43. La A de l’Atlàntida

En aquella època, França estava controlada per un home que creia que la religió donava un sentit a la vida. Per aquella raó organitzava aquell infern? Aquella desventura ridícula s’assembla a una paràbola catòlica. L’episodi patètic del capot m’ha obert els horitzons com la poma que va caure sobre el crani de Newton. Vaig decidir deixar de ser algú altre. Volen que faci de fill pròdig, que torni a casa? Torno a ser jo però que ningú s’equivoqui: mai no tornaré al bon camí. El Dépôt va ser la meva Gehenna. Estic condemnat, només em queda creure. La cosa més catòlica en mi és aquesta: m’estimo més que els meus plaers estiguin prohibits. No em mereixia ser humiliat públicament, però ara ja sé que sempre m’hi arriscaré. Sempre m’escaparé del vostre control.

M’heu declarat la guerra. No seré mai dels vostres; he triat l’altre bàndol. «Em trobo força còmode en el meu deshonor», escriu Baudelaire a Hugo després de la prohibició de Les flors del mal. No em cregueu quan us somrigui, no us refieu de mi, sóc un kamikaze cagat, us menteixo covardament, sóc irrecuperable i sense remei, sense remei com es diu d’una dent completament feta malbé. Quan penso que se’m considera un mundà, i la veritat és que sóc un asocial des del 1972. És veritat, porto una americana i una corbata, i les meves sabates van ser enllustrades ahir pel personal d’un palau parisenc. Però no sóc dels vostres. Descendeixo d’un heroi mort per França, i si em destrueixo per vosaltres, és que em ve de família. Aquesta és la missió tant dels soldats com dels escriptors. Nosaltres ens matem per vosaltres sense ser dels vostres.

Així vagarejaven els meus pensaments, en el lliurament de la Legió d’Honor del meu germà, a la sala de festes del Palau de l’Elisi, poc després de la meva sortida del Dépôt. La meva mare s’havia posat unes arracades vermelles, el meu pare un vestit blau marí. Mentre el president de la República clavava la insígnia a l’americana d’en Charles, la meva fillola Emilie, la seva filla de tres anys, va exclamar: «Mama, tinc ganes de fer caca». El president va fer veure que no havia sentit aquelles paraules anarquistes. Des de fora, semblàvem una família unida. Repenjat en una columna daurada, em vaig pentinar els cabells amb els dits. S’ha convertit en un tic, ho faig sovint quan no sé on posar les mans; mentre em repentino, ho aprofito per gratar-me el cap. El fred entelava els vidres que donaven al parc. M’hi vaig atansar per contemplar els arbres i, de cop i volta, orgullosament, vaig dibuixar amb el meu índex la lletra A a la finestra gebrada.