23. Charles Proctor Dawn

Era a mig vestir-me el matí següent quan Dick Foley entrà. Informà, de la manera parsimoniosa que solia, que Bill Quint se n’havia anat de l’Hotel dels Miners el dia abans a migdia, sense deixar la seva nova adreça.

A dos quarts d’una sortia un tren de Personville cap a Ogden. Dick havia telegrafiat a la sucursal de La Continental a Salt Lake que enviessin un home a Ogden per seguir el rastre de Quint, si era possible.

—No podem deixar escapar cap pista —vaig dir—, però no crec que Bill Quint sigui l’home que volem. Ella el va despatxar fa molt de temps. Si ell pretenia de fer res ho hauria fet abans d’ara. Sospito que en sentir que l’havien morta va decidir de fugir, ja que era un amant despitat que l’havia amenaçada.

Dick assentí i digué:

—Pistolada a la carretera anit. Assalt armat. Quatre camions de mam cremats.

Allò feia ferum de resposta de Reno Starkey a la noticia que la banda del gran contrabandista de licor havia ingressat a formar part del cos de polis.

Mickey Linehan arribà quan jo m’havia acabat de vestir.

—Dan Rolff va anar a la casa, noi —va explicar—. El botiguer grec de la cantonada el va veure sortir ahir cap a les nou del matí. Diu que sortí al carrer tentinejant i parlant sol. El grec es va pensar que anava begut.

—I com és que el grec no avisà la policia? O potser ho va fer?

—No li ho va suggerir ningú. Ja et dic que aquest poble té un fotut departament de policia. Què fem: el busquem i el detenim i els donem als polis la feina feta?

—McGraw ha decidit que va ser Whisper qui la matà —vaig dir— i no l’amoïna cap rastre que no vagi en aquesta direcció. Si no és que tornés més tard a buscar el punxó, Rolff no és l’assassí de Whisper. A ella, la van pelar a les tres de la matinada. Rolff encara no hi era a dos quarts de nou, i el punxó ella encara el tenia clavat. Era…

Dick Foley arribà a la meva altura i va preguntar:

—Com ho saps?

No m’agradava la forma de mirar ni de parlar que ara li veia.

—Tu ho saps perquè jo t’ho dic.

Dick no replicà. Mickey exhibí un somriure idiota i preguntà:

—On anem, ara? Acabem d’una vegada tot aquest embull.

—Tinc un compromís per a les deu —els vaig explicar—. Volteu per aquí, a l’hotel, fins que jo torni. Whisper i Rolff deuen ser morts… i així no cal que els busquem.

Fulminant Dick amb la mirada, vaig reblar:

—M’ho han contat. Jo no els he morts, entens?

El menut canadenc féu que sí sense apartar els ulls de mi.

Vaig esmorzar sol, i després vaig sortir cap al despatx de l’advocat. En abandonar King Street, vaig veure Hank O’Marra, amb el seu rostre pigat, dins un automòbil que remuntava Green Street. Seia al costat d’un home desconegut per a mi. El jove em féu una salutació amb la mà i deturà el cotxe. Jo m’hi vaig acostar.

Va dir:

—Reno us vol veure.

—On?

—Pugeu.

—Ara no puc —vaig dir—. Probablement fins a la tarda no estaré lliure.

—Contacteu amb Peak quan us vingui bé, doncs.

Vaig dir que ho faria. O’Marra i el seu company continuaren per Green Street. Vaig caminar mitja illa més en direcció sud, cap a Rutledge Block.

Quan ja tenia un peu al primer esglaó de l’escala desmanegada vaig fer una pausa per mirar una cosa.

No es veia gaire bé, en un racó de la planta baixa. Era una sabata. Estava en una posició que les sabates buides no adopten mai.

Vaig enretirar el meu peu del graó i vaig avançar cap a la sabata. Ara ja podia distingir un turmell i la gira d’un camal de pantaló.

Això ja m’indicava què descobriria.

Descobriria Charles Proctor Dawn encongit entre dues escombres, un raspall i un poal, en un raconada que formaven la caixa de l’escala i un angle de la paret. Tenia la barba tacada de sang, procedent d’un bon tall que li creuava el front. El cap el tenia decantat i retort en una inclinació que només podia ser producte d’una degollació.

Vaig recordar la dita de Noonan: «Quantes coses s’han de fer, es fan». M’ho vaig repetir i, obrint un costat de la jaqueta del mort, vaig buidar-li la butxaca interior, emparant-me d’un llibret negre i un feix de papers, que passaren a la meva butxaca. En dues de les altres butxaques no vaig trobar res que m’interessés. Les altres butxaques no podien ésser regirades sense moure el mort, i no m’hi vaig entretenir.

Cinc minuts després era altre cop a l’hotel, on vaig entrar per una porta lateral, per evitar Dick i Mickey. Vaig travessar el terrabastall fins arribar a l’ascensor.

A la cambra vaig asseure’m per examinar el botí.

De primer vaig agafar el llibret, una agenda, imitació cuiro, de les que es troben, barates, a qualsevol papereria. Contenia notes fragmentàries que no em deien res i uns trenta i tants noms i adreces, que tampoc no tenien interès, amb una excepció, però:

Això era interessant perquè, primer, un jove anomenat Robert Albury era a la presó, havent confessat que havia disparat a matar contra Donald Willson en un rapte de gelosia desvetllat per l’aparent èxit de Willson amb Dinah Brand; i, segon, Dinah Brand havia viscut, i havia mort assassinada el 1232 de Hurricane Street, davant per davant del número 1229A.

El meu nom, no el vaig veure al llibre.

Vaig separar el llibret i vaig desplegar i llegir els papers que m’havia endut al mateix temps. També ara em vaig haver d’obrir camí entre un brossall que res no representava fins arribar a alguna cosa que em situés.

Aquesta troballa era un grup de quatre cartes anellades amb una goma.

Les cartes eren dins uns sobres, ja oberts, que ostentaven mata-segells fet i fet separats per períodes d’una setmana. La darrera era vella d’una mica més de sis mesos. Les cartes eren adreçades a Dinah Brand. La primera —vull dir la més antiga— no estava malament, com a carta d’amor. La segona era una mica més bleda. La tercera i la quarta eren clars exemples de fins a quin punt un amant ardent i desgraciat pot manifestar-se, especialment si és un vell. Les quatre cartes anaven signades Elihu Willson.

No havia trobat res que m’indiqués fora de dubte com era que Charles Proctor Dawn havia cregut que em podia fer xantatge de mil dòlars, però havia trobat força coses en què pensar. Vaig fumar-me dos Fatimas per estimular el cervell i després vaig baixar.

—Escampa la boira i mira què pots esbrinar d’un advocat anomenat Charles Proctor Dawn —vaig dir a Mickey—. Té el despatx a Green Street. Però no t’hi acostis. No hi passis massa temps. Només vull informació inicial i ràpida.

Vaig instruir a Dick que esperés cinc minuts i després seguís el meu mateix camí, cap al 1229A de Hurricane Street.

El 1229A era el pis superior d’un edifici de dues plantes, gairebé davant per davant de la casa de Dinah. El 1229 estava dividit en dos pisos, amb una entrada particular per a cada un. Vaig tocar el timbre del pis que buscava.

Obrí la porta una noia esprimatxada de divuit o dinou anys amb uns ulls negres molt junts. Tenia un rostre brillant, groguenc, sota un cabell castany, tallat curt i aparentment mullat.

Obrí, doncs, la porta, llançà un sorollet ofegat, esverat, i retrocedí duent-se les mans a la boca oberta.

—Helen Albury? —vaig preguntar.

Mogué el cap violentament a banda i banda. No manifestava la més mínima confiança. Tenia els ulls embogits.

Jo vaig dir:

—Voldria entrar per parlar amb vós uns minuts.

I això, entrant mentre parlava, tancant la porta al meu darrera.

Ella no deia res. Anava pujant les escales al meu davant, amb el cap decantat enrera per no perdre’m de vista.

Vam entrar en una sala d’estar escassament moblada. De les finestres estant es podia veure la casa de Dinah Brand.

La noia estava al centre de la peça, amb les mans encara a la boca.

Vaig invertir temps i saliva provant de convèncer-la que jo era inofensiu. Cada cosa que jo deia, semblava augmentar el seu pànic. Era una murga. Vaig deixar de fer aquelles provatures i vaig anar per feina.

—Sou la germana de Robert Albury? —vaig preguntar.

Cap resposta, res més sinó l’insuportable aspecte de terror.

Vaig dir:

—Després que el van detenir per l’assassinat de Donald Willson, vau llogar aquest pis per tal de poder espiar Dinah. Per què?

D’ella no n’eixí cap paraula. Vaig haver-me de donar jo mateix la resposta.

—Venjança. Acusàveu Dinah Brand de la dissort del vostre germà. L’espiàveu buscant la vostra oportunitat. Fa dues nits va arribar. Us vau infiltrar a casa seva, la vau apunyalar amb un punxó que hi vau trobar.

Ella continuava sense dir res. Jo no havia pas pogut esborrar l’esglaiada petrificació d’aquell rostre. Vaig dir:

—Dawn us va ajudar, ho va endegar tot. Volia les cartes d’Elihu Willson. Qui era l’home que les va enviar a buscar, l’home que de veritat va cometre l’assassinat? Qui era?

Tampoc no en vaig treure res. Cap canvi en la seva expressió, o manca d’expressió. Ni paraula. Jo ja tenia ganes de surrejar-la. Vaig dir:

—Us he donat oportunitat de parlar. Escoltaré amb gust la vostra versió de la història. Però quan vulgueu.

El que volgué fou continuar callada. Vaig abandonar. Ara era jo qui tenia por, por que ella no fes una cosa encara més desesperada que el seu silenci, si la pressionava més. Vaig sortir del pis sense saber si ella havia comprès una sola paraula de les que jo havia dit.

A la cantonada vaig dir a Dick Foley:

—Allí dins hi ha una xicota, Helen Albury, divuit, u seixanta-cinc, prima, cinquanta quilos justets, ulls arraconats, morena, pell groguenca, cabell castany tallat curt, llis, ara vestida de gris. Segueix-la. Si ella passava a l’ofensiva, detén-la. Vés amb compte… està com un llum.

Vaig anar al local de Peak Murry per localitzar Reno i veure què volia. A mitja illa del meu objectiu vaig ficar-me dins el cancell d’un bloc d’oficines per examinar la situació.

Una camioneta de la policia ocupava el davant de l’establiment de Murry. La sala era buidada d’homes que passaven de la sala de joc cap al camió. Els qui dirigien l’operació i els qui l’executaven no semblaven policies regulars. Vaig imaginar que eren la gent de Pete el Finlandès, no pas policies especials. Pete, amb l’ajut de McGraw, feia aparentment honor a la seva amenaça de fer a Whisper i Reno tota la guerra possible.

Mentre mirava, va arribar una ambulància, fou carregada i tornà a sortir. Estava massa lluny per a reconèixer ningú, viu o mort. Quan la febre d’aquells moments semblà haver passat, vaig fer una volta de dues illes i vaig tornar cap a l’hotel.

Mickey Linehan m’esperava amb informació de Charles Proctor Dawn.

—És el protagonista d’aquella historieta que diu: «És un advocat criminal? Sí, molt». Aquest Albury té uns familiars que van llogar aquest pollastre de Dawn per defensar-lo. Albury no hi va voler tractes quan Dawn el va anar a veure. Aquest advocat desqualificat, dels tres noms, quasi se superà l’any passat en ocasió d’un delicte de xantatge, un fet relacionat amb un capellà de nom Hill, però se’n sortí. Té alguna propietat a Libert Street, no sé on és. Vols que continuï gratant?

—Ja en tinc prou. Ara esperarem fins que arribi Dick.

Mickey badallà i va dir que no li feia res, ja que ell no era dels qui de tant en tant han de córrer una mica per a activar la circulació de la sang, i preguntà si ja sabia que ens estàvem fent famosos a escala nacional.

Li vaig dir que què carat volia dir amb allò.

—M’acabo de trobar amb Tommy Robins —va dir—. La Consolidated Press l’ha enviat aquí per fer reportatges sobre els fets. Diu que algunes altres associacions de premsa i un diari o dos de grans ciutats envien també corresponsals especials per seguir el nostre cacau.

Jo ja m’estava queixant, una de les meves queixes preferides… que els diaris no eren bons per a res excepte per a embolicar les coses, de manera que ja ningú no les pogués desembolicar… quan vaig sentir que un xicotet deia el meu nom. A canvi de deu centaus em va comunicar que em demanaven al telèfon.

Dick Foley:

—Ha sortit. Al 310 de Green Street. Ple de polis. Tipus anomenat Dawn mort. Policia s’ha endut la noia cap a la comissaria.

—Encara és allí?

—Sí, al despatx del comissari.

—Queda’t aquí i comunica’m qualsevol cosa que arrepleguis.

Vaig tornar amb Mickey Linehan i li vaig donar la clau del meu dormitori i instruccions:

—Acampa al meu dormitori. Rep qualsevol comunicació que em facin i passa-me-la. Seré al Shannon, a la cantonada, enregistrat com J. W. Clark. Això només ho ha de saber Dick.

Mickey preguntà:

—Què dimonis?…

No va obtenir resposta, i desplaçà el seu descomunal desmenjament cap als ascensors.