25. El fill revelador

Amb nou anys, la meva filla passa per les mateixes etapes d’afició musical que jo; en aquests moments està boja per Hannah Montana i High School Musical, i jo l’ajudo a penjar pòsters de Miley Cyrus i Zac Efron editats per Disney Channel a la seva habitació. «I Just Wanna Be With You» és la nostra cançó preferida: ella per la melodia, jo per la lletra.

L’ésser humà és un explorador, potser a partir d’una certa edat deixa de mirar davant seu i es gira. Si s’ha reproduït, llavors disposa d’un guia per repensar-se.

La Chloë actua sobre mi com l’Incredible Time Machine de Herbert George Wells. Mirar la meva filla em fa tornar a la infantesa. Tot el que la Chloë viu, jo ho revisc; les seves descobertes són les meves redescobertes. Cada vegada que la porto al Jardin d’Acclimatation, torno al paradís perdut, trobo la meva empremta entre el Riu Encantat i el Laberint dels Miralls (crec que les altres atraccions no existien en els meus temps). La seva manera de perdre el seu anorac, el seu tamagotxi, els seus jerseis repartits arreu per on passa em recorda com extraviava les meves coses: impermeables, caçadores texanes, coses llançades com els còdols d’en Polzet al bosc de Luxemburg. L’espectacle de titelles no ha canviat: és tan horrorós com en la meva època! Els jocs de la Chloë són els meus DeLorean (el cotxe de Retorn al futur). Els seus llibres d’acolorir, les seves calcomanies, els seus quaderns misteriosos en què només cal passar un llapis per veure-hi aparèixer un dibuix. A mi tot això també em semblava miraculós, com les xifres que calia unir amb un Bic per dibuixar alguna cosa o alguna persona. Escriure aquest llibre em produeix la mateixa sensació: «Uneix tots els punts en l’ordre numerat i després veuràs aparèixer la teva infantesa misteriosa!». Quan ella se sent tan feliç perquè li ha tocat la fava en el tortell de Reis, o tan orgullosa per haver fet un truc de màgia que tothom ha descobert, o tan exageradament esverada per obrir cada matí les finestretes de cartó d’un calendari d’advent, o tan fastiguejada de tenir polls al cap, o tan entusiasmada en passar davant de la torre Eiffel que fa pampallugues, sé que jo també he passat per allà, encara que la meva memòria continuï sent imprecisa —la torre Eiffel no feia pampallugues als anys setanta, però, en el meu record, això la feia encara més impressionant, com un brontosaure de ferro. El món ja no és el mateix, però les etapes no canvien. Per exemple, malgrat Internet, el mòbil, els DVD i les 300 cadenes de televisió, l’espera del Nadal no queda sempre ofegada en la massa de peticions. Un misteri roman. Una cita fixa amb el món meravellós: barreja de naixement de Jesús i de visita del Pare Noel per la xemeneia. De tota manera, hi ha una gran diferència entre la meva filla i jo: ella va creure en el Pare Noel, mentre que jo no tinc record d’haver-me empassat mai aquesta maquinació. Em vaig quedar sorprès que la meva filla plorés tant en saber, amb sis anys, que els seus pares li havien mentit. Se sentia estafada, decebuda, irritada.

—Em vau fer el mateix amb el ratolí que s’enduia les dents! Per què heu de mentir tota l’estona?

Em vaig enfadar amb mi mateix per haver enganyat la Chloë. En qui pots confiar si els teus propis pares et diuen mentides? Una bona pregunta, que tornarà a sortir en aquest trencaclosques.

Gràcies als gens de la seva mare, la meva filla és mil vegades més bonica que jo a la seva edat. El que ha heretat de mi: la barbeta, la figura prima, les dents cap endavant (haurà de portar un aparell com el seu pare, si jo fos ella no m’ho deixaria fer). La Chloë no riu quan li fas pessigolles a la planta dels peus o a les aixelles. Les úniques pessigolles que funcionen són les de «la bestiola que puja, que puja». La meva mà comença el camí en el melic i va pujant cap al coll amb la punta dels dits. Quan la mà s’hi acosta, la meva filla intenta protegir-se, enganxa el cap al ventre, es cargola en tots els sentits, però no de manera gaire brutal ja que espera el que tem, vol la tortura que no vol, i la bestiola formada pels meus dos dits continua pujant cap al seu llarg coll de cigne, i aviat arribarà a la barbeta… i allà, és impossible evitar-ho, esclata a riure i això és la meva medecina, hauria de gravar aquestes rialles per poder-les sentir els vespres que em sento deprimit. Si calgués definir la joia de viure, la felicitat d’existir, seria aquest esclat de riure, una apoteosi, la meva recompensa beneïda, un bàlsam caigut del cel.

La primera vegada que va menjar galetes Chamonix amb taronja vaig reconèixer la sensació. Sé prou bé que no menja res, mai no té gana. Jo era com ella (com he canviat!). Sense ser anorèctic, sempre havia menjat molt poc: me’n guardo prou bé d’explicar-li que, a la seva edat, si m’obligaven a acabar-me el plat, mantenia el menjar en una bola a la galta com un esquirol per anar a escopir-lo als «racons», com deia la meva àvia. Es fa estrany veure com algú segueix les teves passes. No estic tan lluny de tu ja que t’he precedit aquí, i allà, i també allà, i el que et penses que ets la primera d’imaginar o de sentir per primera vegada en el món, jo ja ho he imaginat, sentit abans que tu, a la mateixa edat. Als gronxadors on la meva filla ha d’aixecar i plegar els genolls per arribar més amunt, em vaig pelar els meus al mateix lloc; i jo també he conegut les portes giratòries que maregen, els dits enganxosos de barba de sucre, l’odi per la pastanaga ratllada, les llaminadures dels petits quioscos del Luco, exposades en els seus pots: sugus, branques de regalèssia amb gust d’arbre, xiclets en tub, gominoles, collarets de pastilles multicolors. I el cinema a la tarda. Un altre record que torna, com un bumerang espaciotemporal.

A l’Aston Martin, del radiocasset se sentia «I’m Looking Through You» dels Beatles: «I’m looking through you / Where did you go? / I thought I knew you / What did I know?»^[3]. Després del divorci, el meu pare ens duia al meu germà i a mi a dinar a un nou restaurant que s’havia posat de moda: l’Hippopotamus, abans d’anar a veure unes pel·lícules el diumenge a la tarda sense respectar els horaris de les sessions. Era la moda del «cinema permanent» als Grands Boulevards. Entràvem a la sala al bell mig de la pel·lícula, amb la vergonya de fer aixecar tota la fila, i intentàvem desxifrar què passava a la pantalla. Sovint es tractava d’una història de vaquers, el moment en què el protagonista ha rebut una fletxa a l’espatlla i se li ha de treure abans de cauteritzar la ferida amb un tió ardent —evidentment, com a anestèsia, el seu company li donava un got ple a vessar de whisky i un tros de fusta perquè el mossegués. O bé eren pel·lícules de dinosaures (El sisè continent) o de submarins anglesos atacats per torpedes alemanys. O Ben-Hur amb Charlton Heston al Kinopanorama, a l’avinguda de la Motte-Picquet (amb entreacte al mig). Com que el pare no sabia gaire de què parlar-nos, al principi ens portava a veure totes les operetes de Francis Lopez al Châtelet (recordo Gipsy amb José Todaro), i després al Circ Amar (em pensava que era una sola paraula: «Circamar», com a «Miramar»), abans de convertir-nos, al meu germà i a mi, en uns cinèfils consumats: hi va haver el període dels germans Marx al Mac Mahon, el període Jacques Tati al Champo, el període Mel Brooks del qual era fan i nosaltres també (El xèrif és a la presó, L’última bogeria, Els productors i El jove Frankenstein, que em va fer molta por), el període de l’inspector Clouseau, el període de les pel·lícules en «Sensurround» amb els seients que tremolaven: Terratrèmol, Allau, La batalla de Midway… Quan els llums es tornaven a encendre, ens quedàvem asseguts a la sala per esperar l’inici de la pel·lícula de la qual havíem vist el final. En general projectaven dibuixos animats (Tom i Jerry, Bugs Bunny o Bip Bip i el Coiot) seguits d’anuncis de l’Aeroport de París amb la cançó «I Started a Joke» dels Bee Gees o «Without You» de Nilsson, i també publicitat de productes que ja no existeixen (els Wafers de Cadbury, Supercarambar, Topset, Picorette, Fruité amb la cançó: «On n’a pas le tempérament à boire du raplapla / Fruité c’est plus musclé») o passats de moda (Chocoletti, Ovomaltine, Canada Dry amb Eliott Ness que encara ha de deixar anar Al Capone i l’eslògan «té el color de l’alcohol, el gust de l’alcohol, però no és alcohol»…). Unes venedores de llaminadures passaven per les files amb un cistell de vímet que sostenien lligat al coll. El meu pare feia passar un bitllet de cinc francs amb la imatge de Victor Hugo de mà en mà fins a la senyoreta, que, a canvi, feia circular un paquet de Mint’ho per a ell i dos esquimals Gervais (de vainilla per a mi, de xocolata per a en Charles). El papa feia sovint les mateixes bromes: «És la meva opinió i la comparteixo», per exemple. O bé ens tractava de «fills d’idiota», cosa que ens feia riure molt. Després els llums s’apagaven i finalment podíem descobrir el principi de la pel·lícula de la qual coneixíem el final. Per exemple, després d’haver vist la carrera de carros on Ben-Hur lluita a mort contra l’innoble Messala, descobríem que al principi eren molt amics. Ja deveu haver notat que la construcció d’aquest llibre està molt influïda pel «cinema permanent»: he posat el final al principi, i espero que la narració acabi pel començament (el meu alliberament?).

A propòsit de les pel·lícules triades pel meu pare, recordo un trauma terrible: un dia el pare ens va portar a veure Papillon, quan érem massa joves per a una pel·lícula sobre la presó de Caiena. Ens alternàvem a plorar, en Charles i jo, posant-nos les bufandes davant dels ulls. Ens tapàvem les orelles cantant per no sentir els crits dels presos. Ens escapàvem al bany per deixar de veure tota aquella sang, les tortures, els intents d’evasió castigats de manera atroç, Dustin Hoffman en un forat alimentant-se de paneroles. No he pogut tornar a veure aquesta pel·lícula, ni tan sols trenta anys després. Cal que deixi de pensar-hi o a la meva cel·la acabaré pensant que sóc Steve McQueen, em menjaré els escarabats i lleparé els vòmits del terra. Curiosament (però tampoc no em sorprèn), el meu cervell tria molts records que tenen un lligam amb l’empresonament: la visita d’Alcatraz, la sessió de Papillon.