9. Una novel·la francesa

Els meus quatre avis van morir abans que jo m’interessés gaire per la seva existència. Els nens consideren la seva eternitat com una generalitat, però els pares dels seus pares desapareixen sense deixar-los temps de fer-los totes les preguntes. En el moment en què els nens es converteixen, al seu torn, en pares, volen finalment saber d’on vénen, però les tombes no els responen.

Entre les dues guerres mundials, l’amor va reconquerir els seus drets; es formaven parelles; jo en sóc un resultat llunyà.

Cap al 1929, el fill d’un metge de Pau que havia tallat moltes cames a Verdun va anar a un recital al Conservatori Americà de Fontainebleau, on estava fent el servei militar. Una cantant vídua (nascuda a Dalton, Geòrgia) que es deia Nelli Harben Knight hi interpretava lieder de Schubert, àries de Les noces de Fígaro i la cèlebre melodia de Puccini: «O mio babbino caro», en un vestit blanc i llarg amb puntes, si més no és el que espero. Vaig trobar-ne una foto on la Nellie va vestida d’aquesta manera, al New York Times del 23 d’octubre de 1898, que diu: «Her voice is a clear, sympathetic soprano of extended range and agreeable quality». La meva besàvia de «veu clara, soprano d’àmplia tessitura i agradable tonalitat» viatjava acompanyada de la seva filla Grace, que es mereixia ben bé aquest nom. Era una bella noia rossa amb uns ulls blaus que es concentraven en les tecles del seu piano, com una heroïna de novel·la de Henry James. Era la filla d’un coronel de l’exèrcit britànic a l’Índia mort el 1921 a causa de la grip espanyola: Morden Carthew-Yorstoun s’havia casat amb la Nellie a Bombai després d’haver servit en la guerra dels zulus a Sud-àfrica, després amb Lord Kitchener al Sudan, i posteriorment havia comandat un regiment neozelandès, el Poona Horse, a la guerra dels bòers amb Winston Churchill a les seves ordres. El soldat de Pau va aconseguir creuar la mirada de l’òrfena amb aquella ascendència tan curiosa, i després va poder agafar-li la mà en alguns valsos, fox-trots i charlestons endimoniats. Van descobrir que tenien el mateix sentit de l’humor, la mateixa passió per l’art —la mare del jove bearnès, Jeanne Devaux, era pintora (fou qui va pintar el retrat de Marie Toulet, la dona del poeta, a Guéthary), professió gairebé tan exòtica com la de cantant. El jove del sud-oest es va convertir de sobte en un melòman assidu de les vetllades musicals del Conservatori Americà. Charles Beigbeder i Grace Carthew-Yorstoun s’anaven veient en cada un dels seus permisos; ell li va mentir sobre la seva edat: nascut el 1902, amb vint-i-sis anys llargs ja hauria d’haver-se casat feia temps. Però li agradava la poesia, la música i el xampany. El prestigi de l’uniforme (al cap i a la fi, la Grace era filla de militar) va fer la resta. La jove Grace no va tornar a Nova York. Es van casar a l’ajuntament del districte CVI el 28 d’abril de 1931. Van tenir dos fills i dues filles; el segon fill era el meu pare, nascut el 1938. A la mort del seu, el jove Charles va heretar un establiment de cures a Pau: el Sanatori dels Pirineus. Era una gran propietat de 80 hectàrees (bosc, essències resinoses, prats, jardins) en el punt culminant dels vessants de Jurançon, a una altitud de 335 metres. Com en La muntanya màgica, una clientela benestant hi contemplava, vestida d’esmòquing, uns crepuscles admirables a la serralada dels Pirineus centrals i, al nord, una panoràmica molt estesa sobre la ciutat de Pau i la vall del Gave. Era difícil resistir-se a la crida dels boscos de pins i de roures, les grans arbredes on els nens podien saltironar tant com volguessin abans de ser confinats als internats —en aquella època, els pares no educaven ells mateixos els seus fills, i, en certa manera, com veurem més endavant, això encara passa ara. Charles Beigbeder va deixar de grat el seu càrrec de procurador en un gabinet de lletrats i va portar la meva àvia a respirar l’aire reconstituent del Bearn, on ella podia esbroncar el seu servei fins a la sacietat i establir lligams amb la comunitat britànica local. El meu avi va fer fructificar l’empresa paterna amb els diners de la seva dona i la seva mare. Ben aviat la nostra família va ser propietària d’una desena de sanatoris a la regió, que es van rebatejar amb el nom d’«Establiments de Cura del Bearn», i els meus avis van comprar una gran mansió tipus cottage anglès a Pau: la Villa Navarre, on Paul-Jean Toulet, Francis James i Paul Valéry van fer estades (la llegenda familiar afirma que l’autor de Monsieur Teste escrivia el seu correu molt aviat; el majordom, que es deia Octave, rondinava perquè s’havia de llevar molt d’hora per dur-li la tassa de cafè a les quatre de la matinada). Catòlic i monàrquic militant, Charles Beigbeder s’assemblava físicament a Paul Morand i llegia amb assiduïtat L’Action française, cosa que no va impedir que fos elegit president del Cercle Anglès (exclusivament masculí, en aquella època era el club més elegant de Pau: ell hi organitzava col·loquis literaris). Als anys cinquanta, el matrimoni va heretar una casa a la costa basca, Cenitz Aldea («A la banda de Cenitz», en basc), en un poble que s’havia posat de moda des de la Belle Époque: Guéthary. La tuberculosi va donar molts diners a la meva família; no hi ha dubte que el descobriment de l’estreptomicina per Selman Waksman cap al 1946 va constituir una veritable catàstrofe per al meu patrimoni.

En el mateix període, encara entre les dues guerres (com si aquella gent jove hagués pogut preveure que la seva postguerra també era una avantguerra), la vida era més estricta en els castells del Perigord verd. Una comtessa que havia perdut el seu marit arran de la segona batalla de Champagne es va trobar tota sola a Quinsac, al castell de Vaugoubert, amb dues filles i dos fills. En aquells temps, les vídues catòliques de guerra es mantenien sexualment fidels al seu marit difunt. Per descomptat, els seus fills també s’havien de sacrificar.

Les dues filles s’ocupaven de la seva mare: aquesta les va incitar a continuar fent-ho, cosa a la qual es van dedicar tota la seva vida. Pel que fa als fills, van ser enrolats automàticament a Saint-Cyr, on els cognoms nobiliaris estaven ben vistos. El més gran va acceptar de casar-se amb una aristòcrata que de fet no havia triat. Per desgràcia, la noia el va enganyar massa aviat amb un escafandrista: el jove va quedar amb el cor fet bocins per haver estat tan mal recompensat per la seva docilitat. Va demanar el divorci; com a represàlia, la seva mare el va desheretar. Al fill petit tampoc no li van anar gaire bé les coses: enviat a la guarnició de Llemotges, es va enamorar d’una encantadora plebea, una noia castanya d’ulls blaus que ballava dreta sobre els pianos (primer problema) i a qui va deixar embarassada abans de casar-s’hi (segon problema). Per tant, va caldre legalitzar de seguida la unió: el casament del comte Pierre de Chasteigner de la Rocheposay amb la bella Nicole Marcland, anomenada Nicky, va tenir lloc el 31 d’agost de 1939 a Llemotges. La data va estar mal triada: l’endemà, Alemanya envaïa Polònia. El meu bon avi gairebé no va tenir temps de fer el mateix amb la meva bona àvia. L’inici de la guerra l’esperava, i allà la línia Maginot va demostrar ser tan poc fiable com el mètode Ogino. En Pierre va ser fet presoner. Quan es va escapar, després que una religiosa li deixés roba civil i papers falsos, va tornar a França per concebre la meva mare. Llavors va saber que ell també havia de ser desheretat, ja que la comtessa mare havia tingut algunes dificultats per assumir un mal casament, tot i que la missa dominical continuava sent celebrada pel capellà local a la capella del seu castell. Són ben curiosos els costums dels aristòcrates cristians: consisteixen a privar d’herència una progenitura ja òrfena. El llinatge dels Chasteigner de la Rocheposay es remuntava a les croades (sóc descendent d’Hug Capet, però suposo que som molts els qui estem en aquesta situació), i incloïa un bisbe de Poitiers, ambaixador d’Enric II a Roma. Ronsard va dedicar una oda a un dels meus avantpassats, Anthoine, abat de Nanteuil. Tot i que escrits el 1550, aquests versos continuen sent ben actuals en aquesta nit funesta del gener del 2008:

Malgrat l’avís que va llançar al meu tresavi el «Príncep dels poetes», el meu avi va ser sacrificat a l’altar de l’amor-passió. Va seguir l’impuls romàntic, tal com ho havia fet el duc de Windsor tres anys abans, i la senyora Cécilia Ciganer-Albeniz el va imitar al cap de seixanta-vuit anys: renunciar al castell abans que a la felicitat. Un cop acabada la guerra, Pierre de Chasteigner es va instal·lar a Alemanya amb tota la seva família durant uns quants anys, al Palatinat, després va abandonar l’exèrcit el 1949 per no haver-se’n d’anar a la Indoxina. Llavors es va veure obligat a experimentar una cosa que ningú del seu llinatge havia intentat des de feia aproximadament un mil·lenni: treballar. Es va instal·lar en un pis parisenc amb prestatges enfarfegats d’edicions de Bottin Mondain i d’obres eròtiques de Pierre Louys, al carrer Sfax, i es va posar a les ordres del seu cunyat, que dirigia un laboratori farmacèutic. No van ser els seus anys més feliços. Quan ja no es tenen mitjans per malgastar a París, es porta la dona a la vora del mar perquè jugui al bridge i faci més fills. El pare de la Nicky tenia una casa a Guéthary: ella en tenia bons records. El comte i la comtessa van decidir comprar-hi una petita casa en renda vitalícia a la senyora Damour, la qual va tenir l’amabilitat de morir al cap de poc temps. Va ser d’aquesta manera que el noble militar i els seus sis fills es van mudar a Patrakenea, just al davant de Cenitz Aldea, el lloc d’estiueig d’uns burgesos-bohemis americanobearnesos: els Beigbeder. Aquí el lector comença a entendre la importància estratègica d’aquest indret. A Guéthary les meves dues famílies es van fer amigues i molt aviat el meu pare va conèixer la meva mare.