Prefaci

La qualitat més important d’aquest llibre és, sens dubte, la seva honestedat. Quan un llibre és tan honest, pot conduir, com per descuit, a veritables descobriments sobre la naturalesa humana (en aquest àmbit, la literatura porta molts cossos d’avantatge sobre les ciències). D’aquesta manera, en llegir Una novel·la francesa, t’adones que la vida d’un home es divideix en dos períodes, la infantesa i l’edat adulta, i que és del tot inútil refinar l’anàlisi. Antigament, potser, hi havia una tercera època, anomenada vellesa, que feia de lligam, en què els records d’infantesa tornaven, que donava una semblança d’unitat a una vida humana. Però, per entrar en la vellesa, calia haver-la acceptada, haver sortit de la vida, haver entrat en l’edat del record. Compromès en desitjos i projectes d’adult, l’autor no hi ha arribat, i no té gairebé cap record de la seva infantesa.

De tota manera, en té un que fa aparèixer: unes gambes i una platja de la costa basca. Fent com Cuvier en reconstituir un esquelet de dinosaure a partir d’un fragment d’os, Frédéric Beigbeder reconstitueix, a partir d’aquest únic record, el conjunt de la seva història familiar. És un treball seriós, sòlid, en què es descobreix una família francesa, una barreja finalment harmoniosa de burgesia i d’aristocràcia, amb una forta implantació regional. Una família heroica fins a l’absurditat durant la Primera Guerra Mundial; una família més reservada, per això mateix, en esclatar la Segona. Arrossegada, després del 1945, per un insadollable desig de consumir, un desig que pujarà un replà més amunt després del 1968 en generalitzar-se en l’àmbit dels costums. Una família com moltes d’altres, més aviat pertanyent a les classes benestants. Però és la banalitat de la història familiar de Beigbeder la que li dóna força: perquè és tota la història de la França del segle xx la que desfila al mateix temps davant dels nostres ulls, dibuixada sense un esforç aparent. De vegades, en una primera lectura, et pots perdre una mica entre els personatges; és l’única cosa que es podria retreure a l’autor.

En l’adolescència tot canvia, els records aflueixen, però hi ha dues coses en el fons, i dues coses sobretot, que destaquen, per a l’autor, en el seu record: les noies que ha estimat i els llibres que ha llegit. Potser és això, únicament, la vida i tot el que en queda? Sembla que sí. I, en aquest cas, l’honestedat de Beigbeder és tan evident que ni tan sols penses a dubtar de les seves conclusions. Si, en efecte, és això, i només això, el que li sembla important, és que només això ho és. En el fons, el plaer de l’autobiografia és invers al de la novel·la: lluny de perdre’t en l’univers de l’autor, no t’oblides mai de tu mateix, quan llegeixes una autobiografia; t’hi compares, t’hi confrontes, verifiques, pàgina rere pàgina, la pertinença a una comunitat humana.

No m’ha agradat tant la part que parla de les nits passades en presó preventiva per consum de cocaïna a la via pública. És curiós, m’hi hauria de solidaritzar, ja que jo mateix vaig passar una nit a la presó per una infracció també força ximple (haver fumat un cigarret en un avió), i puc afirmar que les condicions de detenció no són aquestes, de cap de les maneres. Però l’autor i el seu amic, el poeta, són una mica reivindicatius, una mica bocamolls. L’evocació del nen, un infant desnerit amb una barbeta i unes orelles grosses, intentant assemblar-se a un germà gran admirat i estimat, és breu, però té una força tal, que m’ha fet l’efecte de notar aquell nen que llegia, per sobre de la meva espatlla, durant tot el llibre. En l’episodi de delinqüència, hi ha alguna cosa que no funciona: el nen no es reconeix en l’adult en què s’ha convertit. I, aquí també, segurament és veritat: el nen no és el pare de l’home. Hi ha el nen, hi ha l’home, i entre tots dos no hi ha cap relació. És una conclusió incòmoda, molesta: t’agradaria que al bell mig de la personalitat humana hi hagués una certa unitat; és una idea de la qual costa separar-se; t’agradaria poder fer el lligam.

En canvi, el lligam es fa, d’entrada, en les pàgines que l’autor dedica a la seva filla, sens dubte les més belles del llibre. Perquè, de manera insensible, s’adona, i nosaltres ens adonem amb ell, que aquells anys d’infantesa que travessa la seva filla són els únics anys de felicitat veritable. I que res, ni tan sols l’amor que li dóna, no li impedirà que ensopegui en els mateixos obstacles, que es fiqui en els mateixos carreranys. Aquesta barreja cada cop més punyent de tristesa secreta i d’amor culmina en el magnífic epíleg, que tot sol ja justificaria el llibre, en què l’autor ensenya a la seva filla, com el seu avi li havia ensenyat a ell, l’art de fer rebotar una pedra a l’aigua. El cicle es tanca, en aquell moment, i tot queda justificat. La pedra que s’eleva màgicament, «sis, set, vuit vegades» per sobre del mar. La victòria, limitada, contra la feixuguesa.

MICHEL HOUELLEBECQ