Pròleg

Ja sóc més vell que el meu besavi. Durant la segona batalla de Champagne, el capità Thibaud de Chasteigner tenia trenta-set anys quan va caure, el 25 de setembre de 1915, a les 9.15 h, entre la vall de la Suippe i el límit del bosc d’Argonne. Vaig haver d’assetjar la meva mare a preguntes per saber-ne més coses; l’heroi de la família és un soldat desconegut. Està enterrat al castell de Borie-Petit, a la Dordonya (on viu el meu oncle), però he vist la seva fotografia al castell de Vaugoubert (on viu un altre oncle): un jove alt i prim en uniforme blau, amb uns cabells rossos tallats com un raspall. En la seva última carta a la meva besàvia, en Thibaud afirma que no disposa d’unes tenalles per tallar els filferros espinosos per tal d’obrir-se un camí cap a les posicions enemigues. Descriu un paisatge cretós i pla, una pluja incessant que transforma el terreny en uns aiguamolls fangosos, i diu que ha rebut l’ordre d’atacar l’endemà al matí. Sap que és a punt de morir; la seva carta és una mena de snuff movie —una pel·lícula de terror feta sense trucatges. A l’alba, va complir el seu deure mentre cantava el cant dels Girondins: «Morir per la pàtria és el destí més bell, més digne d’enveja!». El 161è Regiment d’Infanteria es va llançar contra una paret de bales; com es podia preveure, el meu besavi i els seus homes van quedar trinxats per les metralladores alemanyes i ofegats pel clor. Es pot dir ben bé, doncs, que en Thibaud va ser assassinat per la seva jerarquia. Era alt, era ben plantat, era jove, i França li havia ordenat que morís per ella. O més aviat, una hipòtesi que dóna al seu destí una estranya actualitat: França li va donar l’ordre de suïcidar-se. Com un kamikaze japonès o un terrorista palestí, aquest pare de quatre criatures es va sacrificar amb coneixement de causa. Aquest descendent dels croats va ser condemnat a imitar Jesucrist: donar la seva vida pels altres.

Sóc descendent d’un cavaller valerós que va ser crucificat als filferros espinosos de Champagne.