26. Xantatge

Vaig haver de trucar al timbre qui sap el temps abans no em contestessin.

Finalment la porta va ésser oberta pel xofer moreno. Anava en samarreta i calçotets, i portava un pal de billar en una mà.

—Què voleu? —demanà, i després, quan m’hagué tornat a mirar—: Ah, sou vós. Bé, què voleu?

—Vull veure el senyor Willson.

—A les quatre de la matinada? Vinga, escampeu.

I provà de tancar la porta.

Jo vaig posar-hi el peu. Va mirar-me de baix a dalt, brandà el pal de billar i preguntà:

—Voleu que us estavelli un genoll?

—Que no és en broma —vaig repetir—. Haig de veure l’avi. Digueu-li-ho.

—No li ho haig de dir. Ha donat ordre aquesta mateixa tarda, que si tornàveu a venir us digués que no us rebria.

—Si?

Vaig treure les quatre cartes de la butxaca, vaig seleccionar-ne la primera i menys idiota, la vaig donar al xofer dient-li:

—Mireu, doneu-li això i digueu-li que estic assegut a les escales amb les altres tres. Digueu-li que m’hi estaré cinc minuts i després les portaré a Tommy Robins, de la Consolidated Press.

El xofer ullà la carta i va dir:

—Al diable Tommy Robins i qui el va matricular!

Però agafà la carta i tancà la porta.

Quatre minuts més tard tornà a obrir dient.

—Ei, vós, entreu.

Vaig seguir-lo escales amunt fins a la cambra del vell Elihu.

El meu client seia al llit amb la carta d’amor garfida en una mà i el sobre a l’altra.

Tenia el curt cabell platejat de punta. Els ulls, rodons, eren tan blaus com vermells. Les línies paral·leles de llavis i barbeta quasi es tocaven. Estava d’un humor encisador.

Tan bon punt em va veure, bramà:

—Mira que bé! Després de tot el vostre pinxejar de paraula, heu hagut de tornar al vell pirata per salvar la pell, oi?

Jo vaig respondre que no era pas allò. Vaig dir que si havia de parlar com un malparit millor que abaixés la veu, que si no, fins i tot a Los Angeles sabrien quina mena de malparit era.

L’avi apujà la veu una octava més bramulant:

—Total perquè heu pispat una carta o dues que no us pertanyen, ja us penseu que…

Jo vaig dur-me les mans a les orelles. No van apagar el so, però el van ferir, a ell, fent-li acabar en sec la melodia.

Vaig treure’m les mans de les orelles dient:

—Feu marxar l’esclau, que puguem parlar. No el necessitareu. No us faré malet.

Ell ordenà al xofer que se n’anés.

El xofer, mirant-me sense cap complaença, ens deixà, tancant la porta.

El vell Elihu em féu una escena, exigint que li retornés a l’acte les cartes, exigint que li digués clarament i sense embuts d’on les havia tretes, què en volia fer, i tot això amenaçant-me amb fer-me això i allò i allò altre, però sense deixar d’insultar-me a pleret.

Les cartes, no les hi vaig pas donar. El que vaig fer fou dir:

—Les he preses de l’home que vau llogar per recuperar-les. Feina fotuda, per a vós, que hagués de pelar la xicota.

La vermellor de la cara del vell va esvanir-se, deixant-la rosada. Va refregar-se les dents amb els llavis, em clavà els ulls i va dir:

—Així penseu fer-les servir?

La veu ara havia eixit amb certa calma. S’havia asserenat prou per a disposar-se a lluitar.

Jo vaig acostar una cadira fins a vora el llit, em vaig asseure, vaig encetar un somriure divertit, confessant:

—És una part del que penso fer.

Em contemplà, remugant en silenci. Jo vaig continuar:

—Sou el client més fotut que hagi tingut mai. Què feu? Em contracteu per netejar la ciutat, canvieu de parer, us tireu a sobre meu, em feu la contra fins que començo a guanyar, llavors salteu la tanca cap al meu cantó i ara, quan penseu que torno a estar fins al coll, no voleu ni donar-me entrada a casa vostra. Per sort, he trobat aquestes cartes.

Ell va dir:

—Xantatge.

Jo, rient, vaig respondre:

—Qui parla! Molt bé, qualifiqueu-ho així.

Vaig aplicar un dit contra la vora del llit.

—No estic fotut, padrí. He guanyat. Abans exclamàveu que uns homes dolentots us havien pres la ciutat. Pete el Finlandès, Lew Yard, Whisper Thaler i Noonan. On són, ara, tots ells? Yard moria dimarts al matí. Noonan la mateixa nit, Whisper dimecres al matí, i el Finlandès no fa gaire estona. Us torno la ciutat tant si la voleu com si no. Si això és xantatge, endavant. Ara us diré el que fareu. Us emparareu del vostre alcalde, perquè suposo que aquesta corralina de ciutat en té un, i vós i ell telefonareu al governador… no us mogueu fins que no hagi acabat.

»Direu al governador que la policia de la vostra ciutat s’ha indisciplinat, i que hi ha contrabandistes d’alcohol que figuren com a polis, etc. Li demanareu ajut… la guàrdia nacional aniria bé. Jo no sé quants trinxes s’han instal·lat a la ciutat, però sé això sí, que els capitostos (els homes que us feien por) són morts tots. Els qui us tenien prou emmerdat perquè goséssiu fer-los res. Hi ha un estol de joves enfeinats a ficar-se les sabates dels qui han mort. Com més n’hi hagi, millor. Facilitaran la tasca dels detectius, que els detindran tots quan encara el desgavell campi pels carrers. I cap dels substituts no us podrà exigir res.

»Fareu que l’alcalde o el governador, peti qui peti, suprimeixi tot el departament de policia de Personville, i deixareu que les tropes que us enviaran mantinguin l’ordre fins que hàgiu organitzat un nou cos de policia. Sé que l’alcalde i el governador són tots dos factura vostra. Faran com els digueu. I el que els direu és això que us he dit. Pot fer-se i ha de fer-se.

»Llavors recobrareu la vostra ciutat, ben neta i ben rentada i a punt de funcionar. Si no ho feu, jo donaré aquestes cartes vostres als tafaners de la premsa i no em refereixo a la tropa que teniu al “Herald”… vull dir les associacions de la premsa. Les cartes procedeixen de Dawn. Tindreu sessió còmica per a demostrar que no el vau llogar per recuperar-les, i que ell, per obeir-vos, no va matar la noia. Però la sessió còmica vostra no és res comparat amb la que tindrà la gent quan llegirà les cartes. Són cartes volcàniques. No he rigut tant des que els senglars es van menjar el meu germanet.

Vaig callar.

L’home tremolava, però aquell tremolor no era de pànic. Tornava a tenir la cara emporprada. Obrí la boca i rugí:

—Publiqueu-les i que us bombin!

Les vaig treure de la butxaca, deixant-les caure al llit, vaig alçar-me de la cadira, em vaig posar el barret, mentre deia:

—Donaria un dit de la mà per poder creure que la noia morí a mans d’algú que vau enviar a recuperar les cartes. Per Déu que em fondria de gust si podia completar la feina enviant-vos a presidi!

Ell no tocà les cartes. Preguntà:

—M’heu dit la veritat sobre Thaler i Pete?

—Sí. Però què hi fa? Si no són ells serà un altre que us posarà el peu a sobre.

Ell enretirà la roba del llit i decantà els peus cap a la vora del llit.

—No teniu pebrots —lladrà— per a acceptar la feina que una vegada us vaig oferir… de cap de policia?

—No. Els he perduts lluitant per vós mentre vós us amagàveu al llit i barrinàveu per desautoritzar-me. Busqueu-vos una altra mainadera.

Ell em fulminà amb la mirada. Després entorn dels ulls se li dibuixaren arruguetes malicioses.

Assentí amb la decrèpita testa i digué:

—Us fa por d’acceptar el càrrec. Ja veig que vau ser vós qui matà la noia.

Vaig anar-me’n igual que la darrera vegada, cridant-li:

—Aneu-vos-en al carall! —i sortint.

El xofer, encara armat amb el pal de billar, encara mirant-me sense cap complaença, se’m reuní a la planta baixa i em dugué fins a la porta, amb un posat com si esperés un atac de part meva. Jo, què havia d’atacar! Va fer petar la porta al meu darrera.

El carrer s’agrisava amb l’arribada del dia.

Una mica enllà, sota uns arbres, hi havia un descapotable negre. No podia veure-hi ningú a dins. Però no vaig voler córrer perill caminant en la direcció oposada. El cotxe avançà al meu darrera.

No té massa sentit córrer pels carrers si els cotxes us segueixen. Vaig aturar-me, encarant-me amb aquest. Va acostar-se. Jo em vaig treure la mà de la butxaca quan vaig descobrir Mickey Linehan darrera el parabrisa.

Va obrir-me la porta, que hi entrés.

—Se m’ha ocorregut que podies arribar-te aquí —va dir quan tornàvem a engegar— però he arribat uns segons tard. T’hi he vist entrar, però ja no era a temps d’atrapar-te.

—Com t’ha anat amb la policia? —vaig preguntar—. Mentre parlem, tu continua conduint.

—Jo no sabia res, no podia suposar res, no tenia idea de quina mena de feina duies entre mans, jo total havia arribat a la ciutat i t’havia trobat casualment. Érem antics coneguts… en fi, la cosa de sempre. Ells encara m’interrogaven quan ha començat la batussa. Jo era en un petit despatx davant per davant de la sala de revista. Quan la batussa ha arribat al punt culminant he sortit per una finestra.

—I com ha estat això de la batussa? —vaig preguntar.

—Els polis els han liquidats en un tres i no res. Es veu que els havien informat amb mitja hora d’antelació i tenien tot el veïnat empastifat d’especials. Sembla que mentre ha durat ha estat cosa forta… res de carícies, no. Diuen que ho ha fet la banda de Whisper.

—Sí. Reno i Pete el Finlandès se les han hagudes aquesta nit. Ho has sentit dir?

—No, només que s’han esbatussat.

—Reno ha mort a Pete i mentre fugia ha caigut en una emboscada. Després no sé què deu haver passat. Has vist Dick?

—He anat al seu hotel i m’han dit que havia liquidat i agafava el tren del vespre.

—L’he enviat a casa —vaig explicar—. Feia l’efecte que es pensava que jo havia pelat Dinah Brand. Ja em feia posar nerviós i tot.

—I…?

—Què vols dir, si jo l’he morta? Jo no sé, Mickey. Provo de desxifrar-ho. I ara, què, vols continuar fent-me de xofer o vols fer com Dick, guillar cap a la costa?

Mickey opinà:

—No siguis tan susceptible a propòsit d’un crim que potser ni va tenir lloc. Però i què? Tu saps que no li vas prendre ni el diner ni les joies.

—Ni l’assassí tampoc. L’endemà al matí encara hi eren, quan jo me’n vaig anar. Dan Rolff hi anà entre aquella hora i les nou. No les hauria preses. Els… ja ho tinc! Els polis que descobriren el cos… Shepp i Vanaman, ells hi van anar a dos quarts de deu. A més a més de les joies i el diner, havien desaparegut algunes cartes que el vell Willson havia escrit a la noia. Les vaig trobar més tard a la butxaca de Dawn. Els dos polis van desaparèixer poc després. Ho entens?

»Quan Shepp i Vanaman van trobar la noia morta van saquejar el pis abans de donar l’alarma. Com que el vell Willson és un milionari, les seves cartes els van semblar bon ganxo, i se les van endur juntament amb els altres valors, i les van donar (les cartes) a l’advocat per fer el xantatge a Elihu. Però Dawn va ser mort abans que pogués dur a efecte res en aquell sentit. Jo les vaig agafar, les cartes. Shepp i Vanaman, tant si sabien com si no que les cartes no eren a les butxaques del mort, van tenir canguelo. Tenien por que les cartes no els delatessin. Tenien joies i calé. Van volar.

—Sembla convincent —féu Mickey—, però no sembla definir cap assassí concret.

—Ara, aclareix una mica el camí. Vejam si ho aclarim un xic més. Mira si et pots arribar a Porter Street en un vell magatzem que en diuen Redman. Segons tinc entès, Rolff matà Whisper allí, li va clavar el punxó de gel que havia trobat a la noia. Si la cosa anà així, Whisper no l’hauria morta. O, tement-se una venjança per l’estil, no hauria donat a Rolff l’oportunitat d’acostar-se-li tant. Voldria veure els cadàvers i fer comprovacions.

—Porter Street és passant King —va dir Mickey—. Primer provarem per la banda sud. És més a prop i més apropiat per a magatzems. On el situes, aquest tal Rolff?

—Lliure de sospita. Si va matar Whisper per haver assassinat la noia, això el deixa fora de sospita. A més a més, ella tenia excoriacions al canell i a la galta, i ell no era prou corpulent per a haver-la dominada. Jo el que crec és que abandonà l’hospital, passà la nit Déu sap on, va comparèixer a casa de la noia després que jo me n’havia anat aquella matinada, entrà fent ús de la clau que duia a sobre, va trobar el cadàver, imaginà que Whisper havia fet la feina, enretirà del cos el punxó i sortí a l’encalç de Whisper.

—Vols dir? —féu Mickey—. I ara, digues, d’on ho has tret, que potser tu ets el criminal que l’havia apunyalada?

—Deixa-ho estar —vaig interrompre, malcarat, mentre entràvem a Porter Street—. Busquem el magatzem.