19. Les «no-A» de Van Vogt i la «A» de Fred

La meva infantesa està per reinventar: la infantesa és una novel·la.

Com que França és una nació amnèsica, la meva absència de memòria és la prova irrefutable de la meva nacionalitat.

L’amnèsia és una mentida per omissió. El temps és una càmera, el temps fa desfilar fotografies. L’única manera de saber què va passar en la meva vida entre el 21 de setembre de 1965 i el 21 de setembre de 1980 és inventant-m’ho. És possible que m’hagi cregut amnèsic quan simplement era un mandrós sense imaginació. Nabokov i Borges diuen aproximadament el mateix: la imaginació és una forma de la memòria.

Quan surti, fullejaré els àlbums de fotos de la meva mare, com Annie Ernaux a Les Années. Aquestes imatges esgrogueïdes demostren que la meva vida, malgrat tot, va començar en alguna banda. En una fotografia feta al jardí de la Villa Patrakenea de Guéthary, el meu germà i jo hi sortim vestits de manera idèntica: polos de ratlles blaves i blanques amb botons al coll, bermudes grises, Kickers als peus, comprades a Western House, carrer Canettes. Quan et passes tota la infantesa vestit amb la mateixa roba que el teu germà, en ser adult de seguida intentes diferenciar-te’n. Vaig portar la clenxa al costat com els joves guitarristes dels grups de rock francès d’avui dia. El meu ble ros tenia trenta anys d’antelació. Vaig comprar Malabars grocs a deu cèntims la unitat al quiosc de la platja gran i em vaig llepar el braç per tatuar-me les calcomanies al canell. Vaig ser aquell nen perfumat amb aigua de colònia Bien-Être, amb pantalons tirolesos, despentinat al jardí de la Villa Navarre o del castell de Vaugoubert, a Quinsac. En pantalons New Man de pana de color vermell viu, em vaig enfilar entre els faigs en pendent del bosc d’Iraty, vaig rodolar per les valls toves adequades per a mi i vaig vomitar ametllats de ca l’Adam i la xocolata desfeta de cal Dodin a l’Aston Martin que ens hi portava. Els 4 x 4 encara no existien, i en cada revolt els nens eren sacsejats a la part del darrere del nou cotxe patern. Em vaig ficar en l’aigua freda d’un riu, sota els pins gegants, en un aire saturat de resina. Vaig posar amb el meu germà davant d’un ramat de xais que feien l’olor del formatge que farien. Una cortina de pluja envernissava les pastures, el cel ennuvolat era com una manta somnífera, el temps era llarg, els nens odien les passejades, crec que érem feréstecs com les nostres botes de goma plenes de fang, i els ponis pasturaven pels vessants herbosos de la venta de Zugarramurdi. A l’església de Guéthary, tots els diumenges d’estiu, embriac d’encens, vaig cantar càntics en basc: «Jainkoaren bildotcha zukenzen duzu mundunko bekatua emaguzu bakea» («Anyell de Déu que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres»). Demano disculpes als meus amics bascos si l’ortografia és aproximada… Tancat a la meva gàbia, no ho puc comprovar en un missal, cito de memòria, per una vegada que recordo alguna cosa. Vaig relliscar al trampolí de la piscina de l’hotel del Palais a Biarritz: quan em van haver de cosir la ferida oberta sense anestèsia, la meva mare afirma que vaig ser estoic. Em sento orgullós de la meva valentia quan era nen, una cicatriu sota la meva barbeta n’és testimoni. Vaig tenir un menjadiscos de plàstic taronja en el qual ficava discos de 45 rpm del grup Il Était une Fois, de Joe Dassin, de Nino Ferrer o de Mike Brant. La cantant d’Il Était une Fois va morir d’una sobredosi, Joe Dassin també, i Mike Brant i Nino Ferrer es van suïcidar. Es pot dir, doncs, que ben aviat tenia gustos culturals borderline. Vaig portar un aparell dental rosa bavós amb uns elàstics lligats a les canines, i després unes anelles de metall unides entre elles per un filferro que em tallava les genives. Vaig respirar la mateixa olor de cera a les velles escales de Pau i de Guéthary, però aquesta olor també em porta a Sare, on el meu avi havia comprat una altra casa: vigilava les vaques que dormien en els prats nuvolosos de la muntanya espanyola, agafava el trenet que pujava per la Rhune. Fins ara són els paisatges més bells que he conegut, i això que després he viatjat força. Les vaques eren de color beix o negre, i tots els matisos del verd es declinaven sota el blau del cel, les taques blanques eren ramats de xais; encara que la busqués, l’ull no hi trobava cap lletjor, en els quatre punts cardinals aquells turons desprenien alegria. He viatjat amb el meu pare i el meu germà, a Amèrica i a Àsia, a les Antilles, a Indonèsia, a l’illa Maurici i a les Seychelles. Va ser durant aquests viatges exòtics que em va passar una cosa cabdal: em vaig posar a escriure i això que tot just sabia llegir. Hi ha uns quaderns on vaig començar a apuntar totes les nostres activitats. Per desgràcia he perdut aquestes importants proves del delicte. On deu ser el quadern Clairefontaine on vaig escriure per primera vegada? A Bali va començar la meva carrera d’autobiògraf, el 1974. El nostre pare ens havia portat a Indonèsia per quedar-nos-hi un mes: un gran i bell viatge del qual no me’n recordaria si no l’hagués anotat escrupolosament en un diari. Va ser allà on vaig contraure aquest costum ridícul: explicava dia rere dia tot el que havia fet aquella jornada, el que menjàvem, les platges, els espectacles de dansa folklòrica en vestits tradicionals (dits torçats, caps cots, ungles llargues, peus corbats, toques daurades i punxegudes com els temples), les lluites amb el meu germà a la piscina, les amigues successives del meu pare, en Charles que no es cansava mai de fer esquí nàutic, i també el terratrèmol que ens va despertar, una nit, a l’hotel Tandjung Sari, i la serp que va veure en Charles dins el mar de Kuta Beach i que en realitat només era l’ombra del seu tub de submarinista. El meu pare deia que el mar estava infestat de «serps minut», anomenades així perquè el qui les trepitjava moria un minut després. I després s’estranyava que només ens volguéssim banyar a la piscina! Per què, en aquell moment que no en tenia necessitat, em va semblar de cop i volta indispensable consignar la meva vida en uns quaderns de doble interlineat? Segurament havia entès que escriure permetia recordar. De manera minuciosa, em vaig convertir en l’escrivà de la provisionalitat, l’alquimista capaç de transmutar un mes de vacances en una eternitat. Escrivia per fixar moments efímers. Per aquesta raó, només escrivia en les vacances amb el meu pare —l’estiu següent, vaig tenir el mateix impuls arran del nostre viatge a Amèrica. Si ho he oblidat tot, potser és perquè tota la meva memòria es concentrava en aquests quaderns de nen perduts.

I després va venir la meva primera hora de glòria: sortir a la tele al programa dels germans Bogdanoff. El 1979, era un nen rosset amb una veu de nena que afirmava, a «Temps X», en directe a la primera cadena francesa, que «la ciència-ficció és la recerca prospectiva del que és possible». Els bessons russos amb vestits espacials anaven als còctels del meu pare; a casa d’ell, em veien sempre concentrat en novel·les de space-opera o devorant el còmic mensual ciberpunk Métal Hurlant; per aquesta raó em van proposar assistir a la seva emissió per parlar de la meva cultura de geek postatòmic. L’estudi de TF1, al carrer Cognacq-Jay, tenia la forma de plat volador d’amiant. El dilluns següent, a Bossuet, vaig notar la gelosia dels meus companys de classe, i també el respecte del pare Di Falco, que dirigia l’escola. Per haver sortit a la tele, m’havia convertit en el preferit del director, que em va regalar un 45 rpm del qual havia escrit les lletres: «Digues, Pare Noel, existeixes de debò?».

M’havia aficionat a la ciència-ficció gràcies a Gallimard, que havia llançat una col·lecció de llibres per a nens titulada «1.000 Soleils», que reeditava Ray Bradbury: Les cròniques marcianes i Fahrenheit 451, com també L’estrany cas del Doctor Jekyll i de Mister Hyde de Robert Louis Stevenson. Allò em va canviar els «senyals de pista»! També hi havia els clàssics de H. G. Wells: La guerra dels mons, L’home invisible i La màquina del temps… Hi pujo a bord en aquest mateix moment. Les portades estaven dissenyades per Enki Bilal. Després, el meu pare em va aconsellar que llegís La nit dels temps, de Barjavel, que va suposar un gran xoc eròtic. L’Eléa, la rossa congelada descoberta a les geleres del pol Sud va ser durant molt de temps el meu ideal femení; res no m’excita més que intentar escalfar una rossa frígida. Vaig devorar tot Barjavel: Ravage, Le Voyageur imprudent —una gran novel·la sobre el viatge en el temps, que ja era la meva obsessió. Només llegia llibres de ciència-ficció: col·leccionava els «Présence du Futur», m’empassava la saga dels Robots d’Asimov a J’ai lu, i sobretot la de les «No-A» d’A. E. Van Vogt (mateix editor), que el meu germà havia desembrollat abans que jo. A en Charles també li agradava la ciència-ficció, col·leccionava els còmics futuristes perquè li fascinaven l’astronomia, les galàxies, els planetes llunyans: Valérian, Yoko Tsuno, Blake i Mortimer. Potser ell també es volia escapar? Jo m’identificava enormement amb els «No-A», els «no aristotèlics», una novel·la del 1948 traduïda per Boris Vian. El principi és simple: el protagonista, Gilbert Gosseyn, s’adona que no viu a la seva ciutat, que no està casat amb la seva dona, que la seva memòria és factícia, que no és el qui creu que és. La idea ha estat plagiada sovint després (recentment per Matrix, Harry Potter i Les cròniques de Narnia). És una gran fantasia per a un nen: creure que la seva vida no és la veritable, que els seus pares no són els seus pares, que el seu germà gran és en realitat un extraterrestre, que els seus professors de debò són en una altra banda, que les aparences enganyen, que els nostres sentits no hi poden fer res. Ara ja entenc fins a quin punt aquestes lectures em servien com a refugi. Tota la meva infantesa vaig somiar ser només un holograma com els que havia vist a Disneyland, a la Casa Encantada, en un viatge a Califòrnia amb el meu pare el 1975. El meu còmic preferit era Philémon, de Fred. En tenia tots els volums, que em sabia de memòria. Explicava la història d’un nen que vivia sobre la «A» de l’oceà Atlàntic. Les lletres que hi havia en els atles geogràfics existien en una altra dimensió, eren illes en forma de lletres; el seu pare es mostrava incrèdul, no el creia mai quan en Philémon li explicava els seus viatges sobre les lletres d’«O.C.E.À.A.T.L.À.N.T.I.C».. Crec que molts fills de divorciats desenvolupen aquesta atracció per la il·lusió, pròxima a l’esquizofrènia. Esperen un univers paral·lel més acollidor que el que tenen. O bé sospiten, inconscientment, que no els han dit tota la veritat. Si vaig perdre la memòria d’adult, potser és que ja de ben jove no tenia confiança en la realitat. És per culpa de les «no-A» de Van Vogt i la «A» de Fred. Vaig conèixer en persona Fred l’any passat, al funeral de Gérard Lauzier, a Saint-Germain-des-Prés. Vaig ser feliç de poder dir-li a la cara que, segons la meva opinió, era l’equivalent francès de Lewis Carroll.

La ciència-ficció em va portar a la novel·la negra, ja que les intrigues sovint eren les mateixes: investigacions, persecucions, recerques d’identitat, redempcions. Substituïu els vestits espacials pels impermeables grisos i el soma de Huxley pel Jack Daniel’s: acabeu de transformar la ciència-ficció en novel·la negra. Tenia una tirada especial per James Hadley Chase, tot i que les portades de SAS m’interessaven per altres motius! L’autor més divertit era Carter Brown: l’escriptura simple, els diàlegs ràpids, les descripcions concises i les paraulotes. Un dia que el meu oncle Denis Manuel em va veure llegint Carter Brown, em va donar, amb un got de whisky a la mà, un consell que havia de revolucionar la meva vida: «Llegeix San-Antonio, jo no llegeixo res més, tota la resta m’emprenya. Deixa de llegir traduccions, llegeix algú que parli la teva llengua: tant se val la història, el que compta és l’autor». Jo respectava molt en Denis, que considerava l’home més smart de la meva família, amb el seu humor sorneguer, els seus cigars i la seva esquena corbada que copiava de JFK. Charles Beigbeder sènior creia en la literatura, però no havia viscut prou temps per transmetre’m la seva passió; pel que fa al meu pare, no volia llegir mai novel·les contemporànies: per a ell, la literatura s’acabava amb Dickens i Roger Martin du Gard. Situava el llistó molt amunt, no es permetia accedir-hi o desitjar-ho. El clic va venir del primer marit de la meva tia i padrina, Nathalie de Chasteigner. Vaig anar corrents al quiosc-llibreria de Guéthary, i en un expositor giratori vaig trobar Baise-ball à La Baule. Quin foc d’artifici! Les digressions lliures, els jocs de paraules tronats, els aparts a Jean d’Ormesson, Robert Hossein o François Mitterrand, el deliri verbal de Bérurier, els personatges divertits, obscens, iconoclastes, tot plegat era rocambolesc però sonava veritable, just, humà. En Denis tenia raó: en una novel·la, la història és un pretext, un canemàs; l’important és l’home que se sent al darrere, la persona que ens parla. Fins ara no he trobat cap altra definició millor del que aporta la literatura: sentir una veu humana. Explicar una aventura no és l’objectiu, els personatges ajuden a escoltar algú altre, que potser és el meu germà, el meu proïsme, el meu amic, el meu ancestre, el meu doble. El 1979, San-Antonio em va portar a Blondin, després Blondin em va conduir a Céline, i Céline a Rabelais, i així a tot l’univers. Un món s’obria, una galàxia paral·lela, accessible des de la meva habitació. Us adoneu per quin camí atzarós em vaig convertir en un lector de la dreta literària, com el meu avi, sense haver-ne parlat mai amb ell? Simplement perquè els llibres d’aquests autors eren més divertits que els de Sartre i Camus (cosa que, de passada, és falsa: vegeu Els mots o La caiguda). Em sap greu que en Denis Manuel morís als quaranta-cinc anys d’un càncer de pulmó; no vaig tenir temps d’agrair-li que m’hagués canviat la vida. Totes les meves angoixes també són culpa seva: em va inocular un virus del qual no et cures mai. La felicitat d’allunyar-me del món, heus ací la meva primera addicció. Deixar de llegir novel·les exigeix molta força de voluntat. Cal tenir ganes de viure, córrer, créixer. Estava drogat abans de tenir permís per sortir de nit. M’interessava més pels llibres que per la vida.

D’aleshores ençà no he parat de fer servir la lectura com un mitjà de fer desaparèixer el temps, i l’escriptura com un mitjà per retenir-lo.