36. El dia que li vaig trencar el cor a la meva mare

—Un petó, reiet.

—Mama, tinc quaranta-dos anys, podries deixar de dir-me reiet?

—Perdona, Frédéric, ja sé que és una bestiesa, però em surt així.

—No, mama, cap problema, ho deia només per dir…

Una mare no veu que el seu fill envelleix, sobretot si ell mateix es nega a créixer. Vaig agafar la tirada pels petons al coll a l’edat d’un mes. Quan tenia tretze anys, la meva mare em va suggerir que deixés de fer-li moixaines al llit del meu padrastre. Encara recordo el dia en què ella va deturar les meves carantoines: acabàvem de veure Le Souffle au cœur de Louis Malle a la televisió, la història d’un fill que es fica al llit amb la seva mare. Jo estava assegut, en pijama, al costat de la meva; la pel·lícula l’emetien amb un rectangle blanc a baix a la dreta de la pantalla; tots dos ens sentíem neguitosos i no dèiem res. Havia arribat el moment que es convertís en una dona com les altres, és a dir, una dona que rebutja els meus petons. Fins aquell matí al llit del carrer de la Planche, on ella em va explicar que ja era massa gran per fer-li petons al coll, la meva mare era l’única dona que mai no havia rebutjat les meves carantoines. Mai no he fet tants petons a ningú. Tretze anys de moixaines ininterrompudes; cap de les dones que han vingut després no ha aconseguit mai batre aquest rècord. Encara avui passo moltes estones en el coll llarg, suau i perfumat de les dones. Des de sempre és el lloc a la terra on em sento millor.

Al cap d’uns quants mesos d’aquest rebuig matern, la meva mare ens va anunciar, al meu germà i a mi, que tornàvem a canviar de casa. El padrastre no es volia casar amb ella. Ja no s’entenien, se separaven per deixar de barallar-se. Havien viscut una passió amorosa: en anar a viure junts l’havien apagada. Vam assentir dèbilment, com sempre, abans de preparar les caixes. Les separacions se succeïen i s’assemblaven: ens vam instal·lar en un pis de tres habitacions del carrer Coëtlogon, al districte VI, i després Giscard va perdre les eleccions davant de Mitterrand. Van passar unes quantes setmanes. No sé com vaig saber que el meu expadrastre s’havia casat amb una altra dona a Reno (Nevada), per un rampell. Un vespre, mentre sopàvem a la cuina, de cop i volta vaig preguntar a la meva mare:

—Saps que en Pierre s’ha casat? Se n’ha anat a Amèrica amb una amiga i s’hi ha casat.

No he vist mai ningú desencaixar-se tan de pressa. La mama es va quedar pàl·lida, es va aixecar de taula i va sortir fent petar la porta. En Charles em va felicitar per la meva planxa.

—Molt bé, nano, quina delicadesa.

—Però no sabia que ella no en sabia res!

El meu oncle Bertrand li volia fer una cara nova al baró, però no sé si ho va aconseguir. Aquests vodevils ridículs potser només tenen importància per als qui els han viscut. Tot aquest món s’ha reconciliat des de fa molt de temps, però no desitjo a ningú el fet de trencar, encara que sigui de manera involuntària, el cor de la seva mare. Cada vegada que hi havia un drama en la seva vida, al carrer Coëtlogon, la meva mare abaixava la veu parlant per telèfon i es posava a parlar en anglès perquè no entenguéssim que el seu home es casava amb una altra o que s’havia llançat per la finestra o que no podia separar-se de la seva dona, malalta de càncer. En Charles i jo sabíem prou bé que quan sortia de la sala estirant el fil del telèfon aquell mateix vespre la sentiríem ruflar i mocar-se tota la nit. Pencava de nit i de dia en unes traduccions de novel·les roses mal pagades perquè la nevera estigués plena i a nosaltres no ens faltés de res. La vida meravellosa de dona alliberada: llevar-se a les 7 del matí, preparar l’esmorzar dels fills, comprovar les seves carteres, treballar fins a les 6 de la tarda per a un amo antipàtic o suar sang en un manuscrit de merda que calia reescriure totalment a casa per poder pagar el lloguer, el menjar, els vestits, les vacances i els impostos, a les 7 de la tarda anar a buscar els fills a l’escola, preparar-los l’escalopa de vedella i la crema MaronSui’s, verificar que haguessin fet els deures, impedir que es barallessin, fer els possibles perquè no se n’anessin al llit gaire tard. No nedàvem en l’abundància, malgrat la pensió alimentària que el meu pare pagava i el petit sou que guanyava la meva mare. Vam viure el mateix contrast que quan ens vam traslladar al carrer Monsieur-le-Prince, quan, per al meu desè aniversari, vaig demanar una enciclopèdia. No pas la Universalis! Una petita enciclopèdia il·lustrada, per a nens. Com que era molt cara, vaig rebre els volums de la A a la F el 21 de setembre de 1975, després vaig haver d’esperar el Nadal per aconseguir els volums de la F a la M. L’any següent, em van regalar els volums de la M a la Z. Sé que sembla ridícul, però em trenca el cor recordar la cara desolada de la meva mare excusant-se de no tenir els mitjans per regalar-me tota l’enciclopèdia d’una sola vegada.

Una dona sola que cria dos fills és com si estigués sempre empresonada. Després vaig entendre què és una mare soltera: és algú que et dóna la vida per poder sacrificar la seva. Es va separar del nostre pare, després del nostre padrastre, i a partir d’aquell moment només va intentar expiar les faltes que nosaltres no li retrèiem. Va decidir ser una dona independent, és a dir, una santa, com el seu pare, que es va suïcidar en la guerra del 14. Sé que molts escriptors han tingut greuges envers la seva mare. Pel que fa a mi, només sento per ella gratitud. El seu amor era incommensurable. Segurament es va adonar que si més no nosaltres no la deixaríem mai, però en això s’equivocava. Recordo haver portat dels Estats Units una samarreta que la va fer riure molt: «I survived a catholic mother». L’amor de la nostra mare era tan possessiu que arribava a ser dolorós. El seu amor constantment demanava excuses per estimar. És un amor que de vegades fa entristir tot i que vol donar la impressió de compensar un buit. El meu germà i jo vam aprofitar el fracàs sentimental de la nostra mare i l’esclavatge del feminisme —abans les dones criaven els fills, ara crien els fills i A MÉS han de treballar. Alliberada de les cadenes del matrimoni i de la parella, treballava en tasques d’edició, criava els seus fills tota sola, i no crec que fos feliç. Vaig ser un nen subjecte a un nou matriarcat, que idolatrava la seva mare, però amb una revenja pendent respecte a totes les dones. La meva infantesa em va convertir en un ésser assedegat de cossos femenins, d’una misogínia revengista. Ella només ens tenia a nosaltres i nosaltres ens en vam aprofitar: teníem una dona alliberada a casa. Havíem guanyat la guerra de l’amor contra tots els altres homes. La nostra joventut va acabar amb la nostra mare com a esclava. Vam experimentar una nova síndrome: el complex d’Èdip competitiu, en què dos fills s’acarnissen a abusar d’una sola mare. Sempre em pregunto si és per culpa nostra que avui ella encara viu sola.