueu!

En Franklin va fer un gest a en Dashwood perquè segués i es van acomodar tots dos.

—Bé —va començar—, abans de començar us demano que em perdoneu si aquesta història resultés no ser certa, però em van explicar que, en la vostra joventut, amb motiu d’un gran viatge que vau fer per conèixer Europa, vau observar que els devots de la Capella Sixtina feien veure que es flagel·laven pels seus pecats amb un estil d’allò més desinteressat i inútil. Arran del vostre descobriment, l’endemà vau tornar al temple amb un gran fuet d’atiar cavalls amagat a sota la capa i, en el moment just, vau treure l’instrument i us vau fuetejar amb ganes i un gran dramatisme.

En Dashwood va rugir:

—I tant si és cert! I va ser a causa d’aquesta insolència meva que la Guàrdia Suïssa em va escortar fins a les portes de la Ciutat Eterna i m’hi van prohibir l’entrada per sempre. Em temo que la meva visió del catolicisme no ha canviat gaire amb el pas dels anys, tot i que la meva capacitat de discreció ha millorat lleugerament. Lleugerament.

—M’encantaria poder tenir una conversa sobre religió amb vos, Sir Francis, preferentment amb una bona ampolla de bordeus. Jo, personalment, sóc cristià, us ho asseguro, però en certa manera faig de recol·lector i filtre. Me’n quedo el que m’interessa i en llenço la resta.

En Dashwood va fer una rialleta en sentir el comentari i li va demanar disculpes per no haver-lo anat a trobar abans. Estava convençut, va dir, que tots dos coincidien sobre molts temes.

—Em pregunto —va observar en Dashwood—, si us podria convèncer perquè vinguéssiu a passar uns dies a la meva casa de camp de Buckinghamshire. D’aquí a dues setmanes, un grup de cavallers vindran a reunir-se allà amb mi per gaudir d’activitats en societat.

El to carregat de segons sentits amb què havia dit «activitats en societat» va despertar l’interès d’en Franklin.

—I quins cavallers són els que formaran aquest grup? —va demanar en Franklin.

—Ah, personatges com ara en Sandwich, en Wilkes, en Bute, en Whitehead, en Selwyn, en Lloyd. Aquesta colla.

Aquella «colla» comprenia alguns dels noms més influents d’Anglaterra, individus a qui feia anys que en Franklin feia la cort per intentar convèncer-los amb diferents resultats.

—Compteu amb mi absolutament —va respondre en Franklin.

—Sí, això ja m’ho pensava. Necessitem incorporar un cavaller americà al cercle. Això és el que s’ha estat dient, i qui millor que el nostre estimat doctor Franklin?

—Seria un honor per a mi —va respondre en Franklin mentre es retirava de davant dels ulls un floc distret de cabells grisos—. Me’n podríeu explicar alguna cosa més, de les activitats en societat que heu esmentat?

—No m’agradaria espatllar-vos la sorpresa. N’hi ha prou que sapigueu que ens fem dir els Frares de St. Francis de Wycombe. Encara que no caldrà que porteu la Bíblia. El nostre culte té per objecte reialmes molt més terrenals.

—Entenc —va respondre en Franklin parpellejant.

En Dashwood va escurar la copa de brandi.

—Espereu a conèixer les nostres monges!

En Franklin va intuir que gaudiria del sojorn a West Wycombe tal com va arribar a la finca rural de Sir Dashwood. El criat portava una mena de túnica àrab ampla i el majordom semblava més aviat un sultà. A l’interior de l’habitació assolellada, hi havien deixat tota mena de libacions (ginebra, porto i decantadors amb vi blanc i negre). També disposava d’una exquisida selecció de fruites i formatges. Abans de marxar, el majordom el va informar que el protocol vespertí exigia vestir la roba que trobaria a l’armari.

Un cop sol, en Franklin va obrir de bat a bat les portes de l’armari i va esclafir a riure en veure el que hi havia: l’hàbit aspre i marró d’un monjo, una corda de cànem i un parell de sandàlies de cuir. Va sentir un murmuri de rodes sobre la grava. Per la finestra va veure que arribava un altre visitant i, en la distància, es distingien dos carruatges més que enfilaven el camí.

Aquell vespre, el més petit pessic d’inseguretat que li hagués pogut inspirar la indumentària va esvanir-se de cop i volta quan va comprovar que tots i cadascun dels quaranta cavallers que esperaven a la gran sala d’en Dashwood anaven engalanats de forma semblant. De seguida, un servent li va posar una copa de xampany a la mà i va rebre salutacions molt entusiastes d’homes que havia conegut abans pels passadissos del poder de Whitehall. Al cap de ben poca estona li van presentar altres «frares» que no coneixia, entre ells en John Montagu, un home altiu i arrogant que tenia el títol de quart comte de Sandwich i que va ser l’únic que va tractar en Franklin amb condescendència.

—De Filadèlfia dieu —va repetir aquell home alt per sota del nas llarg i estret—. M’imagino que per tornar a un indret com aquell us hi haurien d’arrossegar cridant i espeternegant.

—No us ho cregueu pas —va replicar en Franklin—. Diria que Sa Senyoria el trobaria d’allò més plaent, en tots els sentits. Encara que us he de reconèixer que costaria molt trobar una congregació de monjos bevent xampany a Market Street. Potser m’acostaré al Parlament per fer una visita a Sa Senyoria i exposar-vos les darreres activitats de la nostra bella colònia.

En Franklin va rebre un desinteressat:

—Potser.

En acabat, després de sentir el toc d’un gong invisible, en Dashwood va sortir de darrere d’una cortina. Portava posat un hàbit de bisbe i duia una mitra damunt del seu cap immens.

—Benvinguts, germans! Benvinguts! Ha passat molt de temps des del darrer cop que ens vàrem congregar, no trobeu? Com sempre, dono una especial benvinguda als nostres dotze monjos superiors, que ja s’han reunit aquesta tarda per debatre els assumptes de l’Orde.

En Franklin va mirar al seu voltant i es va’ adonar que hi havia una dotzena d’homes que portaven faixes vermelles a la cintura en comptes de cordes de cànem. Un d’ells era en Sandwich.

En Dashwood va continuar:

—Hem pres la decisió d’ingressar un nou monjo de rang inferior al nostre distingit orde. Us presento el germà Benjamin Franklin, el nostre estimat convidat vingut des de Filadèlfia.

En Franklin va fer una humil salutació amb el cap i va dir a l’home corpulent que tenia al costat:

—No tinc la més petita idea d’on m’he ficat.

L’home va respondre amb una mirada lasciva:

—No us decebrem, germà.

—Veniu, germans! —els va comminar en Dashwood—. Donem per començada la vetllada!

Havent dit això, va fer sortir el grup a l’exterior i van creuar un bosquet guarnit amb estàtues d’estil clàssic en postures indecents. En Franklin es va aturar davant d’Hermes, el déu de la luxúria, que duia a la mà un fal·lus amb la punta vermella que feia servir de bastó. Va mirar per damunt de les ulleres i va riure en llegir la inscripció que hi havia a la base: «Peni tente nonpenitenti», «un penis erecte és millor que el penediment».

Més enllà del bosquet, en Franklin podia veure sota la llum moribunda del capvespre la façana d’una suposada església gòtica construïda amb pedrenyal i morter de guix. Per damunt de l’arcada principal havien gravat el lema de l’Orde, «FAY CE QUE VOUDRAS», «Fes el que vulguis», cosa que en Franklin va interpretar com una confirmació que l’esperava una vetllada interessant.

En realitat, la façana era l’entrada a un seguit de coves i túnels naturals que en Dashwood s’havia entretingut a guarnir delicadament al llarg dels anys. Les laberíntiques parets de guix de les galeries estaven construïdes en forma de passadissos de sostre arquejat. Hi havia fet tallar grans sales i eixamplar un canal d’aigua natural que havien batejat com a riu Estígia.

El camí estava il·luminat amb espelmes, tot i que en Franklin difícilment s’hauria pogut perdre, ja que l’únic que havia de fer era seguir el frare que tenia davant. Al final van entrar en una gran sala il·luminada per la força d’unes torxes ennegrides i guarnida amb tot de rostres extravagants i estranys que havien tallat al guix. Allà, en Franklin es va fixar en una gran taula de banquets que cruixia sota el pes de l’abundància de rostits, pastissos i exquisideses diverses. En aixecar la mirada, es va quedar perplex en descobrir un gran frese que recollia temes clàssics, tot i que amb un to pornogràfic que mai abans havia vist.

En Dashwood va ocupar el lloc d’honor flanquejat pels monjos de rang superior. A continuació, van convidar els monjos de menor categoria a ocupar els seus llocs.

—Feu passar les monges! —va ordenar en Dashwood.

Tot i que en Franklin estava pendent d’una magnífica cuixa de xai fumejant, la visió d’unes prop de quaranta joves que van entrar a la sala el va convèncer de deixar-la córrer. Totes portaven hàbits negres de monja, tot i que les seves cabelleres voleiaven lliurement i les faldilles dels hàbits tenien uns talls llargs que deixaven entreveure cames de color crema. Les monges es van posar a servir vi i murmurar provocacions a les orelles dels monjos, en general relacionades amb la necessitat que sentien que les castiguessin per haver-se portat malament. En Franklin va suposar que devien ser noies del poble que obligaven a treballar allà, però un dels seus companys de taula li va explicar que a moltes les havien portat des de Londres per a l’ocasió.

Després de l’àpat més depravat en què mai havia participat, el grup va passar per una nova teranyina de passadissos fins a arribar a una cambra més gran, aquesta amb una il·luminació molt més tènue. La disposició de la sala estava inspirada en una abadia, i s’hi podien trobar, fins i tot, bancs i un altar.

Lord Sandwich, referint-se a en Dashwood com a abat, el va convidar a començar la missa i, enmig de rialletes mal contingudes i cridòria generalitzada, en Dashwood va oferir una imitació embriagada del que pretenia ser una missa en llatí, infestada de profanitats i dobles sentits. La congregació de monjos, que a hores d’ara repartien la seva atenció entre en Dashwood i les monges que els petonejaven, van començar a cridar cada vegada més fort, fins que van començar a demanar sense embuts que aparegués el diable. Quan l’exitació de la concurrència va arribar al seu punt àlgid, en Dashwood va estirar la mà per agafar una corda que hi havia amagada i la va estirar. La corda passava per una politja que hi havia al capdamunt d’un gran armari situat al costat de la cadira d’en Sandwich.

Un babuí xerraire i cridaner va saltar com un esperitat de l’interior de la cel·la on l’havien relegat, va passar com una exhalació per damunt del cap d’en Sandwich i va arrencar a córrer entremig dels monjos, que cridaven com posseïts i que, o bé van tenir atacs d’histèria com en Franklin, o bé es van espantar en presenciar el que interpretaven com la veritable arribada de Satanàs.

La visió d’aquella bèstia negra, aparentment conjurada per les seves invocacions, irrompent en l’atmosfera vermella i tèrbola de la cambra va pertorbar en Sandwich fins al punt que se li va afluixar la bufeta i va sortir corrents de la sala xisclant com un boig. Van caldre uns quants companys d’hàbits per convèncer-lo que tornés i haver de fer anar una de les monges a buscar un drap per eliminar la prova de la seva covardia.

Quan, per fi, es va restablir l’ordre, en Dashwood va anunciar que s’havia acabat la missa negra, i, després de reiterar el seu lema «Fay ce que voudras!», la nit va fer el gir inevitable. En Franklin, per la seva banda, va ser víctima del dolç assetjament d’una atractiva monja de cabells negres com el carbó i pell blanca que li va preguntar si li faria res acompanyar-la al divan que hi havia en una de les cambres del costat.

—Vols que t’alliçoni en el catecisme? —li va preguntar en Franklin mig marejat.

—Què és? —va preguntar la noia.

—Si no, podem debatre les teories més modernes de l’electricitat. De nou, una mirada buida.

—Tant se val —va respondre per a ell mateix en Franklin quan la noia el va estirar per fer-lo seure—. Sóc un mestre d’allò més pacient, i estic segur que trobarem alguna matèria del teu interès.

En Franklin es va quedar astorat quan va tenir davant en Le Despencer. Feia gairebé un any que no el veia i l’home havia envellit molt. En altre temps fort i sa, amb una energia inesgotable en el caminar i un cert aire entremaliat a la mirada, ara era un home descolorit i encongit, amb el llavi inferior caigut, abans amb picardia, ara sec i desolat.

Tanmateix, quan en Franklin va expressar preocupació pel benestar del seu amic, el baró el va desconcertar dient-li que l’havia fet avisar perquè l’amoïnava l’estat de salut del seu amic americà.

—M’ha arribat la tràgica notícia de la pèrdua de la vostra esposa, vell amic. Quin cop —va observar deixant-se caure en una butaca.

En Franklin va fer un sospir pesat.

—La seva mort no ha estat cap sorpresa, baró. Ara fa uns quants anys va patir un atac i la seva salut se n’havia ressentit. Ho podia entreveure amb claredat en les seves cartes. L’aflicció que em pesa amb més força és no haver pogut estar al seu costat durant tots aquests llargs anys a Anglaterra.

—Sou un distingit servent públic, un motiu d’orgull per als vostres compatriotes, tot i que em temo que aviat ens enfrontaran les armes. Creieu que és inevitable?

—Em temo que sí. Al llarg de la vida he dedicat molts anys a buscar pactes i solucions, però em temo que la intransigència del rei i el seu Parlament ens han dut a un punt sense retorn.

—He sentit a dir —va observar el baró amb pesar— que aviat abandonareu les nostres costes.

En Franklin va assentir.

—Encara hi ha alguns assumptes que hauria de resoldre, però sí, crec que hauré de tornar a dur aquesta vella ossada a l’altra banda del mar per estar al costat dels meus durant la tempesta que s’acosta.

—Aleshores vingueu amb mi a West Wycombe per última vegada per participar de la que probablement serà l’última trobada dels frares. Jo mateix he hagut de capejar les meves pròpies tempestes i posaré el punt final al nostre fraternal orde.

En Franklin coneixia de sobres els enemics d’en Le Despencer. Molts eren conseqüència directa del desgraciat babuí. Lord Sandwich no s’havia pres gaire bé la humiliació que havia patit aquella nit i el baró havia acabat comprovant que en Sandwich no era, precisament, un home a qui convingués fer enrabiar. Els anys posteriors a l’incident la carrera política d’en Le Despencer s’havia esmicolat per les maniobres de titellaire d’en Sandwich i, per acabar-ho d’arrodonir, els negocis tampoc no li havien anat bé. El reconeixement que comportava ser el més malbaratador de tot Anglaterra ja no era beneficiós.

—Sóc una mica vell per a les aventures de les vostres coves —va observar en Franklin.

—Per l’amor de Déu, amic, només sou dos anys més gran que jo, per tant no us excuseu amb l’edat. Heu de venir! Us trobaria a faltar si no vinguéssiu. —Se’l veia veritablement abatut.

En Franklin va accedir a contracor a la patètica petició del baró i després, amb premeditació, va centrar la conversa en els últims esforços que s’estaven fent per evitar una gran guerra.

Tot i que en Franklin havia estat unes quantes vegades a les coves de West Wycombe, no recordava una trobada més inconnexa que aquella. Els vint monjos, si fa no fa, que hi havien acudit s’esforçaven per semblar contents, però no semblava que ningú estigués a l’altura de la situació. Fins i tot en Le Despencer, durant el discurs del banquet, semblava molt més un apologista que una altra cosa. S’acabava una era, els monjos envellien i s’acostava una guerra.

Les monges que anaven amunt i avall incansablement, doncs, semblaven fora de lloc tenint en compte l’estat d’ànim dels presents. Com a professionals que eren, feien bé el seu paper, ensenyaven un bon tros de cuixa i deien totes les obscenitats escaients perquè la vetllada fos més excitant. En Franklin en concret no estava per frivolitats, atesa la pèrdua que acabava de patir, i, de fet, se sentia una mica estúpid vestit amb l’hàbit monacal. Tanmateix, una de les noies no va desistir de brindar atencions a aquell il·lustre personatge de seixanta-vuit anys i, finalment, va aconseguir aixecar-li els ànims.

Era una bellesa de cabells negres i pell clara que, sens dubte, encara no havia fet els vint anys. Durant el sopar, s’havia encarregat d’omplir-li la copa i s’havia entossudit a llepar-li els dits, un rere l’altre, quan va haver acabat de menjar. En acabat, el va fer anar a una de les estances privades i se li va asseure a la falda.

—Ets una mossa molt bonica —va lloar-la en Franklin—. Havies estat aquí abans?

—Sí —va respondre la noia amb un fort accent del nord mentre jugava amb els cabells llargs i decrèpits d’en Franklin.

—I com et dius?

—Germana Abigail.

—El teu nom de veritat.

—Abigail.

—Entenc —va observar en Franklin—. No fas servir pseudònim.

—Un què?

En Franklin va fer una rialla ofegada.

—Que fas servir el teu nom de veritat.

—Sí.

Li va posar les mans a dins de la sotana, però ell la va aturar i les hi va treure.

—Ets una mossa molt manyaga i et deixaré una bona propina a la copa de donatius, però preferiria parlar en comptes de jugar.

—Per què? —va preguntar la noia.

La va fer lliscar de damunt dels seus genolls i li va indicar que segués al seu costat.

—Perquè sóc vell i estic trist.

—Per què esteu trist?

—Perquè acabo de rebre una carta d’Amèrica informant-me que la meva bona esposa ha mort.

—Estava malalta?

—Sí que ho estava.

—Li havia arribat l’hora —va respondre la noia amb èmfasi—. Cadascú té la seva hora. No hauríeu d’estar trist. «És la voluntat de Déu».

En Franklin semblava satisfet d’haver trobat un tema de conversa.

—No estic segur de compartir plenament els principis calvinistes que asseguren que tot el que hi ha sota el sol està predeterminat per Déu. Sens dubte, certs elements depenen del control directe de l’home.

—Això no és cert —va insistir la noia. Quan va aixecar els genolls per posar-se més còmoda, la provocativa túnica de monja es va separar deixant al descobert la seva intimitat.

En Franklin li va posar bé la túnica murmurant:

—Encara estic en condicions de perdre el senderi. Això, així estàs millor. Abigail, sembla que estàs molt segura de tu mateixa en aquest aspecte de la teologia. Com és això? És per l’educació que has rebut?

—N’estic segura perquè ho sé.

—Al meu parer, un només pot saber una cosa, saber-la de veritat, en virtut dels poders de l’observació directa. La fe exigeix el que es podria comparar amb fer un salt al buit, perquè no tenim la possibilitat d’observar directament la procedència de Déu. Els únics fets de la vida que tinc la sensació de conèixer autènticament són els que he vist i estudiat.

—N’he sentit a parlar, de vós —va respondre l’Abigail—. Sou inventor, oi que sí?

—Ho sóc.

—Vau inventar el llamp.

En sentir-la, en Franklin va estar a punt de caure del sofà de l’atac de riure.

—En cap cas, estimada! Aquest mèrit l’hem d’atribuir a Déu. Jo tan sols vaig prendre nota de les propietats dels llamps i vaig inventar el parallamps per amansir-ne la ira. Com és que saps això de mi?

—Vaig sentir parlar el baró.

—On?

—A casa seva.

—Hi vius?

Va fer que sí, però, en fer-ho, una llàgrima li va caure rodolant per la galta.

—Estàs al servei del baró? —va preguntar en Franklin.

Ella va assentir.

—Però segur que això és bo per a tu, segur, més que no pas estar al carrer, com tantes altres noies abandonades.

—Jo vull tornar a casa.

—Aleshores l’hi dius al baró i segur que et deixa tornar.

—No ho farà. Estic subjecte per contraste.

En sentir-la, en Franklin va somriure.

—Suposo que vols dir contracte. Com pots haver acabat sotmesa a una servitud per contracte?

—Vaig fugir de casa. No ho hauria d’haver fet, però ho vaig fer. Un viatger em va trobar al camí i em va portar amb ell. Em va fer fer coses amb ell i amb altres homes. Em va portar a Londres, i allà em va vendre per contracte al baró. Ara estic subjecta a Sa Senyoria per contracte. Necessito quinze lliures per comprar la meva llibertat. Llavors hauré de buscar el camí de tornada a casa.

En Franklin va moure el cap.

—Quina història més tràgica, criatura! Quinze lliures! Un import criminal tenint en compte les circumstàncies i el crim que t’han infligit. Parlaré amb el baró per veure què hi podem fer.

La noia se li va llençar al coll amb els braços oberts suplicant-li:

—Si us plau, porteu-me a casa, amable senyor. Faria el que fos. El que fos!

En Franklin es va desfer de l’abraçada i va dir:

—L’únic que puc fer és parlar amb ell. Em temo, però, que ara com ara tinc massa assumptes propis pendents de resoldre per fer-me càrrec dels teus, per més grossos que siguin. S’acosta una guerra. El meu país està a vessar d’Abigails i jo he de mirar de salvar tantes ànimes com pugui.

—Si estan condemnades, no les podreu salvar —va replicar ella amb petulància.

—El que vulguis —va replicar ell—. Ara vés-te’n. M’agradaria passar una estona a soles meditant com un monjo com cal.

La noia va fer una ganyota de tossuderia.

—Porteu-me de tornada a Yorkshire i jo us mostraré el tresor més meravellós. Un que mai no heu imaginat.

—Quina mena de tresor?

—Un que demostra l’existència d’un Déu al cel. La prova que el destí dels homes està determinat.

En Franklin va aixecar les celles.

—Digues-me quina és aquesta prova.

—No! Si us ho dic, no em creureu. Heu de pagar el meu contracte i portar-me a casa en un carruatge en què pugui comptar amb la vostra protecció.

—A Yorkshire? De cap de les maneres! Tinc compromisos urgents, estimada. He de tornar aviat a Filadèlfia.

Aleshores la noia es va quedar en silenci uns moments i va dir:

—En aquest cas, porteu-me a un lloc que anomenen illa de Wight. N’heu sentit a parlar?

—Sí.

—És lluny?

—No gaire. A un dia de Londres. Què hi ha a l’illa de Wight?

—Allà també n’hi ha proves. N’estic segura.