27. Magatzems

Vam avançar pel carrer, mirant a banda i banda, en cerca d’edificis que fessin la impressió de magatzems vacants. Hi havia prou claror per a veure-hi bé.

Tot d’una vaig llucar un edifici quadrat, de color rovell, situat al mig d’un espai amb herbes. Tot feia la impressió d’abandó. Podia molt ben ésser l’indret que buscàvem.

—Para a la cantonada següent —vaig ordenar—. Això sembla l’objectiu. Tu queda’t al cotxe mentre investigo.

Vaig caminar fent la volta a dos blocs per tal d’accedir a l’edifici pel darrera. Vaig travessar l’herba amb molt de compte, no diré que invisible i inaudible, però evitant de fer sorolls sempre que podia.

Vaig empènyer la porta del darrera amb cautela. Naturalment, estava tancada amb clau. Vaig avançar fins en una finestra, provant de mirar endins, no vaig poder per raó de la fosca que hi havia i de la brutícia, vaig voler forçar la finestra sense ni aconseguir de somoure-la.

La mateixa sort vaig tenir a la finestra contigua. Vaig voltar la cantonada de la casa i vaig provar per la banda nord. La primera finestra no cedí. La segona va obrir-se lentament en empènyer-la i sense fer gaire fressa.

Per la part del batent interior de la finestra hi havia tot de llates clavades. Des d’on era semblaven prou sòlides.

Vaig llançar una maledicció i esperançadament vaig recordar que la finestra no havia fet gaire fressa en obrir-la. Vaig enfilar-me a l’ampit, i amb una mà vaig empènyer les llates suaument.

Cediren.

Vaig fer més pressió. Les llates del cantó esquerre es desclavaren i mostraren la filera dentada de les puntes, lluents.

Encara les vaig empènyer més, vaig mirar endins i no vaig veure sinó fosca i no vaig sentir altra cosa que el silenci.

Amb la pistola a la dreta vaig saltar a l’interior de l’edifici. Una passa cap a l’esquerra em tragué del marc de llum grisosa de la finestra.

Vaig esperar un minut, aguantant-me la respiració. Res. Amb l’arma a l’altura de la cintura vaig començar a explorar. Sota els peus no trobava res sinó el terra, a mida que avançava, centímetre a centímetre. La mà amb què temptejava no trobà res fins que una paret rústega em barrà el pas. Aparentment havia travessat una estança buida.

Vaig resseguir la paret, buscant una porta. Mitja dotzena de passes em dugueren fins on volia. Vaig aplicar-hi l’orella i no vaig sentir res.

Vaig trobar l’obridor, vaig girar-lo i vaig empènyer la porta.

Vaig fer totes quatre coses alhora: deixar l’obridor, saltar, disparar, i copejar amb la mà del braç lliure una cosa dura com la pedra.

La llengua de foc del tret no em permeté de distingir res. Mai no et deixa veure res, tot i que a vegades et penses que has vist coses. Com que no sabia què fer, vaig tornar a disparar, una, dues vegades més.

La veu d’un vell suplicà:

—No, soci, no. No dispareu.

Jo vaig ordenar:

—Feu llum.

Arran de terra s’encengué un llumí. Quan la flama s’assossegà llançà una llum grogosa i vacil·lant contra un rostre revellit. Era la cara que soleu veure, desfeta i inútil, als tipus que dormen als bancs públics. Seia a terra, amb les flaques cames separades. No semblava perillós. Al seu costat el barró de la pota d’una taula.

—Poseu-vos dret i feu llum —vaig ordenar—. I encengueu llumins fins que la bombeta o l’espelma cremi.

Rascà un altre llumí, el protegí amb les mans mentre s’alçava, travessà la cambra i encengué una espelma que hi havia sobre una taula de tres peus.

Vaig seguir-lo a tocar. El braç esquerre em feia mal; si no, l’hauria agafat per estar més segur.

—Què hi veniu a fer, aquí? —li vaig preguntar un cop encesa l’espelma.

No em calia la seva resposta. Un racó de la cambra era ple de caixes apilades amb la marca Aixarop Perfection Maple.

Mentre el vell explicava que així Déu el valgués no sabia res de res, que total feia dos dies que un home anomenat Yates l’havia llogat de vigilant nocturn i que si hi havia res que no rutllava ell era tan innocent com el que més, jo vaig separar la tapa d’una de les caixes de dalt.

Les ampolles de dins tenien etiquetes del Canadian Club que semblaven haver estat impreses amb tampó de goma.

Vaig deixar les caixes i arrossegant el vell cap a l’espelma, vaig recercar per l’edifici. Com esperava, no vaig trobar res que m’indiqués que aquell era el magatzem que havia ocupat Whisper.

Quan vam tornar a la cambra del licor, el braç se m’havia recuperat prou per a alçar una ampolla. La vaig ficar a la butxaca, tot aconsellant l’avi:

—Valdrà més que us n’aneu. Us van llogar per a ocupar el lloc d’alguns dels homes que Pete el Finlandès havia ficat al cos de policia. Però Pete és mort, ara, i la banda s’ha esmicolat.

Quan vaig enfilar-me a la finestra, novament el vell estava dret davant de les caixes mirant-se-les amb ulls cobejosos mentre comptava amb els dits.

—Què? —demanà Mickey quan vaig tornar al cotxe.

Jo vaig treure’m l’ampolla del pretès Canadian Club, la vaig destapar, la hi vaig passar i després vaig transferir part del contingut al meu sistema intern.

Ell tornà a dir:

—Què?

Jo:

—Mirem de trobar el magatzem del Vell Indi.

Ell opinà:

—Acabaràs malament si ets tan explícit amb tothom —i engegà el motor.

Més amunt del carrer, vaig veure un rètol mig esborrat: Redman & Co. L’edifici era llarg, aclofat, i estret, amb sostre de metall i poques obertures.

—Deixarem la tartana a la cantonada —vaig decidir—. I aquest cop tu te’n véns amb mi. Tot sol m’he avorrit bastant l’última vegada.

Quan vam sortir del cotxe, vam veure un carreró al davant que semblava menar al darrera de l’edifici. Vam passar per allà.

Pels carrers passaven algunes persones, però encara era massa aviat per a l’animació febril pròpia d’aquella ciutat.

Al darrera de l’edifici vam trobar una cosa interessant. La porta posterior estava tancada. El marc i la fulla de la porta estaven fets malbé, prop del pany. Algú havia forçat la porta amb una palanqueta.

Mickey provà d’obrir. No estava tancada amb clau. A petites sessions de deu centímetres cada una va obrir-la suficientment per a permetre’ns d’esmunyir-nos endins.

Ja a dins vam poder sentir una veu. No podíem aclarir què deia. Era l’arrossegall llunyà d’una veu d’home amb aire de retret.

Mickey amb el dit assenyalà l’esgratinyat de la porta i digué en veu molt baixa:

—No hi ha polis.

Jo vaig avançar dues passes endins, repenjant el pes del cos sobre els talons de goma. Mickey em seguia, llançant-me l’alè al clatell.

Ted Wrigth m’havia dit que l’amagatall de Whisper era a la part posterior, a dalt. Podria ser que la veu distant i queixosa provingués d’allà.

Vaig girar-me i vaig dir a Mickey:

—Portes lot?

Me la posà a la mà esquerra. A la dreta, jo hi tenia la pistola. Vam avançar amb cautela.

La porta, encara oberta un pam i mig, ens feia prou claror per a indicar-nos el camí cap al fons d’aquesta cambra i una escala. Més enllà, tot era fosca.

Vaig perforar la fosca amb la lot, vaig trobar una porta, vaig apagar el llum i vam continuar avançant. Una altra foguerada de llanterna ens mostrà els esglaons.

Vam pujar-los com si teméssim que ens espeteguessin sota els peus.

La veu queixosa no se sentia. Hi havia alguna cosa més en l’aire. No sabia què. Potser una veu no prou forta per a ésser oïda, si és que així ho explico bé.

Havia comptat nou esglaons quan una veu va dir clarament, procedent de dalt:

—Sí, jo vaig pelar la meuca.

Una pistola digué també alguna cosa, repetint-ho quatre vegades, amb un espetec com el d’un rifle del 16, sota aquell teulat metàl·lic.

La primera veu va dir:

—Molt bé.

Ja Mickey i jo havíem acabat de pujar les escales a tota velocitat i, després d’empènyer una porta, ens vam trobar maldant per separar les mans de Reno Starkey del coll de Whisper.

Era una feina difícil, i inútil. Whisper era mort.

Reno em va reconèixer i deixà caure els braços.

Els seus ulls eren tan estòlids i el rostre tan inexpressiu com sempre.

Mickey es carregà el mort fins a la llitotxa que hi havia en un extrem de la cambra, on el deixà.

La cambra, aparentment un antic despatx, tenia dues finestres. A la claror que deixaven entrar jo vaig poder veure un cadàver estirat sota la llitotxa… Dan Rolff. Al mig de la cambra hi havia una Colt automàtica.

Reno s’aclofà una mica.

—Estàs ferit? —vaig dir.

—Tinc les quatre bales a dintre —va dir amb calma, doblegant-se per dur-se els avantbraços cap al ventre.

—Busca un metge —vaig ordenar a Mickey.

—No cal —féu Reno—. Ja m’estic buidant.

Vaig acostar-li una cadira i l’hi vaig asseure, per tal que, inclinat endavant, pogués sostenir-se el ventre.

Mickey corregué escales avall.

—Sabíeu que no era mort? —va preguntar Reno.

—No. Et vaig dir el que m’havia dit, a mi, Ted Wrigth.

—Ted se’n va anar massa aviat —va dir ell—. Jo sospitava i he vingut a assegurar-me’n. M’ha ben enganyat, fent-se el mort fins que he estat sota el punt de mira.

Mirà, impassible, el cos de Whisper.

—Quina jugada, fot. Mort, però fent-ho veure, ajagut allí, esperant tot sol.

Va somriure, l’únic somriure que li havia vist.

—Però ara és pell, us ho dic jo.

Se li aprimava la veu. Sota la cadira s’anava formant un toll vermell. Jo no gosava ni tocar-lo. Només la pressió dels seus braços i la postura plegada que adoptava, impedien que caigués.

Mirà el toll i digué:

—Com us vau poder pensar que no era veritat que jo l’havia pelat?

—Havia de pensar-ho, si fins llavors no ho havia pensat —vaig fer jo—. Et creia capaç de fer-ho, però no n’estava segur. Aquella nit estava molt sopa, i vaig somiar molta cosa, amb tot de timbres que tocaven i veus que cridaven i coses molt embolicades. De fet vaig pensar que potser no somiava del tot, perquè els embriacs que tenen malsons a vegades el que fan és sentir tot el que passa entorn.

»En despertar-me, no hi havia llum. No pensava que jo l’havia morta, apagant després el llum i tornant a apoderar-me del punxó de gel. Però podia haver estat altrament. Tu sabies que jo havia estat allí aquella nit. Sense vacil·lar em vas donar una coartada. Això em va fer pensar. Dawn va provar de fer-me xantatge un cop va haver escoltat la versió de Helen Albury. La policia, després de sentir-la et va connectar amb mi, Whisper i Rolff. Vaig trobar Dawn mort, després d’haver vist O’Marra a poca distància de la casa. Semblava que l’advocat havia provat de fer-te xantatge, a tu. Allò i que la policia ens relacionés a tots em va fer pensar que la policia sospitava tant de tots vosaltres com de mi. Contra mi tenien que Helen Albury m’havia vist entrar o sortir o totes dues coses aquell vespre. Jo podia molt bé pensar que el mateix podien haver sabut de vosaltres. Hi havia raons per a descomptar Whisper i Rolff. De manera que quedàvem tu i jo. Però el perquè havies mort la noia, se m’escapava.

—I ho crec —va dir, sempre mirant la taca vermella a terra—. Va ser culpa d’ella. Em va cridar, em va dir que Whisper l’aniria a veure i que si jo hi arribava abans podia matar-lo. Això ja m’agradava. De manera que hi vaig, m’amago pels volts, però ell no ve.

Va fer una pausa, com si li cridés l’atenció la forma que la taca vermella prenia. Jo sabia que el dolor l’havia aturat, però sabia que tan aviat es recuperés una mica continuaria parlant. Volia morir com havia viscut, dins la mateixa closca dura. Parlar podia ésser una tortura, però no per allò ell, ara, pararia, no pas mentre algú l’estigués veient. Era Reno Starkey, capaç d’acceptar qualsevol desafiament del món fins a la mort.

—Em vaig cansar d’esperar —continuà al cap d’un moment—. Truco a la porta i li dic que què fèiem. Ella em va fer entrar, dient-me que no hi havia ningú més. Jo dubtava, però ella va jurar que estava sola i vam anar cap a la cuina. Començava a pensar que potser era jo i no Whisper que havia caigut en una trampa.

Mickey tornà dient que havia telefonat que enviessin una ambulància.

Reno aprofità la interrupció per descansar una mica i després continuà:

—Més tard vaig saber que Whisper havia telefonat a la noia que venia, i hi va arribar abans que jo. A vós, us van donar cocaïna. Ella tenia por de deixar-lo entrar, i ell empipat, se’n va anar. A mi, això ella no m’ho va dir, espantada com estava que jo també la deixés sola. Vós estàveu drogat i ella volia protecció per si Whisper tornava després. Aleshores jo d’això no en sabia res. Ja em pensava que estava ficada en algun embull, coneixent-la com la coneixia. Em decideixo a treballar-la i que em digui la veritat. Ho provo i ella agafa el punxó i es posa a xisclar. Quan ella arrenca a cridar, jo sento les petjades d’un home que entra. Penso: la trampa es tanca, minyó.

Parlava ara més a poc a poc, amb més pauses i dient cada paraula amb més esforç, més conscientment colpit pel dolor. La veu se li havia desfigurat, però si ell se n’adonava, feia veure que no.

—Jo no volia ser l’únic a rebre. Giro el punxó i l’hi clavo. Vós us alceu, drogat fins dalt de tot, els ulls encara clucs, com un embriac. Ella topa amb vós en caure. Vós també caieu, rodoleu fins que la mà us queda al mànec del punxó. I en aquella postura us torneu a adormir, pacíficament, com ella quasi. Aleshores m’adono del que he fet. Però carat, ella és morta. Res a fer. Apago els llums i me’n vaig. Quan vós…

Uns infermers amb cara de cansats —Poisonville els donava molta feina— van entrar un baiard a la cambra i acabàrem el conte de Reno. Jo n’estava content. Tenia tota la informació que em calia i anar-lo escoltant mentre agonitzava no era agradable.

Vaig endur-me Mickey en un racó i li vaig murmurar a l’orella:

—Ara et passo la feina. Jo desaparec. No em poden acusar de res, però conec massa bé Poisonville per a arriscar-me. Agafaré el teu cotxe fins a alguna estació propera i prendré un tren cap a Ogden. Allí, amb el nom de P. F. King m’allotjaré a l’Hotel Roosevelt. Continua amb la tasca i avisa’m quan la cosa hagi madurat o bé per a reprendre el meu nom autèntic o bé per a fugir cap a Honduras.

La major part de la setmana la vaig passar a Ogden mirant de redactar els meus informes de manera que no fessin la impressió que havia trencat massa reglaments de l’Agència, massa lleis de l’Estat i massa ossos humans.

Mickey arribà el sisè dia.

Va dir que Reno havia mort, que jo ja havia deixat d’ésser oficialment delinqüent, que havien recuperat la major part del diner de l’atracament al First National Bank, que MacSwain havia confessat haver assassinat Tim Noonan i que Personville, sota llei marcial, es transformava en un roser olorós i sense espines.

Mickey i jo ens en vam tornar a San Francisco.

M’hauria pogut estalviar tota la feinada i la suada que vaig passar escrivint informes innocents. No vaig pas poder enganyar el patró. I m’ho va fer ben pagar.