41. Nova York, 1981 o 1982

Abans d’anar a Guéthary, vaig anar una setmana a Nova York. Un matí, per telèfon, Jay McInerney em va explicar que s’havia trencat el peu ensopegant a la vorera del carrer 9è, cap a les sis del matí, i que era culpa meva perquè la nit abans l’havia arrossegat fins al Beatrice Inn i l’havia deixat allà en molt mala companyia. Tinc una bona esquena: sóc la causa de totes les desgràcies del món, en tinc el costum, sóc catòlic. Alhora, si vaig passar trenta-sis hores a la presó, era per imitar en Jay a Lunar Park. Considerem, doncs, el seu peu trencat com l’aplicació d’una mena de llei del talió de la ficció literària transatlàntica. De vegades ens intercanviem els pisos (en Jay ve a viure amb mi a París i jo a casa seva a Nova York), així que ens podem intercanviar les desgràcies. Penjo el telèfon i de cop i volta tinc una revelació: els meus primers records d’adult se situen a Nova York. Tot d’un plegat, una multitud de records novaiorquesos pugen a la superfície, se superposen, s’entrexoquen i es confonen. Nova York és la meva segona ciutat, on he viscut més temps després de París. Des de l’adolescència, el meu oncle George Harben m’allotjava en el seu pis de Riverside Drive. Tenia les claus de casa seva, tornava a l’hora que volia, tenia una llibertat al·lucinant per a un nano de setze anys que ni tan sols estava desvirgat. Abans havia passat molts estius en summer camps americans per aprendre a jugar a tennis amb Nick Bolletieri i la lletra de «Dust in the Wind» del grup Kansas. En George ha mort aquest any, no he anat al seu funeral, sóc ben desagraït. Més endavant, el meu pare va comprar un loft amb vidriera a la Museum Tower, al carrer 53è, per sobre del MoMA. Hi organitzava afters amb Alban de Clermont-Tonnerre en sortir de l’Area, del Limelight o del Nell’s. El meu pare va haver de vendre el pis quan el seu germà va presentar el balanç de l’empresa familiar. Els meus records es barregen com en un Long Island Iced Tea. La primera discoteca on vaig anar tot sol, en un terrat a cel obert, es deia la Danceteria. Intentava assemblar-me a John Lurie, el saxofonista dels Lounge Lizards. Duia mitjons Burlington i unes Sebago de color marró. Recordo que era la moda de les vetllades als roofs. Anàvem a les vetllades llatines del Windows on the World, tots els dimecres a la nit: les meves primeres caipirinhes. Visions de Nova York com sobreimpressions en una pel·lícula. Els núvols es mouen de manera accelerada per simbolitzar el pas del temps. Vaig començar a estimar Nova York perquè hi estava sol. Per primera vegada a la meva vida, podia anar on volia, fer-me passar per algú altre, vestir-me d’una altra manera, mentir a desconeguts, dormir de dia, sortir de nit. Nova York dóna als adolescents d’arreu del món les ganes de desobeir com Holden Caulfield: no tornar a casa és una forma d’utopia. Quan et pregunten el nom, donar una identitat falsa. Explicar una altra vida que no sigui la teva, és el mínim per convertir-te en novel·lista. Fins i tot m’havia fet fer documentació falsa al carrer 42è per fer creure que era més gran. Nova York és la ciutat que em va fer comprendre que escriuria, és a dir, que finalment m’alliberaria de mi mateix (si més no és el que creia en aquella època), que aconseguiria fer-me passar per algú altre, que em convertiria en Marc Marronnier o Octave Parango, un heroi de ficció. Allí vaig pondre el meu primer escrit («Un text passat de moda»). Allà em vaig inventar el qui es pensen que sóc jo des de fa vint anys. Érem uns quants que vivíem, en pisos buits, el nostre primer estiu de llibertat. Érem adolescents borratxos que ens convidàvem els uns als altres, que fèiem més el borinot que no pas morrejades a les noies, que tornàvem a les cinc de la matinada en taxis en què el conductor estava més begut que nosaltres, tremolant de fred a l’avinguda A a la sortida del Pyramid. En aquella època, Nova York era encara una ciutat perillosa, plena de putes, de drag-queens i de camells. Teníem orgasmes, ens crèiem que érem homes, però no ens drogàvem, excepte al Poppers. Segons els meus càlculs, allò devia ser el 1981 o el 1982. Comprava discos a Tower Records, a Broadway. Aquesta botiga acaba de tancar les portes, arruïnada per culpa de les descàrregues per Internet. Anàvem a tirar arròs al Waverly Theater de Greenwich Village, que projectava The Rocky Horror Picture Show tots els dissabtes a mitjanit. Aquesta sala de cinema ja no existeix. Hi ha tantes coses a Nova York que han desaparegut… Només m’alimentava de hot dogs, brètzels, Bubble Yum i Doritos sucats en guacamole. Un galifardeu perdut i feliç…, orfe voluntari. Un matí, me’n recordo molt bé, em vaig adonar que havia crescut, que anava a comprar coses per sopar, que era adult abans d’haver-me fet gran. La meva infantesa s’atura en aquell matí. Vaig ser un adult en un cos de nen, i després, un matí, em vaig convertir en un nen en un cos d’adult. L’única diferència: de nen veia sovint com es ponia el sol; d’adult sovint veia com sortia. Les albes són menys serenes que els crepuscles. Quants me’n queden?