13. Revelacions sobre els Lambert

Evelyne i Marie-sol Beigbeder, les dues germanes grans del meu pare, em van explicar un episodi que va succeir a la Villa Navarre durant l’última guerra. Aquesta anècdota no sols em permet lloar els mèrits dels meus avis paterns, sinó que també indica que de vegades cal desobeir les lleis. La llei no sempre té raó, en particular a França. Per exemple, el 1940, la llei francesa del govern de Pierre Laval deia que Pau era una zona lliure, mentre que a París el fet de dur l’estrella groga era obligatori per a una certa categoria de la població. Ja hem vist que Pierre de Chasteigner es lamentava per no haver entrat a la Resistència més aviat —tot i que finalment hi va entrar. La ciutat de Pau havia quintuplicat la seva població; l’èxode hi havia portat molts jueus perseguits en els seus propis països per la policia francesa. Al juny del 1940, una xarxa d’amics cristians va proposar en secret a Charles i Grace Beigbeder que amaguessin una rica família israeliana que havia hagut de fugir de París deixant-hi tots els seus béns. La discussió va ser complicada a la taula gran del menjador, m’hauria agradat ser-hi per sentir-la…

Charles: —Com a antics partidaris de l’Acció Francesa, ens hauríem de negar a acollir aquests israelians sota el nostre sostre? N’he parlat amb en Marras, a Saint-Rémy de Provence. Estava tan sord que he hagut de cridar-li a l’orella davant de tothom que nosaltres som antialemanys. M’ha contestat: «Ah! La vostra dona és anglesa, se us perdonarà tot!».

Grace: —Nosaltres som catòlics abans que res i l’arquebisbe de Tolosa ja ha dit que «els jueus són homes, les jueves són dones (…) formen part del gènere humà, són els nostres germans». Un cristià no ho pot oblidar.

Charles: —Darling, ja saps que aquesta gent atraurà l’atenció de la policia i dels alemanys. Cal que et recordi que el teu país natal no està exactament en el mateix bàndol que els alemanys? Ens arrisquem al fet que ens deportin si s’assabenten que hem amagat jueus. Estàs segura de voler posar en perill els nostres propis fills per salvar els «Lambert» (quin nom més idiota que havien triat, es veu de lluny que és fals), aquesta gent que no coneixem de res?

Grace: —Octave, que els preparin les habitacions de la segona planta, són prou àmplies perquè s’hi estiguin quatre o cinc persones, i ningú no en sabrà res. Escolta, són amics d’uns amics, no podem fer altra cosa.

Charles: —D’acord. De tota manera cal fixar unes normes: faran els àpats a dalt, un al dia, res de sortides, algunes passejades al parc, cap contacte amb els nens, oficialment són uns llogaters que viuen a sobre de casa nostra, això és tot.

Grace: —God save the King and the British Navy!

Eren quatre: l’àvia, el pare joier, un nen petit que es deia Michel i un criat. La cohabitació es va desenvolupar el millor possible, és a dir, en una gran prudència recíproca. Els nens Beigbeder no podien pujar a la segona planta; els seus pares mai no els van dir res sobre aquells llogaters discrets. Els Lambert duien una vida secreta, reclosa, un empresonament voluntari i angoixat. Tres vaques de la granja, al fons del jardí, donaven deu litres de llet al dia. Un dia que sempre més va ser cèlebre en la història de la família va ser el de la visita de l’oficial alemany a la Villa Navarre. Segons les meves ties, devia ser cap al setembre del 1943. L’Obersturmführer va apreciar les vistes sobre els Pirineus, el bell jardí a la francesa i l’opulència de la casa.

Va trucar a la porta principal i la Grace, la meva àvia americana, va tenir prou estómac per cridar tots els seus fills (Gérald i Marie-Sol, Evelyne i el meu pare) per demanar-los que correguessin pertot arreu fent molt de soroll, que pugessin amunt i avall de l’escala, que juguessin a fet i amagar a la sala i la biblioteca com una colla de nens mal educats.

L’olor d’aquell vestíbul és l’olor de la infantesa del meu pare: barreja de pintura encàustica, de linòleum dels ascensors, de flors seques i de resclosit. Encara flota a l’entrada de la Villa, convertida avui en un hotel de luxe. Malgrat les obres que van substituir la nostra sala de jocs subterrània per una piscina interior, l’olor del passat no s’esborra mai; sempre he tingut ganes que algú obri les finestres per olorar els Pirineus. L’oficial pujava l’escalinata el 1943, inspirant la mateixa olor que vosaltres, si hi reserveu una habitació aquest vespre. La portera Catherine i el seu marit, en Léon, havien corregut a avisar els Lambert a la segona planta; el ritme cardíac de la família enclaustrada segurament es va accelerar moltíssim en veure pels ventallons els vehicles de la Reichswehr aparcats a la gran avinguda. L’alemany va estar molt correcte: no va fer la salutació nazi, va fer un besamans a la senyora Beigbeder i va picar de talons.

—Té una casa encisadora, senyora! Seria possible visitar-la, bitte schon? Estem buscant una residència on instal·lar els nostres quarters.

La Granny va tossir:

—És que…, com ja veu, som molts aquí i per desgràcia totes les habitacions estan ocupades. (Nou accés de tos). La casa està plena, amb els nens, els criats, el xofer, les donzelles, la cuinera… A més, no voldríem posar-los en perill. Tractem malalts contagiosos.

—Benvolguda senyora, ja sap que podria fer requisar aquesta casa per necessitats de guerra.

—És clar, no pateixi, uns minúsculs bacils no impressionaran la Wehrmacht, oi?

En aquell endemig, la mare del meu avi va baixar per l’escala preguntant:

—I doncs, què passa, Grace? Qui és aquest senyor?

—No s’hi amoïni, estic enraonant amb aquest oficial tan amable.

—Qui és aquesta senyora vella? —va preguntar l’oficial alemany en francès.

—Oh, permeti’m que li presenti la meva sogra, la cèlebre pintora Jeanne Devaux, que viu amb nosaltres. I excusi’m, tinent, però en francès no es diu «senyora vella», sinó «senyora gran».

Llavors les vaques van travessar el pati. L’oficial va quedar sorprès:

—Què és això?

—Hi ha una granja aquí al costat…

—I a la segona planta tampoc no té lloc per a nosaltres?

Silenci angoixat. La Jeanne llavors va demostrar que tenia una gran rapidesa de reflexos:

—No —va dir—, a la segona planta és on guardem l’herba per a les vaques!

—Ach so! Gràcies per haver-nos rebut tan amablement, reflexionarem sobre la seva invitació i potser tornarem. Auf wiedersehen!

L’oficial no va tornar mai més.

Els Lambert van marxar de Villa Navarre després que se n’anés l’exèrcit alemany, l’agost del 1944. L’àvia, que es deia Simone, va dir mentre pujava al cotxe: «Quatre anys ben fotuts! Ràpid cap a París!». Aquestes paraules ingrates sembla que van saber greu als meus avis. Mai no parlaven d’aquesta història i no van mantenir cap contacte amb aquella família de diamantistes. Les persones poden salvar jueus mantenint-se fidels al seu catolicisme monàrquic, tradicionalista, vagament antisemita? Sovint s’acusa els esnobs de ser superficials, no oblidem que poden arribar a ser heroics en la seva frivolitat, salvant una família sencera perquè està vinculada a la mateixa gentry. Però no impedeix que es mantinguin les distàncies, una mica com si diguessin: «Us hem salvat la vida, però no cal que mengem del mateix plat!».

En tot cas, la rèplica de la meva àvia: «No es diu senyora vella, sinó senyora gran», es va estendre per tot Pau en aquella època, com moltes de les sortides de la Granny, que era descendent del dramaturg George Bernard Shaw; el seu pare mateix, el que havia estat coronel a l’exèrcit de l’Índia, en deia això:

—Vaig aconseguir domar els indis però mai no he pogut domar la meva filla.

La frase de la Granny que m’agrada més me la va explicar François Bayrou. Quan aquest, en un còctel a la Villa Navarre organitzat per celebrar l’inici de la caça de la guineu, li va preguntar com estava, ella va replicar: «És horrorós! Com més vella em faig, més intel·ligent sóc». La meva tia Evelyne també em va explicar que Charles i Grace Beigbeder van contractar uns metges jueus (alemanys, hongaresos, polonesos) al sanatori del Pic de Midi durant tota la guerra inscri-vint-los com a «interns» i que hi van amagar també molts nens jueus, fent-los passar per tuberculosos. Als alemanys els feien molta por els microbis, no s’acostaven mai als sanatoris. La princesa de Faucigny-Lucinge, nascuda Ephrussi, arribada a Pau amb els seus vint criats de l’avinguda Foch, s’estimava més dormir a la Villa Navarre totes les nits perquè temia que li trenquessin el son amb qualsevol visita inesperada. La meva cosina Anne Lafontan calcula que van ser uns cinc-cents els jueus que van passar pels establiments de cura familiars per fugir cap a Espanya. Per desgràcia, no queda cap prova d’aquests actes de bravesa. Això convertiria els meus avis paterns en uns herois anònims amb un coratge inaudit. Sé que la Grace fumava les cigarretes angleses que li proporcionava el seu amic el pare Carré, el qual allotjava a casa seva pilots britànics, tots aristòcrates, i que el seu esport preferit era tirar el fum al nas dels soldats alemanys que es passejaven pel bulevard dels Pirineus. En Charles va ser arrestat dues vegades arran dels seus viatges en tren cap a París. Va aconseguir tornar a casa gràcies a les seves relacions d’alt nivell, però quines? El meu oncle afirma que també va salvar col·laboracionistes durant la depuració, sempre fent-los passar cap a Espanya, pel mateix camí que va permetre salvar tants jueus. No és gran cosa però és tot el que en sé: van jugar un doble joc extraordinari (els pétainistes i els gaullistes eren rebuts a Villa Navarre, però no passaven per la mateixa porta d’entrada per evitar que es trobessin). Avui dia, que la casa s’ha convertit en un hotel de luxe, encara es pot dormir a l’habitació de la Granny, que el meu pare va conservar impecable i sense canviar-ne res durant molt de temps després de la seva mort. Ho recordo com un santuari sagrat on m’era prohibit entrar. Hi vaig tornar després que la casa fos transformada en hotel. Sembla que no és aconsellable tornar als llocs de la infantesa, ja que semblen minúsculs. Això no passa amb la Villa Navarre: és l’única casa que no s’encongeix amb el temps. A partir d’ara qualsevol escriptor en potència pot dormir a l’habitació d’aquesta morta. Però la Granny encara la ronda, i el seu ocupant assegura que certes nits hi ha sentit la seva veu que xiuxiueja amb el seu accent novaiorquès:

—No es diu «l’habitació d’aquesta morta», my dear Frederic, sinó «les estances de la meva enyorada àvia».

El meu país era nazi quan els meus pares eren uns nens. Farts de França, el meu pare i la meva mare van marxar-ne per estudiar a Amèrica, el país que havia alliberat el seu. Els nostres avis humiliats van salvar el prestigi gràcies a un general exiliat a Londres. Fins al maig del 1968, en què la hipocresia va saltar pels aires i, amb ella, el matrimoni dels meus pares. Fins al maig del 1981, amb l’elecció d’un resistent de Vichy, els nostres avis no van reconèixer que eren uns supervivents: per la banda materna, un militar ferit, presoner i pare de família, resistent tardà però combatent real; per la banda paterna, un monàrquic impregnat de les idees antijueves de Charles Maurras prospera durant l’Ocupació, però «sols entre les nacions», no reconegut per Israel ja que ningú no ho havia demanat. Probablement Charles Beigbeder sènior no hi guanyaria res si tingués un arbre al seu nom en el memorial de Yad Vashem; de tota manera, aquesta història, que el meu pare ignorava completament i que jo no hauria sabut mai si no hagués estirat la llengua dels meus oncles i les meves ties, m’omple d’orgull, a mi, el nét idiota en presó preventiva. Com diu el Talmud: «El qui salva una vida salva tot l’univers». Després de la primera guerra, els francesos esclafats havien entès que valia més ser espavilat i estar viu que ser un heroi i estar mort. I quan algú era un heroi, era un heroi a deshora, sense vantar-se’n, potser fins i tot sense fer-ho expressament. Es podia ser heroic i hipòcrita, heroic i mundà, heroic i ric, heroic sense morir per ser-ho. Es creia que ja es tenia molta sort de continuar en vida en un país que acabava de lliurar l’ànima.