9. Un ganivet

Al mati següent em vaig despertar amb una idea ben clara. Personville no tenia sinó uns quaranta mil habitants. No seria difícil de fer propagar notícies. I a les deu ja les feia propagar.

Ho vaig fer als salons d’apostes, als estancs, als bars, a les cafeteries i a les cantonades dels carrers… allà on trobava algun desenfeinat.

La meva tècnica d’escampanoves era aquesta:

—Teniu foc?… Gràcies… Aneu a la boxa aquesta nit?… Tinc entès que Ike Bush s’arronsarà al sisè round… Deu ser veritat: m’ho ha dit Whisper… Sí, tots ells ho diuen.

A la gent, li agraden les intimitats dels altres, i tot el que portés el nom de Thaler era molt íntim a Personville. La notícia s’escampà ben de pressa. La meitat dels homes als quals la vaig dir, van fer-la córrer gairebé amb el mateix afany que jo, només per demostrar que sabien coses.

Quan vaig iniciar la tàctica, les apostes eren set a quatre que Ike Bush guanyaria, i dos a tres que guanyaria per fora de combat. Cap a les dues cap dels cataus d’apostes no oferien altre que tants a tants, i cap a dos quarts de quatre Kid Cooper era favorit per dos a un.

Vaig fer una consumació en un taulell, on vaig llançar la notícia a un cambrer i a un parell de clients, mentre em menjava un entrepà de pernil.

En sortir vaig trobar un home que m’esperava al costat de la porta. Era garrell i tenia una mandíbula llarga i estreta, com la d’un senglar. Em féu senyal amb el cap i m’acompanyà carrer enllà, tot rosegant un escuradents i mirant-me de reüll. A la cantonada engegà:

—Sé del cert que no és com dieu.

—El què? —vaig dir-li.

—Que Ike Bush afluixarà. Sé del cert que no és així.

—Llavors, no cal que patiu. Però els trempats paguen dos a un a favor de Cooper, i no és pas tan bo si Bush no l’en deixa ser.

La mandíbula escanyada escopí l’esfilegassat escuradents i m’ensenyà unes dents grogues.

—Ell personalment em va dir ahir a la nit que Cooper era un contrincant de res per a ell, i això no m’ho diria pas perquè sí, a mi.

—Que és amic vostre?

—No exactament, però sap que jo… Ei, escolteu! De veritat que Whisper us va dir allò, de tu a tu?

—De tu a tu.

Engegà un renec recargolat.

—I he jugat els darrers trenta-cinc dòlars que tenia a favor d’aquella rata, només perquè m’ho va dir. Maleït siga! El podria ben bé fotre, per això sol…

Es va interrompre i mirà carrer enllà.

—Fotre’l per què? —vaig dir.

—Per moltes coses —féu ell—. No res.

Vaig fer un suggeriment:

—Si li teniu res en contra, potser en podríem parlar. No em faria res de veure que Bush guanyava, però, si això que teniu és bo, per què posar-li-ho a favor d’ell?

Dret a la vorera, em va mirar, buscà per la butxaca un altre escuradents, se’l ficà a la boca i murmurà:

—I vós, qui sou?

Li vaig donar un nom, semblant a Hunt, o Hunter, o Huntington i li vaig demanar el seu. Digué que es deia MacSwain, Bob MacSwain i podia preguntar a qui volgués de la ciutat si no era veritat.

Vaig dir-li que me’l creia i vaig continuar:

—Què dieu? Voleu que pressionem Bush?

Se li encengueren un instant, només un instant, els ulls.

—No —barbotejà—. No sóc pas d’aquesta mena, jo. Mai de la vida…

—No heu fet res més que deixar que la gent us ensarronés. No cal que li aneu en contra, MacSwain. Doneu-me el que tingueu i jo faré el joc… si val la pena.

Ho rumià, llepant-se els llavis, deixant que l’escuradents li llisqués cap a la jaqueta.

—No m’hi barrejareu, a mi, oi? —digué—. Jo sóc d’aquí, i si ho sabien, ja hauria begut oli. I tampoc no el deixareu en ridícul, a ell? Només us en servireu per a fer-lo lluitar?

—Exacte.

Em prengué excitadament la mà i preguntà:

—Ho jureu?

—Ho juro.

—El seu nom de debò és Al Kennedy. Prengué part a l’assalt del Keystone Trust fa dos anys, quan la banda de Scissors Haggerty pelà dos empleats. Al no va fer l’assassinat, però estava complicat en el negoci. Solia rondar per Filadèlfia. Tots els altres, els van enxarpar, però ell va esmunyir-se. Per això no s’ha mogut darrerament de per aquests volts. Per això no vol que li posin el retrat als diaris o en cartells. Per això és, en el millor dels casos, un «pobre de mi». Ho enteneu? Aquest Bush és Al Kennedy, que els polis de Filadèlfia busquen des de l’assalt al Keystone. Ho enteneu? Ell estava complic…

—Ja ho entenc, ja ho entenc —vaig deturar el carro—. Ara el que cal és entrevistar-s’hi. Com ho farem?

—Es deixa caure pel Maxwell, a Union Street. Potser que ara hi sigui, descansant abans de la tustada.

—Descansant, per què? Si no té intencions de lluitar. Amb tot, li donarem un entretoc.

—Nosaltres! Nosaltres! D’on el traieu aquest «li donarem»? Heu dit… heu jurat que jo no hi sortiria.

—Sí —vaig dir—. Ja ho recordo. Quin aspecte té?

—Un tipus de cabell negre, més aviat prim, amb orelles i celles molt sortides. No sé si us el podeu afigurar.

—Deixeu-me, a mi. On us trobaré, després?

—Jo seré per Murry. Mireu de no delatar-me. Ho heu promès.

El Maxwell era un dels dotze hotels d’Union Street amb portes a entrada estretes, situades entre botigues, i escales descurades que menaven a la recepció, a la segona planta. La del Maxwell era només un eixamplament del rebedor, amb una lleixa per a les claus i el correu darrera un taulell de fusta que demanava una pintada urgent. Sobre el taulell hi havia un timbre de llautó i un llibre registre. Ningú, però.

Vaig haver de girar vuit planes abans de trobar Ike Bush, Salt Lake City, 214, escrit al llibre. La caseta de la lleixa corresponent a aquell número era buida. Vaig pujar més escales i vaig trucar a la porta 214. Cap resultat. Vaig insistir dues o tres vegades i després vaig girar-me cap a les escales.

Algú pujava. Vaig aturar-me al replà, esperant de veure’l bé. De moment la llum permetia de veure-hi molt poc.

Era un xicot prim i musculat amb camisa militar, vestit blau, gorra grisa. Les celles negres li marcaven una ratlla gruixuda damunt els ulls.

Jo vaig dir:

—Hola.

Ell féu un gest amb el cap, sense parar-se ni dir res.

—Guanyarem, avui? —vaig dir.

—Així ho espero —comentà, sec, passant de llarg.

Jo li vaig deixar fer quatre passes cap al seu dormitori abans de dir:

—I jo també. No em faria gens de gràcia que us tornessin a enviar a Filadèlfia, Al.

Va fer una altra passa, es girà molt lentament, repenjà una espatlla a la paret, mig aclucà els ulls i grunyí:

—Hm?

—Si us deixàveu liquidar al sisè round, o qualsevol altre, per un mitja bufa com Kid Cooper, m’enfadaria molt —vaig advertir—. No ho feu, Al. No voleu pas tornar a Filadèlfia.

El jove abaixà la barbeta fins al pit i avançà cap a mi. Quan va ésser a una passa de distància es va aturar, avançant una mica l’espatlla esquerra. Les mans li penjaven, balderes. Les meves eren a les butxaques de l’abric.

Va tornar a dir:

—Hm?

I jo:

—Mireu de recordar això… si Ike Bush no guanya aquest vespre, Al Kennedy demà al matí anirà cap a l’est.

Alçà l’espatlla esquerra lleugerament. Jo vaig orientar la pistola, dins la butxaca. Ell grunyí:

—D’on ho heu tret que no guanyaré?

—Ho he sentit dir. No he cregut que fos veritat, ara que també podria resultar que en sortís un viatget a Filadèlfia.

—Us hauria d’esclafar la cara, porquet.

—Doncs ara és el moment —li vaig aconsellar—. Si guanyeu avui, és molt probable que no em torneu a veure. Si perdeu, em veureu, però llavors tindreu les mans lligades.

Vaig retrobar-me amb MacSwain a Murry, al saló d’apostes del Broadway.

—L’heu vist? —va preguntar.

—Sí. Tot arreglat… si no cala foc a la ciutat, o diu res als seus patrons, o si no me’n fa gota de cas, o…

MacSwain s’anava deixant dominar pels nervis.

—Més val que sigueu previngut —m’aconsellà—. Tal vegada provin de liquidar-vos. Ell… bé, haig de veure un amic en un altre local.

I va deixar-me.

El combat estel·lar de Poisonville seria en un ex-casino de fusta on hi havia hagut abans una sala d’atraccions, al capdamunt de la ciutat. Quan vaig arribar-hi a dos quarts de nou, semblava haver-hi acudit la majoria de la població, atapeïda com estava en fileres de cadires plegables a la planta baixa i més atapeïda encara en bancs en les dues fileres de llotges.

Fum. Sentor. Calor. Brogit.

Jo tenia la localitat a la tercera fila, al costat del ring. Acostant-m’hi vaig descobrir Dan Rolff en un passadís no lluny d’allí, amb Dinah Brand al costat. Ella, per fi, s’havia pentinat i maquillat i semblava una fortuna embotida dins un gran abric de pell grisa.

—Heu apostat per Cooper? —em preguntà un cop haguérem intercanviat salutacions.

—No. Vós potser sí, de valent?

—No tant com hauria volgut. Hem esperat massa, tot confiant que la cosa pintaria millor, però no ha estat així.

—Tothom a la ciutat sembla convençut que Bush afluixarà —vaig dir—. He vist no fa gaire apostar cent per Cooper a quatre contra un.

Vaig inclinar-me pel darrera de Rolff i vaig aplicar els llavis cap a l’indret on el coll de l’abric mig amagava l’orella de la xicota, dient en veu baixa:

—Res d’afluixar. Valdrà més que retireu les apostes ara que hi sou a temps.

Els seus ulls injectats en sang es badaren i s’enfosquiren d’angoixa, ambició, curiositat, sospita.

—De veres? —preguntà sibil·lant.

—De veres.

Es mossegà els llavis enrogits, cellajunta, i preguntà:

—D’on ho heu tret?

Vaig dir que no ho volia dir. Més mossegades als llavis i preguntà:

—Hi està ficat, Max?

—No l’he vist. Que ha vingut?

—Suposo que sí —féu, tota distreta, amb una expressió distant als ulls. Els llavis se li movien com si comptés en silenci.

—Preneu-ho o deixeu-ho, però és així.

Va inclinar-se endavant per mirar-me fit a fit als ulls, féu petar les dents, obrí la bossa, i en tragué un feix de bitllets com un pot de pinya. Un grapat els passà a Don Rolff.

—Mira, Don, aposta’l per Bush. Tens, tanmateix, una hora per a vigilar les contraapostes.

Rolff agafà el diner i sortí a fer l’encàrrec. Jo vaig ocupar el seu lloc. Ella em posà una mà al braç i digué:

—Que Déu us valgui si perdo aquests bitllets.

Jo vaig fer veure que era ridícula la idea.

Els combats preliminars feren llur curs, qüestió de batusses a quatre rounds entre carn més o menys triada. Jo continuava buscant Thaler, però no el podia veure. La noia es bellugava al meu costat, sense fer massa atenció a la lluita, dividint el temps entre preguntar-me d’on havia tret la informació i amenaçar-me amb el foc de l’infern i la condemnació eterna si resultava una maniobra meva.

Se celebrava el semifinal quan Rolff tornà i lliurà a la noia un grapat de tiquets. Ella s’esforçava a mirar-se’ls bé quan jo vaig deixar-la per anar-me’n al meu lloc. Sense alçar la vista digué:

—Espereu-nos a fora, quan s’acabi.

Kid Cooper pujà al ring mentre jo m’obria pas cap al meu seient. Era un xicot ferreny, de pèl panotxa, amb una cara de trets molt acusats i massa carn a la brancada. Ike Bush, alies Kennedy, penetrà al ring pel cantó oposat. El seu aspecte era més elegant —prim, ben musculat, sinuós— però el seu rostre era pàl·lid, preocupat.

Els van presentar, anaren al centre del ring, per rebre les instruccions acostumades, tornaren als angles respectius, es desferen dels barnussos, feren unes flexions a les cordes, sonà el gong i ja hi vam ser.

Cooper era un matusser. Engegà un parell de crotxets que haurien fet desgavells si haguessin fet blanc, però qualsevol amb dues cames se’n podia desempallegar. Bush tenia classe —cames lleugeres, una esquerra molt ràpida i llesta, i una dreta que es disparava com un tret. Hauria estat un crim deixar Cooper al ring, sol amb el xicot prim, si aquest hagués anat per feina. Però no hi anava. És a dir, no anava a guanyar. Provava precisament de no guanyar, i feina tenia a aconseguir-ho.

Cooper aneguejava, peus plans, sobre el ring llançant els ganxos a tot arreu, des dels llums fins als tensors d’angle. El sistema era simplement de disparar els punys a veure si hi havia sort. Bush rondava per allí disparant, sempre amb precisió i quan volia, el guant, però sense carregar-lo de dinamita.

El públic esbroncava els combatents ja abans del final del primer round. El segon round fou tan toix com el primer. Jo les començava a passar morenes. Bush no semblava haver-se deixat influir massa per la nostra conversació. De cua d’ull jo podia veure Dinah Brand maldant per atreure la meva atenció. Semblava irritada. Jo vaig procurar de fer veure que no la veia.

La conxorxa del ring continuà al tercer round acompanyada dels crits de «Fo-ra, Fo-ra», de «Que es facin petonets» i de «Fot-li fava», des de les localitats. La dansa dugué els dos combatents al racó més proper on jo era precisament en un instant que l’esbronc havia cessat.

Vaig fer altaveu amb les mans i vaig bramar:

—A Filadèlfia, Al!

Bush em donava l’esquena. Cos a cos, anà girant, empenyent Cooper a les cordes, per tal de veure’m.

D’alguna altra banda, al fons de la sala, una altra veu bramà:

—A Filadèlfia, Al!

Vaig imaginar que havia estat MacSwain.

Un embriac d’un costat de la sala alçà el rostre congestionat i belà la mateixa frase, rient, com si fos un acudit porc. Altres recolliren el crit sense saber-ne el significat, només perquè molestava Bush.

Ell desvià els ulls d’una banda a l’altra, sota la ratlla espessa de les celles.

Un dels cops ximples de Cooper li arribà a la mandíbula.

Ike Bush s’aclofà als peus de l’àrbitre.

L’àrbitre comptà cinc en dos segons, però el gong el tallà.

Jo vaig mirar enrera cap a Dinah Brand i vaig riure. No podia fer res més. Ella em mirà però sense riure. Tenia la mateixa cara de malalt que Don Rolff, però més emprenyada.

Els managers de Bush l’arrossegaren cap al seu angle i li feren massatge, sense patir-hi massa. Ell obrí els ulls i es mirà els peus. Sonà el gong.

Kid Cooper potejava, en avançar novament, tot alçant-se la trinxa de les calces. Bush esperà fins que aquell bou va ésser al centre del ring i aleshores se n’hi anà, com un llamp.

El guant esquerre de Bush s’abaixà, pràcticament fora de la vista i s’enfonyà a l’estómac de Cooper. Cooper va dir «ui» i es retirà, protegint-se.

Bush el féu redreçar amb un directe a la boca, i tornà a abaixar l’esquerra. Cooper tornà a dir «ui», i es va veure que les cames li feien figa.

Bush li percudí ambdós costats del cap, encongí la dreta, tornà a redreçar la cara de l’enemic amb l’esquerra i disparà un directe directíssim a la mandíbula de Cooper.

Tots els de la sala vam sentir la fiblada de la pinya.

Cooper petà a terra, va arquejar-se i restà quiet. A l’àrbitre, li calgué mig minut per a comptar deu segons. Ni que hi hagués esmerçat una hora. Kid Cooper era ben adormit.

Quan l’àrbitre finalment hagué ben acabat el compte, va alçar la mà de Bush. Cap dels dos no semblava satisfet.

Vaig llucar un pampallugueig en l’aire. Una mena de llengua de plata solcà l’ambient des d’una de les llotgetes.

Hi hagué un xiscle de dona.

La llengua de plata acabà el seu viatge al ring, de cantó, amb un soroll que era en part un xiulet, en part un ressò.

Ike Bush enretirà la mà de la de l’àrbitre i va aclofar-se a sobre de Kid Cooper. Del coll li sortia el mànec negre d’un ganivet.