Vint-i-cinc

Ni en Greg ni la Nancy no van xerrar gaire durant el viatge de dues hores i mitja de Glasgow a Pinn. La major part de l’estona en Greg conduïa obeint les indicacions del GPS mentre la Nancy tenia la mirada fixa en el paisatge boirós. Tot i que no hi havia neu, tret de al cap damunt de les valls, el gebre de petits caramells encara s’aferrava amb força als marges i els prats, i tot de caramells petits degotaven de les canonades i els canalons de les teulades dels pobles.

Van arribar a Kirkby Stephen a l’hora de dinar i, com que tenien hores mortes, es van aturar en una cafeteria per menjar uns entrepans. Van agafar el diari local i van llegir tot d’articles destacats en portada referents a una misteriosa acció policial a Pinn. A les altres taules, era evident que no es parlava d’una altra cosa, però també era igualment evident que ningú no coneixia la història de fons. La Nancy li va demanar a la cambrera el seu parer i la noia li va explicar les dues teories més esteses: o bé la granja ocultava un laboratori de drogues clandestí o bé es tractava d’alguna mena de culte religiós armat. A més, va afegir:

—La gent de Mallerstang és rara, ja sap.

Van esperar que es fessin les tres per cobrir el trajecte final fins a la casa Lightburn. A dos quarts de quatre, quan només els faltaven quatre quilòmetres per arribar al destí, van trobar el trànsit aturat a la carretera secundària que duia a Pinn. La Nancy va baixar del cotxe, que estava aturat, i va preguntar a una de les persones que es passejava donant voltes al costat del seu vehicle.

—Què ha passat?

—Més endavant hi ha un control de carretera —li va explicar el conductor—. No sé quina mena d’actuació policial. —Alguns cotxes estaven girant cua per marxar—. Jo faré com ells —va anunciar l’home i es va enfilar al cotxe.

La Nancy va ficar el cap per la finestra i li va dir a en Greg:

—No tenim tot el temps del món. Aparquem al costat de la carretera i caminem el tros que ens falta.

L’agent Wilson es va despertar d’un bot al seient del darrere del cotxe patrulla. Un dels seus companys de comissaria, un policia vell i malcarat que es deia Perkins, li havia llençat a la falda un entrepà de bacó embolicat amb paper d’alumini des de la part del davant.

—Ens han donat això, però t’he deixat dormir —li va dir—. Has dormit bé?

En Wilson va intentar estirar les cames sense èxit.

—No gaire. Ens ho poden fer, això?

—Fer el què, nano?

—Fer-nos estar de guàrdia vint-i-quatre hores sense pauses com cal.

—No et molestis a trucar al teu enllaç sindical. Com que han decretat l’emergència policial, tenen dret a cruixir-te els collons. Això si no és que vols tornar a la vida de civil.

—Podria fer-ho —va observar en Wilson mentre desembolicava l’entrepà—. Tinc prou diners estalviats per anar tirant fins a l’Horitzó sense treballar.

En Perkins va rebufar.

—Tu tries, l’Horitzó arribarà i passarà, el món continuarà cantant i ballant, i tu t’hauràs de clavar un tret al cap perquè no tindràs on caure mort.

L’entrepà havia desaparegut engolit amb quatre mossegades. En Wilson es va mirar el rellotge.

—Dos quarts de tres i ja es comença a fer fosc. Anem als nostres llocs.

—Em pensava que plegaves veles.

—La senyora em mataria si em passés tot l’any que ve escarxofat al sofà de casa —li va explicar en Wilson. Alguna cosa li va cridar l’atenció a les muntanyes, amunt—. Veus allà a dalt?

—Què?

—Per damunt teu es veuen un parell de persones que caminen en direcció a la granja.

—Per l’amor de Déu —va saltar en Perkins obrint la porta. Una fuetada d’aire fred va entrar al cotxe—. Idiotes, és que no ho veuen, que els clavaran un tret? Au, som-hi.

Els dos agents van començar a pujar per la falda de la muntanya agitant els braços per cridar l’atenció dels caminants.

Quan la Nancy i en Greg van descobrir els policies en la distància, es van sentir contrariats. La caminada se’ls havia fet més llarga del que havia previst la Nancy. A més, s’havien desviat per no ser tan visibles des de la carretera i això els havia implicat enfilar una part del camí muntanya amunt. Les soles de cuir de les sabates els feien relliscar pel pendent i havien hagut de saltar per damunt de murs d’obra seca.

—Què fem? —va preguntar en Greg. La construcció de pedra que li havia esmentat en Will es veia en la distància.

—Doncs els haurem de distreure —va replicar la Nancy.

Van baixar pel vessant de la muntanya amb molta cura en direcció als policies. La Nancy li va murmurar a en Greg que la deixés parlar a ella.

—Bona tarda, agent, que hi ha cap problema?

—Què es pensen que fan, vostès dos? —va preguntar en Perkins.

—Estem passejant —va respondre ella.

—I li sembla bé? —va preguntar en Wilson—. Que no han vist el control de carretera?

—Hem pensat que només era per als cotxes.

En Perkins s’estava fixant en el calçat poc muntanyenc que duien.

—Si vostès són aficionats al senderisme, jo sóc el rei d’Anglaterra.

La Nancy els va fer el somriure més coqueta que va poder:

—Escoltin, agents, la veritat és que som periodistes. Només ens hi volem atansar prou per observar el que passa i escriure un bon article. Ens deixarien passar?

—Escolti, senyoreta —va saltar en Perkins—. Hi ha una operació policial en curs. Si haguéssim tingut uns quants quilòmetres de cinta per acordonar la zona, hauríem marcat el perímetre. O sigui que nosaltres no els arrestarem per obstrucció a la justícia si fan mitja volta i tornen al seu vehicle, sigui on sigui que l’hagin deixat.

La Nancy i en Greg es van mirar. No els quedava alternativa. Mirant de reüll la construcció de pedra que els esperava més endavant, van fer mitja volta i van marxar.

A les profunditats d’un búnquer de les RAF Fylingdales, el sistema compartit pel Regne Unit i els Estats Units anomenat Sistema d’Alerta d’Armes Balístiques dels erms de North York, un tècnic en radars de la RAF britànica i el seu homòleg de les Forces Aèries dels Estats Units treballaven davant de les pantalles en el torn de tarda.

A les 16.33 hores, un tímid cercle verd va aparèixer sis quilòmetres al nord de Whitby, en direcció d’est a oest procedent del Mar del Nord. Va aparèixer en pantalla durant dos segons i va desaparèixer. Cap de les alarmes automàtiques no es va disparar.

—Ho has vist? —va preguntar el tècnic britànic.

—Deu ser un error —va respondre l’americà.

El tècnic britànic no es va quedar tranquil.

—Ho tornaré a mirar.

Va reproduir el vídeo en una altra pantalla i va alentir la imatge. El senyal gairebé imperceptible que havia captat el sistema de radar d’antenes en fase de Fylingdale, si no és que tenia alguna anomalia, es desplaçava a tres-cents vint quilòmetres per hora a ran de terra.

—Deuen ser ocells —va suggerir l’americà.

—Uau, més que ocells semblen bòlids —va respondre el britànic—. Podria ser un senyal d’acció furtiva. —Va estirar una mà en direcció a un telèfon vermell.

—No em diguis que penses fer enlairar un esquadró per anar a veure aquest coi d’ombra! —va saltar l’americà.

—Això és precisament el que penso fer. Jo visc aquí, company. Tu, no.

Núvols baixos s’agombolaven sobre la vall de Mallerstang filtrant gran part de les últimes llums de la tarda. L’imponent pic del Senglar Gran s’enlairava a l’est de la casa Lightburn i High Seat, a l’oest. Era com si la geografia protegís la granja de la nit que s’acostava. Al fons de la vall, els reflectors d’alta intensitat, alimentats pel brunzit dels generadors, il·luminaven el terreny com si estiguessin rodant a l’escenari d’una pel·lícula.

Els agents de policia que patrullaven a peu van ser els primers de sentir-ho: un xisclet agut que va incrementar de volum ràpidament.

Alguna cosa se’ls acostava des del nord-est. Els agents Wilson i Perkins, apostats a la banda nord de la casa, van estirar el coll per buscar l’origen del soroll. El xisclet es va estabilitzar com si allò que havia estat en moviment, ara s’hagués aturat.

Tot i que es trobava a encara no un quilòmetre a l’altra banda de la vall, en Kenney va ser, potser, el primer d’identificar la font del soroll.

Va enfocar els binocles de visió nocturna en direcció a la falda occidental de la vall del High Seat i va descobrir un helicòpter suspès a l’aire i un equip d’homes que baixaven per una corda.

—Què diantre està passant? —va murmurar.

—Què passa, cap? —va preguntar en López.

—Han fet venir un equip d’operacions especials.

—Són dels nostres? —va preguntar en Harper.

—És clar que no són nostres! Crec que ho hauríem sabut, no et sembla?

—Creu que els anglesos saben el que passa allà a dins? —va preguntar en Harper.

—De cap manera —va respondre en Kenney—. Hem posat escoltes a totes les seves comunicacions. No hem sentit ni una punyetera paraula de cap Biblioteca. Igualment, però, han de ser anglesos. Qui podria ser, si no?

—No pot veure si hi ha cap escut a l’helicòpter? —va preguntar en López.

En Kenney va grunyir que no i va trucar a Groom Lake.

Una dotzena de soldats d’operacions especials armats amb rifles automàtics de canons retallats i dispositius de visió nocturna van aterrar al capdamunt de la vall i van arrencar a córrer avall, amb pas ferm malgrat l’herba relliscosa.

A l’agent Wilson li va semblar veure en la distància la silueta d’un home entre la boira i es va posar en contacte per ràdio amb la furgoneta de comandament. L’ajudant en cap de la policia va respondre la trucada i en Wilson li va dir:

—Perdona, Guv, ens han d’enviar cap home a dalt de High Seat?

—És clar que no. Què és tot aquest merder? Veus alguna cosa?

—Em sembla que… —en Wilson va deixar caure el receptor penjant al costat del cos. Instintivament es va tocar el pit i l’última cosa que va veure abans de caure enrere van ser les seves mans vermelles i humides.

En Perkins va aconseguir emetre un desesperat:

—Agent abatut! Agent abatut! —abans de rebre l’impacte d’un projectil del calibre 50 d’un franctirador al cap i caure mort al costat del seu company.

A l’interior de la furgoneta, l’ajudant en cap Raab vociferava preguntes per la ràdio.

—Totes les unitats, el foc ve de la casa o del graner?

Una allau de respostes van inundar les ones, confonent-se, i impossibilitant que en Raab pogués processar la informació.

—Res de la casa!

—Ni del graner!

—Ve de High Seat.

—Ens disparen! Home abatut!

—Els veig! Semblen militars!

—Hi ha un helicòpter dalt de la muntanya!

En Raab es va tombar cap a l’ajudant en cap de policia, que feia tota la cara d’estar a punt de vomitar.

—Som preses fàcils —va dir en Raab—. O girem cua o ens enfrontem als hostils.

Una descàrrega de bales d’alt calibre els va passar per damunt dels caps i va travessar la paret de la furgoneta, però igualment es van llençar a terra.

—Què hem de fer? —va roncar l’ajudant en cap.

En Raab va respondre amb sang freda:

—Per què no els dóna l’ordre de respondre al foc mentre jo truco als MOD per veure si puc esbrinar què diantre està passant?

L’almirall Sage es va posar histèric i va començar a cridar per telèfon. De seguida, en Kenney es va adonar que no en sabia res, de l’operació que s’estava desplegant.

—Han de ser de l’exèrcit britànic, intenten aconseguir el control de les instal·lacions —va escridassar-lo en Sage—. El que no sé és com collons ho han sabut, tret que hi hagi hagut una filtració des del Pentàgon. El secretari de Defensa s’acaba de reunir amb els caps de l’estat major per elaborar un pla propi i presentar-lo al president.

En Kenney el va interrompre:

—Almirall, acabo de ser testimoni de com uns franctiradors abatien quatre polis fa uns minuts. Vostè creu que es dedicarien a matar els seus propis homes?

—Si no són ells, qui són?

—No ho sé, senyor.

—Per l’amor de Déu, Kenney! No em diguis que no ho saps —va bramar—. Busca-ho! He d’anar a la reunió del secretari de Defensa. Truca’m després.

En Daniel Lightburn es va agenollar a l’habitació i va separar les cortines d’una de les finestres que donava al darrere. El seu fill Andrew se li va acostar de quatre grapes per damunt de la catifa:

—Vénen cap aquí?

En Daniel li va fer un gest perquè mantingués el cap baix i li va dir:

—S’acosta algú, però no és de la policia. Acabo de veure com li rebentaven el cap a un poli.

—Què hem de fer?

—Són a baix les dones?

—Sí.

—Tu i jo defensarem la casa. Si entren, els liquidem. En Kheelan i en Douglas encara són al graner, correcte?

L’Andrew va fer que sí.

—Anem bé. Aquests malparits se’ns acosten baixant des del cim, o sigui que el graner és un bon lloc per assaltar-los. Tens por, fill?

—Una mica sí.

—No en tinguis. Si ens ha arribat l’hora, és que ens ha arribat. Així de fàcil.

La Nancy i en Greg estaven ben bé al nord de la casa Lightburn quan va començar el tiroteig. La Nancy va fer estirar en Greg a terra sobre l’herba freda i va observar amb consternació com les descàrregues de bales traçadores baixaven a ràfegues des del cim de la muntanya. Va veure com els dos agents que els havien fet fer mitja volta eren abatuts amb una arma de llarg abast. Empesa pel costum, va fer el gest d’anar a treure l’arma, però no la portava.

No entenia per quina raó la policia trigava tant a respondre a l’atac, però devien haver donat l’ordre tot d’una perquè els agents es van començar a defensar amb pistoles semiautomàtiques i rifles.

—Algú més sap que existeix la Biblioteca, Greg, i se la vol apropiar.

En Greg semblava massa espantat per aixecar el cap. Ella va sentir un esmorteït:

—Qui?

—Desitjo amb totes les forces que no siguin els nostres.

—Vols dir l’Àrea 51?

Va ignorar la pregunta.

—Hem de treure en Phillip i en Will d’allà.

En Will s’havia passat tot el dia encadenat al catre que ocupava al costat d’en Phillip i l’Annie. La Haven i la Cacia els havien baixat el menjar i en Kheelan i en Daniel els havien anat a visitar amb males cares per comprovar que estiguessin lligats. Al matí, mentre feien torns per anar al lavabo, en Will havia vist un dels escribes, el més vell, que l’havia mirat com si fos transparent, com si no existís.

Durant el matí, havia intentat alleujar l’ambient una mica per animar en Phillip. Havia fet bromes i havia estat xerrant amb ell i amb l’Annie, però ara cada vegada que amb l’Annie intercanviaven algun somriure o rialla es posava fet una fúria.

A la tarda, en Will va decidir mantenir-se al marge i no fer soroll. Mentre en Phillip i l’Annie feien una capcinada, ell es mirava el rellotge i feia el compte enrere fins a les cinc de la tarda.

—Ho heu sentit? —va preguntar en Will aixecant els ulls al sostre.

Si bé esmorteïda, va reconèixer la tonada perllongada i irregular de les armes automàtiques: tiroteig.

—Ha començat —va anunciar l’Annie incorporant-se—. Han vingut a rescatar-nos.

—Tu creus? —va fer en Will—. No sento trets procedents de la casa.

—Si no, què?

—Vés a saber, però no m’agrada gens. Gairebé són les cinc. Espero que la Cacia estigui bé, si no estarem ben cardats.

En Phillip s’esforçava per no semblar espantat, però en Will sabia que ho estava.

—No et preocupis, nano —li va dir—. Ens en sortirem, i tindrem unes quantes històries per explicar-li a la mare.

Els policies es van ajupir buscant protecció mentre les descàrregues de projectils s’encastaven a les portes dels cotxes i els troncs dels arbres. L’única opció que tenien els agents de la patrulla comunitària que no anaven armats era arraulir-se i intentar sobreviure mentre els agents dels SWAT s’enfrontaven a un enemic invisible disparant a cegues muntanya amunt.

A l’interior de la furgoneta de comandament, l’ajudant en cap de policia cridava al conductor que portés la furgoneta carretera amunt, fora de la línia de foc, però just quan l’agent s’asseia darrere del volant, una nova descàrrega va rebentar el vidre i el seu cap.

Dos efectius de l’MI5 es van enfilar a la furgoneta i es van llançar a terra amb els braços estesos mentre s’acostaven a l’ajudant en cap, que estava estirat sobre la moqueta amb el mòbil enganxat a l’orella.

—No paren de passar-me d’una oficina a una altra del MOD. Sembla que ningú no en sàpiga res —va vociferar en Raab.

—Estic esperant una trucada de la central —va dir l’agent de l’MI5—. Ells tampoc no en saben res.

—He demanat ajuda d’emergència de totes les unitats de SWAT a setanta quilòmetres a la rodona, però encara trigaran una estona.

Una altra bala de gran calibre va esmicolar l’últim tros de vidre que quedava a la furgoneta.

L’agent de l’MI5 es va arrossegar per poder parlar a en Raab a l’orella.

—Si no sortim d’aquí, som homes morts.

El fragor més estrepitós que cap d’ells havia sentit mai va fer caure a terra tots els habitants de la granja amb les mans a les orelles. Era el brogit d’un milió de crits.

Tres RAF F-35C Lightning II van irrompre rugint per damunt dels seus caps a només dos-cents metres del terra. Havien vingut a 1,2 mach des del coll de Stainmore, en direcció sud, passant per damunt dels pics bessons anomenats serra dels Nou Estendards i High Seat.

Durant la fracció de segon que van passar suspesos sobre la granja, la nau principal va prendre un centenar de fotografies tèrmiques per infrarojos a alta velocitat i, quan els avions van fer una segona passada, les imatges ja s’estaven visualitzat a la base de la RAF de Boulmer, Northumberland, i al Ministeri de Defensa a Londres.

El capità de Grup Mike Rogers, a la RAF Boulmer parlava pel mans lliures amb el MOD de Whitehall. El cap del personal de Defensa, el general Sir Robert Sandage, s’estava plantat davant dels tècnics d’imatge, al costat del ministre de Defensa, George Cotting.

—Veig prop d’una dotzena d’hostils a la 337 —va anunciar en Rogers fent referència al número d’identificació d’una imatge tèrmica panoràmica.

—Hi estic d’acord —va respondre en Sandage—. Els hi han traslladat d’alguna manera. Heu trobat res en aquest sentit?

—Esperi, senyor —va demanar en Rogers—. Hem rebut un paquet d’imatges d’un sol cop. —A Whitehall, la línia es va quedar en silenci uns segons fins que en Rogers va tornar tot alterat—: Miri la imatge 732!

Un dels tècnics de Whitehall va cridar la foto. S’hi veia un helicòpter suspès damunt de High Seat.

—De qui és? —va preguntar el ministre Cotting.

—No veiem cap tipus d’identificació en aquestes vistes superiors —va protestar en Sandage—. Passi la imatge per la base de dades, oi que em farà el favor, Major? —li va demanar al tècnic sense perdre els nervis.

El tècnic va desplaçar el ratolí tàctil i va cridar un programa de reconeixement d’imatges que va trigar qüestió de segons a trobar una coincidència amb una probabilitat del cent per cent. La va mostrar en pantalla: l’helicòpter era un Mi-23/180 furtiu.

El ministre Cotting va ser el primer de reaccionar verbalment:

—Verge santa! Poseu-me amb el primer ministre.

Els soldats de terra vestits de negre avançaven amb precisió per la muntanya en direcció a la granja, aliens al foc a cegues que la unitat de SWAT i, aparentment, indiferents a la desfilada aèria de la RAF. Els dos homes que anaven al capdavant van girar en direcció al graner. S’hi van acostar sigil·losament i van veure que la porta no era tancada. Un d’ells la va obrir el tros just per entrar-hi i l’altre el va seguir a dins amb la mà posada damunt l’espatlla del primer.

—Dispara! —va cridar en Kheelan al seu nebot Douglas des de darrere de la bala de fenc.

L’impacte dels projectils va destrossar els intrusos i va deixar la porta del graner feta un colador.

En Kheelan va tornar a disparar a l’interior del graner i es va atansar amb molta precaució als dos homes que jeien coberts de sang.

—Mai no havia disparat a ningú —va dir el noi tremolós.

—Cobreix la porta lateral —va ordenar en Kheelan ignorant els sentiments del noi.

Amb una bota va empènyer un dels cossos estirats a terra. Grunyint el va girar i el va il·luminar amb la llanterna.

En veure el que tenia davant va parpellejar sense creure’s el que veia, però al final va dir:

—Collons!

El ministre de Defensa va recular fins a la consola de comandament, molt més pàl·lid.

—Què ha dit el primer ministre? —va preguntar el general Sandage.

—Ens ha donat ordre d’entrar en combat. —L’expressió de consternació que duia en Cotting al rostre demostrava que li costava molt creure el que estava dient—. Quant trigarem a tenir els SAS allà?

—Massa —va anunciar en Sandage—. El regiment 22 de la SAS és a Credenhill, Hereford. Estic plenament d’acord a enviar-los allà, però els 1 Lancs hi poden arribar abans. Són a Yorkshire. Mentrestant, proposo donar una oportunitat als Lightburn.

Just després que els Lightnings fessin una segona passada sobrevolant la granja, el líder de l’esquadró rebia una ordre de la RAF de Boulmer a través dels auriculars.

—Aquí el capità de grup Rogers. Us ordeno que entreu en combat immediatament i liquideu els hostils.

El cap de l’esquadró va virar a l’esquerra i, amb la veu encongida, li va demanar a en Rogers que repetís l’ordre.

Un cop confirmada, el pilot va indicar als seus homes que armessin els sistemes d’atac i que es preparessin.

En Kenney observava tot aquell desplegament aeri amb els binocles i va anunciar als seus homes:

—Tornen a fer una passada.

Es van sentir una sèrie de detonacions procedents dels canons de quaranta mil·límetres seguides immediatament d’un tro eixordador i una explosió enlluernadora a mig camí de la falda de la muntanya quan l’helicòpter va esclatar en flames i va caure abatut sobre el terreny.

—Això és increïble! —va cridar en Kenney—. Estem al bell mig d’un cony de guerra!

Els Lightnings van assotar els soldats de terra amb foc de metralladores i cada vegada que una ràfega de rastrejadores perforava el terra, els policies que hi havia amagats, feien un crit d’alegria.

La Nancy estava tan absorta en tota aquella exhibició aèria que no sentia ni el fred ni la humitat del terra que li estava amarant la roba. En Greg va fer l’intent de posar-se dempeus per tenir una millor perspectiva, però ella el va fer estirar a terra de nou.

—Resa perquè creguin que som dels bons —li va cridar a en Greg—. Si no, ens liquidaran.

Cada vegada que els Lightnings tornaven a passar, els invasors feien un intent inútil per abatre els avions, però les naus els sobrevolaven a gran velocitat. L’atac aeri va deixar els soldats congelats a les seves posicions a uns cent metres de la casa, i així va seguir la batalla durant aproximadament vint minuts més, fins que es va sentir un altre fragor sobre Mallerstang: el batec constant de les pales d’un rotor.

Cinc helicòpters AW159 Wildcat Lynx amb la bandera d’Anglaterra pintada van descendir en picat enmig del no-res i van aterrar a la carretera al costat de les posicions policials.

Una companyia sencera d’1 Lancs del primer batalló, el regiment del duc de Lancaster, va desembarcar al camp de batalla. Els soldats de l’exèrcit anglès van situar-se ràpidament al perímetre de la casa, fent una maniobra de pinça al nord i al sud. Amb precisió van rodejar els soldats d’operacions especials que quedaven i, al cap de quinze minuts, l’últim intrús vestit de negre queia mort.

Durant el foc creuat, ràfegues erràtiques de projectils van passar xiulant per damunt dels caps de la Nancy i en Greg. Tanmateix, al cap d’un minut que se sentissin els últims trets, la Nancy es va posar de genolls per analitzar la situació.

Era evident que les forces britàniques havien sortit triomfants en l’operació: la pregunta era contra qui. Enmig del caos de la desfeta de la batalla, amb els homes demanant a crits atenció mèdica i la policia advertint pels megàfons que els soldats es mantinguessin lluny dels edificis de la granja, la Nancy va decidir entrar en acció. Gairebé eren les sis de la tarda, però ella encara havia de complir la seva missió.

—Vine, Greg, anem. Em sembla que ho podrem fer.

Literalment el va aixecar de terra estirant-lo de la màniga i el va fer avançar pel mig del prat sumit en la foscor. Tothom estava centrat en el camp de batalla i, aparentment, ningú no es va fixar en els dos civils que corrien en direcció a una modesta construcció de pedra situada a una bona distància de la casa.

Quan només faltaven cinquanta metres, la Nancy va relliscar i va caure a terra amb força. En Greg la va ajudar a aixecar-se, però quan va mirar enrere, es va fixar en el que li havia fet perdre l’equilibri. Un fragment ardent de l’helicòpter destruït.

S’hi veia una mena d’inscripció. En la foscor, no n’estava segura, però li va demanar a en Greg, poliglot orgullós de ser-ho, si ell ho podia llegir. L’home es va inclinar damunt del tros de fuselatge amb por de tocar el ferro roent.

—Ho pots llegir?

—És xinès! —va exclamar. Aleshores, balbucejant espantat, li va dir—: Hi diu: «Exèrcit Popular d’Alliberament».