Vint-i-u

Cap experiència anterior m’havia preparat per al que vaig testimoniar aquella nit fatídica. A la llum del fanal de l’Abigail es va il·luminar un estrany univers. Em sentia com si hagués descobert la cova d’Aladí, si bé les riqueses que s’estenien davant dels meus ulls eren, amb diferència, molt més valuoses que un botí d’or, de plata i de gemmes. Per a un vell impressor com jo, un home que havia amassat la seva fortuna elaborant manuscrits, l’alegria més gran era descobrir el tresor més gran revelat a l’home entre les cobertes d’uns llibres delicadament relligats.

Amb els dos peus posats en terra ferma, en Benjamin Franklin es va descobrir envoltat de volums gruixuts enquadernats amb cuir i l’aroma dolça i florida de les pells d’animals que s’havien utilitzat en la seva elaboració. L’Abigail era al seu costat, sostenint el fanalet ben amunt.

—Ho veieu, ja us ho havia dit —va anunciar amb orgull—. Ja us ho havia dit.

—Tu em vas dir que em proporcionaries una prova de l’existència de Déu, criatura, i jo l’únic que puc veure és una immensa biblioteca soterrada.

—Aquesta no és una biblioteca qualsevol, senyor Franklin. Agafi un llibre i miri’l.

A l’atzar, en va triar un dels que li quedaven a l’altura dels ulls i el va retirar de la lleixa. Sobre el relligat hi havia gravada una data: 1324. En obrir-lo, el llom va cruixir com si fos el primer cop que les pàgines se separaven. En adonar-se que no duia les ulleres de llegir, va oferir el llibre de l’Abigail i va buscar la funda de les ulleres. Un cop la muntura de filferro va ocupar el lloc que li pertocava, va reclamar el llibre i en va escodrinyar la pàgina.

—Sembla que sigui alguna mena de registre. Noms i dates. Si bé es tracta d’un registre certament estrany. Hi consten tota mena de noms estrangers, no és precisament la barreja d’ànimes que em podria imaginar que convivien en aquestes terres al segle XIV. Per què precisament a l’illa de Wight s’hi haurien de concentrar xinesos, àrabs i portuguesos?

—Fixi’s en les dates, senyor Franklin —va insistir la noia amb urgència.

—Ah, «Natus» i «Mors», «Mors» i «Natus», una vegada i una altra. Es tracta de dates de naixement i de defunció. Tanmateix, no acabo de treure’n l’entrellat, ni tampoc no aconsegueixo entendre la naturalesa de la població que hi ha registrada.

—Doncs, aleshores, us ho mostraré jo —va insistir l’Abigail—. Veniu amb mi.

En Franklin va tornar el llibre al seu lloc i, guiant-se amb la llum del fanal, van deixar enrere prestatgeries carregades de llibres idèntics enquadernats amb cuir. En arribar al centre d’aquella immensa cambra subterrània van descobrir un passadís central que discorria com una fletxa creuant aquell llarg eix. Van girar a l’esquerra, però llavors la noia es va adonar que les dates que figuraven als lloms dels llibres seguien la seqüència equivocada i, per tant, va canviar de direcció estirant el desconcertat ancià per la màniga.

—On anem? —li va preguntar en Franklin.

—Al 1774.

—Com, si se’m permet fer la pregunta, hi pot haver llibres amb data del 1774 si actualment som a l’any 1774? És evident que aquesta cambra ha estat segellada durant molt de temps.

L’únic que va dir la noia va ser:

—Ja ho veureu.

—Aquest lloc em confon —va dir ell.

El fanal tot just il·luminava uns sis metres per davant dels peus de la noia. No podia veure si el passadís tenia un final, i el cansament i la consternació li feien les cames pesades i els peus feixucs sobre les lloses del terra.

Les dates cada vegada s’acostaven més al present. En Franklin sentia la temptació intensa d’agafar un llibre i estudiar-lo, però l’Abigail avançava amb decisió i no tenia ganes de quedar-se enrere. Tanmateix, tot d’una, quan es va fixar en la data 1581 en els lloms dels llibres que tenia més a la vora, va cridar a l’Abigail perquè s’aturés. A la perifèria del seu camp de visió, li havia semblat veure alguna cosa a terra.

—Vine aquí!

Abans que la noia arribés, va aixecar el fanal i va avançar pel passadís estret. Hi havia un manyoc de roba a terra, una massa de matèria marró i negra. S’hi va atansar i, aleshores, va esbufegar amb força en adonar-se que era un esquelet vestit estirat de panxa enlaire.

Al crani hi quedaven adherits trossos de carn coriàcia i cabells negres. Al costat reposava una caputxa negra i llisa. En Franklin es va agenollar amb la curiositat d’un forense i li va mostrar a la noia el punt on el crani havia rebut un impacte, i li va fer notar que el terra de sota estava tacat del color marró de la sang antiga. La roba de l’esquelet era negra (un gipó de coll alt folrat, calçons fins als genolls, mitges esllenegades sobre uns ossos llargs i botes de cuir). El cos reposava damunt d’una capa llarga i negra, amb el coll folrat amb pèl d’animal.

—Per com va vestit diria que aquest cavaller voltava per aquest món durant el regnat de la reina Elisabet.

—Això quan va ser? —va preguntar la noia.

—Fixa’t en les dates dels llibres que hi ha més a prop —va indicar en Franklin—. M’atreviria a dir que li interessava molt més conèixer el seu temps, de la mateixa manera que nosaltres semblem sentir-nos atrets cap als nostres temps. Va ser aquesta curiositat la causa del trau que té al cap. Encara creus que hauríem de consultar llibres amb la data del 1774? —va preguntar.

—Ho hem de fer, si voleu entendre què és aquest indret —va insistir l’Abigail.

—Molt bé, deixarem reposar en pau aquest bon home. No em fa por. Són els vius els que m’atemoreixen.

Van continuar avançant pel passadís central, deixant enrere llibres que duien gravades dates que anaven des del segle XVII fins al XVIII. Com més s’acostaven al 1774, més gran era l’aprensió que sentia en Franklin. On eren? Què era el que li volia ensenyar aquella noia?

Per fi, en Franklin va veure el primer dels llibres que portaven l’any 1774 gravat, però l’Abigail va continuar endavant, endinsant-se en la cambra.

—Aquí! —va cridar-la—. Aquí tenim el 1774!

—Gairebé hi som —va respondre ella.

La va seguir. Quan va descobrir un llibre amb l’any 1775, va recular i després es va endinsar entre les fileres de llibres.

—Aixequeu el vostre fanal —li va demanar.

Va agafar un dels llibres de sota, va mirar una pàgina, el va tornar a lloc. Després va avançar unes passes i en va agafar un altre.

—Què busques? —va preguntar-li amb impaciència.

—Digueu-me quin dia va traspassar la vostra esposa.

Gairebé li va caure el fanalet de les mans.

—Déu del cel, per què ho vols saber?

—Us ho prego. Digueu-m’ho.

—El 19 de desembre.

—Quin era el seu nom de naixement?

—Quina mena de pregunta és aquesta?

—Digueu-m’ho!

—Es deia Deborah Read.

—Lletregeu-me’l.

—R-E-A-D. De debò, criatura, això ja és massa!

Al cap d’uns minuts de buscar entre les prestatgeries, el seu gest va passar d’inquiet a triomfal.

—Aquí, senyor Franklin. Mireu això!

La pàgina estava atapeïda de noms. Tanmateix, va ser com si tots s’esvanissin quan va veure el nom de Deborah Read escrit amb un traç prim de tinta.

Al costat del seu nom s’hi llegia:

Mors 19 de desembre de 1774

El cap li va començar a donar voltes. Va notar que els genolls li fallaven i es va haver d’agafar a una de les fornides prestatgeries.

—Ho enteneu ara? —va preguntar la noia.

En Franklin va intentar parlar.

—Com pot ser?

—Les mans d’aquells que van escriure aquests llibres eren guiades per Déu. Va ser així.

—És que no m’ho puc creure. És impossible.

—Doncs, aleshores, us n’ensenyaré més —va insistir—. Quin dia vau néixer?

—El 17 de gener de 1706.

—Doncs, anem a buscar-vos.

Van canviar de direcció i, al cap de deu minuts, en Franklin tenia al davant dels ulls el seu nom.

Benjamin Franklin Natus 17 de gener de 1706

No hi havia res on seure, de manera que es va asseure al terra de pedra i li va fer un gest a l’Abigail perquè segués al seu costat.

—Cal que m’ho expliquis tot. Tinc tantes preguntes que amb prou feines sé per on començar. Com ho sabies, que hi havia aquesta biblioteca aquí?

—El coneixement de l’existència de la Biblioteca de Vectis ha passat de pares a fills en el si de la meva família. Jo n’estava segura, però em feia por no ser capaç de trobar-la.

S’estava posant vermell i les preguntes no paraven de sortir disparades a discreció.

—Com és que la teva família sap que existeix aquest lloc? Què en saps, dels homes que van escriure aquests llibres? Fins a on està predit el futur? Per què…?

El va interrompre.

—Si us plau, senyor Franklin, calmeu-vos o emmalaltireu. Us explicaré tot el que sé.

Quan l’Abigail va haver acabat de narrar-li la història oral que li havien explicat a casa, en Franklin semblava esgotat. Mentre la noia parlava, s’havia tret de la butxaca la llibreta que sempre duia al damunt i el llapis de dibuix i havia pres notes. Quan va deixar el llapis, va veure que havia pres nota de paraules com Abadia de Vectis, monjos, Orde dels Noms, escribes, cabells rojos, Clarissa Lightburn, Pinn.

Va aixecar els ulls amb cansament.

—M’he passat la vida explorant el món natural que Déu ha creat. Sempre he sentit una admiració il·limitada per l’obra del nostre Creador, però ara veig amb una claredat indubtable que té a les seves fermes mans les regnes dels elements fonamentals del nostre destí. Certament, infon temor envers ell.

L’Abigail va assentir.

—I ara em dius, estimada criatura, que aquesta empresa llibresca es perpetua de manera constant a la teva llar, a Yorkshire? —va preguntar en Franklin.

—Sí —va confirmar la noia—. Per això me’n vaig anar.

—Explica’t.

—M’havia arribat l’hora de portar-ne un d’ells al món.

Tot d’una, en Franklin va fer un posat paternalista.

—Ah, ho entenc. Però, tanmateix, hi vols tornar.

—No hauria d’haver fugit —va explicar-se l’Abigail—. He vist coses molt pitjors i n’he fet encara de més dolentes en el temps que fa que sóc al servei del baró, allà a baix a les coves.

—T’entenc. —Es va posar dempeus i va coixejar unes quantes passes amb el peu afectat de gota—. Abigail, em queda poc temps a Anglaterra, però et portaré a Yorkshire. Llogaré el carruatge més exquisit i el tir de cavalls més veloç. El científic que porto a dins no es pot resistir a la temptació de veure en carn i ossos aquestes criatures. Tanmateix, abans hem de fer una tasca aquí.

La noia semblava d’allò més contenta.

—Quina?

—Fins a quin punt del futur arriba aquesta biblioteca?

—La nostra comença l’any 2027, de manera que suposo que fins llavors.

—Déu meu! —va exclamar en Franklin—. Quina perspectiva més immensa. És del tot aclaparador. Els límits del meu interès són molt més modestos. Jo tan sols vull fer un cop d’ull al futur pròxim.

Havent dit això, va anotar unes paraules en una pàgina nova de la llibreta i la va arrencar.

—Escolta’m, Abigail, a Amèrica estan tenint lloc esdeveniments molt importants. Els meus conciutadans s’estan preparant per a una guerra amb Anglaterra. Aviat celebraran el segon Congrés Continental a Filadèlfia i espero poder ser al seu costat. Em demanaran consell. Continuem amb les converses o encetem la lluita? Podem guanyar o la derrota serà aclaparadora? Tinc una lleugera idea de com podria tenir informació privilegiada. En aquest full he anotat una llista dels homes d’Estat més importants d’Amèrica. Si bé aquesta és una tasca que m’incomoda en gran manera, conèixer les seves dates de traspàs m’ajudarà molt.

Li va mostrar els noms que havia anotat al full:

John Adams Thomas Jefferson George Washington Alexander Hamilton John Jay James Madison

En acabat li va demanar que l’agafés.

—Posem-nos a treballar amb tota la prestesa possible. Començarem al present i avançarem cap al futur. Ens dividirem la feina. Jo buscaré les dates de defunció d’aquests cavallers l’any 1775 i els següents anys senars. Tu faràs el mateix per al 1776 i els anys parells. Ho veus? Si trobes cap d’aquests noms, m’avises de seguida.

La noia va necessitar més explicacions, però un cop va haver copsat la idea, es van separar, i tos dos van començar a treure llibres de les prestatgeries.

Van passar hores. Sumit en la penombra de la cambra, en Franklin no podia saber que ja feia molta estona que s’havia acabat la nit. Concentrat en la feina, va perdre la consciència de tots els sentits tret de la vista mentre repassava un mar de noms interminable a la recerca dels que buscava.

Un rere l’altre van aparèixer als seus ulls i als de l’Abigail fins que en Franklin va cridar la noia i li va anunciar que havia arribat el final de la recerca. Només quedava un nom per trobar.

—Hem fet una bona feina —va explicar en Franklin—. Tots, tret d’en Madison. Tu n’has trobat tres, i jo dos, i tinc la resposta que volia.

—Encara n’he trobat un altre —va dir amb els ulls fixos a terra.

—Al final has trobat en Madison? —va preguntar ell.

—No. Us he trobat a vós.

En Franklin va exhalar un sospir cansat.

—No ho vull saber. —Es va fer un silenci llarg, incòmode, fins que va preguntar—: És aviat?

—No serà aviat.

—Bé, doncs, això és bo, perquè em queda molt per a fer abans d’encetar el son etern. Vet aquí el que tenim: Washington, 14 de desembre de 1799; Hamilton, 12 de juliol de 1804; Adams i Jefferson: tots dos, sorprenentment el mateix dia, el 4 de juliol de 1826; Jay, 17 de maig de 1829. Madison, que Déu beneeixi la seva ànima, els sobreviurà a tots, si no és que ens l’hem passat. Saps què significa això, Abigail?

La noia va fer que no amb el cap.

—Si el que s’acosta és la guerra, aquests homes, els nostres líders més il·lustres, els nostres generals, no cauran víctimes del conflicte; ni tampoc no penjaran d’un penol britànic. Gaudiran d’unes vides llargues i bones. Significa, Abigail, que si hi ha un enfrontament amb els anglesos, guanyarem! O sigui que això és el que diré als meus companys d’armes: que anem a la guerra!