11. Fi de regnat

L’última vegada que vaig veure Pierre de Chasteigner, el majestuós pescador de gambes de cabells blancs, va ser a l’Institut Curie, al districte V de París, el 2004. El meu avi estava ajagut en un llit d’hospital, calb, magre, mal afaitat, i la morfina el feia delirar. La sirena d’alerta del primer dimecres de mes es va posar a ulular. Em va parlar de la seva segona guerra mundial:

—Quan sentíem la sirena, l’explosió de les bombes, o els motors dels avions, era una bona notícia: volia dir que encara estaves viu.

Oficial a l’exèrcit francès, Pierre de Chasteigner va ser ferit al braç per un tros d’obús, i després va ser fet presoner prop d’Amiens durant la primeria de la guerra, el 1940. Es va escapar pels pèls de l’escamot d’execució i va aconseguir evadir-se amb documentació falsa.

—Hauria d’haver entrat en la Resistència, però vaig ser covard: em vaig estimar més tornar a casa.

Era la primera vegada que tocava aquest tema davant meu. Suposo que veia com la vida desfilava als seus ulls; és una llàstima haver d’esperar a estar moribund per recuperar finalment la memòria. Jo no sabia què dir-li. Havia perdut molts quilos i molts cabells, i respirava massa fort. Uns tubs entraven i sortien del seu cos fent uns clapoteigs inquietants.

—Saps, Frédéric, el teu oncle i la teva mare ja havien nascut. Havia perdut el meu pare a l’edat de dos mesos. És dur créixer sense pare.

Ell sabia que teníem aquest punt feble en comú. Vaig evitar el tema. La Granny també era òrfena, és curiós quan hi penso, la meva àvia paterna i el meu avi matern havien perdut tots dos els seus pares militars. Vinc d’un món sense pares. El meu pescador de gambes de galtes enfonsades va continuar:

—No vaig voler arriscar-me que els meus fills tinguessin la mateixa desgràcia, així que vaig ser covard…

El fill del màrtir de la batalla de Champagne es retreia no haver estat un altre. Vaig fer que no amb el cap:

—Deixi de dir aquestes coses. Al contrari, iaio, sí que va entrar a la Resistència, en el maquis de l’ORA^[1] al Llemosí el 1943.

—Sí, però hi vaig entrar molt tard, com Mitterrand. (Ho pronunciava «Mitrand»). Frédéric, com vas poder donar suport als comunistes? Els homes de Guingouin van estar a punt d’engegar-me un tret, ja ho saps, érem una xarxa competidora, i ells eren molt perillosos.

No li volia contestar que havia donat suport als comunistes per anar en contra de la meva condició social, per tant per anar en contra d’ell. No gosava dir-li que també hi veia la continuació de la caritat cristiana a través d’altres mitjans. Les converses entre generacions són poc freqüents, més val no fer digressions; si es perd el fil, pot passar que no el tornis a trobar (va ser precisament el que va passar). L’important és que el meu avi no havia conegut el seu pare perquè aquest havia mort. Quant a mi, gairebé era pitjor: vaig ser privat de pare tot i que estava viu. La meva filla sens dubte pateix la mateixa estranya absència; el silenci dels vius és més difícil d’entendre que el dels morts. Hauria hagut d’agafar la mà del meu ancestre, però en la nostra família ningú no es toca.

—Iaio, va ser heroic que es quedés amb els seus fills, mala sort per a França!

Dient aquesta frase sabia que podria rebre una bona cleca, però el meu avi estava fatigat, no va fer altra cosa que sospirar. Després em va preguntar si pregava per ell i li vaig mentir. Li vaig dir que sí. Accionava la bomba de morfina i realment estava als núvols: és curiós pensar que el nostre sistema de sanitat droga els cancerosos de manera ben legal, mentre que els qui es col·loquen pel carrer acaben passant la nit a la garjola (realment són menys malalts?). Quan vaig sortir de l’hospital, ja s’havia fet de nit, com si algú hagués apagat el llum.

En el seu llit de mort, el meu avi m’havia dit amb totes les lletres: «Fes l’amor i no la guerra». En el seu moment últim, l’antic comandant condecorat amb la creu de guerra 39-45 es convertia ideològicament en seguidor del seixanta-vuit. Vaig trigar anys a entendre el que em va intentar dir en aquell moment fatal: tu, Frédéric, tu no has viscut la guerra que es va produir abans del teu naixement, però els teus pares i els teus avis en tenen encara el record, tot i que sigui inconscient, i tots els teus problemes, i els seus, tenen un lligam directe amb el sofriment, la por, les rancúnies i els odis d’aquest període de la història de França. El teu besavi va ser un heroi de 1914-1918, el teu avi és un antic combatent de la guerra següent, i et penses que aquesta violència no té cap conseqüència en les generacions ulteriors? És gràcies al nostre sacrifici que has pogut créixer en un país en pau, benvolgut nét. No oblidis el que hem passat, no t’equivoquis sobre el teu país. No oblidis d’on véns. No m’oblidis.

El van enterrar una setmana després, al cementiri marí, davant de l’església de Guéthary, entre les creus inclinades, sota la làpida on la meva àvia ja l’estava esperant, amb vistes sobre l’oceà darrere dels turons; les valls verdes confoses amb el blau profund del mar. Durant la cerimònia, la meva cosina Margot Crespon, una jove actriu en potència, va llegir uns versos de Toulet (poeta opiòman que reposa en el mateix cementiri que el meu avi morfinòman):

Jo havia triat aquest poema perquè s’assembla a una pregària. En sortir de l’església, vaig veure com el sol es dissolia entre les branques d’un xiprer com una palleta d’or en la mà d’un gegant.