29. Es pot viure millor
Quan era petit, no ens lligàvem els cinturons de seguretat als cotxes. Tothom fumava pertot arreu. Es bevia a morro mentre es conduïa. Anàvem en Vespa sense casc. Recordo el pilot de Fórmula 1 Jacques Laffitte conduint l’Aston Martin del meu pare a 270 km/h per inaugurar la nova autopista entre Biarritz i Sant Sebastià. La gent cardava sense condó. Et podies fixar en una dona, abordar-la, intentar seduir-la, potser desvirgar-la, sense arriscar-te que et consideressin un criminal. La gran diferència entre els meus pares i jo: en la seva joventut les llibertats augmentaven; durant la meva, no han fet altra cosa que disminuir, any rere any.
És ben cert que la Cerca del Plaer Fugaç disminueix l’esperança de vida de l’escriptor. Jacques Vaché va morir als vint-i-tres anys d’una sobredosi d’opi. Jean de Tinan als vint-i-quatre anys d’un reuma agreujat per un consum d’alcohols adulterats, Georg Trakl als vint-i-set anys d’una sobredosi de cocaïna, Hervé Guibert als trenta-sis anys de la sida, Roger Nimier als trenta-sis anys en un accident amb un Aston Martin, Boris Vian als trenta-nou anys d’excés de festes per al seu cor fràgil, Guillaume Dustan als quaranta anys d’una intoxicació medicamentosa, Guy de Maupassant als quaranta-tres anys de la sífilis, Scott Fitzgerald als quaranta-quatre anys d’alcoholisme, Charles Baudelaire als quaranta-sis anys de la sífilis, Alfred de Musset als quaranta-sis anys d’alcoholisme, Albert Camus als quaranta-sis anys en un accident amb un Facel Vega, Jack Kerouac als quaranta-set anys de cirrosi, Malcolm Lowry als quaranta-set anys d’una sobredosi de somnífers, Frédéric Berthet als quaranta-nou anys d’alcoholisme, Jean Lorrain als cinquanta anys d’una peritonitis causada per un abús d’èter, Hans Fallada als cinquanta-tres anys d’una sobredosi de morfina, Paul-Jean Toulet als cinquanta-tres anys d’una sobredosi de làudan… Tot i que no tinc el mateix talent dels meus mestres, puc esperar, Déu meu, no haver de compartir la seva breu durada de vida? Des que tinc una filla, no tinc cap intenció de morir-me jove.
Cap a les 19 h, el policia que m’havia interrogat em ve a veure a la meva cofurna per dir-me, amb la cara pàl·lida:
—És increïble, no ho havia vist mai. Haig de transferir-los al Dépôt. No entenc res.
Sospira, però no pas tant com jo. En 24 hores he passat constantment de la decepció a la falsa alegria. El dolor no prové únicament de la reclusió, sinó de l’esperança decebuda cada vegada. Penso en el meu gat, que deu estar mort de gana, tancat en el meu pis. És el món al revés: gairebé em sento obligat a consolar el poli, que podrà dormir a casa seva.
—Els transportarem en furgó de la policia a l’illa de la Cité per passar una segona nit a la presó i el procurador els rebrà demà al matí. Em sap molt de greu, els haig de tornar a emmanillar.
—Però què vol dir això? Que ens volen condemnar a presó definitiva?
—Doncs no ho sé, els hem enviat un dossier que està buit, no és habitual prolongar la detenció preventiva d’un simple consumidor, però ja ho veu. Potser la història del capot l’ha irritat. O bé volen que serveixi d’exemple, fotre un paio conegut.
La llei preveu tancar a la presó els drogats durant un any com a màxim quan fumen un porro, esnifen una clenxa de coca, s’empassen una pastilla o es punxen el braç. Fins i tot el Poeta està esmaperdut; comença a témer una acusació més forta (camell d’en Beigbeder?, seria un gran risc…). Es desfà en excuses:
—És culpa meva, collons, em sap greu.
—Calla, no hi pots fer res.
—Al final t’he ofert el que li faltava al teu destí: la decadència. «Desgràcia per a aquells a qui la desgràcia tracta amb indulgència…».
—És teu això?
—Sí.
—Ho puc incloure al meu llibre?
—Ok.
—Doncs ja està fet.
Ja no aconsegueixo destriar el que em causa més angoixa: el cansament, la còlera, la claustrofòbia, la incomoditat, la vergonya i ara l’acolloniment? Cops de maça successius en el meu cap de gàrgola barbuda, amb mal alè, esbalaït, amb els ulls desorbitats, arrugats, desmoralitzats. La nit que comença és la més llarga de la meva vida. Em pensava que el malson s’acabava: ara comença. A partir del moment en què la feixuga porta de metall es tanca sobre el meu ventre nuat, ja no sóc més que una ombra, un esclau feréstec, un mort en vida que traginaran d’una banda a l’altra amb les mans lligades, lívid, sotmès, mut, grogui. Declaro solemnement que, aquell vespre, persones a les quals no he fet res han decidit posar la meva humanitat entre parèntesis i ho han aconseguit. Han traslladat un nen en la seva camioneta blanca; han precipitat un xai a l’escorxador.