33. La veritat falsa

Entenc que la meva mare no tingués l’ànim de parlar amb nosaltres. Quan vaig deixar la mare de la meva filla, vaig tenir la mateixa covardia. És molt difícil confessar al teu fill adorat que ets un egoista romàntic. Em mirava els seus ulls innocents esperant que ho continuessin sent com més temps millor. Però va arribar el dia fatídic en què la Chloë em va fer la pregunta que tots els divorciats temen:

—Papa, per què no estàs amb la mama?

Li vaig contestar:

—Bé… Perquè és la vida… A tu t’estimaré sempre, però amb ella, era complicat…

—Ella diu que tu sorties totes les nits, que eres molt dolent i que per això et va dir que te n’anessis.

—No, no. Bé, sí. De fet ens barallàvem molt per culpa d’una altra persona.

—… vas marxar amb l’Amélie?

—Sí…

—I després vas deixar l’Amélie per la Laura, i la Laura per la Priscilla?

—Dona… No és tan senzill.

—Llavors, ets com en Barbablava!

—No! En Barbablava degollava les seves dones!

—Ets en Barbablava! El meu papa és en Barbablava!

Al cap i a la fi, el silenci és gairebé la millor solució amb els fills. En els mesos posteriors a aquesta conversa, vaig haver de portar la meva filla unes quantes vegades a veure una pedopsiquiatra perquè acceptés la idea que el seu pare era un ogre que penjava els cadàvers de les seves dones als armaris. En una habitació sembrada de joguines de tots colors, la meva filla va dibuixar una casa amb una gran mare a dintre i un petit pare a fora, i m’havia d’aguantar les ganes de plorar: aquest va ser el meu càstig per haver deixat la seva mare. La meva mare no va haver de fer totes aquestes coses: el meu germà i jo vam continuar somrient perquè ella no se sentís culpable i fins al cap de quaranta anys no vaig decidir anar a veure una psiquiatra. Durant la nostra última visita, la meva doctora va tenir una rampa al maluc al final del meu monòleg. Va caure a terra. Es va arrossegar gemegant entre la seva taula i la biblioteca. Espantat, li vaig preguntar:

—Doctora, què passa, és per culpa del que li he explicat?

—Aviseu la meva secretària, sisplaaaauuuuuu.

Espero que aquest llibre no tindrà el mateix efecte en tots els meus lectors. Cada gest que fem, cada paraula que diem té les seves conseqüències. El silenci de la meva mare sobre l’absència sobtada del meu pare em va fer viure tota la meva infantesa en una ficció, la d’un pare de viatge i d’una mare abandonada que finalment va acabar consolant-se entre els braços d’un altre. El contrari de la realitat! Durant tota la meva joventut vaig creure que el meu pare havia abandonat la meva mare, mentre que era al revés. De manera progressiva, la versió oficial va ser aquesta:

—Com que el vostre pare no hi és mai, hem decidit ratificar la ruptura. Us presento en Pierre.

La meva mare havia triat un padrastre aristòcrata que es deia com el seu pare. El baró tenia els ulls de Jean d’Ormesson i les arrugues de Robert Redford. De nou ens vam mudar a un pis immens del carrer de la Planche, en què en cada habitació hi havia un timbre per avisar el majordom maurità, en Saïdou, un negre alt que duia una jaqueta blanca. Avui dia, després d’unes quantes dècades de feina i d’investigacions dignes de l’inspector Colombo, us puc dir que la versió exacta és la següent: abandonada pel meu pare, la meva mare es va enamorar d’un dels seus amics, va marxar amb ell, i el meu pare es va sentir tan desgraciat que es va concentrar en la seva feina, el menjar i les dones, assumint la presidència mundial de la seva empresa de selecció de personal i agafant cinquanta quilos de sobrecàrrega ponderal. Totes les infanteses segurament no són novel·les, però la meva n’és una. Una ficció trista, una història d’amor fracassat de la qual el meu germà i jo som els fruits. Vam viure una felicitat Canada Dry. És una vida que té l’aparença de felicitat: Neuilly, els barris elegants de París, grans cases a Pau, la platja de Guéthary o de Bali… S’assembla a la felicitat, podria ser felicitat, però no és la felicitat. Hauríem de ser feliços, i no ho som; per tant, ho fem veure.

És el pitjor del món: uns pares adorables que ho fan tot perquè siguem feliços, i no ho aconsegueixen. Els sap greu, s’hi aferrissen, i et fa vergonya no satisfer-los, amb els braços plens de regals, et fa vergonya fer morros, quan, com deia el poli del Sarij 8, «vostè no es pot queixar». La meva infantesa és una mica com aquelles festes fallides en què t’hauries de divertir: tot està ben organitzat (hi ha tot el que cal per beure i menjar, hi ha bona música i els convidats són tots bells i amables), però la maionesa no lliga. Quan sento que la Chloë riu quan bufa sobre les bombolles de sabó, sempre em fa por. I si, ella també, fes veure que és feliç per no decebre’m?

A força de fer com si no hi hagués cap problema, ja no queden records.