Nou

Illa de Wight, Gran Bretanya, 1296

Era el vint-i-vuitè dia del mes de desembre, tres dies després de la celebració nadalenca del dia d’Acció de Gràcies. La Clarissa havia estat preparant el Nadal amb devoció, fent el compte enrere dels quaranta dies des de Sant Martí i posant quaranta còdols al rentamans. Havia començat l’onzè dia de novembre retirant un còdol cada dia. Quan el gran dia per fi va arribar, el seu cor de noia de setze anys va fer un salt d’alegria. L’Abadia de Vectis era un lloc dur i ombrívol per a una noia jove que encara no s’havia lliurat a una vida monàstica i qualsevol ocasió en què se li oferissin dolços, obsequis i fos motiu de celebració col·lectiva era un gran esdeveniment.

Tanmateix, ara que el Nadal ja quedava enrere, s’havia tornat a sumir en la monotonia de la rutina. Les campanes de laudes la van desvetllar com sempre. L’interior de la seva cambra era fosc i diabòlicament fred. L’única finestra que tenia cruixia sotmesa a la inclemència del vent sever i constant que venia del mar.

Seguint un instint va ficar la mà a sota de la manta per tocar-se la panxa. Contra els palmells va sentir la tibantor i suavitat de la pell.

Només faltaven dos mesos. Li havien dit que no sentiria cops de peu, i no n’havia sentit.

No obstant això, sabia que el bebè estava viu i sa. N’estava segura.

Li pertanyia, era l’única cosa del món que tenia, i l’estimava.

Disposar d’una cambra pròpia era un luxe inconcebible. S’havia criat a tocar de la inhòspita frontera septentrional de Cumberland, la sisena filla d’un pagès normand. Fins als catorze anys havia compartit llit amb quatre germanes més i una mateixa habitació per a tota la família. Feia un any que havia arribat a l’Abadia de Vectis. En Baldwin, l’abat de Vectis, s’havia aturat a la ciutat comerciant de Kirkby Stephen de tornada d’un esgotador viatge a Escòcia per buscar ajuda econòmica per a l’orde. Després de morir la principal benefectora de la badia, la comtessa Isabella de Fortibus, en Baldwin s’havia vist obligat a abandonar l’enclavament de l’illa per recórrer el regne de Wessex i més enllà, fent la cort a comtes, senyors, bisbes i cardenals per aconseguir ajuda per a l’Abadia de Vectis, una joia de la corona benedictina en possessió de la catedral més exquisida del país. El seguici d’en Baldwin necessitava adquirir dos cavalls nous i, a la plaça del mercat, l’abat va conèixer el pare de la Clarissa, que en venia.

Un cop tancat un dels tractes, en Baldwin tenia encara una pregunta a fer al pagès. També necessitava joves verges obedients per ocupar les files de novícies de la seva abadia. Tenia cap filla que volgués dedicar-s’hi? A canvi d’un preu?

Sí que en tenia. Tanmateix, la pregunta del pagès era quina. La més gran s’havia enamorat del fill del ferrer del poble i esperava que la unió li seria favorable. La més petita era massa petita i la d’abans de la petita era la preferida de la seva dona; no li agradava gens pensar en les pedrades i fletxes que li caurien al damunt si la venia. Així, doncs, quedaven les dues del mig. Totes dues eren bones treballadores, tot i que la Mary s’adeia més al requeriment d’obediència de l’abat. La Clarissa, per altra banda, era una noia voluntariosa i lluitadora, ho qüestionava tot, era com una mosca vironera. Un cop va haver pres la decisió, li va mostrar les monedes a la seva dona i li va dir entre els seus sanglots:

—Deixarem que sigui l’església qui l’amanseixi.

La Clarissa se n’havia anat de Yorkshire amb una barreja d’agitació i meravella. Sabia de sobres què li reservava el futur si es quedava a la granja. Aquella vida no tenia cap mena d’atractiu, a banda del consol de la llar familiar. Hauria de conrear el camp i pasturar les ovelles fins que els ossos li fessin mal, ben bé fins al dia que el seu pare la casés amb algun talòs del poble que, igualment, l’arrencaria del costat de les seves germanes. L’únic consol que li reportaria la unió amb aquell espòs que, sens dubte, tindria les dents podrides i l’alè empudegat de ceba, seria un fill. Quines ganes tenia de poder tenir un fill i sostenir-lo en braços un dia! Havia vist la mare amb la més petita de les seves germanes. Quan se l’havia acostat al pit carregat de llet, va ser el primer cop que la Clarissa recordava haver vist feliç aquella dona demacrada.

Aquest va ser el pensament que la va perseguir al llarg del viatge d’un mes que la va portar a Vectis. Si s’havia de casar amb Déu i no amb un home, mai no podria tenir un fillet. Quina pena, quina pena. Tanmateix, els homes de l’abat la tractaven amb tota mena d’atencions i li van regalar innombrables històries sobre la grandiositat de la catedral i la magnífica serenitat i soledat de l’abadia. Així, doncs, va reflexionar sobre Déu i es va preguntar: si s’hagués de materialitzar a la terra, quin aspecte tindria? Seria com el jove ben plantat amb barba que havia vist als crucifixos? O seria un vell de barba blanca i túnica fins als peus? Com se sentiria ella, essent la núvia de Déu?

Recordava perfectament la primera visió que havia tingut de la cuculla de la catedral. S’havia embolicat la capa nova de llana al voltant del coll per protegir-se del vent glacial. Amb la mà que li quedava lliure s’havia aferrat a la barana de la nau amb tanta força que els artells se li havien quedat blancs. El mar semblava que li volgués impedir arribar al final del seu viatge. Mai abans no havia vist l’oceà i era com una bèstia fosca i malvada que li omplia els narius de sal i li regirava l’estómac. Tanmateix, un vell monjo amable que s’havia convertit en el seu protector durant el trajecte l’havia agafat per les espatlles i li havia dit que no havia de tenir por de res. El barquer, li va dir, tenia la situació controlada.

—No apartis els ulls de la cuculla, filla. Ben aviat hi arribarem.

La cuculla, retallada en negre contra el gris del cel, era la mà que li estenia Déu i que assenyalava directament al cel. Vectis seria la seva llar, el seu santuari. Dedicaria la seva vida a Déu i, si demostrava ser-ne mereixedora, esdevindria monja. La pau que va embolcallar-la en aquell moment va ser el sentiment més tendre que havia experimentat mai en la seva curta vida.

En arribar a la platja, va besar el terra i va recórrer la curta distància que la separava de l’Abadia, darrere del seguici d’en Baldwin. A l’altra banda del pesat rastell de l’abadia emmurallada, es va quedar parada de l’agitació que hi va descobrir. Amb una població de sis-centes persones, era la segona ciutat més gran de l’illa de Wight, i va ser com si els sis-cents habitants sortissin corrents a rebre l’abat. En Baldwin es va deixar caure de genolls damunt d’un marge de gespa que hi havia davant de la catedral i, en veu alta, va donar les gràcies per haver tornat sa i estalvi.

La Clarissa s’havia barrejat entre la bullícia fins que una monja de posat sever se li va acostar i, sense gaire més que una salutació, li va indicar que la seguís. La germana Sabeline, la mare superiora de les germanes de Vectis, era la carcassa resseca d’una dona, tan ossuda i mústia que feia la sensació que el pesat hàbit negre era l’únic que impedia que el vent se l’endugués. Sense badar boca, va guiar la Clarissa a través d’un interminable laberint. Al costat de la gran catedral de Vectis hi havia prop de trenta edificacions de pedra, entre elles una sala capitular, la casa abacial, la cuina, el refectori, el celler, la infermeria, el rebost, l’hospici, les habitacions calentes, la cerveseria, els estables i els dormitoris. Per a la Clarissa, aquell complex era inimaginable.

El destí de la Clarissa era al dormitori de les germanes, una estructura baixa que es trobava al fons de l’abadia, a prop del mur perimetral. La germana Sabeline la va deixar en mans d’una monja grassa i vella que es deia germana Josephine i que la va portar fins a un dormitori obert on hi havia una filera de llits amb estructura de fusta i matalassos de palla. Damunt de cada llit hi havia un cobrellit perfectament plegat i, al costat, un orinal. A sobre d’una tauleta de nit baixa hi havia una espelma i un gibrell de ceràmica.

—Ja t’ha vingut la menstruació, filla?

—Què?

—Déu meu! Has florit?

—Ah, sí —es va posar vermella—, però ara no la tinc.

—Aixeca’t la faldilla, filla —li va ordenar la monja.

La Clarissa es va quedar de pedra.

—Ja m’has sentit!

Lentament va obeir.

La monja va observar amb deteniment la seva nuesa i va grunyir en senyal d’aprovació, tot i que no va rebre cap explicació.

—Totes les noies estan treballant —li va explicar la germana Josephine—. Les coneixeràs després de vespres. Aquest d’aquí serà el teu llit. Saps resar, filla?

—Em sé el parenostre —va respondre la Clarissa.

—Bé, doncs, això ja és un començament. Saps pelar i tallar verdures?

La Clarissa va fer que sí.

—Bé. Anem a la cuina perquè et puguis començar a guanyar el pa.

—Vull ser monja, germana. Com ho he de fer?

La germana Josephine va esbufegar:

—Es comença pelant patates.

A poc a poc, setmana rere setmana, i mes rere mes, la Clarissa es va adonar que el seu destí era diferent del de les altres noies del dormitori. Si bé assistia a les oracions de la catedral amb les altres, mai no la van descarregar de les tasques a la cuina per prendre part en la instrucció diària de les escriptures i els càntics. Hi havia una noia que semblava rebre el mateix tracte que ella. Era una mossa d’ossada ampla i nas punxegut que es deia Fay. Tanmateix, un bon dia va desaparèixer i mai més no la va tornar a veure.

Les altres noies es deien a elles mateixes novícies i, quan ja feia un any que eren a Vectis, se’ls permetia fer vots simples. A les que feia quatre anys que eren a l’abadia, els afaitaven el cap, feien els vots solemnes i els donaven l’anell de Déu. Com a germanes de Vectis, se’ls concedia una cel·la pròpia on dormir i les alliberaven de certes tasques domèstiques per poder resar en solitari i meditar.

Per acabar d’arrodonir el sentiment de desconcert i aïllament de la Clarissa, les altres noies l’evitaven i murmuraven al seu pas. Ningú no li explicava per què ella era diferent. Només sabia que ho era.

Quan ja feia sis mesos que era a Vectis, una noia nova, més petita que la Clarissa, va arribar al dormitori. Era una noia de cabells rossos que es deia Mary. El seu pare l’havia deixat a l’Abadia perquè hi fes el servei que l’abat considerés adient. Li van concedir un llit al costat del de la Clarissa i compartien un espai per pelar i tallar verdures a la cuina. Al cap de poc, va quedar clar que la Mary tampoc no rebia el tracte d’una novícia.

La Mary era tan tímida com ella i amb prou feines van mantenir cap conversa durant les primeres setmanes. Quan, per fi, ho van fer, l’accent i el dialecte de totes dues eren tan diferents com per dificultar-los la comunicació. Tanmateix, amb el temps es van acabar entenent.

—No serem monges com les altres? —li havia preguntat la Mary.

—Quan l’hi pregunto a la germana Josephine, me diu que no —havia contestat la Clarissa—. Quan reso perquè Déu me’n doni una resposta, me diu que no. Et puc fer una pregunta? Quan vas arribar, la germana Josephine et va examinar les parts nues?

La Mary va fer que sí.

—Em va dir que tenia els malucs ben preparats.

Les noies es van fer amigues de seguida, unides per un destí que aparentment compartien. L’Abadia era tot el seu món, un indret desconegut i insondable. S’esforçaven per comprendre la jerarquia de l’Abadia i les tasques que hi feien els seus habitants. Sabien que hi havia una cerveseria, però qui era el monjo cerveser? Sabien que hi havia una infermeria, però qui era el monjo cirurgià? Van inventar un joc que consistia a intentar endevinar qui feia què. S’esmunyien pel recinte els pocs minuts aquí i allà en què la germana Josephine o la cuinera no les tenien sotmeses a un control estricte per seguir qualsevol sospitós mentre feia les seves tasques.

Durant aquelles aventures, les noies van descobrir dos edificis del complex que van trobar forçar curiosos.

En un racó allunyat de l’Abadia, més enllà del cementiri dels monjos, hi havia una senzilla estructura mancada d’ornaments, de la mida d’una capella petita. Estava connectada a un edifici llarg sense finestres. En una ocasió havien vist com un carro proveïa de carn, verdures i gra aquell edifici.

—Hi deu haver una cuina —va suposar la Clarissa.

—Deuen tenir les seves pròpies noies encarregades de les feines —va respondre la Mary—. Menys feina per a nosaltres.

L’altre edifici estrany que els havia cridat l’atenció es trobava a la vora d’aquesta capella i cuina. Semblava una còpia en petit del dormitori de les germanes, construït amb blocs de calcària i fileres de finestres quadrades idèntiques. A tots dos extrems hi havia xemeneies. Durant una de les seves passejades van descobrir una cosa que va despertar en la Clarissa una barreja turbulenta de fascinació i por. La Fay, la noia del nas punxegut que havia desaparegut feia uns mesos, caminava amb pas pesat des del petit dormitori fins a les latrines de l’exterior. Era innegable: estava en un estat molt i molt avançat d’embaràs.

Com podia ser que una mossa quedés en estat a l’interior d’un monestir?, es preguntava la Clarissa.

Aquella nit, la Clarissa estava desperta al catre sense poder esborrar de la ment la imatge de la germana Josephine examinant-li els malucs.

Quin era el seu destí?

Ben aviat va tenir resposta a aquella pregunta.

Un assolellat dia de juny, el dia més esplèndid que havia vist mai la Clarissa, amb l’aire endolcit pel lligabosc i animat pel brunzit de les abelles ataronjades, la germana Josephine se li va acostar durant les ablucions matinals per dir-li que recollís les seves escasses pertinences.

Mentre se l’enduien d’allà, va creuar la mirada amb la de la Mary. Es van acomiadar en silenci amb una tremolor als llavis. No sabia si mai tornaria a veure la seva amiga.

No es va sorprendre gens quan la germana Josephine la va portar directament al petit dormitori que hi havia als confins dels terrenys de l’Abadia.

A dins, l’ambient estava carregat. Les finestres i les portes havien estat tancades per mantenir l’aire fred a l’exterior. Al centre hi havia una sala amb cel·les individuals a banda i banda.

Al fons de la sala, li va semblar sentir el xiscle d’un nadó, però només va durar un moment. Tot seguit, les paraules murmurades per una noia. No era la veu de la Fay, la noia d’ossada ampla que estava a punt de donar a llum?

—Quin lloc és aquest, germana? —va preguntar espantada.

—Això no és cosa teva, filla —li va replicar—. Quan arribi el moment, se t’explicarà el que necessitis saber. Fins aleshores, l’únic que has de fer és obeir i comportar-te.

—Sí, germana —va dir, encongida com un ratolí espantat.

La van fer passar a una petita cambra amb un llit, una tauleta de nit i uns quants objectes d’ús quotidià de fang.

—Però si només hi ha un llit, germana —va exclamar ella.

—No l’hauràs de compartir pas, Clarissa. És per a tu i només per a tu.

—La meva pròpia habitació? —va preguntar amb incredulitat.

—Ja pots donar gràcies a Déu per la teva sort, filla.

—Treballaré a la cuina?

—No.

—Quina feina faré, doncs?

—Resaràs i meditaràs. A partir d’ara aquesta serà la teva tasca.

—Hauré d’anar a la catedral per resar les hores?

—No hi hauràs d’anar. Resaràs des d’aquí mateix.

—Hi haurà més noies amb mi?

—Prou de preguntes! La germana Hazel vindrà de seguida per portar-te menjar i beguda. Serà la teva superiora. Fes el que et digui sense rondinar.

La germana Hazel era una monja fornida d’espatlles amples i tot de pèls que li naixien en punts estranys de la cara. Tot el que feia, ho feia amb pressa, i li va deixar ben clar que esperava que la Clarissa complís les seves obligacions amb intel·ligència i sense queixes. Tenia la responsabilitat exclusiva de mantenir l’ordre en el dormitori i no permetria que hi hagués cap mena de desori. Les normes eren ben simples: no hi havia d’haver relació amb les altres noies. Hauria de fer els àpats a l’interior de la cel·la i calia ingerir-ne fins a l’últim bocinet. Les ablucions matinals s’havien de fer a consciència i sense perdre el temps. Havia d’informar de l’inici de les seves menstruacions de forma immediata. Els únics moments en què sortiria a fora serien quan anés a les latrines. Havia de ser molt diligent en les seves oracions. I, per acabar, la germana Hazel no pensava tolerar preguntes ocioses.

La Clarissa va iniciar un avorrit període de solitud. S’esforçava tant com podia a resar, però amb prou feines era capaç de recordar quatre càntics i oracions del començament al final. Era presonera de la seva cel·la, tot i que el menjar era abundós, i el llit, còmode. Parava l’orella per veure si sentia veus procedents de les altres cel·les i, quan anava a les latrines, intentava espiar a l’interior de les finestres de les cambres que envoltaven la seva. De l’única cosa de què estava segura era que hi havia un nadó al fons de la sala. De tant en tant, el sentia plorar amb total claredat.

Quan li va venir la menstruació, en va avisar degudament a la germana Hazel, que va semblar la mar de contenta de saber-ho. Exactament al cap de dues setmanes d’aquell dia, la seva vida va canviar per sempre.

El matí assenyalat, la germana Hazel es va presentar a la seva cella després de l’esmorzar i se li va plantar al davant.

—Avui és el dia més important de la teva vida, filla. El Senyor et crida per acomplir una missió superior i aquesta missió es farà realitat en breu. T’acompanyaré a un lloc de l’Abadia que només coneixen uns quants privilegiats.

—Es tracta de la petita capella del fons? —va preguntar la Clarissa assenyalant en aquella direcció.

—Ets una noia molt curiosa i espavilada, oi que sí? Sí, és allà on anirem. Les noies que hi van són les veritables elegides. Tu seràs una més de les moltes que han acomplert el seu deure i han estat recompensades amb el coneixement i la certesa que han servit Déu d’una forma especial i diferent.

—Què hauré de fer? —va preguntar amb veu tremolosa.

—Limita’t a seguir les instruccions de la germana Sabeline quan hi arribis. Ella mateixa s’encarregarà de supervisar el ritual.

—Quin ritual?

—Tu sempre amb les teves preguntes! L’únic que et diré és que algunes noies, les més febles, s’espanten davant del que veuen. Però tu no n’ets, de feble, oi Clarissa?

—No pas, germana.

—De fet, no. Seràs valenta, no ploraràs i obeiràs la germana Sabeline.

—Sí, germana.

—Aleshores, vine amb mi.

Un cop més, feia bon temps i va aixecar el rostre per rebre l’escalfor del sol. El cor li tremolava de por, però estava ben decidida. Si Déu l’havia triat per acomplir una missió superior, aleshores ella es doblegaria al seu desig. Passés el que passés.

Davant de la porta de la capella, les esperava la germana Sabeline. La germana Hazel li va confiar la Clarissa i se’n va anar amb passes apressades. La monja vella va indicar a la noia que la seguís a dins amb un gest sever. La Clarissa es va sorprendre en comprovar que la capella era un espai totalment buit amb el terra de lloses de pedra. L’únic guarniment era un crucifix de fusta daurat penjat a la paret del fons per damunt d’una porta fosca de roure.

La germana Sabeline va empènyer la porta, va agafar la Clarissa de la mà i la va estirar per passar a l’altra banda.

La Clarissa es va trobar en una escala de cargol molt costeruda que s’endinsava sota terra. A intervals regulars hi havia torxes penjades, però, tot i així, havia de parar molt de compte amb on posava els peus. El gir de l’escala era tan tancat que al cap d’una estona va notar que el cap li donava voltes. Quan ja no van poder continuar baixant, es van trobar davant una porta immensa que els barrava el pas.

La germana Sabeline va obrir el pany amb una pesada clau de ferro negre que portava lligada al cinturó de cuir. Per obrir-la, es va haver de repenjar a la clau amb totes les seves forces.

Es trobaven al bell mig d’una cova sumida en la penombra.

La Clarissa va aclucar els ulls per intentar treure l’entrellat del que hi veia. Amb els ulls oberts com plats, es va quedar mirant la Sabeline i, quan estava a punt de parlar, la monja li va ordenar que no pronunciés ni una sola paraula.

La cambra tenia el sostre arrodonit enguixat i emblanquinat per multiplicar la llum de les espelmes que hi havia escampades per damunt de les fileres de taules llargues.

La Clarissa es va quedar sense alè quan es va adonar del que veia. Asseguts davant de les taules, colze amb colze, hi havia desenes d’homes i nois pèl-rojos, amb la pell d’un blanc fantasmagòric. Cada un tenia una ploma aferrada entre els dits i la sucava als tinters per després escriure sobre els pergamins, contribuint així al rebombori col·lectiu de paper esgarrapat que li ressonava a les orelles. Alguns dels escribes eren homes vells, d’altres eren nois joves, però, malgrat la barreja d’edats, tots s’assemblaven. Tots i cadascun d’aquells rostres eren inexpressius i impàvids com el que tenien al costat, ulls verds clavats sobre els fulls de pergamí blanc.

Déu meu, qui són aquestes criatures?, va pensar.

Què són?

—Recorda: no diguis res! —va advertir la Sabeline.

Cap dels homes de pell pàl·lida va semblar adonar-se que la Sabeline l’arrossegava davant seu, un rere l’altre, filera rere filera.

De sobte, un home va aixecar el cap i la va mirar de fit a fit. Era ancià, potser el més vell de tots. Tenia la pell arrugada i flàccida, i amb prou feines li quedaven quatre flocs de cabells d’un gris vermellós agafats al crani rosat i amb la pell escrostonada. La Clarissa es va fixar que tenia els dits ossuts de la mà dreta tenyits per la tinta i que tenia la part del davant de la túnica tacada de groc del menjar. L’home es va posar a respirar amb pesantor, emetent uns xiulets aguts. Aleshores, un rugit greu li va sorgir de la seva gola, un soroll primitiu i animal que va fer que se li dobleguessin els genolls.

—No m’ho puc creure —va murmurar la germana Sabeline—. És que no m’ho puc creure.

La monja va agafar una de les espelmes i va estrebar la Clarissa per la màniga com qui estira una mula tossuda. Tanmateix, en notar que la noia continuava allà clavada, la germana Sabeline va tornar a estirar i va aconseguir que les cames de la Clarissa es posessin en moviment. Al final de la filera, la monja la va fer passar cap a una arcada negra com la gola d’un llop.

La Clarissa no es volia endinsar en aquell buit, però en realitat no era més que una nina de drap aferrada per aquella monja. En passar per sota l’arc, va tombar el cap i va veure que el vell de respiració dificultosa s’aixecava del seu lloc.

Tal com va haver travessat l’arc, una ferum repugnant li va ferir els narius. L’instint li va revelar que aquella era l’olor de la mort. Va sentir que se li regirava l’estómac, però encara va tenir forces per aguantar l’esmorzar.

En veure el primer esquelet esgrogueït a la llum de l’espelma que duia la germana Sabeline, se li va escapar un esgarip de por. Tenia la mandíbula oberta, com si cridés. Encara tenia adherits trossos de carn i cabells. Els ulls se li havien assecat fins a adquirir la mida d’un pèsol. A mesura que s’endinsaven a les catacumbes, va veure més —molts més— esquelets, massa nombrosos per poder comptar-los, amuntegats en nínxols excavats a la pedra. Una sola vegada a la vida havia vist un cos mort, el del seu avi exposat davant de la llar de foc abans no l’amortallessin per emportar-se’l al cementiri. Tanmateix, aquella única visió no l’havia preparat, de cap manera, per a la immensitat de tanta mort.

—On som? —va esbufegar.

—Xxxt! —va advertir la monja—. No pots parlar!

Es van aturar en arribar a una petita sala, atapeïda de nínxols del terra al sostre. La germana Sabeline sostenia l’espelma amb el braç estirat.

La Clarissa tremolava com un gos que haguessin acabat de treure de les aigües congelades d’un estany. Va sentir unes passes pesades.

Venia algú.

—Mira’m a mi! —li va ordenar la monja—. No tombis el cap.

Darrere d’ella hi havia algú.

No era capaç d’obeir. Va fer mitja volta sobre els peus i va veure el rostre impertèrrit del vell il·luminat per la llum tremolosa. L’observava amb ulls verds i vidriosos.

—No tens la més petita idea de la benedicció que t’ha tocat, filla —va mussitar la germana Sabeline—. Aquest no és un escriba qualsevol. És en Titus, el més venerable, el més prolífic. En tots els anys que fa que sóc aquí, mai no havia triat una noia. Deus ser la primera! Fes bé el teu deure.

El meu deure!, va pensar la Clarissa. Déu meu, ajuda’m!

El vell va començar a emetre sorolls greus, com grunyits, i es va començar a grapejar.

—Aixeca’t la túnica —li va cridar la germana Sabeline—. I ajup-te. Ara!

La seva vida insignificant i patètica li va passar com un flaix pel cap. Si arrencava a córrer, a on aniria? No hi havia ningú que la pogués ajudar, enlloc on amagar-se, ni diners, ni amics. Només podia fer una cosa.

Es va agafar la vora de la túnica i se la va aixecar fins a la cintura.

—Ben fet. Ara inclina’t cap a mi.

De sobte va notar una pressió a les seves parts íntimes i, tot seguit, una intensa onada de dolor quan li va estripar la virginitat. S’havia criat en una granja i havia vist com actuaven els animals en zel. Ja sabia què passava. Se sentia com una ovella muntada. Va tancar els ulls amb força, va serrar la mandíbula i no va parar de pensar un cop i un altre el mateix: «Tindré un fill. Tindré un fill».

No va durar gaire. Els grunys del vell van arribar a un punt màxim i, quan va haver acabat, de seguida es va retirar arrossegant els peus.

—Aixeca’t —li va ordenar la germana Sabeline.

Va parpellejar per ofegar les llàgrimes i, en posar-se dempeus, va deixar que la túnica li caigués fins als turmells.

—Au. Has complert el teu deure i ho has fet bé. Ara et portaré de tornada al teu dormitori. Et quedaràs estirada al llit panxa enlaire amb els genolls aixecats durant tres dies. La germana Hazel s’encarregarà de satisfer totes les teves necessitats.

—Tindré un fill? —va preguntar ella, adolorida.

—El tindràs! —va respondre la germana Sabeline—. Un de molt especial.