23. El carrer Maître-Albert

Quan el meu pare va tornar a ser solter, es va instal·lar en un dúplex amb bigues i moqueta blanca de pèl llarg del districte V. El meu germà i jo hi teníem cadascun una habitació en el pis de dalt, però, com a mitjana, només hi passàvem un cap de setmana al mes. En aquell moment, el meu pare tenia trenta-cinc anys: vuit menys que jo en escriure això. Com podria jutjar avui la trentena turbulenta del meu pare des de la meva quarantena en estat d’arrest? Segons el meu punt de vista, es transforma completament a partir del seu divorci: l’home de negocis ocupadíssim no s’assembla gens ni mica a l’estudiant boig per la filosofia antiga, incòmode en les fotos del seu casament. Dirigeix un gabinet americà de headhunters (el meu pare és un dels importadors a França de l’ofici de «caçador de caps»), fa la volta al món quatre vegades l’any, es converteix en un jet-setter en vestit i corbata Ted Lapidus, segur de si mateix, com potser només ho són els homes desgraciats. Va decidir plantar cara adherint-se al món capitalista; es va resignar a ser successful. Ric, bell i sol, sovint rebia amics a casa seva i feia còctels. Aquesta paraula condensa tota sola la meva infantesa, em fa l’efecte d’haver passat tots els anys setanta en còctels. A les taules baixes hi havia revistes plenes de dones nues: Absolu, Look, Lui («la revista de l’home modern»), entre dos números de L’Expansion o de la revista Fortune. El meu pare era un home de negocis amb maletí, Aston Martin DB6 i cigars cubans, cosa que no impedia que mantingués sobre tot plegat una irrisió cultivada, una distància irònica, una erudició humorística, un sentit del ridícul despietat. Sèneca i Les Thibault dormien a la seva tauleta de nit, sota capses de llumins de l’Oriental de Bangkok, del Hilton de Singapur o del Sheraton de Sydney. Pel carrer Maître-Albert desfilava una fauna alegre i despreocupada; era abans de la primera crisi del petroli. Aquesta generació vivia l’edat d’or del materialisme, el món era menys perillós que ara, aquell somni va durar una trentena d’anys. Sobre el marbre de la consola de l’entrada hi havia tot de targetes de clubs: Le Privé, Élysées-Matignon, Griffin’s Genève, Régine’s New York, Castel, Diners Club International, Maxim’s Business Club, Annabel’s London, L’Apocalypse… Monedes de tots els països omplien els cendrers, al costat de mòbils inútils (les boles d’acer suspeses de fils que rebotaven les unes amb les altres tot fent «tac-tac») o objectes portats de Nova York (el primer rellotge Timex amb visualització en cristalls líquids vermells, el primer joc d’escacs electrònic, les primeres calculadores Texas Instruments, un telèfon plegable de plàstic blanc o, més endavant, el primer Walkman de Sony). Al meu pare li encantaven aquella mena d’objectes, per a mi era una espècie de James Bond: s’assemblava a James Coburn a Flint, agent secret. Recordo la meva admiració quan va tenir les seves primeres finestretes d’obertura automàtica en el seu Aston, el primer sostre solar elèctric (en el cotxe següent, un Peugeot 604), el primer telèfon mòbil Radiocom 2000 i el primer vídeo Betamax. També col·leccionava estàtues de Buda i rellotges antics, que sonaven cada quart d’hora. Els dissabtes al vespre, desenes d’amics s’ho passaven de conya anant a buscar ampolles de xampany Pierre Cardin o paquets de cigarretes Cartier a la cuina. Recordo una noia molt alta que es deia Rose de Ganay, també hi havia l’actriu principal de Le Genou de Claire d’Éric Rohmer: Laurence de Monaghan (no deixava de dir al meu pare que em volia adoptar, i jo hi estava d’acord!), i també una top model belga que es deia Chantal, però que s’estimava més que li diguessin Kim. Qui més hi havia. Els bessons Bogdanoff, Jean-Luc Brunel de l’agència Karin Models, Emmanuel de Mandat-Grancey, que feia poc havia estat candidat a les municipals del districte VI sota l’etiqueta «dreta variada», el príncep Jean Poniatowski (llavors director de la revista Vogue), el sastre Michel Barnes, Bertrand Mingard de l’agència d’hostesses Top Étoile, el galerista Bob Benamou, l’amo de Le Revenu français Robert Monteux i l’exdona de l’emperador d’Indonèsia Dewi Sukarno —recordo haver escoltat a casa del meu pare discos de 45 rpm de la botiga Champs Disques, amb la seva filla Karina, que havia comprat gairebé tota la botiga. El pis del meu pare acollia una barreja de models que fumaven cigarrets mentolats i amics alegres que jugaven al backgammon; alguns no tenien nom però estaven definits per detalls de la seva indumentària: «el ros amb un barret i una arracada» era un paio que anava en Rolls, ja que havia fet fortuna amb botigues d’objectes de regal situades davant dels grans magatzems, «el vell del Perfecto» era un tipus de cabells blancs que anava sempre acompanyat d’estudiants jovenetes d’art dramàtic. Aquestes persones no sabien que eren adeptes a una fe. Avui em sembla el més passat de moda: el seu optimisme. Els adults parlaven tot sovint d’un tal «JJSS» que encarnava el progrés, o de Jean Lecanuet, el «Kennedy francès». Agafaven avions de la companyia Pan Am —podria trobar alguns necessers amb les seves sigles a la cambra de bany del meu pare. Encara avui no m’agraden les persones que es burlen dels tallats de cabells ridículs dels anys setanta, dels vestits Renoma de pota de gall marró amb grans doblecs, de les corbates de grans nusos, de les botines fines de pell de cabrit i els homes en canadenca perfumats amb l’after-shave Moustache de Rochas; sempre em fa l’efecte que es riuen de la meva infantesa. Jo feia circular un bol d’Apéricubes. Les noies reclamaven que es posés bossa nova. Jo posava un disc de 33 rpm que el meu pare acabava de portar de Nova York: la banda original de Joan Salvador Gavina de Neil Diamond. Res a veure amb la bossa nova, però a les models els encantava (i encara els encanta) aquesta música amanerada, és una informació confidencial que us dono, o també «The Year of the Cat», d’Al Stewart, èxit garantit, amb aquest disc les noies picaven de mans i cridaven «uau». Em sentia còmode amb aquelles deesses més grans que jo, m’hauria agradat tant que les noies boniques de la meva classe de sisè al Montaigne m’haguessin vist tan ben envoltat! El meu pare rondinava perquè els seus amics aixafaven les puntes de cigarretes a la moqueta. Em demanava contínuament que anés a buscar cendrers a la cuina. Els seus convidats no el respectaven, alguns ni tan sols sabien a casa de qui eren, les noies havien estat esporgades d’aquí i d’allà per falsos fotògrafs, la majoria no sabien ni parlar francès. Sovint sentia que sobrava, molestava en les converses d’adults, les noies ofegaven les seves rialles quan jo entrava a la sala, movien les mans per fer desaparèixer el fum ensucrat dels beedies o dels porros, els homes abaixaven la veu o s’excusaven d’haver dit «fill de puta» o «hòstia», «creus que m’ha sentit?», «xut!, és el fill d’en Jean-Michel», «vaja!, no li ho diràs al papa, oi?», «your Daddy is so crazy, Freddy!», i el meu pare sempre acabava mirant el rellotge abans de fer la pregunta fatídica: «I doncs, no hauries de ser al llit a aquesta hora?». És una de les frases que he sentit més sovint en la meva vida. Si em quedo despert tantes vegades de nit potser és per esperit de contradicció.

L’ambient indisciplinat de casa el meu pare, amb el fons sonor dels laments de José Feliciano —el Ray Charles portoriqueny— i les rialles agudes de dones estrangeres, l’olor de whisky de torba barrejant-se amb el fum del foc que cremava a la llar de foc, els clàxons procedents de les finestres obertes al carrer, un enrenou permanent, els bols d’anacards, els cendrers plens de vegades amb càpsula d’amfetamina per tallar la gana perduda entre les burilles, aquella festa «moderna» contrastava amb el rigor de la setmana a casa de la meva mare, que escoltava les cançons ensopides de Barbara, Serge Reggiani o Georges Moustaki, respectava els horaris escolars estrictes, en la monotonia dels dies d’hivern, el Ricoré al matí, les carteres pesades que feien malbé les nostres fràgils esquenes, la cantina fastigosa amb la ingestió diària d’api amb maionesa i mostassa i minestres de verdures, i la cara trista de Roger Gicquel cada vespre a la pantalla de la tele en colors llogada a Locatel, després el sopar a la cuina —escalopes amb crema, espaguetis, iogurts vienesos de la marca Chambourcy—, i sempre havíem de ficar-nos al llit ben d’hora ja que l’endemà era idèntic. El meu propi divorci sens dubte reprodueix el mateix esquema per a la meva filla: viu a casa d’una mare present, amorosa, responsable, i passa un cap de setmana de cada dos amb un pare fugaç, seductor i irresponsable. Quin el diverteix més? És tan fàcil fer el paper del bo… Tenir la custòdia del fill fa que minvis als seus ulls: et converteixes en quotidià. El nen és un desagraït. Si vols cridar l’atenció d’algú, només cal abandonar-lo.