Dos

El que significa per a mi el 9 de febrer del 2027. Redacció de Phillip Piper

Avui queden 394 dies fins al «Gran Dia», «l’Horitzó», o «l’últim dia d’escola», com en diu molts nens. Tothom es pregunta què passarà i n’hi ha que s’han trastocat en diferents graus. És que un asteroide de la mida de Rhode Island ens farà saltar pels aires? Ens empassarà un forat negre? Ens socarrimaran els raigs gamma del sol? O el dia 10 de febrer serà un altre dia normal i corrent? No sóc diferent de totes les altres persones que han pensat en el destí de la humanitat, tret de per una cosa. El meu pare és en Will Piper, l’home que va parlar al món del 9 de febrer del 2027.

Em costa una mica redactar aquest treball, perquè el meu pare està molt malalt. Ha tingut un atac de cor i ara és a l’hospital. Sé que és un MEH, però això no vol dir que hagi d’estar bé. Ningú no sap si podrà tornar a caminar o a parlar, o si serà capaç de contes-tar-nos. Ara depèn d’una bomba de respiració assistida a la unitat de cures intensives. Li han d’administrar un medicament nou, ja veurem si serveix de res. Ara bé, sé que si estigués conscient, no em deixaria en pau perquè presentés el text el dia que toca, i això és el que penso fer.

Jo ni tan sols no havia nascut quan tot això va sortir a la llum el 2009 o el 2010. Em sembla que ho vaig saber, i també el paper que hi havia tingut el meu pare, quan tenia dotze anys. Va escriure un llibre que confesso que no he llegit. Però sí que vaig veure la pel·lícula, La biblioteca dels morts. Era una pel·lícula força bona, tot i que es fa molt estrany veure actors fent el paper del teu pare i de la teva mare. La mare sempre ha dit que li agradaria ser tan bonica com l’actriu que feia d’ella, però el pare mai no ha tingut ganes de par-lar-ne. Deia que la pel·lícula era una ximpleria plena d’incongruències i que li hauria agradat no haver permès mai que es rodés. La veritat és que mai no ha estat una persona a qui li agradés estar en el punt de mira.

L’any 2009 el meu pare era agent de l’FBI a Nova York. Va participar en la investigació del cas del que anomenaven l’assassí del Judici Final. Un home de Nevada havia estat enviant postals a persones de la Ciutat de Nova York anunciant-los la data en què moririen i totes nou persones havien acabat morint exactament el dia que els havia anunciat. Ningú no era capaç de treure’n l’entrellat ja que no hi havia res que relacionés les víctimes, i els «assassinats» no tenien absolutament res a veure entre ells. El meu pare dirigia la investigació i la meva mare —que en aquells moments encara no era la meva mare— era una agent acabada de sortir de l’acadèmia. Formaven un equip, suposo que es podria dir que encara el formen.

El cas no tenia ni cap ni peus, i no paraven d’arribar a punts morts. Tanmateix, el pare i la mare són molt llestos i van esbrinar que les postals les havia enviat un informàtic sonat que es deia Mark Shackleton i que treballava en un laboratori governamental d’alt secret de l’Àrea 51a Nevada. No només això, sinó que, de fet, el pare coneixia aquest paio perquè havien estat companys d’habitació durant el primer any de carrera a la universitat. El 2009 tothom es pensava que l’Àrea 51 era alguna mena de centre secret per a l’emmagatzematge d’armament o, potser, un laboratori on estudiaven ovnis. La realitat va resultar molt més sorprenent.

L’Àrea 51, com ara ja sap tothom, és la cambra on hi ha guardada la famosa Biblioteca de Vectis. L’any 777, el setè dia del setè mes, un nadó que era el setè fill d’un setè fill, va néixer a Anglaterra en un indret anomenat Vectis (ara rep el nom d’illa de Wight). El nen va créixer i es va convertir en una mena d’autista prodigi que tenia per única ocupació confeccionar llistes amb dates de naixements i de defunció de persones de tot el món, persones a qui mai no havia conegut. Alguns dels monjos de l’abadia van entendre què era el que estava fent i es van adonar que era un miracle. Van fundar un orde sagrat que es va cuidar d’ell i van reclutar dones que poguessin donar a llum els seus fills i els fills dels seus fills. Al llarg dels segles, milers d’autistes prodigiosos van donar lloc a una gegantina biblioteca soterrada, formada per més de set-cents mil llibres, amb les dates de naixement i de defunció de totes les persones que viurien fins al 9 de febrer del 2027.

Ningú no sap com ho van fer. Hi ha qui diu que devien tenir alguna mena de connexió psíquica amb Déu o amb l’univers. Suposo que no ho sabrem mai. Ara bé, al segle XIII va passar una cosa. Tot d’una, mentre treballaven en els pergamins que corresponien al 9 de febrer del 2027, van deixar d’escriure noms. En comptes d’això van posar «Finis Dierum» en llatí que vol dir «La fi dels dies». Després, es van matar tots.

Després d’aquests fets, els monjos van segellar la biblioteca i ningú no en va conèixer l’existència fins que uns arqueòlegs britànics la van descobrir el 1947. Winston Churchill va cedir la biblioteca als americans, que s’havien adonat del seu gran potencial. El govern dels Estats Units va crear l’Àrea 51 per guardar-hi la biblioteca i va invertir molt temps i recursos a trobar la manera d’extreure’n dades amb finalitats polítiques i militars. Per exemple, si un sabia que un bon dia havien de morir cinquanta mil persones amb noms pakistanesos, es podia fer alguna mena de planificació seriosa per donar una resposta a la crisi des d’Amèrica. Durant cinquanta anys, ningú extern al govern no va tenir coneixement de l’existència de la biblioteca, fins que el pare la va descobrir.

En Mark Shackleton tenia les seves pròpies idees sobre el que calia fer amb les dades. En volia treure un profit econòmic i va inventar l’assassí del Judici Final, part fonamental del seu pla. El pare va esbrinar la veritat de la biblioteca i va aturar en Shackleton. Va aconseguir una còpia de la base de dades que contenia les dates de naixement i de defunció de totes les persones dels Estats Units fins al 2027. Si la teva mort no apareixia a la base de dades, es considerava que eres un MEH, Més Enllà de l’Horitzó. Va consultar el que passaria amb ell, amb la mare i amb mi, i amb alguns dels nostres familiars. Tots érem MEH. Va amagar la base de dades a Los Angeles, com a assegurança de vida.

Durant un temps, el pare va mantenir en secret l’existència de l’Àrea 51, fidel al pacte a què havia arribat amb el govern. No crec que n’estigués gaire orgullós, però ens volia protegir a mi i a la resta de la família (jo vaig néixer el 2010) i, a més, sempre ha pensat que conèixer la data de defunció d’un mateix et pot afectar greument a nivell psicològic i donar lloc a una situació difícil. Ell i jo no n’hem parlat mai, però a la pel·lícula el seu personatge passa una veritable agonia fins que pren la decisió de no dir res. Em sembla que aquesta part era molt realista. Ara bé, quan jo només era un nadó, uns homes de l’Àrea 51 que s’acabaven de retirar el van anar a trobar. Formaven part d’un grup que es feia anomenar el Club del 2027, gent que intentaven esbrinar què passaria l’any 2027.

Un dels llibres de la Biblioteca de Vectis, amb la data 1527, havia aparegut en una casa de subhastes de Londres. Volien que el pare els ajudés a aconseguir el llibre. Era l’únic exemplar que faltava a la biblioteca de l’Àrea 51 i creien que podia contenir algunes respostes relacionades amb el 2027. Tenien raó. A l’interior, hi van trobar amagat un sonet que havia escrit un joveníssim William Shakespeare. El pare va marxar a Anglaterra. Allà, en una antiga mansió anomenada Cantwell Hall, va estar seguint les pistes que apuntava el sonet fins que va trobar material de la Fi dels Dies i el suïcidi col·lectiu dels autistes prodigiosos. També va descobrir que per a alguns personatges històrics com Joan Calví i Nostradamus, per no dir William Shakespeare, havia estat determinant tenir coneixement de l’existència de la Biblioteca de Vectis. Alguns agents de seguretat de l’Àrea 51, agents governamentals que anomenaven vigilants, van ser enviats allà per aturar el meu pare, i gairebé ho van aconseguir. Van intentar matar tota la nostra família amb monòxid de carboni. Jo vaig estar a punt de morir; als avis, però, sí que els van assassinar, i no els vaig arribar a conèixer. La mare i jo ens vam amagar, i el pare va marxar a Los Angeles a recuperar la base de dades que hi havia amagat. Els vigilants li van disparar i va fugir a casa del president del Club del 2027, a Las Vegas. Allà el van capturar, però la mare el va salvar. Va ser molt guai.

El pare va lliurar la base de dades al marit de la meva germana, en Greg, que era periodista del The Washington Post, ja que, després de donar-hi moltes voltes, havia arribat a la conclusió que la gent tenia dret a saber el que sabia el govern. En Greg va publicar un article espectacular explicant l’existència de la biblioteca i el pare es va convertir en un personatge famós sense voler-ho. La mare va continuar treballant a l’FBI. Encara hi treballa.

La base de dades no es va publicar mai. El govern va portar a judici el diari, i el cas va arribar al Tribunal Suprem. De manera que ningú no ha arribat a saber mai la seva data de defunció, però tothom està al corrent del 9 de febrer del 2027.

És curiós, però mai no he dedicat gaire temps a pensar en el 9 de febrer, vull dir, pensar-hi de veritat, fins que el pare es va posar malalt. Des que tinc ús de raó mai no ha mort ningú que em fos proper, ni tan sols no s’ha posat greument malalt. Ha fet falta l’atac de cor del meu pare per canviar això. Ara m’adono que la vida és molt fràgil i que, així de fàcil, se’t pot escapar de les mans. Ara em fa por pensar en el que li passarà i he de confessar que també em fa por pensar en què em passarà a mi, a la mare, als meus amics i a tota la gent del planeta.

No tinc respostes. Puc ser el fill d’en Will Piper, però estic tan desorientat com qualsevol altre noi sobre què passarà amb tots nosaltres. Tot i així, us diré el que penso. Penso que hauríem d’intentar que tots i cadascun d’aquests 394 dies fos important. Hauríem d’intentar ser doblement amables entre nosaltres, intentar no ser esquerps, intentar somriure molt, i intentar no queixar-nos i ploriquejar per tot, i no estar superdeprimits. Hauríem de viure cada dia al màxim i gaudir. Tal com jo ho veig, podem tenir 394 dies espantosos o 394 dies inoblidables. Jo m’inclino pels inoblidables.

Crec que això també és el que triaria en Will Piper.