12. Més tractes

Vaig sortir en cerca de MacSwain. Ni la guia telefònica ni la d’adreces no el duien. Vaig recórrer les cases d’apostes, els estancs, els salons, mirant de primer, després fent preguntes discretes. No en vaig treure res. Vaig anar pels carrers, mirant si veia unes cames garrelles. No en vaig treure res. Vaig decidir de tornar al meu hotel, fer una dormideta i recomençar al vespre.

En un racó allunyat del vestíbul un home deixà d’amagar-se darrera un diari i vingué al meu encontre. Tenia les cames garrelles, barbeta de senglar i era MacSwain.

Li vaig fer una inclinació indiferent de cap i vaig anar cap als ascensors. Em va seguir, mormolant:

—Disposeu d’un minut?

—Sí, més o menys —vaig respondre, afectant indiferència.

—Amaguem-nos més —digué nerviosament.

Me’l vaig endur a la meva cambra. Va encavallar-se en una cadira i es dugué un llumí als llavis. Jo vaig asseure’m al llit esperant que ell rompés a parlar. Va mastegar una mica el llumí i començà:

—Us haig de ser franc, minyó. Jo…

—Ara em voleu contar que ja em coneixíeu ahir, quan em vau envestir? —vaig preguntar—. I em direu que Bush no us havia dit que apostéssiu per ell? I que no ho vau fer sinó més tard? I que ho sabíeu tot respecte al seu historial perquè abans éreu poli? I que pensàveu que si em podíeu mobilitzar, a mi, us podríeu embutxacar uns dinerets treballant-lo, a ell?

—Que em pengin si pensava tantes coses, jo —digué— però ja que ho heu dit, ho reconec.

—Vau guanyar?

—Vaig guanyar-ne sis-cents dels bons.

Va enretirar-se el barret i es gratà el front amb la punta masegada del llumí.

—I després ho vaig perdre tot i dos-cents més que tenia, en una partida de daus. Què us en sembla? Em trobo amb sis-centes maduixes com si res i llavors haig de demanar caritat si vull esmorzar.

Vaig comentar que era un mal pas, però que aquest era el món en què vivíem.

—Per què Noonan us va engegar a dida?

—Engegar? Com s’entén, engegar? Jo me’n vaig anar. La sort va canviar-me quan la dona va morir en accident d’automòbil (assegurança) i vaig sortir del cos.

—M’havien dit que us va ventar puntada de peu quan el seu germà va suïcidar-se.

—Us ho van dir malament. Va ser després d’allò, però, en tot cas pregunteu-ho a ell, si no me’n vaig anar jo.

—Oh, no m’interessa tant. Continueu dient-me per què m’heu vingut a veure.

—Estic a l’escapça, pelat. Sé que sou un agent de la Continental i em sembla que sé per què sou aquí. Resulta que jo sé força coses de les que passen en un bàndol i en l’altre de la ciutat. Us podria fer algun favor, ja que sóc un ex-detectiu i coneixent com conec els dos extrems de la corda…

—Voleu fer d’espieta per a mi?

Em va mirar de fit a fit i digué, sense entonació:

—No cal tampoc motejar un home amb els pitjors noms.

—Us faré un encàrrec, MacSwain.

Vaig treure’m el document de Myrtle Jennison i l’hi vaig passar.

—Què us en sembla?

Se’l va llegir amb deteniment, marcant les paraules amb els llavis, el llumí ballant-li pels llavis. Va alçar-se, posà el paper al llit, al meu costat i se’l mirà de reüll.

—De primer haig de descobrir una cosa —anuncià amb certa solemnitat—. D’aquí a una mica torno i us explico el que falta.

Jo vaig riure i li vaig dir:

—No sigueu estúpid. Sabeu bé que no us deixaré que em fugiu.

—No, que no ho sé. —Mogué el cap, encara solemne—. Ni vós. Tot el que sabeu és si provareu d’aturar-me.

—La resposta és sí —vaig respondre, mentre considerava que era prou alt i robust, sis o set anys més jove que jo, i deu o quinze quilos més lleuger.

S’estava als peus del llit i em mirava amb ulls importants. Jo seia a l’espona del llit i me’l mirava amb els ulls més naturals que el moment permetia. Potser ens hi vam estar tres minuts, així.

Vaig estar part d’aquest temps mesurant la distància entre nosaltres, imaginant-me com, ajaient-me d’esquena al llit i alçant el maluc, li podia clavar els talons a la cara si se’m tirava a sobre. El tenia massa a prop per treure’m la pistola. Tot just havia acabat d’establir aquest mapa mental que ell parlà:

—Aquell cony d’anell no valia pas mil dòlars. Vaig haver de suar per a treure’n dos-cents.

—Seieu i conteu-m’ho.

Tornà a moure el cap, dient:

—Primer haig de saber què en fareu, d’això que us diré.

—Atrapar Whisper.

—No vull dir això. Vull dir que què en fareu, de mi.

—Haureu de venir amb mi a declarar.

—No hi vindré pas.

—Per què no? Només es tracta de testificar?

—Només es tracta de testificar. I qui sóc jo, només? Només un testimoni que Noonan pot acusar de concussió o de complicitat criminal o de totes dues coses. I aprofitaria l’oportunitat, us ho dic jo.

Aquest bellugueig lingual no semblava menar-nos enlloc. Vaig dir:

—Mala cosa, sí. Però de veure’l, prou que l’haureu de veure.

—Proveu de fer-m’hi anar.

Jo em vaig incorporar un xic més i vaig fer retrocedir la mà dreta fins al maluc.

Ell féu acció d’abraonar-se’m. Jo vaig tirar el cos endarrere, vaig fer la flexió de maluc i vaig llançar després els peus endavant. Fou un bon cop, sinó que no féu efecte. En la seva precipitació per garfir-me empenyé el llit prou tros per a fer-me lliscar a terra.

I d’esquena que hi vaig anar a petar. Mentre provava de rodolar a sota del llit provava també de treure’m la pistola.

Com que no em va aconseguir, l’empenta el féu entrebancar-se amb l’estoreta i anà, projectat, per damunt del llit. Va caure al meu costat, de clatell, fent una capitomba.

Li vaig aplicar el canó de la pistola a l’ull esquerre, dient:

—Home, això és fer el pallasso, tots dos, no us sembla? Estigueu quiet mentre jo m’aixeco. Si no voleu que us obri les comportes del cervell.

Vaig alçar-me, vaig embutxacar-me altre cop el document i el vaig fer aixecar.

—Vinga, alliseu-vos els bonys del barret, redreceu-vos la corbata, que la gent no es rigui del qui us acompanya pels carrers —vaig ordenar després d’espolsar-lo per comprovar que no duia armes—. Us convindrà de recordar que aquesta bang-bang serà a la butxaca del meu abric… i la mà també.

Ell es va recompondre barret i corbata i demanà:

—Escolteu: ja veig que no me’n puc escapar, i que no en trauria res, de fer el viu. Bé, doncs, faré bondat. Oblidem les tensions, voleu? És que… me’n sortiré més bé si a la Central reben la impressió que hi vaig pel meu propi peu, sense que m’hi arrosseguin.

—Això. Conforme.

—Gràcies, minyó.

Noonan era a dinar. L’haguérem d’esperar mitja hora a l’antesala. Quan va entrar em saludà amb l’acostumat: «Com esteu?»… «Va bé…». I totes les coses que solia dir. No va dir res a MacSwain… es limità a mirar-se’l, sorrut.

Vam entrar al despatx particular del comissari. Acostà una cadira a l’escriptori per a mi, després es va asseure ell, també, ignorant l’ex-detectiu.

Vaig lliurar a Noonan el document de la noia moribunda.

Li donà una ullada, botà de la cadira i clavà una morma descomunal al bell mig de la cara de MacSwain.

La pinya féu retrocedir MacSwain fins que topà amb la paret. La paret gemegà amb la pressió, i una fotografia representant Noonan i altres dignataris en companyia d’algú vestit de llagosta, va caure a terra juntament amb la víctima del pinyac.

L’obesitat de Noonan aneguejà cap a la fotografia, la prengué i l’estavellà contra el cap i espatlles de MacSwain.

Noonan tornà a l’escriptori, esbufegant, somrient, dient-me, tot simpatia:

—Aquest individu és una rata immunda.

MacSwain s’incorporà i mirà entorn, rajant-li sang del nas, de la boca i del cap.

Noonan va fer un crit:

—Vine’m ací, tu.

MacSwain respongué:

—Sí, comandant —es posà dret tot engargussat i corregué cap a l’escriptori.

Noonan:

—Digues tota la veritat o et mato ara mateix.

MacSwain, a l’acte:

—Sí, comandant. És com ella ho diu aquí, només que el diamant no valia pas mil dòlars. Però me’l va donar, i els dos-cents per tapar-me la boca. Perquè jo vaig arribar-hi just quan ella preguntava: «Qui ho ha fet, Tim?», i ell deia «Max!». Ho va dir prou alt i prou clar, com si volgués que quedés ben clar abans de dinyar-la, perquè va morir llavors mateix, tot just ho va haver dit. Així va anar, comandant, però la pedra no valia…

—Al carall la pedra —lladrà Noonan—. I prou abocar-me sang a l’estora.

MacSwain s’escorcollà la butxaca, en tragué un mocador brut i s’eixugà nas i boca, repetint:

—Així és com va anar, comandant. Tot és com jo vaig dir llavors, sinó que no vaig confessar haver sentit que Max ho havia fet. Ja sé que hauria hagut…

—A callar! —va dir Noonan i pitjà un dels botons de la taula.

Va entrar un poli uniformat. El comissari estirà un dit cap a MacSwain i va dir:

—Agafa aquest mocós, te l’emportes al soterrani i que els matalassers el treballin. Després el tanques.

MacSwain intentà una desesperada defensa:

—No, comandant! —però el poli se l’endugué abans que no pogués continuar.

Noonan em donà un cigar, copejà una mica el document amb un altre i preguntà:

—On és aquesta garsa?

—A l’Hospital Municipal, morint-se. Que voleu fer-li fer una declaració? Legalment no ho trobo tan bé… ja me n’he assabentat. Una altra cosa… tinc entès que Peak Murry i Whisper ja no són companys. No era Murry una de les seves coartades?

El comissari digué «sí, que ho era» i despenjà un dels telèfons, ordenant:

—McGraw.

I després:

—Busca’m Perk Murry i digues-li que es presenti. I fes detenir Tony Agosti per haver tirat el punyal.

Tornà a penjar el telèfon, es posà dret, expel·lí uns bons fumerols de cigar, i va dir:

—Em sembla que us havia subestimat.

Vaig tenir la impressió que no es perdia pas per exagerar, però no el vaig interrompre:

—Us sabeu desenvolupar. Coneixeu el pa que s’hi dóna, en aquests casos. Cal escoltar aquest, i aquell altre. Veureu, només perquè un sigui cap de policia no vol pas dir que mani, potser vós esguerreu la jugada a algú que me la pot esguerrar, a mi. Això no fa res perquè cregui que sou un tipus fi. El cas és que jugo amb els qui juguen amb mi. Enteneu el que vull dir?

Vaig assentir solemne.

—Això ha estat fins ara —continuà—. Però s’ha acabat. Això és diferent, un altre tracte. Quan la mare es va morir Tim era un nano. Ella va dir-me: «Mira per Tim. John.», i jo li vaig prometre fer-ho. I després, per culpa d’aquella bagassa, Whisper me’l pela.

Va inclinar-se per agafar-me la mà.

—Enteneu on vaig, ara? Fa un any i mig, i fins ara heu estat l’únic que m’ha donat l’oportunitat de carregar-me Whisper. Us ben dic que no hi ha ningú a Personville que tingui una veu prou forta per a fer-vos callar. No pas d’avui endavant.

Això em va complaure i li ho vaig dir. Vam fer-nos compliments fins que van fer entrar un home llargarut amb cara pigada i rodona, i un nas girat enlaire, al bell mig. Era Peak Murry.

—Estaven parlant de quan va morir Tim —va dir el comissari després de fer-lo seure i de donar-li un cigar—. On era Whisper? Tu eres al llac aquell vespre, oi?

—Prou —va declarar Murry, i la punta del nas semblà esmolar-se-li.

—Amb Whisper?

—No, en cap moment no vaig ser amb ell.

—I quan van disparar, no eres amb ell?

—Noo.

Els ullets verdosos del comissari s’empetitiren i relluïren. Va preguntar amb veu blana:

—Tu sabies on era, ell?

—Noo.

El comissari féu un sospir tot satisfet i va arrepapar-se a la cadira.

—Maleït siga, Peak —comentà—. Abans havies dit que eres amb ell al bar.

—Sí, que ho vaig dir —admeté el llargarut—. Però això no vol dir res, sinó que ell em va demanar de declarar-ho així i jo no vaig tenir inconvenient a ajudar un amic.

—És a dir, no tens inconvenient que t’acusi jo ara de perjuri.

—No m’emboliqueu, vós.

Murry escopí amb força a l’escopidora.

—Que jo no vaig declarar davant de cap tribunal, eh.

—Què me’n dius de Jerry i de George Kelly i O’Brien? —preguntà el comissari—. També van dir que eren amb ell perquè els ho va demanar?

—O’Brien sí. Dels altres, no en sé res. Jo sortia del bar quan vaig topar-me amb Whisper, Jerry i Kelly, i vaig retrocedir per fer unes canyes amb ells. Kelly va dir-me que, Tim, l’havien pelat. Llavors intervé Whisper: «Tenir una coartada no fa mal a ningú. Tots nosaltres, quan això ha passat érem aquí, no us sembla, nois?», i ell que es mira O’Brien que era darrera el bar. O’Brien diu «I és clar que éreu aquí», i quan Whisper em mira jo també dic igualment. Però no veig les raons per les quals havia d’encobrir-lo avui.

—I Kelly va dir que, Tim, l’havien pelat? No va dir que l’havien trobat mort?

—Pelat, és la paraula que va dir.

El comissari digué:

—Gràcies, Peak. No hauries d’haver actuat com ho vas fer, però ara ja és fet. Com estan els nois?

Murry digué que bé, sinó que el menut no estava tan gras com convindria. Noonan telefonà al despatx del jutjat de guàrdia i féu que Dart i una estenògrafa anotessin la declaració de Peak. Després aquest se n’anà.

Noonan, Dart i l’estenògrafa sortiren cap a l’Hospital Municipal per obtenir una declaració exhaustiva de Myrtle Jennison. Jo no vaig anar-hi. Vaig decidir que em calia dormir, vaig dir al comissari que ens veuríem després i vaig tornar a l’hotel.