Sis

En Yi Biao era famós per tenir una taula immaculada. Com a aferrissat defensor de la tecnologia, havia prohibit qualsevol suport en paper al despatx i havia exigit que els correus electrònics i els informes es limitessin al mínim imprescindible. Malgrat que sentia una fam voraç per la informació, li agradava rebre-la en forma breu i concisa, amb només tres punts per entrega. També havia prohibit les presentacions en PowerPoint entre els seus subalterns.

—Us poseu drets i m’expliqueu el que em vulgueu explicar —els exigia—. Vull veure-us la cara i el cor, no una llista d’ítems.

De manera que la seva immensa taula de despatx amb prou feines sostenia alguns objectes (tot just un petit grup de fotos emmarcades, una Montblanc amb incrustacions de platí i diamants per signar els documents d’estat, un protector d’escriptori de cuir i una pantalla d’ordinador emergent). Les fotos explicaven la seva història. Els seus pares, tots dos membres del partit entregats a la causa, que havien estat més famosos que ell; el seu fill, llicenciat per Yale i Oxford, que ara era tota una promesa al Ministeri d’Afers Exteriors; una instantània de posat encarcarat amb el secretari general Wen Yun, i la seva preferida, la de la cerimònia de presa de possessió com a vicepresident de la Comissió Militar Central.

Aquest era el penúltim esglaó d’una llarga i mesurada carrera que havia començat amb la primera feina com a modest funcionari de províncies a Gansu fins al càrrec més elevat del país. Era el successor obvi de Wen i tan sols era una qüestió de temps que li arribés l’hora de ser el següent secretari general i president de la República Popular de la Xina.

Segurament la transició ja hauria tingut lloc si no hagués estat per l’Horitzó. Tot i que la política oficial del govern era negar la importància del 9 de febrer del 2027, hi havia tants membres del Politburó amoïnats pel cataclisme que s’acostava que el secretari Wen havia decidit posposar la retirada del càrrec fins més entrat el 2027, assumint que els escèptics de l’Horitzó tenien raó i que la Xina i la resta del món encara existirien.

Per a en Yi, l’Horitzó era la seva mosca collonera personal, una molèstia constant. Ell se situava al bàndol dels escèptics; però això no volia dir que no reconegués la precisió letal de la base de dades de Groom Lake. Tan sols defensava que era anar massa lluny creure que l’últim llibre de la Biblioteca fos equivalent a l’últim dia de la Terra. Defensava amb urpes i dents que la nació més poblada i complexa del món havia d’orientar les seves planificacions envers un futur llarg i gloriós, molt més enllà de l’Horitzó, que era, justament, la raó per la qual l’enfurismava soberanament que en Wen Yun hagués endarrerit el seu ascens.

Va mirar per les finestres del despatx, per damunt dels gratacels d’un Pequín cobert per un tel de boira. Estava a les altures, al pis superior de l’edifici 1 d’Agost, la immensa seu central de la Comissió Militar Central. Era d’hora i el sol tot just començava a despuntar. Va moure una mà davant de la pantalla per fer venir la secretària. Immediatament es va obrir la porta que donava a l’avantsala.

En Yi es va adonar que tenia un pèl de gat a la jaqueta de l’americana i, amb un gest d’irritació, se’l va espolsar. No li agradaven els gats de la seva dona, però li tocava viure amb ells.

—Quan arribi el general Bo, faci’l passar i asseguri’s que la seva visita no queda enregistrada al meu diari oficial.

El general Bo Jinping va arribar a l’hora en punt, va seure davant per davant d’en Yi i va acceptar una tassa de te. En Yi l’havia elegit a dit per dirigir el Ministeri de Seguretat Nacional, i la tria havia estat envoltada de polèmica, perquè, tradicionalment, era un càrrec que ocupava un civil. Però és que en Yi volia que fos un militar qui encapçalés els serveis d’espionatge. Sempre havia trobat que els funcionaris de l’EPA eren molt més directes que els civils, menys maquiavèl·lics, més aptes per acceptar ordres sense vacil·lar. I en Bo era un acòlit agraït.

—Fa bona cara, general.

—Gràcies, vicepresident.

—Tinc entès que el seu fill ha ascendit a capità.

—Sí, n’estem molt orgullosos, dels seus progressos.

En Yi va deixar la tassa de te damunt la taula per posar punt final a les mostres de cordialitat.

—General, m’agradaria que em donés un informe actualitzat de l’evolució de l’assumpte de les postals als Estats Units.

En Bo estava al corrent dels fets i no necessitava consultar cap anotació.

—Fins ahir s’havien rebut trenta-sis postals. Les darreres sis a San Francisco.

—Cap més ciutat?

—Encara no.

—I la reacció americana?

—Hi ha molts recursos assignats al conflicte, entre ells l’FBI, la CIA, el Departament de Defensa i el servei de seguretat interna de Groom Lake.

—I a què creuen que s’enfronten?

—Hi ha un cert desacord entre les diferents parts implicades. Tanmateix, l’equip de seguretat de Groom Lake dirigeix totes les seves sospites a un dels seus analistes, un xinès amb família a Taiwan.

En Yi va fer un somriure satisfet.

—Molt satisfactori. I em pot dir com estan reaccionant a les nostres queixes?

—La preocupació és molt elevada, vicepresident. En general, creuen que la nostra reacció és exagerada i oportunista, però, tanmateix, no poden negar que es tracta d’un assumpte legítim per part nostra. Encara insisteixen que no ho hauríem de considerar una provocació al poble xinès o el partit i, fins i tot, defensen que no hi ha cap prova que el govern dels Estats Units estigui implicat en els enviaments. Els agradaria enviar-nos una delegació de representants de l’FBI i la CIA per convèncer-nos de la seva innocència.

—Aha! —va exclamar en Yi—. Fixi’s quina manera de perdre el temps.

—Accepto la seva proposta?

—Faci. Per què no? El que més m’interessa, general, és saber cap a on va tot aquest assumpte. Quan creu que sentirem a parlar de la propera tongada de postals?

En Bo va fer un somriure.

—Crec que podria ser aviat, vicepresident.

—Molt bé —va concloure en Yi—. Mantingui-me’n informat per tal que en pugui tenir el secretari general al corrent. Ja sap què en penso, de tot plegat. En Wen Yun és una mica vell i una mica tossut. —En Yi es va inclinar endavant i va aixecar el to de veu a l’altura de les emocions que bullien dins seu—. No s’adona que ha arribat el moment que ens proclamem la gran superpotència mundial. No s’adona que l’Horitzó és una distracció i que ha arribat el moment idoni per colonitzar Taiwan d’una vegada per totes i ocupar el lloc que ens pertoca al món. Hem de convèncer el secretari general que aquest assumpte de les postals és, de fet, una provocació intolerable. Ha de comprendre que és una terrible ofensa i una amenaça simbòlica per al poble xinès, a més de fer ostentació de l’avantatge geopolític de què fa temps que gaudeixen els Estats Units en estar en possessió de la Biblioteca de Vectis. Quan era petit, sempre hi va haver la por que si es desafiava massa directament els Estats Units o amb massa duresa, ens arriscàvem a una guerra mundial. Deixi’m que li digui una cosa, general —va dir, colpejant un puny repetidament contra el palmell de l’altra mà per donar més èmfasi—. A mi no em preocupa que hi hagi una guerra mundial. Si portem els americans al límit, crec que es faran enrere. I si m’equivoco, els derrotarem. Passi el que passi, farem realitat el destí que ens correspon.