42. Balanç
El temps passat no ressuscita, i no podem reviure una infantesa fugissera. I tanmateix…
El que s’explica aquí no és per força la realitat, sinó la meva infantesa tal com l’he percebuda i l’he reconstituïda palpant. Cadascú té records diferents. Aquesta infantesa reinventada, aquest passat recreat, a partir d’ara és la meva única veritat. Com que el que està escrit s’ha fet real, aquesta novel·la explica la meva vida veritable, que ja no canviarà, i que a partir d’avui deixaré d’oblidar.
He endreçat aquí els meus records com en un armari. Ja no es mouran d’aquí. Ja no els veuré d’altra manera que amb aquestes paraules, aquestes imatges, en aquest ordre; els he fixat com quan, de menut, jugava amb els motlles Mako, esculpint personatges amb un guix que s’assecava molt de pressa.
Tothom pensa que sovint he explicat la meva vida, mentre que tot just acabo de començar. M’agradaria que es llegís aquest llibre com si fos el primer que hagués escrit. No és que renegui de les meves obres anteriors, ben al contrari, espero que algun dia la gent s’adonarà… bla bla bla. Però fins ara havia descrit un home que no sóc, el que m’hauria agradat ser, el seductor arrogant que feia fantasiejar l’esnob enganxat a mi. Creia que la sinceritat era avorrida. És la primera vegada que he intentat alliberar algú molt més bloquejat.
Es pot escriure com Houdini es deslliga les cadenes. L’escriptura pot fer de revelador, en el sentit fotogràfic del terme. És per això que m’agrada l’autobiografia: em sembla que hi ha, molt endins de nosaltres, una aventura que només demana ser descoberta, i que, si arribes a extreure-la de tu mateix, és la història més sorprenent mai explicada. «Un dia, el meu pare va conèixer la meva mare, i després vaig néixer, i vaig viure la meva vida». Ostres, si hi penses, sembla cosa d’un guillat. La resta del món segurament no n’ha de fer res, però és el nostre propi conte de fades. Certament, la meva vida no és més interessant que la vostra, però tampoc no ho és menys. És tan sols una vida, és l’única que tinc. Si aquest llibre té una oportunitat entre mil milions de fer eterns el meu pare, la meva mare i el meu germà, llavors es mereix haver estat escrit. És com si plantés en aquest bloc de paper una pancarta que digués: «AQUÍ, NINGÚ JA NO EM DEIXA MAI».
Cap habitant d’aquest llibre morirà mai.
Una imatge que era invisible de cop i volta se m’ha aparegut en aquestes pàgines com quan, de petit, posava un full blanc sobre una moneda d’un franc i gargotejava amb un llapis sobre el paper per veure dibuixar-s’hi la silueta de la sembradora, en la seva esplendor translúcida.