14. Max

La noticia de la captura de Whisper va córrer com el llamp. Quan Noonan, els polis que l’acompanyaven i jo ens vam endur el jugador i l’ara conscient Jerry cap a la comissaria, hi havia ben bé un centenar de persones badoquejant.

No tots ells semblaven complaguts. Els polis de Noonan —en el millor dels casos un grapat d’inútils— es movien amb cares contretes i esblanqueïdes. Però Noonan era l’home més triomfal a l’oest del Mississipí. Ni tan sols la mala sort que havia tingut provant de fer el tercer grau a Whisper li enterbolia la felicitat.

Whisper va resistir tot el que li van fer. Parlaria amb el seu advocat, segons que digué, i amb ningú més, i a això va aferrar-se. I, tot i que Noonan odiava el jugador, aquest era un presoner que Noonan no turmentà, que no va lliurar als matalassers. Whisper havia mort el germà del cap de policia, i aquest l’odiava entranyablement, però Whisper encara era prou gros a Poisonville per a poder-lo picar.

Noonan, finalment, es va cansar de jugar amb el seu presoner, i el va acomiadar —la presó era l’últim pis de la comissaria— perquè el tanquessin. Jo vaig oferir un llumí a un nou cigar del comissari i vaig llegir la circumstanciada declaració que havia fet fer a la dona de l’hospital. No hi havia res que jo no sabés per Dinah o per MacSwain.

El comissari volia que jo anés a casa seva per diner, però jo li vaig dir una mentida dient que el meu canell —ara embenat— em molestava. En realitat era poc més que una cremada.

Mentre parlàvem d’això, un parell de detectius van fer entrar el cara-vermell que havia rebut la meva bala. Li havia romput una costella, i havia fugit mentre tots nosaltres teníem la batussa. Els homes de Noonan l’havien enganxat al despatx d’un metge. El comissari no n’aconseguí cap informació i el va enviar a l’hospital.

Jo em vaig alçar, preparant-me per a sortir, dient:

—La Brand va ser qui m’informà de tot això. Per això us he demanat que, de moment, no la maregeu, ni a ella ni a Rolff.

El comissari m’agafà de la mà esquerra per cinquena o sisena vegada en les últimes dues hores.

—Si voleu que la protegim, conformes —va assegurar-me—. Però si realment ha intervingut en la detenció d’aquest podrit de Whisper, digueu-li que sempre que vulgui res només ha de fer que dir-ho.

Jo vaig dir que li ho comunicaria, i vaig tornar al meu hotel, pensant en aquell llit tan confortable. Però eren quasi les vuit i el meu estómac reclamava atenció. Vaig entrar al restaurant de l’hotel i vaig encarregar teca.

Aleshores vaig decidir d’esperar en una butaca del vestíbul mentre feia un cigar. Això em dugué a entaular conversa amb un comptable dels ferrocarrils de Denver, el qual coneixia un conegut meu a San Luis. Aleshores vam sentir tot de trets al carrer.

Vam anar a la porta i ens adonàrem que el tiroteig devia ésser a les proximitats de la comissaria. Vaig desempallegar-me del comptable i me n’hi vaig anar.

Havia recorregut uns dos terços de la distància quan un automòbil avançà pel carrer, a bona velocitat, escopint foc per la rereguarda.

Vaig ficar-me en un carreró lateral, desenfundant la pistola. El cotxe aparegué per la boca del carreró. Un llum va il·luminar les cares dels dos homes que seien al davant. El conductor, no el coneixia. La part superior de l’altra cara anava oculta per un barret molt enfonyat. El tros visible corresponia a Whisper.

A l’altra banda del carrer hi havia l’entrada d’un altre bloc del carreró on jo era, il·luminat al fons. Entre el llum i jo algú es va moure quan el cotxe de Whisper passava. Aquest algú havia sorgit de darrera una ombra que podia ésser un poal d’escombraries, cap a un altre.

El que em va fer oblidar de Whisper fou que aquest algú era garrell.

Una camioneta de polis aparegué, disparant contra el primer cotxe.

Jo vaig travessar d’una correguda el carrer, cap a la secció del carreró que amagava l’home garrell.

Si aquest era el meu home, m’hi podia jugar qualsevol cosa que no anava armat. Així, doncs, vaig avançar pel mig de l’avinguda, estreta, mirant les ombres amb tota l’atenció possible.

Al cap de tres quarts de bloc d’aquest recorregut, una ombra sorgí afuant-se, d’una altra ombra… un home que fugia de mi.

—Alto! —vaig cridar, posant-me a córrer al seu darrera—. Alto, o us clavo una bala, MacSwain!

Va fer encara mitja dotzena de passes i s’aturà. Llavors va girar-se.

—Ah, sou vós —va dir, com si li hi anés res, que fos jo qui el feia tornar enrera.

—Sí —vaig dir—. Què carat feu tanta gent voltant en llibertat?

—No en sé res. Algú ha dinamitat la casa. Jo m’hi he trobat embolicat com els altres. Alguns es picaven amb els polis. Jo he seguit els qui fugien. Llavors ens hem separat i em proposava de fugir a les muntanyes. Jo no hi he tingut res a veure. Total, quan he vist que les parets s’esberlaven, he passat pel forat.

—Whisper ha estat detingut aquesta tarda —li vaig contar.

—Dimoni! Llavors és això. Noonan hauria hagut de saber que no podia engarjolar aquest pollastre… en tot cas, no en aquesta ciutat.

Continuàvem drets al mig del carreró on MacSwain s’havia aturat en la seva correguda.

—Sabeu per què l’han detingut? —vaig preguntar.

—Hm. Per haver mort Tim.

—Vós sabeu qui va pelar Tim?

—Eh? Ell, segur.

—Vós, vau ser.

—Eh? Què us passa? Us heu tornat boig?

—Tinc una pistola a la mà —vaig advertir-lo.

—Però, escolteu-me. No va dir la bagassa que Whisper ho havia fet? Què us agafa, ara?

—No va dir Whisper. A les dones, les he sentides dir Max, referint-se a Thaler, però mai no he sentit cap home d’aquí que l’anomeni sinó Whisper. Tim no va dir Max. Va dir MacS (la primera part de MacSwain) i va morir abans de poder-ho acabar de dir. No us oblideu de la pistola…

—I per què l’havia de voler matar, jo? Ell anava darrera…

—A això, encara no hi he arribat —vaig admetre—, però vegem-ho: vós i la vostra dona havíeu renyit. Tim era un play-boy, eh? Potser per aquí en traurem l’aigua clara. Ho haig d’examinar. El que em va fer pensar en vós és que mai no vau fer per manera d’arrencar-li més diners a la noia.

—Va, acabeu —féu ell, suplicant—. Ja veieu que no té sentit, això. Què n’hauria tret jo, de tornar a rondar la xicota, després? Me n’havia sortit amb una coartada, com Whisper.

—Per què? Llavors éreu un detectiu. Coneixíeu bé el lloc i podíeu (perquè tot sortís bé) moure-us amb facilitat.

—Us adoneu prou bé que no lliga, això, que no té sentit. Vinga, deixeu-ho estar, per l’amor de Déu.

—Tant me fa, si sembla absurd —vaig dir—. Amb això tindrem alguna cosa per a Noonan. Segurament està desfet per la fuga de Whisper. Això el farà distreure.

MacSwain caigué agenollat al fang del carreró cridant:

—No, per l’amor de Déu. Em farà miques!

—Vós mateix. Si no voleu parlar, jo ho faré. Si em secundeu, faré el que pugui per vós.

—I què podeu fer? —demanà desesperat, gemegós—. Com sé que fareu els possibles?

Vaig arriscar-me a dir-li una part de veritat:

—Heu dit que teníeu una sospita de per què jo em trobava a Personville. Llavors hauríeu de saber que entra en el meu joc de mantenir separats Noonan i Whisper. Fent que Noonan pensi que Whisper matà Tim els mantindré separats. Però si no em voleu ajudar, endavant, jugarem amb Noonan.

—Voleu dir que no li direu res? —demanà ansiós—. Ho prometeu?

—No us prometo res —vaig dir—. Per què? Us tinc ben amarrat. O parleu amb mi o amb Noonan. I decidiu-vos aviat. No vull estar-me aquí tota la nit.

Va decidir-se a parlar amb mi.

—No sé tot el que sabeu fins ara, però va ser més o menys com heu dit, la meva dona va encapritxar-se de Tim. Això és el que em va desfer. Pregunteu a qui vulgueu si, abans d’allò, no era un bon xicot, jo. Va anar així: tot el que ella volia, jo li ho concedia. La majoria de les coses que volia em costaven d’empassar. Però jo no podia actuar d’altra manera. Si hagués pogut, hauríem anat molt, però que molt millor. I així la vaig deixar, que tirés endavant i presentés la demanda de divorci, perquè es pogués casar amb ell, pensant-me que ho volia fer.

»Aviat vaig sentir dir que ell empaitava aquesta Myrtle Jennison. Això ja era massa. Jo li havia donat l’oportunitat de quedar-se amb Helen, a les bones. Ara se l’espolsava per anar darrera aquesta Myrtle. No podia consentir-ho. Helen no era una desgraciada. Va ser, per això, accidental, que me’l trobés aquella nit al llac. Quan el vaig veure que se n’anava cap als xalets, el vaig seguir. Aquell semblava un lloc prou tranquil per a fer la feina.

»M’imagino que tots dos havíem begut una mica. Fos com fos, estàvem prou encesos. Quan es va haver enfurismat prou, va treure la pistola. Estava groc. Jo la hi vaig prendre, però en el forcejament es va disparar. Juro per Déu que el tret es va produir així. Va disparar-se quan tots dos la garfíem. Vaig córrer cap a la bardissa. Però en ser a la bardissa vaig sentir-lo queixar-se i parlar. Arribava gent… una noia baixava corrents de l’hotel. La tal Myrtle Jennison.

»Volia retrocedir i sentir el que deia Tim, de manera que sabés quin terreny petjava, però em feia no sé què de ser el primer d’arribar-hi. Així vaig esperar fins que la noia hi arribés, escoltant tota l’estona el murmuri de la veu de Tim, però massa apartat per a entendre què deia. Quan ella li arribà a la vora, jo hi vaig córrer també, just a temps d’arribar i sentir com deia el meu nom abans de morir.

»Jo no vaig pensar que fos el nom de Whisper, el que havia dit, fins que ella em proposà la solució de la carta de suïcidi i el diamant. Jo m’havia limitat a rondar per allí, fent veure que complia el meu deure (estava al cos de policia, llavors) i provant de saber el terreny que petjava. Llavors ella em proposa el tracte i m’adono que estic fora de perill. I així ha durat la cosa fins que vós vau començar a gratar.

Arrossegà els peus pel fang i afegí:

—La setmana següent la meva dona moria en un accident. Sí, un accident. Va xocar amb el Ford a la façana del número 6, allà on acaba la baixada de Tanner, i allà es va quedar.

—El llac Mock és en aquest comtat? —vaig preguntar.

—No. Al de Boulder.

—Això cau fora del territori de Noonan. Què us sembla si us hi portava i us lliurava al sheriff?

—No. És el gendre del senador Keefer… Tom Coock. Preferiria de quedar-me aquí. Noonan també em reclamaria de Keefer.

—Si tot va passar com dieu, encara teniu una possibilitat d’eludir el veredicte al tribunal.

—No, d’oportunitat no me’n donaran ni una. Això passaria si hi hagués hagut una oportunitat en el món de trobar gent imparcial… però ells, no.

—Tornem a la comissaria —vaig anunciar—. No digueu ni una paraula.

Noonan passejava, peus plans, amunt i avall de la cambra, maleint els sis polis que eren per allà amb ganes d’ésser tres quarts lluny.

—Ve’t aquí què m’he trobat voltant per aquests mons de Déu —vaig dir, empenyent MacSwain.

Noonan tirà a terra l’ex-detectiu, li clavà unes quantes guitzes i encarregà un dels polis que se l’endugués.

Algú trucà Noonan al telèfon. Jo vaig sortir sense dir «bona nit» i me’n vaig tornar a l’hotel.

Cap al nord sonaren alguns trets.

Un grup de tres homes em passaren, amb mirada suspicaç, caminant gairebé de puntetes.

Una mica més enllà, un altre home em deixà, enretirant-se, tota la voravia per passar. No el coneixia ni creia que ell em conegués.

Un tret aïllat sonà no lluny d’allà.

Quan arribava a l’hotel, un cotxe vell avançava pel carrer, almenys a setanta, carregat d’homes.

Vaig somriure. Poisonville començava a bullir com un tupí, i em sentia tan natiu que ni tan sols la meva poc recomanable participació en la bullida m’impedí de dormir dotze hores com un soc.