Vint-i-tres

Després d’un dinar que havia començat tard, en Greg Davis va enviar la seva secretària, la Maggie, a casa. A fora queia aiguaneu; per tant, no sortiria a fer un tomb en bicicleta i la veritat és que la perspectiva d’anar a caminar tampoc no resultava gaire atractiva. Es va estirar al sofà, es va estarrufar els rínxols i va apujar el volum de la tele. A la CNN parlaven de les represàlies que havia posat en pràctica el govern xinès en relació amb l’afer de les postals i que consistien a expulsar un seguit de diplomàtics americans assentats a Pequín amb l’acusació de ser agents de la CIA. El govern dels Estats Units negava amb contundència les acusacions i es conjecturava que estava preparant una resposta rotunda. Quan s’acabés l’estona de pànxing, penjaria un enllaç a la notícia al China Today.

Tot i que se li havia fet una petita calba a la clepsa i els cabells que li quedaven eren grisos, no havia canviat gaire físicament de quan era un jove reporter de diari. Els que no l’havien vist feia vint anys, el reconeixien a l’instant. Els seus amics, els deien la parella eterna, ja que la Laura encara conservava l’aire hippie de quan en tenia vint.

El centre neuràlgic de l’empresa basada en Internet d’en Greg era la segona habitació de l’apartament de Greenpoint que tenien a Brooklyn. Per ser una empresa de dos treballadors, Today Media registrava una producció molt important. Les revistes web d’en Greg abastaven les grans comunitats immigrants d’Amèrica amb llocs confeccionats a la mida dels seus interessos. N’hi havia per als americans d’origen mexicà, cubà, indi, pakistanès, brasiler, japonès, etc., encara que la publicació amb més seguidors els darrers dies era China Today.

El projecte consistia a agrupar notícies nacionals i dels països d’origen que fossin importants per al públic objectiu, buscar professionals lliures reconeguts que els escrivissin articles originals i vendre anuncis orientats al grup ètnic en qüestió. Tanmateix, en els últims anys, les xifres de visitants a les revistes eren massa pobres per poder demanar bones tarifes per la publicitat i en treia uns beneficis força irrisoris.

L’irritava saber que duien el nivell de vida que duien, en gran mesura, gràcies als ingressos que els reportaven els llibres de la seva dona. La Laura havia escrit nou novel·les, totes elles supervendes indiscutibles. El seu primer llibre, La Bola Demolidora, basat molt de passada en la ruptura dels seus pares, s’havia traslladat a la gran pantalla arran del gran interès que havia despertat la figura d’en Will Piper quan va fer públic el seu descobriment. Tot i que lliurava l’eterna batalla de fer-se un nom propi, a banda de ser la filla d’en Will Piper, l’editor l’havia convençut que li convenia treure partit del seu cognom, un cop més, en l’últim llibre que havia publicat, L’horitzó. Tenint en compte els temps angoixants que vivien, no era gens sorprenent que el llibre s’hagués convertit en la seva novel·la més venuda.

Tanmateix, en comptes de ser una nova contribució a la felicitat conjugal, l’èxit de la Laura havia estat una estocada més a l’eterna rivalitat silenciosa que existia entre ella i en Greg. Al cap d’uns dies de la festa que li havia organitzat l’editor per celebrar l’entrada a la llista de ficció del New York Times, les discussions s’havien tornat especialment desagradables.

Aleshores, tot d’una, la sort d’en Greg va fer un gir inesperat. Els habitants de Chinatown, a Nova York, havien començat a rebre postals i el lloc web dedicat a la Xina va començar a treure fum. Esperonat pel paper que havia tingut en Greg com el periodista del The Washington Post que havia fet pública l’existència de l’Àrea 51, el China Today es va convertir en el lloc de consulta indispensable per estar al corrent de les darreres notícies i anàlisis per a la comunitat xinesa a Amèrica, a més de per a una pila de lectors generals. Els ingressos per publicitat van començar a pujar i el seu ego apedaçat es va refer. La Laura es va adonar del canvi que havia experimentat i li va comentar que estava bé això de no viure amb un tocacollons. I quan el seu pare va tenir l’atac de cor, en Greg s’havia portat com un marit i un gendre com Déu mana. La Laura va informar el gabinet domèstic d’amigues que tot semblava apuntar que el seu matrimoni, al final, no naufragaria.

La Laura va arribar a casa, es va treure l’impermeable xop de pluja i es va asseure a mirar les notícies.

—Com t’ha anat el gimnàs? —va preguntar en Greg.

—Suposo que bé.

—Sembles cansada.

—He dormit bé, però estic preocupada.

—No saps res del teu pare?

—Res.

—En Nick ha trucat —va explicar en Greg. El seu fill, ja a l’institut, tenia la mateixa edat que en Phillip. A la Nancy i a la Laura les havien conegudes per estar embarassades a la vegada i en Will gairebé s’havia vist en la tessitura d’haver de triar entre assistir al naixement del seu primer fill o al del seu primer nét.

—Tot bé? —va preguntar la Laura.

—Està bé. Només trucava per saber si hi havia notícies dels nois. —Tot seguit va dir—: Quan vas parlar amb la Nancy per última vegada?

—Ahir al matí. Ja t’ho vaig dir, no?

Va fer que sí, com si se’n recordés.

—Com et sembla que estava?

—Estressada. Està molt amoïnada, però no hi ha manera que el director la deixi marxar a Anglaterra.

—Per això de la Xina? —va preguntar ell fent un gest en direcció a la tele.

—Ja ho saps, per la Xina! Aquest assumpte és un maldecap per a tothom, menys per a tu.

—Ara com se suposa que m’ho he de prendre, això? —va replicar ell, enrabiat.

—Ho sento —es va disculpar ella—. No volia dir res amb això. Estic fatal.

—Sí.

Es va aixecar.

—Vaig a la dutxa.

Incapaç de mossegar-se la llengua li va deixar anar:

—Que per fi estigui guanyant quatre calerons no em converteix en mala persona, saps.

—És clar —va sospirar la Laura, i va tancar la porta de l’habitació.

El NetPen d’en Greg va sonar anunciant l’arribada d’un correu electrònic. Per uns moments va sentir la temptació d’ignorar-lo, però després el va arreplegar de damunt la tauleta de centre i li va ordenar que llegís el missatge.

La veu profunda de dona que havia triat per a les locucions va murmurar: «Emissor: Phillip Piper. Assumpte: Només per als teus ulls i els ulls llatins de la Laura. Missatge: Codificat. Lamentablement, és impossible continuar la lectura».

En Greg pràcticament va volar fins al despatx per obrir el correu electrònic a la tauleta tàctil. El cos del missatge era un garbuix de símbols i codis automàtics amb una capçalera que deia: Protocol de túnel 1812.

—Què diantre…? —va murmurar.

Va prémer el botó d’ordres del NetPen i va cridar el número de feina de l’assessor en TIC de l’empresa.

—Hola, Nelson, sóc en Greg.

Una veu calmosa va emergir del mòbil:

—Ei, nano, com va?

—He rebut un correu electrònic codificat amb una cosa que es diu «protocol de túnel 1812». Com l’he d’obrir?

—És una eina de codificació de protocol obert, però és bastant difícil. S’han fet alguns intents per prohibir-lo, perquè hi ha gent amb males arts que el fan servir per a les seves activitats il·legals, però encara corre pel món. Necessites una clau.

—Quina clau? Tinc cap clau, jo?

—Aleshores, no estàs de sort, noi.

En Greg va apujar el to de veu:

—Nelson, això és una urgència, collons. Qüestió de vida o mort, d’acord? Necessito que m’ajudis.

—Ei, que ja t’he entès, nano. Per què no me’l reenvies i li faig un cop d’ull?

—No puc. De fet, no hauríem ni de parlar-ne per telèfon. Vine a casa.

—A Brooklyn?

—Per l’amor de Déu, Nelson, si vius a Manhattan. Quin problema hi ha?

—El codi postal canvia, nano.

—Agafa un taxi. Et vull aquí ara.

En Nelson Federman va arribar al cap d’una hora amb posat de fàstic en aquella cara de pa de quilo. A la Laura li havia dit que venia a casa per ajudar-lo a solucionar un problema de xarxa, de manera que la noia no va donar més importància a la visita. Tot i que l’estrès li havia causat un bloqueig productiu força important a l’hora d’escriure, insistia a repetir tot el cerimonial i s’estava inclinada sobre el seu vell portàtil.

—Ei, Laura —va saludar-la en Nelson—. Ets una enamorada dels teclats de la vella escola.

—Sóc incapaç de dictar —va respondre—. Sóc massa vella per canviar la meva manera d’escriure.

—Em va agradar el teu últim llibre. Quan sortirà el proper?

En Greg va interrompre la xerradeta.

—Au, Nelson. El temps són diners —i se’l va emportar al despatx i va tancar la porta.

En Nelson va mirar el correu electrònic i es va fregar els quatre pèls que tenia a la barbeta.

—Mira, normalment aquestes coses funcionen amb una clau que s’ha acordat prèviament i que, per tant, coneixen l’emissor i el receptor. Aquest nano, en Phillip, no t’ha enviat res abans?

—No, res.

—Doncs no hi puc fer res, nano. Aquest protocol és un algoritme de corba el·líptica amb una clau de sis-cents vint bits. Podria ser o no ser descodificable. En el món dels pirates hi ha qui diu que algunes agències fantasma poden desentrellar bèsties com aquesta, però per fer-ho es necessita una fera informàtica d’última generació. —Es va fixar en la pantalla i va dir—: No et diu res l’assumpte del missatge?

En Greg el va llegir en veu alta:

—Només per als teus ulls i els ulls llatins de la Laura. No sé què vol dir amb això dels ulls llatins de la Laura.

—Bé —va respondre en Nelson amb to triomfal—, aquí tens la resposta, nano. Estic segur que aquesta és la clau.

—Què? Els ulls llatins de la Laura?

—Quan un es pren la molèstia de tunelar, segurament és perquè no convé que la clau corri alegrement pel món. Més aviat, aquest tal Phillip el que vol és portar-te a la resposta correcta. Au, passa’m el control de la màquina.

En Greg va ordenar un canvi d’usuari i, amb el control de veu, en Nelson va navegar fins a un lloc pirata d’encriptació. Va retallar i enganxar el missatge de correu electrònic en un motor d’encriptació i hi va introduir UllsLlatinsLaura com a clau.

Error de descodificació.

Ho va tornar a provar amb altres variants, però no se’n va sortir.

—D’acord, nano, què tenen els ulls de la Laura?

En Greg es va quedar pensant uns moments i, tot d’una, se li va il·luminar el rostre.

—Són de colors diferents! Un és blau i l’altre marró! El seu pare sempre se’n riu.

—D’acord, doncs. Provem-ho.

Es va estar una estona provant totes les combinacions possibles amb les paraules «un és blau i un és marró».

Cada vegada apareixia el mateix missatge: Error de descodificació.

En Nelson va arrufar el front i va dir:

—Ei, ja ho tinc, potser ho hauríem de provar posant blau i marró en llatí.

Deu minuts més tard ja havien buscat les paraules i esgotat totes les variants possibles de «puteulanus» i «frons» sense gaire sort. En Nelson començava a estar fastiguejat i no parava de mirar-se el rellotge intencionadament.

Al final, en Greg es va aixecar de la cadira i va obrir la porta. Va cridar en direcció al menjador:

—Laura, això teu dels ulls, té algun nom?

—Qui ho vol saber?

—En Nelson, pel que sembla hi està obsessionat.

—Ei! —va saltar en Nelson a la defensiva—. A mi no m’hi fiquis. La Laura va cridar des del menjador:

—Ja m’està bé que t’agradin, Nelson. És un trastorn congènit que es diu Heterochromia iridum.

En Greg va donar un cop de porta i va exclamar:

—Llatí!

Amb l’ajuda d’en Greg, en Nelson va introduir el terme a la línia d’accés i va dir:

—Intro.

Descodificació correcta.

Va transcórrer un lapse d’un parell de segons i tot aquell garbuix de lletres i xifres es va transformar en un text amb una foto al final.

En Greg es va plantar ràpidament davant de la pantalla, impedint que en Nelson pogués veure res.

—Ets el millor, Nelson. Cobra’m el doble.

—No el puc llegir, nano?

—Podries. Però si ho fessis, t’hauria de matar.

—Et triplicaré la factura perquè ets un tros de malparit, Greg.

Quan va ser fora, en Greg va seure a llegir el correu electrònic fet un sac de nervis.

Parpellejant amb incredulitat, en Greg mirava la imatge d’una filera de llibreries velles que contenien un mar de llibres enquadernats amb cuir. Les de més a prop de la càmera tenien, clarament, la data al llom: 2440.

L’agent Brent Wilson va ser rellevat del seu lloc a càrrec d’un control de carretera a la B6259 el temps just per anar a buscar una tassa de te calent a la furgoneta de comandament. Mentre seia en una cadira plegable envoltat de la fredor de la nit gaudint de la pausa, va sentir que el cridaven pel nom.

El sotsdirector de policia el cridava des dels graons de la furgoneta. Encara amb la tassa a la mà, el va fer anar a la part del darrere del vehicle, on, per evitar obrir-se el cap, va haver d’ajupir-se. El cap de les autoritats de Cúmbria, en John Raab, havia vingut des de Penrith i estava assegut darrere d’una taula de treball.

—Agent Wilson —va rebre’l en Raab—. Segui i acabi’s de prendre el te. A fora fa un aire força empipador.

—Sí, ja ho pot ben dir, senyor —va respondre en Wilson—. És brutal.

—M’han dit que va conèixer l’Annie Locke i en Will Piper quan van arribar a Kirkby Stephen.

—Sí, senyor.

—Parli-me’n. Tot el que recordi. Em voldria fer una idea de com podrien reaccionar en una situació d’amenaça. He demanat informes d’ella a l’MI5, però es comporten com si els hagués demanat que m’expliquessin un secret nacional.

—Tots dos eren molt agradables, molt amables, diria. Els vaig conèixer a l’estació i els vaig ajudar a imprimir uns quants cartells amb la foto del nen perquè els pengessin pel poble.

—I en Piper? Quina sensació li va causar?

—Bé, és un home gran. No és cap criatura, però sí que és cert que se sap moure. La veritat és que em va semblar un home terriblement preocupat pel seu fill.

—I la senyoreta Locke?

—Tenia empenta, suposo. Jove i espavilada. Decidida, diria. De les que un posaria la mà al foc que se sabrà fer un lloc als Serveis de Seguretat.

—Bonica, també.

—Hi estic d’acord.

—Pel que sembla, en Piper s’ha guanyat tota una reputació com a galant. Cap indici que hi hagués una relació personal entre ells?

—Perdoni, senyor?

—Podria repercutir en la seva capacitat de raonar i la presa de decisions en una situació perillosa.

L’agent Wilson encara semblava desconcertat per la pregunta.

—Crec que s’havien conegut aquell mateix matí, senyor.

—Molt bé, doncs. Acabi’s el te i torni al seu lloc.

Quan en Wilson va ser fora, el sotsdirector de policia va preguntar a en Raab:

—Deu fer un parell d’hores que no intentem establir-hi contacte. Vol que ho tornem a provar?

—Sí, per què no? Aquest cop feu servir el megàfon. Intimideu-los cada cinc o deu minuts, però aneu canviant els intervals entre un avís i el següent, així els desorientarem. Farem com en aquella antiga tortura xinesa de l’aigua, d’acord? Si aquesta nit no podem dormir, ells tampoc no ho faran.

—En una granja com aquesta podrien tenir provisions suficients per viure un mes. Quant de temps els estarem esperant a fora?

—És molt d’hora per dir-ho, Paul. No és que estiguem parlant del setge d’Orleans, precisament. Els tenim rodejats. No aniran enlloc. Fins ara no han fet cap petició. Els de l’MI5 portaran dispositius de visió nocturna i aparells d’escolta. L’ambaixada americana té molt d’interès a saber si en Piper i el seu fill són allà a dins, com suposem nosaltres. No podem perdre el cap en cap moment, hem d’anar amb peus de plom. I seguint els procediments.

El vicepresident Yi acabava d’oferir una conferència als alumnes d’últim curs de l’Acadèmia de Ciències Militars de l’EPA ubicada en un barri occidental de Pequín quan el NetPen el va avisar que acabava de rebre una sol·licitud codificada de VidLink.

Va demanar una sala privada i el director de l’acadèmia el va fer passar al seu despatx, on el va deixar a soles.

En Yi va desplegar la pantalla del NetPen i va acceptar la sol·licitud. La cara del general Bo va ocupar la pantalla. En Yi va endevinar de seguida que li havia de dir alguna cosa molt important, pels ulls com unes taronges que feia.

En Yi va escoltar l’informe i va tancar la sessió amb un simple:

—Gràcies, general. Ho comprenc.

Va tancar els ulls amb gratitud i va notar que se li negaven de llàgrimes. Quan se’ls va haver eixugat amb un mocador, va avisar la seva secretària personal amb un VidLink i li va comunicar:

—Informa els homes del secretari general Wen que seré al seu despatx d’aquí a deu minuts. Digues-los que hi vaig per portar-los la gota que fa vessar el got.

En Kenney picava de peus sobre la gespa gebrada en un intent inútil d’escalfar-se’ls. De tant en tant, separava els arbustos per observar l’activitat que tenia lloc més avall a través dels binocles de visió nocturna. No esperava que aquella nit l’activitat fos significativa, però no se sabia mai. Tocava esperar, tàctica que la seva unitat dominava amb excel·lència. Ara bé, li hauria agradat més haver d’esperar en un clima de pantalons curts i samarreta.

Aleshores es va adonar que el NetPen li vibrava a la butxaca. Per no interrompre el silenci, el va posar en mode text i va desplegar la pantalla. Es tractava d’un missatge de prioritat d’en Klepser, el cap de vigilància electrònica de Groom Lake. Va seure damunt del sac de dormir enrotllat per llegir-lo.

Havien enviat un missatge codificat des del dispositiu d’en Phillip Piper al d’en Greg Davis amb una línia d’assumpte molt desconcertant. El punt d’origen era la casa Lightburn.

En Kenney sabia de sobres qui era en Greg Davis. Qualsevol que conegués la història de l’humiliant daltabaix que havien viscut els vigilants i en Malcolm Frazier l’any 2010 sabia que en Davis era la vàlvula d’en Piper. El filtrador. Segurament, en Piper ara feia servir el mòbil del seu fill per tornar a contactar amb en Davis.

Què punyetes passava?

En Kenney va pujar ajupit quaranta metres més per la muntanya fins a un altre grup d’arbres, des d’on podia parlar en veu baixa sense que el sentissin. Els va fer un senyal a en López i en Harper indicant que tot anava bé i va trucar en Klepser pel VidLink.

—Quin nivell d’encriptació té el correu que acabeu de detectar? —va preguntar en Kenney.

—Sis-cents vint bits.

—Merda. La clau segurament es troba en aquest endimoniat assumpte, no trobes?

—Segurament, però no serà fàcil trobar-la, ja que és molt probable que estigui buscada a mida.

—El que t’he dit, merda.

—Crec que la puc trobar, cap.

—Si?

—Tenim un nou algoritme que estic provant fa dies. Si m’autoritza per fer fora tots els usuaris que estiguin fent servir els sistemes, crec que puc tenir prou potència informàtica per craquejar-la.

—T’hi autoritzo. Si ho aconsegueixes, et juro per Déu que t’ompliré la piscina de cervesa.

—Encara hi ha una altra cosa, cap. He tingut un pressentiment i he intervingut els pagaments amb targeta d’en Davis. Deu fer cosa d’uns quinze minuts ha comprat un bitllet del JFK a Glasgow que surt avui a les 19 EST.

—Nano, tan bon punt tinguis la piscina plena, t’hi deixaré caure un equip d’animadores.