13. $ 200.10

Ja m’havia començat a descordar l’armilla quan sonà el telèfon.

Era Dinah Brand, queixant-se’m que m’havia buscat des de les deu.

—Has fet res del que t’he demanat?

—Ho he estat considerant. Sembla bastant bonet. Potser ho podré enllestir aquesta tarda.

—No ho facis. Espera fins que no ens veiem. No pots venir, ara?

Vaig donar una ullada al llit, responent després: «Sí» sense massa entusiasme.

Un altre bany d’aigua freda no tingué més virtut que fer-me gairebé dormir dins la banyera.

Dan Rolff em va obrir la porta i em va fer entrar. Actuà i es presentà com si res extraordinari no hagués passat la nit abans. Dinah Brand entrà al vestíbul per ajudar-me a treure’m l’abric. Duia un vestit de llana marró amb un bon descosit a la costura del muscle.

Em féu entrar a la sala d’estar. Va asseure’s a la cadira extensible i digué:

—Et vull demanar que facis una cosa per mi. T’agrado prou, oi?

Ho vaig admetre. Ella em picà amb el dit els nusos de la mà esquerra explicant:

—Vull que facis alguna cosa més, respecte al que et vaig contar ahir. Espera un moment. Espera fins que no acabi. Dan tenia raó. No hauria de trair Max d’aquesta manera. Seria una porcada sense nom. A més a més, el qui tu busques de veritat és Noonan, oi? Bé, doncs si ets bon minyó i deixes en pau Max, aquest cop et donaré prou informació provada sobre Noonan per a enviar-lo a cadena perpètua. Això ja t’agradaria més, eh? I jo t’agrado prou perquè no em facis una jugada, fent ús de la informació que vaig donar-te, irritada com estava pel que Max havia fet. No et sembla?

—A veure, aboca això de Noonan —vaig dir.

M’apunyegà una mica els bíceps dient:

—Ho promets?

—No encara.

Ella em féu una ganyota i digué:

—He renyit amb Max per sempre, de veres. No tens cap dret a fer-me jugar.

—A veure això de Noonan?

—De primer promet.

—No.

Ella m’enfonsà uns dits al braç i preguntà, aspra:

—Ja has parlat amb Noonan?

—Sí.

Va deixar anar el braç, arrugà el front, arronsà les espatlles i digué malenconiosa:

—Bé, ja no puc fer-hi res.

Vaig posar-me dret, però una veu ordenà:

—Seieu.

Era una veu aspra, sibil·lant. Thaler.

Vaig girar el cap. Estava dret a l’entrada del menjador, amb una enorme pistola en una de les seves menudes mans. Al seu costat hi havia un home cara-vermell, amb una cicatriu a la galta.

L’altra entrada —que s’obria al vestíbul—, va ocupar-se quan em tornava a asseure. L’home sense barbeta, que Whisper anomenava Jerry, va fer una passa endavant, al llindar. Portava dues pistoles. El més flac dels dos rossos que havien estat al local de King Street espiava per damunt l’espatlla.

Dinah Brand va alçar-se de la butaca, girà l’esquena a Thaler i se m’adreçà. Tenia la veu rabiüda.

—Jo no hi tinc res a veure. Ell ha vingut, ha dit que lamentava el que havia dit i m’ha dit com podíem fer un grapat de diners presentant-te el plat Noonan. Tot plegat era una trampa, però hi he caigut. T’ho juro! El que és ell, s’havia d’esperar a dalt mentre jo feia el tracte amb tu. I jo no sabia res dels altres. Jo no…

La veu indiferent de Jerry deixà sentir el seu arrossegall.

—Si la punxava una mica, potser s’asseuria i callaria els morros. Va?

Jo no podia veure Whisper. La noia era entre nosaltres dos. Però ell va dir:

—No, ara no. On és Dan?

El ros flac digué:

—A dalt, al bany. L’he hagut de silenciar.

Dinah Brand es girà per encarar-se amb Thaler. Les costures de les mitges li feien esses al tou de la cama. Va dir:

—Max Thaler, ets un miserable…

Ell sil·labejà, ben deliberadament:

—Calla i surt del mig.

Ella em sorprengué fent ambdues coses i estigué callada mentre Thaler em parlava:

—De manera que tu i Noonan esteu provant de carregar-me la mort del seu germà?

—No li cal «carregar-t’ho». És la cosa més natural del món.

Cargolà una mica els llavis prims i digué:

—Ets tan podrit com ell.

Jo vaig dir:

—Tu ho deus saber. Quan ell va provar de fer-te la llesca, vaig anar a favor teu. Aquest cop ell et té ben agafat.

Dinah Brand va aflamar-se novament, movent els braços al bell mig de la cambra, trompetejant:

—Aneu-vos-en, tots plegats. Que se me’n dona, a mi, dels vostres embolics? Fora.

L’individu ros que havia noquejat Rolff passà per darrera de Jerry i entrà amb una mitja rialla, a la cambra. Va agafar un dels braços de la noia i l’hi retorçà contra l’esquena.

Ella es revirà, i li pegà al ventre amb l’altre puny. Fou un cop força respectable, categoria masculina. Allò féu deslliurar-li el braç i el va fer retrocedir un parell de passes.

El xicot engolí una bocanada d’aire, es tragué una matraca de la butxaca posterior i tornà a la càrrega. Ja no somreia.

Jerry va riure amagant la mica de mandíbula que tenia.

Thaler xiuxiuejà asprament:

—Deixa-la estar!

El noi no va sentir-lo. Estava ensenyant les dents a la noia.

Ella va mirar-lo amb la cara empedreïda. Estava amb tot el pes decantat sobre el peu esquerre. Vaig suposar que el ros rebria una bona puntada de peu si se li tornava a acostar.

El minyó fingí un ganxo amb l’esquerra, i balancejà la matraca contra la cara d’ella.

Thaler xiuxiuejà.

—Deixa-la estar! —per segona vegada, i disparà.

La bala s’allotjà sota l’ull dret del ros, el féu giravoltar, i el féu caure d’esquena en braços de la noia.

Això devia ésser el senyal. Era el moment. O ara o mai.

En l’excitació del moment jo m’havia dut la mà al maluc. Vaig treure la pistola i vaig disparar contra Thaler, apuntant-lo a l’espatlla.

Error. Si hagués provat de tocar-lo al pit, l’hauria tocat al braç. I el desbarbat de Jerry no hauria rigut d’aquella manera tan imbècil. Ell, Thaler, va guanyar-me per mà. El tret em cremà el canell, desviant-me com a objectiu ple. Però, fallant Thaler, la meva bala va fer caure el cara-vermell.

Com que no sabia si era dolenta la ferida que tenia al canell, vaig canviar-me la pistola de mà.

Jerry va provar altre cop d’aconseguir-me. La noia ho desballestà abocant-li el cadàver que sostenia a sobre. El cap ros del mort li petà als genolls. Jo vaig saltar-li a sobre mentre ell perdia l’equilibri.

El bot em va fer sortir de la trajectòria de la bala de Thaler. També va fer que Jerry i jo rodoléssim cap al vestíbul, tots dos entremesclats.

Jerry no era un tipus dur, però em calia fer-ho de pressa. Al meu darrera hi havia Thaler. Vaig pegar dos cops a Jerry, el vaig sabatejar, li vaig clavar un parell de cops amb el punt de mira i ja buscava un lloc on mossegar quan se’m desplomà. Li vaig tornar a pegar al lloc hipotètic de la barbeta —només per assegurar-me que no feia comèdia— i vaig escapar-me a marrameus, fins a ésser fora de l’abast visual dels de la cambra.

Vaig aclofar-me al vestíbul, contra la paret, apuntant amb la pistola al lloc per on podia aparèixer Thaler, i vaig esperar. No podia sentir res de moment, fora del batec dels meus polsos.

Dinah Brand travessà la porta per on jo havia sortit disparat, mirà Jerry, després a mi. Va somriure amb la llengua entre els llavis, féu un assentiment amb el cap i tornà al salonet.

Jo la vaig seguir cautelosament.

Whisper era al mig de la cambra. No duia res a les mans i tenia un rostre sense expressió. Llevat d’una ganyota cruel als llavis prims, hauria semblat un ninot d’aparador.

Dan Rolff era al darrera d’ell, amb una pistola apuntada al ronyó esquerre. Rolff oferia una cara que semblava un taulell de carnisseria. El xicot ros —ara mort a terra, entre Rolff i jo— l’havia tustat de valent.

Vaig fer un somriure a Thaler dient:

—Home, això ja m’agrada.

Però llavors vaig adonar-me que Rolff tenia una segona pistola que m’apuntava al melic. Això ja no m’agradava tant. Però la meva, de pistola, no estava tampoc mal encarada. No descartava la possibilitat d’un tret mutu.

Rolff va dir:

—Abaixeu la pistola.

Jo vaig mirar Dinah, fent posat de sorpresa. Ella arronsà les espatlles i comentà:

—És la festa particular de Dan, pel que sembla.

—Vols dir? Doncs algú li hauria de comunicar que no m’agrada el paper que m’hi ha assignat.

Rolff repetí:

—La pistola, avall.

Jo vaig respondre, malcarat:

—Que em pengin si l’abaixo. He suat deu quilos provant d’envescar aquest ocell i en puc suar deu més, encara.

Rolff digué:

—No m’interessa el que hi hagi entre vosaltres dos, ni tinc intenció de deixar-vos que…

Dinah Brand havia fet el tomb de la cambra. Quan va ésser darrera de Rolff, jo vaig interrompre el discurs d’aquest dient-li:

—Si l’inutilitzes ara faràs de segur dos amics… Noonan i jo. Ja no pots confiar en Thaler, de manera que no val la pena d’ajudar-lo.

Ella va riure i respongué:

—Pots dir-m’ho en metàl·lic, això, maco?

—Dinah! —protestà Rolff.

Estava atrapat. Ella era al seu darrera i tenia prou força per a dominar-lo. No era probable que ell li disparés i tampoc no era probable que hi hagués res al món que la fes desistir del que es proposava de fer.

—Cent dòlars —vaig anunciar.

—Déu del cel! —exclamà ella—. Ara si que tinc una oferta teva. Però no en tinc prou.

—Dos-cents.

—Ets pertinaç. Però encara no et sento prou bé.

—Fes un esforç —vaig recomanar-li—. Això val per la meva abstenció de disparar a Rolff, però no més.

—Has començat bé. No afluixis. Una altra oferta, sigui com sigui.

—Dos-cents dòlars i deu centaus i és el màxim.

—Pinta, més que pinta —replicà—. No ho faré pas.

—Com vulguis.

Vaig fer una ganyota a Thaler advertint-lo:

—Quan passi el que passarà, no et moguis ni un pèl.

Dinah cridà:

—Espera! De veritat vols intentar res?

—M’enduré Thaler amb mi, peti qui peti.

—Dos-cents, i deu centaus?

—Sí.

—Dinah —exclamà Rolff sense apartar la mirada de mi—. No voldràs…?

Però ella va riure, se li acostà més pel darrera, i li passà els robustos braços entorn, fent-li abaixar els seus, inutilitzant-los-hi als costats.

Jo vaig empènyer Thaler amb el braç, tot apuntant-lo mentre arrabassava les pistoles de les mans de Rolff. Dinah deixà anar el tísic.

Ell va fer dues passes cap al menjador, digué confusament:

—No hi ha… —i caigué a terra.

Dinah hi corregué. Jo vaig empènyer Thaler enllà de la porta del vestíbul, per damunt de l’estirat Jerry cap a l’alcova dessota les escales, on havia vist un telèfon.

Vaig trucar a Noonan, i li vaig anunciar que tenia Thaler, i on el tenia.

—Mare de Déu! —exclamà—. No el mateu fins que jo no arribi.