6. Guéthary, 1972

De tota la meva infantesa només em queda una sola imatge: la platja de Cenitz, a Guéthary; a l’horitzó s’entrelluca Espanya, que es dibuixa com un miratge blau; deu ser el 1972, abans de la construcció de l’estació depuradora que fa pudor, abans que el restaurant i el pàrquing no enfarfeguin la baixada cap al mar. M’apareixen un nen esprimatxat i un home gran i esvelt l’un al costat de l’altre en una platja. L’avi és molt més eixerit i amb un aspecte més bronzejat i esportista que el seu nét, malaltís i lívid. L’home de cabells blancs llança còdols al mar, que reboten a l’aigua. El nen porta un vestit de bany taronja amb un tritó cosit a la tela; li surt sang del nas, un cotó sobresurt del seu nariu dret. El comte Pierre de Chasteigner de la Rocheposay s’assembla físicament a l’actor Jean-Pierre Aumont. Exclama:

—Saps, Frédéric, que aquí he vist passar balenes, dofins blaus i fins i tot una orca?

—Què és una orca?

—És com una balena negra, carnívora, amb unes dents tallants com una navalla d’afaitar.

—Però…

—No t’amoïnis, el monstre no es pot acostar a la riba, és massa gros, aquí a les roques no corres cap perill.

Davant del dubte, vaig decidir no ficar un peu a l’aigua, aquell dia. El meu avi m’ensenyava a pescar gambes amb una sàssola, i no sé per què el meu germà gran no era amb nosaltres. En aquella època, un metge important havia dit a la meva mare que potser jo tenia leucèmia. Estava en cura de repòs, en «rehabilitació», amb set anys. M’havia de refer a la vora del mar, respirar l’aire iodat a través de les meves gleves de sang coagulada. A Patrakenea, en basc la «casa de Patrick», del meu avi, a la meva cambra humida, havien ficat una ampolla de cautxú verd al fons del meu llit, que clapotejava quan la movia, i em recordava regularment la seva presència cremant-me els peus.

El cervell deforma la infantesa, per embellir-la o per empitjorar-la, fer-la més interessant que no era.

Guéthary 1972 és com una empremta d’ADN retrobada; com aquesta experta de la policia científica del districte VIII de París, en bata blanca de laboratori, que acaba de rascar-me a l’interior de les galtes amb una espàtula de fusta per agafar una mostra de la meva mucosa bucal, jo hauria de poder reconstruir-ho tot amb un cabell retrobat en aquella platja. Per desgràcia, no sóc tan expert: sota els meus ulls clucs, en la meva cel·la llardosa, no recordo res més que les roques que escorxen la planta dels peus, la remor de l’Atlàntic que rondina allà lluny per avisar-nos que la marea puja, la sorra llefiscosa que s’enganxa als dits del peu, i el meu orgull perquè el meu avi m’ha encarregat que sostingui la galleda de gambes que es belluguen en l’aigua de mar. A la platja, algunes senyores grans es posen les seves gorres de bany florides. Amb la marea baixa, les roques formen petites piscines, en què els crustacis queden presoners. «Mira, Frédéric, cal gratar en aquestes anfractuositats. Fes-ho, et toca a tu». Mentre m’allargava la sàssola, el meu avi de cabells blancs i espardenyes roses de la botiga Garcia m’havia ensenyat la paraula «anfractuositat»; resseguint les vores tallants de la roca, sota l’aigua, capturava les pobres bestioles que es precipitaven a reculons a la seva xarxa. Jo ho vaig provar, però només vaig capturar alguns bernats ermitans arrossegant-los. No hi fa res: estava tot sol amb el meu avi i em sentia tan heroic com ell. Quan tornàvem de Cenitz, ell agafava móres a la vora del camí. Era miraculós per al petit ciutadà que agafava la mà del seu avi descobrir que la natura era una mena d’autoservei gegant: l’oceà i els arbres vessaven de regals, i només calia inclinar-se per recollir-los. Fins llavors només havia vist que el menjar sortia d’una nevera o un carretó d’anar a comprar. Em semblava ser al jardí de l’Edèn, amb unes avingudes plenes de fruits.

—Un dia anirem als boscos de Vaugoubert a collir pinetells sota les fulles mortes.

No ho vam fer mai.

El cel estava d’un blau inusual: per una vegada, feia bon temps a Guéthary, i les cases semblaven més blanques a primer cop d’ull, com en els anuncis del tornado blanc d’«Ajax amb amoníac». Però és possible que el cel estigués cobert, és possible que intenti millorar les coses, potser simplement tinc ganes que el sol brilli en el meu únic record d’infantesa.