32. Somnis i mentides

Vaig tenir molta sort, els meus pares només tenien un objectiu: no traumatitzar els seus fills. Era la seva obsessió, la seva línia de conducta. Protegir els seus dos fills. Que no poguessin odiar els seus pares com ells havien detestat els seus: els nostres avis retrògrades, aristòcrates arruïnats i burgesos extravagants, que els havien educat massa estrictament, que els havien tancat en internats, amb els seus principis desproveïts de tota tendresa, o de manera distreta, amb massa distància i pudor. Quan els meus pares es van divorciar, la meva mare va decidir amagar la veritat als seus fills per protegir-los. Aquesta era la seva mentida inútil i perdonada que va fer tants estralls. En comptes de dir-nos:

—Deixo el vostre pare perquè m’he enamorat d’un altre home.

Es va estimar més dir:

—El vostre pare treballa molt, en aquest moment és a Nova York.

No retrec a la meva mare que ens amagués la veritat, sinó que s’hagués inventat una història menys bonica que la real. N’hi hauria hagut prou que ens digués que estimava un altre home… «El papa està de viatge per negocis» és menys bonic que Anna Karènina. Però la meva mare se sentia culpable d’haver-se enamorat d’un altre que no fos el meu pare. Em sap greu haver provocat aquesta culpabilitat. No hi ha cap mal a deixar d’estimar, i encara menys a enamorar-se. Em fa vergonya que la meva mare sentís vergonya. Els nens volen una cosa impossible: que res no canviï mai. Tracten els seus pares d’egoistes, mentre que són ells els egoistes, els que voldrien que els seus pares se sacrifiquessin sempre per ells. Quan li preguntava contínuament on era el papa i per què treballava tant, la mama em repetia que tot anava bé.

—I quan torna?

—No ho sé, reiet.

La felicitat de les lletanies és sospitosa. Acabàvem de deixar un gran pis a l’avinguda Henri-Martin per anar a viure en un de petit de dues habitacions al carrer Monsieur-le-Prince. Fins i tot un nen de sis anys que duu uns texans New Man pot entendre que casa seva s’ha fet petita i constatar que el seu pare no hi va mai. Al carrer Monsieur-le-Prince, la mare ens va ensenyar a raspallar-nos les dents, a posar-nos mercromina a les ferides, va eixugar els nostres cabells rossos i va preparar les farinetes Blédine amb xocolata. Com que em passava molta estona davant de la televisió, vaig començar a mirar les sèries americanes per veure-hi el meu pare, ja que «treballava a Nova York». Em pensava que el descobriria en un racó d’un edifici, en el serial, que el veuria sortir d’un restaurant, pujar en una limusina posant-se bé el nus de la corbata entre dues reunions de negocis. Nova York em donava notícies del meu pare desbordat. El fum blanc que surt de la vorera, les escales exteriors rovellades, els neons de les cases que fan pampallugues, les sirenes de la policia, els ponts suspesos… era la casa del meu pare. El meu pare era el detectiu Mannix, o el protagonista de Missió impossible, en què el magnetòfon «s’autodestruirà d’aquí a cinc segons». L’acompanyava mentalment en aquella Amèrica on no havia posat mai els peus. Era novaiorquès com ell, a la nit somiava en gratacels irreals i gegantins, en passejades en què el meu pare m’agafava de la mà per dur-me al cinema, on menjàvem crispetes, agafàvem un taxi groc, i no em molestava gens ni mica haver-lo d’esperar entre dues reunions al vestíbul d’un gran hotel o al passadís d’un edifici climatitzat. Estava lluny del carrer Monsieur-le-Prince, en aquella pel·lícula americana que només existia en el meu cap. Un somni en el país de la meva àvia Carthew-Yorstoun, on no hauria perdut el meu pare. Entre els meus llençols amb dibuixos de Mickey o Snoopy, em fixava bons propòsits: la pròxima vegada que el papa torni a casa, faré tot el possible per no fer-me pesat, passaré desapercebut, d’acord, Charles?, quan torni de Nova York, ens haurem de portar bé amb el papa, si no tornarà a marxar. Pobre Charles, no sols també trobava a faltar el seu pare, sinó que jo no el deixava dormir moltes nits.

—Charles, que dorms?

—No, no em deixes. (Silenci).

—Charles, que dorms?

—No, acabes de despertar-me. (Silenci, més llarg).

—I ara, que dorms?

—Seria més adequat dir que DORMIA.

—Charles? Creus que el papa tornarà?

—zzzzzzzzz.

Volent, per amor, estalviar patiments als seus fills, els meus pares els van ensenyar l’art de no lligar-se mai a res ni a ningú. A no manifestar pena ni recança. Em van ensenyar a contenir dins meu tot el dolor: per amor em van ensenyar a no estimar; volent-nos protegir, ens van fer més durs. És possible que els meus pares haguessin tingut, simultàniament, depressions no tractades. Som una família en què mai ningú no s’ha dit el nom del porc. El meu pare i la meva mare van aconseguir una gesta increïble: divorciar-se sense alçar mai la veu. La meva mare no parlava mai malament del meu pare, ben al contrari, deia sovint:

—El vostre pare és l’home més intel·ligent que he conegut mai.

El meu pare tampoc no parlava mai malament de la meva mare, cosa que feia la seva separació encara més misteriosa. Vam créixer en uns mons no aristotèlics, ahumans, com els detinguts del Dépôt. Des de ben joves vam haver de dominar els nostres sentiments, convertir-nos en control freak dels nostres cors. És a dir, no vam créixer, ja que mai no ens vam explicar. La meva infantesa està vinculada al silenci, l’absència, la indiferència. Després, només vaig ser flux d’emocions incapaç de desbordar-se. El que va passar ara és ben clar. No em vaig revoltar ni vaig passar una mala edat; el meu germà i jo vam ser uns nois model, batxillers amb setze anys, disciplinats, obedients, bons nens però malaurats. En comptes de fer-nos fer tatuatges i pírcings, ens vam acontentar de veure els programes de Maritie i Gilbert Carpentier, presentats per Roger Pierre i Jean-Marc Thibault, amb Thierry Le Luron i Jacques Chazot. La meva crisi d’adolescència té lloc en aquest mateix moment: mai no m’he sabut obrir, sóc feble, incapaç de dir «t’estimo». Per què aquesta família va callar durant tant de temps? El pudor és respectable, però no el silenci etern. El 1942, els nens no sabien res sobre els jueus amagats pels seus pares a la segona planta de la Villa Navarre; al cap de trenta anys, els nens no sabien res sobre el divorci dels seus propis pares.

Un nen és un ignorant, però no està cec. Quan els pares no volen traumatitzar els seus fills, els traumatitzen de tota manera, ja que aquests esperen un retrobament que no es produeix mai. És millor dir-los de seguida que la mort de l’amor és irreversible.