Quinze

La Haven i la Cacia s’estaven repenjades a la paret de roca observant en Will i en Phillip. El noi s’acabava de despertar i estava afamat. Va engolir l’esmorzar, però en Will no tenia gens de gana. Havia estat molt dur mirar com en Phillip dormia tota la nit. S’havia quedat adormit després de menjar, abans que en Will li pogués treure cap informació. No obstant això, l’havia deixat descansar. Imaginava que aviat sabria tot el que li calia saber, i ja havia arribat l’hora.

—Has dormit? —li va preguntar la Cacia.

—Se sentien molts roncs a l’habitació del costat —va respondre en Will—. Qui més hi ha aquí a sota?

La Cacia va ignorar la pregunta.

—Et puc portar més menjar, Phillip —va oferir.

—No, ja està bé.

—I tu, Will? Segur que no vols menjar res?

En Will li va fer un somriure.

—En el cas del tot improbable que a l’hora de sopar encara siguem aquí, m’hi repensaré.

—Perfecte, doncs —va contestar ella—. Et vaig prometre que t’ho explicaria tot, de manera que anem per feina. Haven, ara ja li pots explicar per què et vas posar en contacte amb en Phillip.

La noia era massa tímida per mirar en Will a la cara i va parlar amb els ulls clavats a terra.

—Vaig pensar… —La veueta es va perdre—. No, sabia que en Phillip era l’únic que em podia ajudar. No només a mi. El professor ens havia fet llegir la seva redacció, aquella amb la qual va guanyar el premi. S’han escrit moltes coses sobre l’Horitzó. Per aquí ha estat bastant espantós. Hi ha hagut molts joves amb depressió i coses per l’estil. Una noia de Kirkby Stephen un curs més gran que jo es va penjar i també dos nois de Kendal. Al Socco, s’estan tornant tots bojos. Tothom està espantat pensant en el que pot passar el febrer que ve. No em podia quedar aquí asseguda sense fer res.

Ara la Haven plorava. En Will estava colpit per la força de les seves paraules.

—Ho sabia.

—Com pensaves que us podia ajudar en Phillip? —li va preguntar.

—És el fill d’en Will Piper, oi? Vas ser tu qui va fer el gran descobriment de la Biblioteca, oi que sí? Tu saps què cal fer en aquestes situacions.

—De quina mena de situacions estem parlant? —va demanar en Will.

Aleshores, va intervenir la Cacia:

—Ha arribat el moment de mostrar-te una cosa. M’has de prometre que, si et deslligo les manilles, no ens faràs mal i no intentaràs fugir.

—Et puc prometre que no us faré mal —va respondre en Will.

—Escolta —li va replicar, tallant, la Cacia—. Podria anar a buscar en Kheelan perquè et fes canviar de parer amb l’escopeta, però m’estimo més no tenir-lo per aquí. Seria… —va fer una pausa—… limitaria l’experiència. A més, tots els homes són a fora, i t’enxamparien de seguida.

En Will va assentir.

—Entesos, te’n dono la meva paraula. I tu, Phillip, també hi accedeixes?

—Jo m’estimo més fer l’amor que no la guerra. I, a més, m’agradaria fer la visita guiada.

En Will va fer una rialleta sorneguera i va aixecar el canell esperant la clau de la Cacia.

Malgrat la promesa, en Will encara tenia al cap la possibilitat d’aferrar en Phillip i sortir corrents d’allà. Podien anar de cap al magatzem, pujar les escales a corre-cuita, sortir pel cobert i trotar com bojos pel mig dels prats fins a arribar a la carretera. Allà podien intentar aturar algun cotxe. Ara bé, moltes coses podien sortir malament, i amb els Lightburn rondant per la granja no tenien gaires números de sortir-ne ben parats. Ho hauria intentat si hagués estat sol, però no es podia arriscar que en Phillip prengués mal. A més, la curiositat el rosegava, per tant va seguir la Cacia com un xai fins a la porta que tenien més a la vora.

Hi havia encara una altra habitació petita que no semblava tenir cap funció especial, a banda de donar accés a tres portes més. L’únic punt de llum era una bombeta solitària que penjava del sostre.

La Cacia va assenyalar una de les tres portes tancades.

—Algun de vosaltres vol anar al lavabo?

Primer hi va entrar en Phillip i, quan va haver acabat, en Will va empènyer la porta.

Era com un armari tallat a la roca, un carreró sense sortida empudegat. Hi havia una canonada d’aigua que baixava des de dalt i que s’endinsava en un forat que havien practicat a la pedra i que arribava a un rentamans de porcellana tacat de rovell. El vàter tenia un dipòsit d’aigua, per tant va suposar que desguassava en una cisterna. No els serviria per fugir, encara que una cosa sí que era clara: fos el que fos el que passava allà baix, era una operació seriosa i a llarg termini.

De tornada a l’avantsala, en Will va assenyalar una de les altres dues portes.

—Aquesta? —va demanar.

—No —va respondre la Cacia—. Després. Primer aquí.

En Will va dir a en Phillip:

—Hi has estat ja?

El noi va contestar:

—No. Però la Haven me n’ha parlat.

La Cacia va obrir la porta i va fer passar la Haven a l’interior d’aquella foscor impenetrable perquè encengués els llums. Abans de veure res, en Will va sentir l’olor. L’aroma poderosa i dolça de la pell i la floridura, un perfum d’antiguitat. L’instant abans que els llums prenguessin vida, ja estava segur de què era i, llavors, sota la incandescència malaltissa i groga, els ulls li van confirmar el que ja sabia.

Era una biblioteca.

Només va dir:

—Déu del cel —i s’hi va endinsar unes passes.

La reacció d’en Phillip va ser més prosaica:

—La mare que em va parir!

El recinte excavat a la pedra era cavernós i fred, i conservava la temperatura d’un celler de vi. Un passadís central discorria dret com una fletxa fins allà on arribava la vista. A banda i banda hi havia prestatgeries de fusta que anaven del terra al sostre, cadascuna de cinc metres d’altura. Era més fàcil calcular l’amplària de la sala que la longitud: entre cinquanta i seixanta metres que el passadís partia amb precisió.

Les prestatgeries que tenien més a la vora eren buides i, a mesura que pare i fill seguien mare i filla a l’interior de la cambra van comprovar que hi havia prou prestatges buits per acollir milers i milers de llibres.

—Espai per créixer —va observar en Will.

La Haven no semblava sorpresa de veure que en Will comprenia la situació.

—Quan sigui plena, jo ja farà temps que hauré desaparegut —li va explicar—. Igual que la Cacia. Estarà a càrrec d’algú altre.

En Phillip va arrencar a córrer endavant com un cadell encuriosit, i la Cacia se li va posar al costat. Va anar fins a la primera prestatgeria plena. Quan en Will hi va arribar, el noi havia agafat un dels llibres del prestatge.

Era gruixut i pesat, tenia les cobertes fetes amb cuir fresc i desprenia la intensa aroma d’unes sabates noves, no pas el baf ranci de l’ambient. Al llom hi havia una xifra gravada a mà: 2566.

—Això és una data, oi que sí? —va preguntar en Phillip.

—Sí —va respondre la Haven.

En Phillip va obrir el llibre per una pàgina central qualsevol mentre en Will mirava per damunt la seva espatlla.

A la pàgina hi havia dues columnes de noms, prop d’un centenar per columna. Noms escrits amb bolígraf de tinta negra. En Will en va llegir alguns en anglès, espanyol, xinès, portuguès. Al costat de tots ells es llegia la data «24 d’agost del 2566» i la paraula «Natus» o «Mors».

—Encara escriuen en llatí —va comentar en Will.

—No sabem per què —va respondre la Cacia—. Hi ha moltes coses que no sabem.

—Però no feu servir pergamí —va afegir ell amb ironia.

—Molt poc —va respondre ella—. Paper d’Asda. Si més no, encara ens ocupem d’enquadernar-los. Cuir de primera d’ovella de Yorkshire.

En Will va moure el cap.

—Una segona Biblioteca. Un segon cony de Biblioteca. No hi ha Horitzó, oi que no?

—Per això havia de parlar amb en Phillip —va explicar la Haven—. El món ho havia de saber! Abans que més persones es fessin mal.

La Cacia va sospirar.

—El món no necessitava saber res, Haven. No era el nostre deure fer-los-ho saber. Només ens devem a la Biblioteca.

—On són els llibres del 2027? —va preguntar en Will.

La Cacia va moure la mà en direcció al fons el passadís.

—Tot dret fins al final.

—Comença el 9 de febrer del 2027? —va preguntar en Phillip.

—Sí.

En Will va moure el cap amb perplexitat.

—Per què aquí? Per què a Yorkshire?

En Phillip va tornar el llibre al seu lloc i va començar a caminar en direcció al fons de la sala, amb els altres al darrere.

—No hi ha res escrit, només el que s’ha anat transmetent de boca a orella a la nostra família, i ningú no sap què és cert i què no ho és. Tanmateix, s’explica que una noia, una Lightburn, va anar a l’illa de Wight, a l’Abadia de Vectis, a les darreries del segle XIII. La van fer prenyar i ella va fugir a casa, aquí als Dales. Expliquen que es deia Clarissa, però no tenim manera de saber-ho. També diuen que el seu fill es deia Adam. Els Lightburn de l’antiguitat van assumir la responsabilitat d’estar al servei de la Biblioteca. Avui, encara l’assumim, oi que sí, Haven?

La noia va murmurar «sí» per sota el nas.

—De manera que l’anotació que es va fer a Vectis («la fi dels dies») significava alguna altra cosa —va observar en Will.

—La fi dels dies a Vectis, suposo. En aquells temps, la Clarissa devia ser una noia molt obstinada que va dur la desgràcia a l’Abadia. Només espero que la meva Haven no ens hagi fet el mateix a nosaltres amb la seva obstinació.

La noia es va posar a plorar, però, tot d’una, va callar en sec. En Phillip li havia agafat una mà i l’hi estrenyia amb força.

Al principi, la Cacia va ignorar l’atreviment del noi.

—Durant més de set-cents anys nosaltres, els Lightburn, hem estat bibliotecaris. Això és el que fem. Per això som en aquesta terra. Aquí hi ha molts llibres. Potser un milió, o potser més. Mai no els hem comptat. No els hem llegit. Els guardem. Aquests llibres ens els ha fet arribar Déu i nosaltres som una gent temorosa de Déu. Mai no vam tenir clar quin paper teníem en tot aquest assumpte fins que tu vas fer públic tot l’entrellat de l’Àrea 51. En aquell moment no podíem parlar de res més. Ens va agradar saber-ho.

—Encantat d’haver-vos ajudat —va respondre en Will.

—Au, vosaltres dos —va avisar la Cacia als dos nois—. Haven, ha arribat l’hora de mostrar-los el que hi ha darrere de l’altra porta.