3. Dinah Brand

Al First National Bank vaig agafar pel meu compte un caixer auxiliar anomenat Albury, un xicotet ros, simpàtic, d’uns vint-i-cinc anys.

—Jo vaig certificar el xec a Willson —va dir després que jo li vaig haver explicat el que cercava—. Anava estès a l’ordre de Dinah Brand, per cinc mil dòlars.

—Sabeu qui és ella?

—Oh, sí; la conec.

—Us faria res de dir-me el que en sapigueu?

—En absolut. Prou que m’agradaria, però faig tard a una cita amb…

—Podríeu sopar amb mi aquest vespre i dir-m’ho llavors?

—Encantat —va afirmar.

—A les set al Great Western?

—No hi faltaré.

—Ara me’n vaig i us deixo anar a la vostra cita, però digueu-me, ella té compte aquí?

—Sí, i ha dipositat el xec aquest matí. El té la policia.

—Sí? I on viu, ella?

—Al 1232, d’Hurricane Street.

Jo vaig dir «Bé, molt bé!» i «Ens veurem aquest vespre» i me’n vaig anar.

La pròxima parada fou al despatx del cap de policia, a la comissaria. Noonan, el comissari, era un home gras amb ulls guerxosos i verds, implantats en un rostre rodó i jovial. Quan li vaig dir el que estava fent, en aquella ciutat seva, va semblar que se n’alegrava. Va allargar-me la mà, i un cigar, i una cadira.

—Ara —va dir quan ens vam haver instal·lat— digueu-me qui és el culpable.

—M’enduré el secret a la tomba.

—Vós i jo, alhora —va dir tot animat, entre el fum—. Però quina és la vostra teoria?

—No sóc gaire bon teoritzador, especialment quan no tinc els fets.

—No trigareu gaire a tenir els fets —va dir-me—. Willson va fer certificar un xec a nom de Dinah Brand, per cinc mil dòlars, ahir, poc abans de tancar el banc. Anit va ser assassinat per les bales d’una 32 a poca distància de casa d’ella. La gent que van sentir els trets van veure un home i una dona inclinats sobre les despulles. I com un gínjol, aquest matí la tal Dinah Brand diposita l’esmentat xec a l’esmentat banc. Què, ara?

—Qui és aquesta Dinah Brand?

El comissari escampà la cendra del seu cigar al centre de l’escriptori, va fer voleiar el cigar en la seva mà grassoneta i digué:

—Una mitja virtut, com diuen, una barjaula de luxe, una ambiciosa de primera divisió.

—L’heu collada?

—No. Primer hi ha un parell de considerants, a tenir en compte. De moment la vigilem i esperem. Això que us he dit és de sotamà.

—Entenc. Ara, escolteu-me —i li vaig contar el que havia vist i sentit mentre esperava a la casa de Donald Willson, la nit abans.

En acabar, el comissari mogué la boca, bufà una mica i exclamà:

—Noi, és molt interessant que m’hàgiu contat tot això! De manera que duia sang a la sabatilla? I va dir que el seu marit no vindria?

—Això vaig entendre —vaig dir a la primera pregunta. I sí, a la segona.

—Li heu parlat, des de llavors? —preguntà.

—No. Jo ho volia fer aquest matí, però un jove anomenat Thaler em va precedir cap a dins de la casa i vaig posposar la meva visita.

—Alça!

Els ulls verdosos li lluïen de felicitat.

—Em dieu que Whisper hi ha anat?

—Sí.

Va llençar el cigar a terra, es posà dret, repenjà les mans sobre la taula i, fent alçaprem, va inclinar el bust cap a mi, traspuant goig per tots els porus.

—Noi, heu fet una troballa bona —parrupejà—. Dinah Brand és l’amiga del tal Whisper. Vós i jo anirem a parlar una mica amb la viuda.

Vam baixar del cotxe del comissari davant la residència de la senyora Willson. El comissari va fer una curta pausa amb el peu al primer esglaó per mirar el crespó negre que penjava damunt el timbre. Després va dir:

—Bé, quan les coses s’han de fer, es fan.

I vam pujar les escales.

La senyora Willson no tenia ganes de veure’ns, però quan el cap de policia insisteix, bé l’heu de rebre. I aquest policia insistí. Ens acompanyaren escales amunt cap a la vídua de Donald Willson a la biblioteca. Anava de negre. Als seus ulls blaus hi havia glaç.

Noonan i jo vam donar-li alternativament el condol i després ell començà:

—Us volíem fer només un parell de preguntes. Per exemple, on vau anar la nit passada?

Ella va mirar-me amb desgrat, després tornà a mirar el comissari, arrugà el front i parlà altiva:

—Puc demanar per què sóc interrogada d’aquesta manera?

Jo vaig preguntar-me quantes vegades havia sentit aquella pregunta, paraula per paraula, entonació idèntica; mentre, el comissari, sense fer-ne cas, continuà, cordial:

—I després, tinc entès que una de les vostres sabatilles estava tacada. La dreta, o potser era l’esquerra. Fos com fos, era una de les dues.

Se li començà a fer un tremolor muscular al llavi superior.

—Era això tot? —em preguntà el comissari. Abans que jo pogués contestar ell va fer un sorollet amb la llengua i tornà a girar el rostre beatífic cap a la dona.

—Ah, me’n descuidava. Ens hauríeu de dir com sabíeu que el vostre marit no tornaria a casa.

Ella va alçar-se insegura, sostenint el respatller de la cadira amb una mà esblanqueïda.

—Espero que em voldreu excusar…

— …tà bé.

El comissari va fer un gest magnànim amb la manassa.

—No us volem molestar. Només volíem saber on vau anar, què va passar amb la sabata, i com és que sabíeu que ell no tornaria. I, ara que hi penso, hi ha una altra cosa… què volia Thaler quan ha vingut aquest matí.

La senyora Willson es va asseure novament, molt tibada. El comissari la mirà. Un somriure que s’esforçava a ésser tendre li dibuixava sobre el rostre ratlles i bonys tots divertits. Després d’una mica, les espatlles de la dona es començaren a relaxar, abaixà la barbeta, ajupí una mica l’esquena.

Jo li vaig posar una cadira al davant i m’hi vaig instal·lar.

—Ens ho heu d’explicar, senyora Willson —vaig dir, posant-hi tota la simpatia possible—. Aquestes coses demanen una explicació.

—Opineu que amago alguna cosa? —va fer tota desafiadora, redreçant el bust, dient amb precisió cada paraula, enlletgida la parla només pel desfigurament de les esses.

—Sí, que vaig sortir. La taca era sang. Sabia que el meu marit era mort. Thaler m’ha vingut a veure a propòsit de la mort del meu marit. Contesta això les vostres preguntes?

—Tot això ja ho sabíem —vaig fer—. El que us demanem és que ho expliqueu.

Ella es posà dreta, dient irritada:

—No m’agrada el vostre to. Em nego a sotmetre’m a…

Noonan digué:

—Esteu en el vostre dret, senyora Willson, però enteneu que us haurem de pregar d’acompanyar-nos a la comissaria.

Ella li girà l’esquena, aspirà aire i engegà, adreçant-se cap a mi, una torrentera de paraules:

—Mentre esperàvem aquí que vingués Donald vaig rebre una telefonada. Era un home que no va voler donar el seu nom. Va dir que Donald havia anat a casa d’una dona, Dinah Brand, amb un xec de cinc mil dòlars. Me’n va donar l’adreça. Després vaig agafar el cotxe, em vaig plantar a la porta de la casa de la dona fins que Donald sortís al carrer.

»Mentre esperava vaig veure Max Thaler, que coneixia de vista. Ell va anar a la casa de la dona, però no hi va entrar. Se’n va allunyar. Després en va sortir Donald i es va posar a caminar carrer avall. No em va veure. Tot just jo havia engegat el motor que vaig sentir els trets i vaig veure com Donald queia. Vaig sortir del cotxe, i vaig posar-me a córrer fins on ell era. Era mort. Jo estava fora de mi. Llavors va arribar Thaler. Va dir que si ens trobaven allí dirien que jo l’havia mort. Em va fer tornar al cotxe i anar-me’n cap a casa.

Tenia llàgrimes als ulls. A través del plor els seus ulls m’estudiaven, provant, segons semblava, d’endevinar com em prenia jo el relat. Jo no vaig dir res. Va preguntar:

—És això, el que volíeu?

—Més o menys —comentà Noonan. Caminant, havia anat cap a un costat—. Què ha dit Thaler aquesta tarda?

—M’ha burxat que no parlés.

Li havia sortit la veu prima i blana.

»Ha dit que un dels dos, si no tots dos, seríem considerats sospitosos si algú sabia que havíem estat al lloc del crim, perquè Donald havia estat assassinat en sortir de la casa de la dona després de donar-li diners.

—D’on van partir els trets? —preguntà el comissari.

—No ho sé. No vaig veure res… excepte… quan vaig mirar, que Donald queia.

—Els va disparar Thaler?

—No —va dir ràpida. Després obrí boca i ulls. Es dugué la mà al pit—. No ho sé. No ho vaig creure, de moment, i ell va dir que no ho havia fet. El que no sé és on era. No entenc per què no he pensat ni per un moment que ho hagués pogut fer ell.

—I ara, què en penseu? —indagà Noonan.

—Potser… potser sí.

El comissari em va fer l’ullet d’una manera atlètica amb participació de tots els seus músculs facials, i s’enretirà una mica.

—I no sabeu qui us va trucar?

—No em va voler dir el nom.

—La veu, no la hi vau reconèixer?

—No.

—Quina veu era? Com?

—Parlava com en veu baixa, com si tingués por que algú el sentís. Em costava d’entendre’l.

—Com en un xiuxiueig?

El comissari tenia la boca oberta en pronunciar l’onomatopeia. Els seus ulls verdosos lluïen afanyosos entre masses de greix.

—Sí, un xiuxiueig aspre.

El comissari tancà la boca amb un espetec, la tornà a obrir per dir persuasiu:

—És Thaler qui vau sentir…

La dona tingué un ensurt i desvià els ulls del comissari cap a mi.

—Ell! —va cridar—. Ell!

Robert Albury, el jove caixer auxiliar del First National Bank, seia al vestíbul quan vaig tornar al Great Western Hotel. Vam pujar a la meva cambra, ens vam fer servir aigua amb gel, la vam utilitzar per a posar a to un Scotch, al qual vam afegir suc de llimona, i granadina, i després vam baixar al menjador.

—Ara, expliqueu-me coses de la dama —vaig dir mentre treballàvem amb la sopa.

—L’heu vista, potser? —va fer ell.

—Encara no.

—Però en deveu haver sentit a parlar?

—Oh, sé que és una experta en el seu ofici.

—I tant! —admeté—. Suposo que ja la veureu. De moment sentireu decepció. Després, sense poder dir com i quan ha passat, trobareu que heu oblidat la vostra decepció, i la primera cosa que descobrireu és que li esteu explicant la història de la vostra vida, i totes les vostres tragèdies i esperances.

Va riure amb una timidesa de minyonia.

—I llavors sí, que sou al pot, però de cap!

—Gràcies per l’advertiment. Com l’heu aconseguida, aquesta informació?

Va fer un somriure vergonyós per damunt de la cullerada de sopa:

—Em va costar els meus cèntims —confessà.

—Llavors dedueixo que us devia costar molt. M’han dit que li agraden els calés.

—Els diners ho són tot per a ella, sí, però en certa manera no et fa res. És tan plenament mercenària, tan francament ambiciosa, que ja no resulta desagradable. Quan la conegueu entendreu el que vull dir.

—És possible. Us fa res de dir-me com va ser que us separéssiu d’ella?

—No. No em fa res. Vaig quedar-me sense un clau, això és tot.

—Així, a sang freda, us va xollar?

Envermellí lleugerament. Assentí.

—Feu l’efecte d’haver-ho pres amb filosofia —vaig comentar.

—No podia fer res més.

L’enrojolament del seu rostre jove augmentà i parlà vacil·lant:

—El cas és que encara li haig d’estar agraït. Ella… veureu el que us diré ara. Vull que veieu aquest altre aspecte de la seva personalitat. Jo tenia uns dinerons. Quan els vaig haver gastats (heu de recordar que era jove i eixelebrat), després que els vaig haver gastats, encara hi havia el banc. Jo… No patiu per si de veritat ho vaig fer o simplement em passà pel cap. Fos com fos, ella ho va descobrir. No sabia amagar-li res, jo. I això va ser la fi.

—Ella va trencar amb vós?

—Sí, alabat sia Déu! Si no hagués estat per ella ara potser m’estaríeu buscant per… desfalc. Li estic en deute us dic! —enèrgicament, arrugà el front—. D’això, no en direu res… ja m’enteneu. Però volia que sabéssiu que també té un costat bo. De l’altre, de costat, ja en sentireu prou brames.

—És possible que el tingui, aquest costat bo. O potser, total pensava que no valia la pena arriscar-se a ficar-se en un embull.

Ell rumià una mica l’observació i després mogué el cap.

—Potser sigui una mica això que dieu, però no tot.

—Tinc entès que és estrictament de les de pagament a taquilla.

—I Dan Rolff? —preguntà ell.

—Qui és?

—Diuen que és el seu germà, o mig germà, o cosa semblant. No ho és. És un perdis tísic. Viu amb ella. Ella el manté. No està enamorada d’ell ni de res. Es veu que, simplement, el va trobar en algun lloc i se l’endugué.

—Què més?

—Després hi ha aquell individu radical amb qui solia anar. No em penso que li arrenqués massa diners.

—Radical?

—Sí, va venir durant la vaga… Es diu Quint.

—Així ell també era a la llista de la dama?

—Aquesta és la raó aparent per la qual va quedar-se fins després de la vaga.

—I encara és a la llista?

—No. Ella em va dir que li feia por. L’havia amenaçada amb matar-la.

—Sembla que tothom, qui més qui menys, ha ballat al so del flabiol de la noia —vaig dir.

—Tothom que ella ha volgut —va dir, i ho va dir seriosament.

—Donald Willson era el darrer?

—No ho sé —va dir—. Res no havia sentit dir en aquest sentit, ni res no havia vist. El cap de policia ens va fer buscar els possibles xecs que ell li hagués pogut lliurar amb anterioritat, però no n’hem trobat cap: ningú no recorda haver-ne vist cap.

—Quin era el seu darrer habitual, pel que vós sapigueu?

—Últimament l’he vista algun cop amb un tal Thaler… té un parell de cases de joc. Li diuen Whisper. Probablement n’heu sentit parlar.

A dos quarts de nou vaig deixar el jove Albury i vaig sortir cap al Miner Hotel a Forest Street. A mitja illa de l’hotel vaig trobar-me amb Bill Quint.

—Hola! —vaig saludar-lo—. Ara precisament us venia a veure.

Ell va aturar-se al meu davant, em mirà de cap a peus, grunyí:

—Així que resulta que sou un perdiguer.

—És un contrasentit —vaig queixar-me—. Jo que us venia a engalipar i us trobo ja alertat.

—I què voleu saber, ara? —demanà ell.

—Coses de Donald Willson. El coneixíeu, oi?

—El coneixia.

—Molt bé?

—No.

—Què en pensàveu?

Va fer un gest amb els llavis grisos, i esbufegà una mica, com si un drap s’estripés, per dir després:

—Un podrit lliberal.

—Coneixeu Dinah Brand? —vaig preguntar.

—La conec.

El coll se li havia endurit i engruixit.

—Diríeu que va pelar Willson?

—Segur. Podeu pujar-hi de peus.

—No vau ser vós, aleshores?

—És clar que sí! —va respondre—. Ho vam fer entre tots dos. Alguna altra pregunta?

—Sí, però de moment estalviaré saliva. Només dieu mentides.

Vaig retornar cap a Broadway. Vaig agafar un taxi i vaig dir al taxista que em portés cap al 1232 de Hurricane Street.