17. Capítol claustrofòbic
L’aviso: si no em posa en llibertat de seguida, escric un llibre!
Acabo sent tan amenaçador com els meus veïns de cel·la. Els altres detinguts d’aquesta nit ja han sortit aquest matí, llevat d’un jove que havia fet caure una moto davant d’un cotxe de polis. No para de repetir-me «tio, això pot ser llarg…». Gràcies per aixecar-me la moral. S’agafa el cap entre les mans, està desesperat perquè arribarà tard a la feina, i per tant pot ser que la perdi. Em fa l’efecte d’estar tot sol des de fa cent anys en aquesta claveguera, oblidat per sempre. Un funcionari en uniforme ens porta una plata de pollastre amb arròs que fa olor de peix. Sens dubte, un pollastre criat amb plàncton en un aquari. No sé quina hora és, les onze o les dotze, la meva roba arrugada em repugna. Em poso a resar: recito el parenostre, l’avemaria, no pas per beateria sinó perquè no em pot fer cap mal i evita que pensi. El més horrorós de tot és pensar en els que estimo, em moro d’enyorança, i penso que estaran amoïnats. Descobreixo l’horror de ser presoner, que et transforma en una olla a pressió. Cal que faci esforços sobrehumans per no pensar que hi ha un món exterior on tothom es passeja com li ve de gust. No aguanto més, tot i que lluito per no enfonsar-me. Al cap d’uns minuts, m’adono que em corren per les galtes llàgrimes de claustrofòbia. No sóc gens ni mica com Tony Montana, amb la barbeta tremolant i la cara plena de llàgrimes. Sóc dels qui ploren fàcilment: per exemple, cada vegada que la meva filla es posa a plorar davant meu, la imito, i no és pas la millor manera de consolar-la. La més ridícula de les reconciliacions en qualsevol melodrama de la televisió em transforma en un nadó fent singlots, és una catàstrofe. No sabia que tenia claustrofòbia. Però aquesta estada forçada a la garjola em fa venir al cap dos terribles atacs d’angoixa dels quals vaig ser víctima: un d’ells visitant les grutes de Sare (el pànic, la suor al front augmentava a mesura que ens allunyàvem de l’entrada —sembla que se sent el mateix a les piràmides d’Egipte), l’altre durant un concert gòtic a les catacumbes de París (calia arrossegar-se per un estret carrerany humit i negre abans d’arribar a una sala subterrània coberta de grafits, i de cop i volta aquella sensació horrorosa de ser enterrat en vida, gust de cendra a la boca, ganes de llançar-se contra les parets, millor que no hi pensi o em provocaré una taquicàrdia). En aquells dos episodis, com avui, m’ofegava la idea de no poder sortir immediatament a l’aire lliure. La claustrofòbia és un ofegament sense aigua, una barreja d’ofec i d’histèria. La por de sufocar-se fa que et sufoquis, com la por de posar-te vermell fa que t’hi posis més. La pregunta obsessiva del claustrofòbic, que li posa els nervis de punta, és la següent: com m’ho faig per acceptar d’estar aquí INDEPENDENTMENT DE LA MEVA VOLUNTAT? L’enclaustrat és un nòmada que s’ignorava. Reclòs de cop i volta, descobreix que té la vocació de rodamón. La detenció preventiva fa que pensis en el suïcidi, però com ho pots fer? No et deixen cap objecte tallant, ni cap corda, cinturó o cordill per escanyar-te. Fins i tot els neons del sostre estan voltats d’una reixa d’acer per prevenir qualsevol intent d’electrocutar-te. Podries picar de cap contra el terra, però, avisats per les càmeres de vigilància, els policies vigilants segurament hi intervindrien a temps; només aconseguiries un nas trencat, un trenc al cap i una detenció encara més llarga a fi de curar-te les ferides a la infermeria.
A l’exterior de la meva gàbia, veig que hi ha una lleixa desplegada contra la paret del passadís, sostinguda per dues barres metàl·liques. Tindria prou lloc per fer lliscar el cap a l’interstici. Només caldria que demanés per anar a pixar i em podria llançar en aquest garrot. Si girés ràpidament el meu crani 180º en aquest orifici, se’m trencaria la nuca, m’escanyaria, suspès a cinquanta centímetres de terra, només caldrien uns quants segons de distracció, l’escarceller no tindria temps de reaccionar. De tota manera res no garanteix que no em quedi tetraplègic. Potser acabaria els meus dies en una cadira de rodes, dictant llibres amb la parpella com Jean-Dominique Bauby, el periodista que em va contractar per a Elle el 1997. L’elegància amb què em va descriure el seu calvari em dóna coratge. Em ve una frase al cap: «Si t’ha de caure la bava, millor que sigui en un teixit de caixmir». Qui sóc jo per pensar en el suïcidi després d’una nit de detenció preventiva, és realment molt menys greu que acabar presoner del teu propi cos transformat en un escafandre. Inspiro profundament per fer fora l’angoixa. Intento comptar els segons, com comptava fa anys els xais per adormir-me, abans de ser prou gran per prendre Stilnox cada vespre. Faig la llista mental dels números de telèfon que conec, dels llibres que he llegit aquest any, dels programes de televisió dia per dia. La sensació de tancament és un absolut de la tortura, anàleg sens dubte del suplici xinès de la gota d’aigua. El temps es dilata, la llibertat sembla una llum llunyana al final d’un túnel inacabable, una resplendor que s’allunya com en aquell moviment de càmera inventat per Hitchcock a Vertigo: el «tràveling compensat». Per evocar el vertigen del protagonista interpretat per James Stewart, la càmera recula fent un zoom ràpid cap endavant, i l’escala s’eixampla, la imatge es deforma, James Stewart té vertigen, i jo sóc James Stewart. El meu cos pateix una nova pena: aïllat, abandonat, em fa l’efecte que ningú no vindrà a ajudar-me, que m’han oblidat aquí, sota terra, pels segles dels segles. Milers de forrellats i de panys em separen de la vida exterior. I només fa unes dotze hores que estic detingut. No goso imaginar-me què deuen patir els presoners de llarga durada. Quan vaig ser jurat a l’audiència de París, vaig enviar, a la lleugera, violadors i assassins a la presó per a vuit anys, deu anys, dotze anys. Avui seria més lax. Tots els ciutadans que són citats com a jurat haurien de passar una curta estada darrere els barrots per saber què faran passar als acusats. En la presó preventiva, el cervell humà repeteix sense parar, imagina, té malsons, gira i gira fins a tornar-se boig. Caldria tenir la força de convertir-se en monjo benedictí en un obrir i tancar d’ulls. Renunciar al món, concentrar-se en un mateix, treure’s de sobre tot desig. Acceptar el destí amb abnegació. Perdre tota curiositat, tota interrogació existencial, convertir-se en una planta verda. Sóc plenament conscient que aquesta aventura és ridícula i que només sóc un nen aviciat que han desproveït del seu confort per castigar-lo pels seus excessos de nen ric retardat. No menyspreeu el meu sofriment, el confort ha estat la gran lluita dels francesos des de l’Alliberament. Això que anomenem llibertat era sobretot una lluita per una vida més còmoda que la de les generacions anteriors. El meu dolor, per tant, no és tan menyspreable; si hi reflexionem bé, el confort humà fins i tot és l’únic progrés del segle xx. El confort és l’oblit gràcies al canapè Knoll.
Un dia, les presons es transformaran totes en museus del dolor que els nostres néts visitaran amb angoixa i incomprensió, com la d’Alcatraz, que vaig anar a visitar amb el meu pare i el meu germà a la badia de San Francisco quan tenia deu anys; mira, he recuperat un nou record. El 1975, la presó més famosa del món era una illa envoltada de taurons. Des que la van tancar, es visita com un castell del Loira. El cel estava taronja aquell dia, com les cel·les rovellades i el Golden Gate Bridge. S’hi anava en un ferri. Forrest Mars, el propietari de les xocolatines del mateix nom, havia organitzat un viatge als Estats Units per al meu pare i els seus dos fills. «The Alcatraz Tour», deia el fullet turístic. Seguíem un guia disfressat de guarda que explicava anècdotes horribles mostrant els gruixuts barrots de les cel·les, el pati on els detinguts es passejaven, la cel·la d’Al Capone, els calabossos humits on es tancaven els reincidents en la foscor, les parets gruixudes, els càstigs, els intents d’evasió que acabaven en ofegaments o en banquets per als taurons. Aquell vespre, a la nostra habitació de l’hotel Fairmont, en Charles i jo vam tenir malsons mentre que el papa roncava a la seva habitació.
Piqueu al cap d’un escriptor, no en surt res. Tanqueu-lo, recupera la memòria.