27. La travessia de París

A les 14 h, em diuen que el procurador ha ordenat que em traslladin a l’Hôtel-Dieu perquè faci pipí en un got. Quina decepció: l’inspector que m’ha pres declaració aquest matí m’havia afirmat que m’alliberarien després d’una nit a la garjola; doncs res de res. Quatre policies em posen les manilles a l’esquena per dur-me en un furgó que travessa tot París. Amago el cap sota l’americana, no fos cas que alguns paparazzi ens hagin seguit. M’agafo les coses més aviat bé: l’excursió a l’hospital per fer-me les anàlisis d’orina em sembla com una bufada d’aire fresc. Per fi em treuen d’aquell forat repugnant on m’he asfixiat tota la nit… A l’Hôtel-Dieu em desanimo. El metge de guàrdia no hi és perquè està dinant. M’espero amb altres detinguts: un drogat amb mono, amb la cara grisa, tota suada, que es grata el braç frenèticament; un camell que no para de dir que és innocent; un pispa que encaixa amb ell així que li treuen les manilles: ja es coneixen, han estat junts a la garjola. Finalment el metge es digna a tornar de dinar i un policia m’allarga un got de plàstic blanc.

—Apa, vés a pixar aquí dins.

M’assenyala la porta del bany. El problema és que no tinc gens de ganes de pixar: no he deixat de fer-ho tot el matí. A partir del moment que he entès que l’única distracció consistia a anar al bany, me n’he aprofitat. Els guàrdies estan obligats a obrir la cel·la i dur-te al final d’un passadís, cosa que desentumeix les cames. I ara sóc incapaç de donar una sola gota a la gendarmeria. Surto del bany amb el got buit a la mà. Davant meu hi ha una quinzena de policies en uniforme, destarotats davant d’aquesta situació: un dels autors francesos més traduïts al món, arrestat després d’haver anat de gresca, no pot fer pipí en un got. Cap de nosaltres no està gaire content d’estar en aquella situació. Demano aigua, en bec tres gots i torno a seure amb els meus nous companys traficants de droga. El que acaba de dir als policies que de cap de les maneres és un camell em dirigeix la paraula:

—Què hi fots tu aquí? T’he vist en alguna banda, a la tele, oi?

Em sorprèn observar que les meves cordes vocals encara funcionen:

—Consum d’estupefaents pel carrer.

—Maria?

—Coca.

—Ha ha ha! Tu estàs torrat! Has esnifat a la mà o en una paperera?

—En el capó d’un cotxe.

Es mor de riure.

—Ets el meu ídol, t’ho dic de debò, amb tot el meu respecte! (Abaixant la veu). Si te’n busco te’n puc trobar de bona. Té, et dono el meu número.

—Ei… Però si…

—T’ho asseguro, és la xarxa del XVIII. És «escata de peix», veneçolana. De la vegetal.

—I doncs, ara també els camells us dediqueu als productes bio?

—I tant, garantia sense OGM!

Riem junts. L’heroïnòman amb el mono esbossa un somriure. Una fraternització esplèndida de penjats en detenció preventiva. Realment la garjola és un bon club per conèixer gent. Finalment la meva bufeta es desperta. Torno al bany, escortat per una cohort de policies digna d’un cap d’estat. En surto amb un got calent i groc a la mà. De seguida el metge de guàrdia m’examina breument i en recordo aquesta frase mítica: «La seva tensió està anormalment elevada, però és del tot normal després del que acaba de viure». Torno a travessar París en el furgó de la policia, emmanillat, sotraguejat, amb els canells adolorits. Intento fer broma amb els meus guàrdies: «Deixeu-me baixar aquí, he vist un capot de Bentley perfecte!». Alguns em demanen autògrafs, d’altres m’expliquen que van detenir Elkabbach en un passadís d’autobús i que era molt menys simpàtic que jo (els va amenaçar de trucar a l’Elisi!). Són les 17 h quan els funcionaris tanquen de nou la porta del meu calabós a la comissaria del districte VIII. Bona notícia: em retrobo amb el Poeta! Per fi ja no està trompa. Fa alè de vodka revellit d’una nit sense rentar-se les dents, una olor que podríem qualificar de: «vodkadejada». No es recorda de res, ni de l’arrest, ni de la nostra fuga llastimosa, ni de la nit de malson tancat sota terra. M’explica que la policia ha rastrejat el seu pis amb gossos entrenats per trobar droga. No han trobat res, però els pobres animals amb síndrome d’abstinència ensumaven la taula en el lloc on espolsa normalment la coca! Després de la memòria de l’aigua, la memòria del mobiliari. El Poeta ha estat arrestat duent tres grams a sobre, que no havia tingut el reflex de llençar durant la nostra cursa per escapar-nos. Li fa por que l’acusin de tràfic. En aquest cas, es podria arriscar a passar uns quants anys a la garjola… Tanmateix, sembla menys preocupat que jo. Per dir la veritat, sembla que li rellisqui tot. El seu pessimisme li serveix d’armadura: com que s’espera el pitjor no se sorprèn de res. Jo, en canvi, trec foc pels queixals. No ens mereixem un tracte com aquest. Ben aviat farà 24 hores que no he dormit. Tinc els cabells greixosos, em fan pudor les aixelles, em faig fàstic a mi mateix. Com que es divertien amb un producte il·legal, han detingut i empresonat dos escriptors francesos en unes cel·les desproveïdes de llum natural, unes gàbies en miniatura il·luminades per un neó encegador, on és impossible distingir el dia de la nit, o no pots descansar a causa dels crits, dels insults i de la falta de lloc, apartats del món, amb dret a una sola trucada que no pots fer tu mateix: finalment una dona policia ha trucat a la mare de la meva filla per avisar-la que estava detingut al Sarij 8 i que per tant no podria tenir la Chloë avui dimecres. Vaig llegir un reportatge sobre les condicions d’arrest dels estudiants contestataris de Teheran: les mateixes que a París 8. L’única diferència és que a ells els pegaven cada dia amb cables elèctrics. Quan li dic això, el Poeta se’n rifa:

—Ooooooh, mira, n’hi ha que tenen sort!

El seu humor decadent em calma, finalment somric.

—Oh, sí! Oh, sí! Assoteu-nos si us plau!

—Tots som estudiants iranians!

—Totes som infermeres búlgares!

—Envieu-nos la Cecília!

—No: la Carla!

—Volem la Ce-cí-lia!

—Volem la Carla! Car-la! Car-la!

El comissari arriba de cop i volta.

—Mira quin ambient que hi ha aquí!

—Comissari, estic disposat a confessar qualsevol crim com el d’Outreau, sí, he violat nens, sí, sóc el japonès que s’ha cruspit una holandesa, sí, sí, sí, tot el que vulgui, si firmo un paper, puc sortir?

El comissari hi està avesat, sap prou bé que darrere les meves bromes, estic a punt de perdre els papers.

—Tingui una mica més de paciència. Així que el procurador hagi rebut les seves anàlisis d’orina, el deixarà sortir. No hi ha res en els seus antecedents.

—24 hores d’enclaustrament per una festa idiota? La societat francesa s’està tornant boja!

—En aquest moment és la consigna. Com que no som capaços de retenir el tràfic de droga, ens acarnissem en els consumidors. Passa el mateix amb la prostitució, l’objectiu són els clients. Si ja no hi ha clients, ja no hi ha problema.

—Ho fan tot al revés.

—És el mateix amb la pedofília. Com que no podem evitar que els malparits violin nens, detenim les persones que difonen pel·lícules pedòfiles a Internet.

—Ja ho veu que és profundament injust! Un paio que se la pela mirant un vídeo, un altre que esnifa una clenxa de farina, un tercer que es tira una puta albanesa, és monstruós, ho admeto, però és MENYS GREU que el tio que ha gravat el vídeo pedòfil, el que ha importat la tona de coca i el proxeneta que estomaca les seves putes!

—Què vol: si ja no hi ha demanda, ja no hi ha oferta!

—Parla com un economista! Arrestar els depravats és l’inici de la dictadura. Potser no se n’adona, però està abonant un retorn a l’ordre moral completament fatxa.

—Vosaltres dos sou danys col·laterals del sistema de salut francès. Volem protegir la salut dels ciutadans perquè costa molt cara a la comunitat. Ja sap que amb la coca, passats els quaranta anys, es té més risc de tenir un infart?

—Oh, gràcies, des de primera hora del matí, la policia francesa em tracta amb tota delicadesa!

Llavors el Poeta s’ha posat a recitar un text:

«Un govern basat en el principi de la benvolença envers el poble, semblant a la d’un pare envers els seus fills, és a dir, un govern paternalista, en què els subjectes, com uns nens menors d’edat que no poden distingir el que els és beneficiós o nociu, queden reduïts al paper simplement passiu d’esperar que l’únic parer del cap de l’Estat decideixi com han de ser feliços, i que aquest vulgui ocupar-se de la seva felicitat: un govern com aquest és el despotisme més gran que es pugui concebre».

—De qui és això?

—Kant, «Sobre l’expressió corrent: és bo en teoria…», 1793.

—Oscar Wilde va dir el mateix en menys paraules: «És impossible fer que les persones siguin bones per decret parlamentari».

Al cap d’una estona un altre policia ens porta una altra safata d’estofat reescalfat amb el microones. Aquí el menú és el mateix cada dia. Això vol dir que és l’hora de sopar. A fora, segurament s’ha fet de nit. Em nego a tastar aquell estofat, faig vaga de fam. En aquest moment, encara estic convençut que soparé al Lipp. Encara no me les he hagut amb Jean-Claude Marin.

No puc escriure aquí totes les coses bones que penso d’en Jicé. Jean-Claude Marin és procurador de París: sempre la vesses quan escrius sobre ell, potser és una de les raons per les quals ningú no parla mai de Jean-Claude Marin. Aquest matí, el 29 de gener de 2008, Jean-Claude Marin ha arribat al seu despatx. Ha penjat l’abric a un penja-robes, s’ha assegut i ha agafat el meu dossier. Jean-Claude Marin ha demanat que se li passin tots els assumptes que concerneixin les celebritats. Físicament, Jean-Claude Marin s’assembla a Alban Ceray (l’actor porno), però la seva vida és força menys divertida. Jean-Claude Marin va ser nomenat procurador de París per Jacques Chirac. Després, Jean-Claude Marin sol·licita informacions complementàries o investigacions preliminars, segueix els judicis, classifica els dossiers acabats, en fi, la vida habitual d’un procurador no és gaire trepidant. De tota manera, cal saber que Jean-Claude Marin pot destruir la vida de qualsevol habitant de la capital de França. Jean-Claude Marin pot enviar un escamot de polis immediatament a casa meva o a can Grasset quan li ve de gust. A les fotos, Jean-Claude Marin duu una corbata trista i una camisa de ratlles perquè ningú no sàpiga que és extremadament poderós (és la seva vestimenta de camuflatge, a la JCM). Per exemple, el 29 de gener de 2008, Jean-Claude Marin rep les meves anàlisis d’orina, que confirmen el que tothom ja sap (vaja, he consumit droga amb un amic, França està en perill!) i decideix deixar que em podreixi una altra nit. Els policies parlen amb Jean-Claude Marin. Diuen a Jean-Claude Marin que només sóc un consumidor, que he reconegut els fets i que la detenció preventiva ja no cal que es prolongui més. Però Jean-Claude Marin creu que la meva novel·la 13,99 euros fa apologia del consum de coca, cosa que demostra que no se l’ha llegida —a causa de la seva addicció, l’Octave, el protagonista del llibre, perd la seva dona i la seva feina, després té una sobredosi i se’n va a fer una cura de desintoxicació, abans d’acabar a la presó com a còmplice d’assassinat. Això també demostra que Jean-Claude Marin no fa cap diferència entre la ficció i la realitat, entre un personatge de novel·la i el seu autor. Això no és culpa seva: en Jicé no és un literat, és un jurista. Per tant, aquesta tarda atroç, Jean-Claude Marin vol donar una bona lliçó de claustrofòbia a un people que no ha aclucat l’ull en tota la nit. La primera nit ha castigat en Frédéric, ara cal castigar l’Octave. Jean-Claude Marin es pensa que és el meu pare. Enrere, impostor! Estàs tolerat pels pèls en aquest llibre, intrús. Però no ets de la meva família. T’informo que ets presoner d’aquest llibre, Jean-Claude Marin, per a tota l’eternitat. Jo també tinc un poder: et poso en detenció no preventiva en el meu capítol 27. Ah, has volgut jugar al Jean-Claude? Jo, al meu torn, et faig publicitat. Les paraules Jean, Claude i Marin, per a les generacions futures, ja no seran un nom i un cognom oblidats, sinó el símbol de la Biopolítica Cega i de la Prohibició Paternalista.

Permet-me, és la menor de les amabilitats, benvolgut Jean-Claude, que t’immortalitzi pels segles dels segles, ja que Ronsard no ha escrit cap oda als teus ancestres. Gràcies a qui? Gràcies a en Freddy, el comte de Montecristo de la discoteca Baron!