18. Divorci a la francesa

Escric la paraula «divorci», però mai no va ser pronunciada pels meus pares durant anys. Era com els «fets» d’Algèria, la retòrica de la cinquena República feia un ús immoderat de la lítote, fins i tot el càncer de Georges Pompidou era tabú. La separació dels meus pares es va amagar sota la catifa, va ser evitada, edulcorada, esborrada; quan els fills preguntaven, la mare deia «el papa està en un viatge de negocis» molt abans de la pel·lícula de Kusturica, i les fotos de la parella senyorejaven a la sala d’estar del districte XVI com si no hagués canviat res. La realitat es negava, la meva mare ens volia fer creure que la vida normal seguia el seu curs i que, sobretot, no ens havíem de preocupar per la desaparició gairebé permanent del nostre pare al principi dels anys setanta. En aquella època, les revistes femenines sens dubte devien desaconsellar de dir la veritat als fills petits. Françoise Dolto encara no havia publicat La Cause des enfants: el nadó encara no era una persona. Amb tota la bona voluntat del món, la meva mare va decidir mantenir-se digna i silenciosa sobre aquella qüestió. El divorci va ser un no-tema. El meu pare es va transformar en l’Home Invisible (interpretat per David McCallum en una sèrie televisiva de l’època). Vam acabar deduint que el nostre pare ens havia abandonat pel seu despatx, que treballava dia i nit i viatjava tot l’any. No recordo gens ni mica l’avinguda Henri Martin, un dúplex de color marró fosc amb les parets cobertes de paper japonès Nobilis on, tanmateix, havia vist els Shadoks per la tele del 1969 al 1972. El meu únic record, molt estrany, és el d’una revolta, segurament el mateix any. Els meus pares ens havien dut, al meu germà i a mi, en el Rover verd del meu pare. El cotxe circulava silenciosament per l’autopista. El meu pare estava molt nerviós, plovia, la meva mare callava, i només se sentia la remor dels eixugaparabrises al vidre, que donaven ritme al silenci com les escombretes d’un bateria de jazz. Jo mirava per la finestreta lateral les gotetes que rodolaven cap enrere com per fugir de l’olor repugnant dels seients de cuir beix. Aquesta olor de cuir dels vells cotxes anglesos ha estat sempre associada, en el meu fur interior, amb els anys desapareguts que van venir després del divorci dels meus pares. Cada vegada que pujo en un cotxe amb seients que fan olor de vaca morta, haig de reprimir una basca. El meu pare finalment va aparcar el seu cotxàs davant d’un gran edifici de maons vermells on hi havia escrit: «Passy Buzenval» (la mare trobava que aquest nom s’assemblava a «Buchenwald»). En Charles i jo estàvem molt espantats: aquell indret semblava ben bé una presó. I era una presó: el meu pare havia decidit inscriure’ns en aquell internat catòlic de Rueil-Malmaison, no pas per castigar-nos, sinó potser per allunyar-nos de l’amant de la nostra mare, per fer-nos sortir de la ciutat, per protegir-nos del divorci, jo què sé, però així que va baixar del cotxe es va adonar visiblement de l’absurditat de la seva idea. Poc temps abans la meva mare havia intentat matricular-me als llobatons, però en vaig marxar corrents. El meu pare va murmurar:

—Oh, mireu… Hi ha pistes de tennis i una piscina…

Llavors el meu germà, que tenia vuit anys, va agafar la paraula i va dir amb tota la tranquil·litat del món:

—Si ens matriculeu aquí, ens n’escaparem a la nit, ens evadirem, marxarem a la primera nit, no dormirem mai en aquest lloc.

Crec que el meu pare va passar del nerviosisme a l’emoció. Avui sé que devia reveure la seva pròpia infantesa de malson com a intern a l’abadia de Sorèze. Els meus pares van escoltar atentament la visita guiada a l’escola. Uns quants interns s’havien aplegat al voltant del Rover, i se’n van apartar per deixar-nos marxar. El viatge de tornada va ser menys silenciós que el d’anada, i més alegre: tots vam esclatar a riure en sentir les notícies del temps d’Albert Simon a Europe Numéro Un. La seva veu aguda i tremolosa tenia problemes per pronunciar la «r»: «El temps selà valiable soble la costa meditelània»; després el papa va posar el casset de Rubber Soul, el millor àlbum dels Beatles, que ells també s’acabaven de separar, i vam cantar «Baby you can drive my car, and Baby I love you, beep beep yeah» brandant el cap com la família unida que ja no érem. Ens havíem escapat pels pèls. La mare es va instal·lar en el districte VI i ens va inscriure a l’escola Bossuet. Aquell dia, la cadena de transmissió de la desgràcia familiar s’havia encallat gràcies a la rebel·lió d’en Charles, el meu salvador.

També sé, perquè la meva mare m’ho va explicar, que des que els meus pares es van separar em va començar a sortir sang del nas. Havia contret una malaltia no greu, l’«epistaxi»: els vasos sanguinis dels meus narius eren molt fràgils, gairebé com els dels hemofílics. Totes les meves camises estaven tacades de sang, una font vermella vessava cada dia de la meva cara, m’empassava molta hemoglobina, també en vomitava, era força espectacular, ja que, amb totes aquelles hemorràgies, estava molt pàl·lid. A la meva filla Chloë li fa por la sang i no m’atreveixo a explicar-li que vaig créixer ensangonat, en pijames tacats de vermell, i que sovint em despertava en la humitat enganxosa d’un coixí totalment ple de sang. Vampir de mi mateix, em vaig acostumar al gust salat que cada dia m’anava avall per la gola. M’empassava litres d’un líquid vermell que no era vi. Havia acabat inventant-me una tècnica per aturar les hemorràgies (prémer els narius amb els dits durant cinc minuts sense abaixar el cap esperant que la sang es coagulés) o per provocar-les (amb un cop sec a l’aresta nasal o gratant la crosta a la nariu amb una ungla), i la sang queia en grans gotes sobre el terra de la cuina o a la cambra de bany, uns sols vermells sobre la pisa, «aquesta és la meva sang vessada per vosaltres». Al cap de vuit dies d’hemorràgies freqüents, potser provocades per joc, caprici o necessitat de cridar l’atenció, la meva mare, que se sentia terriblement culpable pel procediment de divorci en curs, em va dur un dia que plovia a bots i barrals a l’Hospital dels Nens Malalts, perquè em visités un gran metge especialitzat en pediatria: el professor Vialatte. Aquella gran llumenera la va espantar parlant-li d’un principi d’anèmia i no va voler excloure del seu diagnòstic l’eventualitat d’una leucèmia, abans de recomanar el meu repòs absolut vora del mar.

D’aquí ve el meu primer record: Guéthary 1972 s’ha convertit en la meva pedra de Rosetta, la meva Terra Promesa, el meu Neverland, el codi secret de la meva infantesa, la meva Atlàntida, com una llum procedent del fons dels temps, com certs estels morts des de fa mil·lennis que continuen espurnejant i que ens donen notícies dels confins de l’univers i de l’altra banda del temps.

A Guéthary, el 1972, jo encara estava intacte. Si aquest text fos un DVD, aquí premeria la «pausa» per fixar aquesta imatge per sempre més. La meva utopia és darrere meu.